Feeds:
Entrades
Comentaris

Útimament tinc la sensació que estic envoltada de lluitadors valents. Alguns ja fa molts anys que ho són. L’exemple més proper i que més admiro és la meva germana, que arrossega temes pesadíssims de salut des de fa quasi vint anys i és la persona més alegra que conec.

I com ella,  n’he conegut d’ altres. Persones que conviuen amb una malaltia crònica i, en lloc de rendir-se,  s’embarquen en  reptes,  i dels grans.

Darrerament però, cada vegada en conec a més i no voldria que fós així, ja que això vol dir que hi ha massa causes per combatre.

Treballo amb una mare “jabata” que es lia a organitzar musicals mentre controla el sucre del seu fill dolcíssim.

Veig a diari a una mare que recull a l’escola al seu fill petit i que ha perdut al gran fa menys de dos mesos.

Tinc un tiet, cada dia més savi i serè,  que combat mentre fa sudokus.

No m’agrada veure a  pares que marxen massa d’hora ni a fills que pateixen malalties i males sorts que no es mereix ningú.

I, en especial tinc una amiga, valenta i lluitadora, a la que dedico aquest post. L’admiro i l’estimo i aquí em té.

De tota manera, trobo que últimament la vida s’està passant una mica. Que ja mirem de ser lluitadors valents, que ja ens ajudem i ens estimem. Que ja hem après la lliçó. Que ja n’hi ha prou i que ja no tenim gaire més capacitat d’assumir aquest tipus de coses.

Jo no sóc creient i en principi no crec que hi hagi algú amb el poder de jugar amb nosaltres com titelles, però, per si de cas, per si algú té una vareta o té veu i vot en el destí, li demanaria que ens tirés una mica de purpurina, que ja toca.

Shakespeare

Crec que és important (i actualment el nou currículum de primària així ho remarca) que els nens se sentin lliures per donar la seva opinió, i siguin capaços d’argumentar-la. Ajudar-los a ser crítics amb allò que veuen i viuen i actuar en conseqüència. També saber valorar i admirar allò que ens agrada.

Avui he passat la tarda a l’aula de quart (9 anys). Al matí, ells havien anat amb les seves tutores al teatre i els he demanat si els havia agradat l’obra,  que era, pel que he entès, com una interpretació de “Romeu i Julieta”,  titulada “La Julieta”.

El K. ha manifestat que a ell no li havia agradat perquè ho havia trobat absurd.

La D. m’ha aclarit que era “absurd” perquè l’actriu que feia de Julieta parlava amb roba.

He entès que la Julieta era l’únic personatge en escena i explicava la història a través del vestuari dels altres personatges.

El J. trobava a faltar altres actors.

La Ma., que vol ser actriu, ha valorat la feina feta per l’actriu, ja que era molt difícil fer tants personatges.

El J. ha replicat que per ell l’actriu també ho havia fet molt bé però que,  igualment, era pesat.

La C. trobava a faltar no que sortís, ni que fós,  un Romeu.

La Mi., defensant l’obra, ha dit que a ella li havia agradat perquè havia rigut.

Hem estat una estona comentant; tots volien dir coses.

Finalment el P. ha sentenciat

– A mi no m’ha agradat per dos motius: el primer que parli sola amb roba i el segon és que jo això que la Julieta es begui una cosa, Romeu es pensi que està morta i s’ho prengui ell també  i llavors la Julieta quan veu a Romeu mort  també es mati …. no entenc que passi.

Llavors la C. va i li diu:

-Jo crec P., que Shakespeare va tenir un mal dia.

I quan jo ja reia, va i afegeix:

-O això … o que aquell dia que ho va escriure  s’havia barallat molt amb la seva dona.

M’ha fet gràcia , com a reflexió, i no està mal pensar que d’un mal dia poden sortir coses bones i transcendents.

Avui,  Anna,  fas 3 anys;  i al.lucino veient “lo” fàcilment que et fas gran.

Una gran diferència del primer fill al segon, almenys per a mi, és que amb el primer estàs atenta a tots els “tempos”, al que toca fer per edat…Cada canvi per a ell és  una novetat  per a tu i la vius com a tal.

Quan està a punt de caminar, et fixes en quines sabates li pots comprar per ajudar-lo  en “los primeros pasitos”, fas petites proves sobre diferents superfícies… Al segon fill te’l trobes caminant pel passadís quan ell ho decideix.

Suposo que són naturals els dos processos, però cada vegada crec més el el benefici de la despreocupació en certs aspectes. El segon fill creix amb menys sobreatenció adulta i ho fa de manera més lliure.

M’agrada viure les mateixes coses de diferent manera perquè cada fill és un món i t’aporta diferent aprenentatge.

I així, fàcilment, et vas fent gran, i ho fas d’una manera tan natural …

Fàcilment has començat a anar a l’escola dels grans; feliç i contenta.

Fàcilment vas al lavabo sola, et poses la pasta al raspall de dents  i quasi et vesteixes tota sola i no et poses ni les sabates del revés.

Fàcilment estàs estona jugant sola amb els playmòbil, a la cuineta… fent un deliciós monòleg en veu alta, mentre jo puc llegir una estona, que també se’m fa deliciosa.

Fàcilment menges sola i et taques una desena part de “lo” que et tacaves fa dos mesos.

Fàcilment mantenim una conversa que ja comença a ser interessant. Cada nit que t’acompanyo a dormir, després dels dos contes de rigor, em dius:

– Em fas companyia?

I et gires com si fóssim dos amigues que parlen de les seves coses dins els sacs de dormir a les colònies del cole:

– De què parlem? – em dius…

El fet de tenir un germà quatre anys més gran també et posa davant coses de nens de quatre anys més grans i això fa que:

Fàcilment juguis al subway surf a l’Ipad (un joc d’esquivar trens i agafar monedes) i pronuncïis frases com:

– Guim! acabo de pillar un propulsor dels bons!

Fàcilment t’has llançat a l’aigua des de petita sense por imitant al Guim (fins i tot amb necessitat de ser rescatada pel socorrista i el teu pare vestit a l’aigua).

Fàcilment t’apuntes a fer coses “tipu” les gomes elàstiques de les festes majors que t’eleven a 3 o 4 metres d’alçada.

Però, la meva petita dona d’acció, tot i que és una mica kamikaze, també ha tret aquella vena femenina cursi de “em pirra el rosa i el lila”, em deleixo per una barbie i vull anar amb vestit sempre que pugui. Això serà un aprenentatge per a mi ja que no puc amb el rosa i el lila, ni amb la purpurina i les princeses ( i he de mirar de no fer un efecte “rebote”).

En fi, Nusquerri, felicitats per aquest tres anys, és un gust veure’t créixer, però no et pillessis un propulsor i ho féssis massa de pressa.

 

img_20160904_142759

 

39

Avui en faig 39. Impressiona una mica que només quedi un any dels “trenta i picu”.

L’altre dia teníem, en una sobretaula, la típica conversa (que no em cansaré de tenir) de amb quina edat et quedaries. Donat que els tertulians no passàvem dels 42, la conversa es debatia entre els 20 o els 30, ja que ningú va evocar la infància ni adolescència.

Jo em quedo amb els 30 i pico. He tingut dos fills (31 i 36) cosa que et fa assentar el cap, relativitzar les coses importants de les que no ho són (tot i que no sempre ho sé fer) i mirar-t’ho tot des d’un punt de vista menys egoista. He canviat i evolucionat en la feina i també, crec, a nivell personal. Tot i això, encara tinc ganes de sortir, de fer coses noves, de ballar, de deixar-me anar de tant en tant. Un bon equilibri.

Per a mí el més dur de la dècada dels 30 és la consciència que vas adquirint de tot. Als 20 et sents enèrgic, immortal, incansable. No tens por perquè ets poc conscient de tot. Sempre penses que a tu no et passarà, fins que passen coses a prop teu , vas obrint els ulls, les vas digerint i vas agafant pors que no tenies.

Als 20 t’empasses la vida, als 30 l’assaboreixes, penso jo. Per lo bo i per lo dolent. Potser les emocions fortes van a menys però se’ n creen de noves que són més subtils. No et menges el món però tampoc et deixes menjar.

De tant en tant, no diré que no enyoro “los locos años 20” quan no miraves el rellotge, dormies al lloc més cutre i et deixaves portar. Enyoro, de tant en tant aquella llibertat i aquella inconsciència, però no ho canvio.

Els trenta (penso aprofitar l’any que em queda) els he viscut conscient de que era una molt bona edat perquè la meva mare sempre m’ho ha avisat:  “els trenta és molt bona edat, aprofita-la; perquè encara ets jove, et veus bé físicament, tens les idees més clares i ganes de conquerir fites …. En el seu cas, afegia que ja tenia les filles grans (quan la meva mare tenia 39 anys jo en tenia 14 i la meva germana 11) i recuperaves llibertat i autonomia.

Tot i haver assaborit a fons els 30 amb moments preciosos i dolços i moments també amargs i difícils, penso, de veritat, allò de que els 40 són els nous 30, no? Que nosaltres anem més tard amb això dels fills (si en tenim) i ens cuidem més que generacions anteriors no?

L’altre dia, vam sortir de marxa tres parelles. Feia temps que no ho feia! En arribar a la disco teníem tantes ganes de ballar que ens vam entregar (les noies) a seguir un ball com de salsa que feien unes animadores. Ho vam fer sense la vergonya que haguéssim tingut als 20 perquè una altra cosa que m’agrada dels 30 és que te la suda molt més tot. Les animadores van resultar ser les cambreres de la disco que obrien sempre el ball. les cambreres veinteañeras guapes i sexys i nosaltres tres afegides !!!!!

En acabar l’Oriol em va dir:

– Eh! No cantàveu gens aquí enmig!

Jo pensava que es referia al tema ball i que les meves classes de zumba havien “surgido efecto”. Però encara em fa fer més il.lusió quan em va dir:

– Esteu igual de bones!

– Ja ja ja! Gràcies guapo (tot i que no s’ho creu ningú)

 

La setmana passada vam estar amb l’Oriol i els nens al Baix Empordà. És una zona que m’agrada molt, però, sobretot, hi havia estat fora de temporada. A l’agost està a petar i, tot i que tot és igual de bonic, costa més accedir-hi.

Així doncs, has de moure’t entre:

  • Vaig al lloc més bonic fent una mica de cua, aparcant lluny, pagant més, perdent més temps…
  • Vaig al lloc més cutre on hi cabem més gent, aparquem més a prop, surt més baratu, és més ràpid…

I aquesta és una luita comú entre l’Oriol (pràctic, que troba que tots els pobles són igual de macos, que pot estar a París i passar de pujar a la torre Eiffel perquè hi ha cua, que busca la comoditat i tot li està bé, que no estudia res del lloc on anirà i no té cap idea preconcebuda…) i jo (que busco i rebusco apartaments monus per anar de vacances, que m’estudio una mica la zona, que sé el nom de les cales boniques i tinc vàries idees al cap de què vull veure i què no em vull perdre…)

Un migdia, buscàvem lloc per dinar a Begur. Jo vaig veure la típica terrasseta que venia de gust en una plaça bonica i amb una taula lliure! Hi vam seure. Ens tocava el sol, ningú ens portava la carta i l’amanida costava 18 euros. L’Oriol en un atac de “per aquí no passo” va dir:

-Marxem?

I jo vaig pensar que tenia raó, que per ser un lloc mono no compensava el sol a la cara, els preus desorbitats i la mala atenció.

I vam marxar, segurament sense ni que se n’adonessin o els fós igual, però amb cert orgull de fer-ho.

Seguidament l’Oriol es va erigir com a triador de restaurant (després de la meva pèssima elecció) i ens va fer entrar a l’interior d’ un restaurant d’ aquells que tenen mantel de rollo que alterna el verd pistatxu i el lila, coses lletges a les parets, foscor… D’entrada m’hi vaig posar una mica de cul però vam menjar perfecte, ens van tractar fantàstic i fins i tot, van regalar un gelat als nens.

L’Oriol em va fer reflexionar sobre  quin preu realment s’havia de pagar per l’estètica quan parlàvem d’un restaurant. A un restaurant hi anem a menjar i el principal argument hauria de ser el gastronòmic no? Però jo reconec que les terrasses mones em segueixen atraient i que  no sabria posar preu a l’estètica però en el meu cas en té, tot i que potser massa.

I el lloc bonic del restaurant el podríem aplicar a la cala bonica , a l’hotel bonic …. Quin preu tenen els llocs bonics?

 

Avui fa deu anys (27/6/2006) la meva germana i jo havíem quedat per dinar amb les dues àvies al “Noray” (bar del barri on la nostra família té molta tirada) . Jo ja vivia a Viladrau i vaig baixar des de l’Ametlla del Vallès on treballava llavors.

Recordo esperar  la meva àvia Montserrat que venia de la “pelu”. La vam veure creuar el pas de zebra amb els seus passets petits, el  “bolso” al braç i un perfecte pentinat “cascu”  gris impecable.

I de la cantonada de casa es devia arrepenjar en un bracet de néta, no recordo quin, fins al Noray.

Fins aquell dia mai havíem fet aquest format de dinar les dues nétes amb les dues àvies. Casualitats de la vida el vam fer aquell dia i ho he agraït moltes vegades. Va ser un dinar agradable i l’àvia Monserrat de postre es va demanar un gelat de xocolata;  la meva àvia Josefina sempre recorda amb el gust que se’l va menjar.

Devíem acompanyar a l’àvia fins a casa i després vaig tornar a Viladrau.

Al matí següent la meva mare em va trucar a l’escola per dir-me que l’àvia s’havia mort. Tenia 92 anys, havia estat ràpid i no havia patit. No es pot demanar més.

Deu anys sense l’àvia. Aquests anys he pensat molt en ella, l’he recordat i l’he enyorat.

Actualment veig els meus pares i els meus sogres fent d’avis dels meus fills. Admiro la dedicació que hi posen, com hi juguen i els escolten. Els porten a llocs i es mouen per veure’ls. Busquen un regal amb il.lusió per sorprendre’ls per Reis, els cuinen el seu menjar preferit.

La meva àvia Montserrat mai em va fer el sopar ni em venia a buscar al cole (només en emergències de malaltia), no em va portar mai a veure res i, per molt que m’esforci, no recordo un joc o una partida de parxís i, tot i això, l’adorava i volia passar hores amb ella només pel fet de tenir la seva companyia.  Per sort, vaig passar molts dies d’angines malalta a casa seva , estones de després de dinar, nits de dissabte  i estius sencers a prop seu. Com deia el poema de Màrius Torres que tant ens agradava :”per rendir-me no et calien més ornaments.

Fa poc, he parlat d’ella amb la meva mare, amb la meva cosina i la meva germana i, amb totes tres, hem arribat a la mateixa conclusió de què és el que feia que la gent volgués estar a prop seu i és, per cert,  una cosa molt difícil de trobar:

– No et jutjava!

Li podies explicar el que fós que trobava la manera d’entendre’t. No t’alliçonava, no t’intentava canviar. Estava amb tu, t’ho feia saber i t’animava sempre.

Al llarg d’aquests anys hagués necessitat moltes vegades la seva dosi de companyia, la seva manera d’assossegar-te i fer-te somriure.

Tan de bo haver -te viscut em faci seguir tenint present el valor de les bones companyies , el saber transmetre als altres aquest “estic amb tu” i estimar sense condicions.

 

 

Dissabte vas fer 7 anys.

La meva àvia Montserrat (quan jo tenia 7 anys) em va dir que quan ella era petita  (cap al 1921) es considerava que als 7 anys era quan un nen ja tenia “ús de raó” i que era per això, que la primera comunió la feien a aquella edat.

Em fa gràcia aquesta expressió de “ús de raó“. És cert que hi ha gent que utilitza poc el raonament  tot i ser adult, però sí que crec que cap a aquesta edat potser hi ha una mica de punt d’inflexió.  A un nen de 7 anys el podries deixar sol a casa i probablement no li passaria res, pot anar a comprar i saber el preu aproximat de les coses i entendre’s amb les monedes, està situat en el seu petit món, coneix les distàncies, els trajectes que fa habitualment.

En fi, que et fas gran i “raonador”.

T’interessa quasi tot. Aquest darrer any t’has especialitzat en els països, les muntanyes, els monuments  importants del món.  T’encanta saber récords: quina és la muntanya més alta del món? La torre més alta del món? El tren més ràpid del món? i fas les teves indagacions al google. M’encanta trobar el teu rastre al buscador:

“el pon mes llarc del mon”

Però el seny sempre va amb la rauxa i les tonteries també t’agraden un rato.

M’al.lucina sentir-te dir les mateixes parides que deia jo a la teva edat del tipus:

 

“- 7 i 7?

– 14.

– Agafa un cagarro i esmorza.

– Agafa’n dos i esmorzarem tots dos.”

o

“- Què passa?

– Un burro per la plaça menjant una carbassa.

(amb la coletilla següent)

– La carbassa es va podrir i el burro es va morir.”

o

“- Per on passa el tren?

– per la via

– Calla burro que ja ho sabia.”

 

Però també hi ha alguna novetat dels teus 7 anys respecte als meus 7 anys que fa bastanta gràcia:

 

“Soy un rapero

me pinto el pelo

mi madre no me deja

y me da una colleja”

 

o el meu preferit:

 

“- 100 i 100?

– 200

– El teu pare porta sostens i a la nit són fluorescents”

 

o la incorporació de les noves tecnologies:

 

“- Qui t’ha preguntat?

– Te mare per wattsapp”

 

En fi, guapo, que continuis aprenent paraules tan màgiques per a tu com Everest o Machu Picchu, però també en diguis que et facin riure d’aquella manera tan boja que tan m’agrada.

Feliços 7!

– 7 i 7?