Feeds:
Entrades
Comentaris

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

  • Però si porto mascareta!
  • Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

Avui hem tornat a fer el passeig que acostumàvem a fer cada tarda durant el confinament; l’Oriol, els nens i jo. M’ha connectat amb aquelles setmanes, quan jugàvem a cartes i fèiem els àpats tots quatre, quan els dissabtes demanàvem menjar en algun establiment del poble i ens feia aquella il.lusió, quan entre videotrucades pesades trobàvem una estona per jugar a pilota al jardí i l’Oriol i jo fèiem ioga algunes tardes.

Durant el confinament, alguns nens o gent per les xarxes parlava de “confitament”. Fos per fer la gràcia o per desconeixement dels més petits, a mi em semblava un nom molt adequat. El repòs que necesita la confitura per barrejar bé la fruita i el sucre  em sembla un bon paral.lelisme de la sensació d’anar acostumant-nos a una nova situació, agafant noves costums i buscant la part bonica, d0anar fent dolç el que no ho semblava…

El meu confinament afortunat dintre de tot (sóc conscient que molta gent va viure situacions duríssimes que poc tenen a veure amb la confitura), em va deixar un pot ple de petites coses dolces que volia conservar. Però llavors va arribar el desconfinament. Una tornada a la realitat bèstia i de cop. Amb moltes incerteses i moltes hores de feina…

A l’estiu m’he llançat a fer activitats, a recuperar converses amb amigues, a fer caminades i cerveses. No he recordat el pot de confitura reposada i he viscut un parèntesi d’amics, de familia, de sol i aigua.

I aquest inici de curs, que com tots costa, però aquest encara més. Tinc la sensació d’estar pagant ara el desequilibri que hem viscut tots plegats els darrers mesos.  A les escoles portem unes setmanes canviant tots els plans del juliol; refent horaris de dalt a baix, adaptant-nos a la normativa sense més recursos que els que teníem el curs passat., convertint biblioteques en aules i arrossegant mobles d’aquí cap allà. Reunions virtuals cada tarda amb pares que no ho veuen clar, llargs consells escolars al vespre, formacions que es treuen avui de la butxaca i ens exigeixen fer demà, demà passat i l’altre . No hi ha temps material per arribar a tot…

I en aquest esgotament mental, sortim a caminar avui i obro la tapa dels meus records confitats. M’agafo a la idea que trobaré l’equilibri. Que farem, de tant en tant, la nostra ruta, que sabré parar i treuré l’estora de ioga al jardí alguna tarda, que m’evadiré dels maldecaps llegint, que sabré agafar distància i ser valenta, que gaudiré dels meus i agafaré aire per anar endavant. Si més no, ho intentaré.

La iaia Tula

Fa pocs dies ens va deixar l’Úrsula, l’àvia de l’Oriol. 92 anys i demostrant la seva fortalesa fins al final. Era una lluitadora que podia amb el que la vida li posés per davant.

En tots aquests anys mai l’he vist mostrar-se vulnerable. Ha amagat dolor, ha cuidat als seus sense cuidar-se a ella i ha anat sempre endavant sense parar-se ni rendir-se. Ha dit les coses clares i sense filtres.

“Aquestes dones d’abans…que fortes que són…” comentava l’infermera veient com s’agafava a la vida les últimes hores. I crec que és així. Ara també som fortes les dones, però d’una altra manera. Ens parem més a pensar què volem, a reflexionar, a calibrar els pros i els contres d’una decisió, a buscar espais per nosaltres…i crec que això és bo. D’ella, però, me n’emporto aquesta lliçó que a vegades és la que cal dur a terme: “Agafar el toro per les banyes i endavant!”.

Crec que després de la meva mare, l’Úrsula és la persona que més m’ha alimentat. En aquella caseta petita hi havia una cuina diminuta amb una taula on per art de màgia hi cabia molta gent. Per torns, ben a prop uns dels altres … sempre hi havia un plat a taula per a tothom.

M’agradaven els pocs compliments que s’hi feien i la naturalitat amb la que es desenvolupaven els àpats. M’agrada que els meus fills recordin aquest ambient familiar.

L’Oriol deia que si un dia estaba agobiat, només havia d’anar a dinar a casa els avis i li marxaven totes les preocupacions, que allà et semblaven secundàries i menys importants.

Aquests darrers mesos, quan el teu cap ja no et deixava estar connectada moltes vegades, sempre tenies els nens presents, com quan temps enrere els tenies a dinar.

  • Guim no t’enfilis!
  • On són els nens?
  • Qui els vigila?
  • Han dinat aquests nens?

Gràcies per la teva entrega incondicional.

Estigues tranquil.la iaia Tula que cuidarem dels nens.

Ahir en vas fer 11.

11 em semblen molts. Em semblen molts perquè són el primer pas cap als 20!

Dels 0 als 10 fas una evolució increïble però ets sempre un nen. Dels 10 als 20 el trobo un pas potser més gros. Comences els 11 fent primària, construïnt cabanes i llegint “Els Futbolíssims” i acabaràs la dècada qui sap si sortint amb algú, estudiant qui sap què, treballant, conduïnt, parlant amb una altra veu, tenint les idees clares o no, rebotat amb el món potser. En tot cas, se t’obren uns anys de moltes descobertes en tots els sentits, uns anys de deplegar les ales.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 em semblen molts perquè recordo  perfectament el dia del meu onzè aniversari. Diria que llavors l’11 ja era el meu número preferit (crec que no té gaires fans, però a mi sempre m’ha agradat). El número 11 el vaig bufar sola per primera vegada. El meu avi i jo érem del mateix dia i cada 22 d’agost el celebràvem junts. S’havia mort al maig i recordo aquell dia com un bany de realitat, un ser conscient del que era la vida i el pas dels anys. De sentir-me gran d’alguna manera, gran com tu et sents a estones.

Una de les coses bones d’aquest confinament ha estat passar moltes hores al teu costat. M’ha agradat comprovar coses que ja sabia i sorprendre’m d’altres: que ets detallista i molt poc materialista. Que tens sentit de l’humor i t’agrada fer broma, però no tant que te la facin a tu. Que necessites treure ho tot fora i de seguida t’enfades, t’indignes o plores per després tornar a començar renovat i tranquil. Que t’has fet més responsable i organitzat però que no busques el 10 si  el 5 et permet  més estona de joc o de sofà. Que encara ens busques i ens vols a prop, moltes vegades.

Molts dies de parlar amb tu, d’escoltar-te, de sentir-te de fons, de seguir jugant amb tu amb les paraules.

El nostre dia va “in crescendo” de paraules. El comencem amb un “Bon dia” escuet. Tu necessites la teva estoneta de tele i jo el meu esmorzar solitari.

Després, ens parlem entre videoconferències i cares amorrades a la pantalla: amb senyes, silenciant micròfons… i anem guanyant paraules a mida que avança el dia.

Et sento parlar d’aquell “pavo” o aquella “pava”; suposo que amb la mateixa naturalitat que jo, als meus 11, parlava de “tius” i “ties” i les meves àvies ho trobàven “tremendu”.

Et sento cridar jugant al Fortnite amb paraules inventades i argots que desconec: “aquestes pavus no són mancus!, pilla el “sniper”!, se’m “bogueja” molt avui!, “reviviu-me! reviviu-me!”…

Estones de jocs de paraules, d’Scattergories, de llegir “chistes dolents”, de buscar rimes i jugar a l’Apalabrados.

M’expliques coses, més de les que creia que m’explicaries. Me les expliques preocupat, content, indignat, agobiat, emocionat… i a la nit arribes al teu top de paraules, com si al llarg dels dia anessis sumant marxes cada cop més ràpides. A vegades, les narres a través d’un walkie talkie d’habitació a habitació, amb un discurs exhaustiu a “modo diván” analitzant el teu dia. Aquest manera teva de buidar el pap crec que t’estalviarà teràpies futures.

11 em semblen molts i em semblen pocs també, perquè espero compartir-ne molts més explicant-nos, preguntant-nos, cridant-nos, responent-nos, consolant-nos i acompanyant-nos.

Feliços 11 Guimus!

 

Confinada

Ja fa molts dies que vull escriure sobre la situació que estem vivint. En aquest blog escric sobre totes les coses importants de la meva vida i aquesta n’és una. Volia esperar, però, a tenir una visió més global del que vivia i sentia ja que la meva percepció, com suposo que la de molts de vosaltres, anava canviant dia a dia.

Els primers dies hagués escrit sobre el desestrés. És curiós, però després d’uns dies d’incerteses, vaig agraïr l’ordre de confinament. Em venien al cap coses pesades que havia de fer pròximament i, d’alguna manera, em va relaxar el fet que em fos imposible fer-les i que no depengués de mi. Era quan encara no sabia les coses pesades que hauria de gestionar a partir de llavors.

Aleshores, van venir uns dies estranys, amb la sensació de no controlar res i no arribar a tot. Organitzar el funcionament de la nova escola virtual, no tenir cap horari, no estar prou pels meus fills, no tenir temps per les petites coses que m’havia proposat fer. Algunes notícies properes, més por de tot plegat.

Llavors va arribar l’equilibri. El meu ioga, escriure i llegir, aprendre coses noves amb ganes, fer coses en familia, dinar al sol…

I de nou, moments de trontollar….i de reequilibrar-se…Moments regal i moments ufff que es barrejaven.

Suposo que com el de tots, el meu confinament són moltes coses alhora:

“Pocs rellotges i despertadors però més presses de les que voldria. Esmorzars lents. Molts coixins per tot arreu que ara són cabanes i després recolzen caps que miren pel.lícules de quan jo era petita. Infinits rentaplats que, a vegades, em fa il.lusió buidar. Mirar als nens que s’avenen més del que em pensava. Cuinar, dies amb intenció i delicadesa i altres amb mandra infinita. Nervis per no tenir prou dispositius electrònics disponibles o una bona connexió. Nervis per estar massa enganxats tots plegats a les pantalles pocs minuts després. Sopar amb l’Oriol, sols o mig sols algun dia i parlar (i comprovar que encara sabem què dir-nos). L’Anna que balla. Videotrucades que fan riure o que cansen o que s’allarguen massa. Lectura que em trasllada a llocs on fan vida normal. El jardí al sol, sota la pluja, amb crits de nens i bots de pilota. Fer ordre de la casa i  redistribuir espais; descobrir nous racons en els que t’hi trobes bé (no imagino un lloc millor on confinar-me). Aprendre eines digitals a les que començo a trobar moltes gràcies i emocionar-me amb cada nou pas. Enyorar persones i llocs. Estrés i calma. Moments que tens ganes de tirar el mòbil per la finestra i altres que t’alegra el dia. Netflix. Banyeres relaxants després d’una jornada dura de teletreball. Ioga després d’una jornada pesada de teletreball. Jornades en les  que et mola molt el teletreball. Dies de creativitat i energia disparades i dies apagats. Tancar la porta per aïllar-te dins de l’aïllament i obrir-la després per buscar conversa i abraçades. Escriure, almenys una mica. Complir amb les tasques, les meves, les del Guim. les de l’Anna, les de la casa. Moments de por, de què està passant, de què passarà, d’abisme….I altres en els projecto un futur més conscient del que haurem guanyat i del que haurem perdut.”

 

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Marroc

Aquestes vacances de Nadal hem estat amb l’Oriol i els nens fent una ruta pel Marroc. Un país que tenim molt a prop i que té una cultura ben diferent a la nostra. Un país bonic, de paisatges molt variats que ens ofereix un punt de vista nou.

Al llarg del nostre viatge ens hem creuat amb persones molt diferents. Vides que et sorprenen, et fan reflexionar.  Diferents recorreguts vitals en un mateix país.

L’OMAR

L’Omar era el guia que ens ha acompanyat al llarg de tota la ruta, juntament amb el seu cosí, l’Abdel, que era qui conduïa el jeep.

Hem compartit moltes hores de carretera amb ells i moltes converses que partien principalment de preguntes que els fèiem l’Oriol i jo.

Tots dos eren d’Erfoud, un poble a les portes del desert. Allà vam poder acompanyar a la filla de l’Abdel a l’escola. Em va sorprendre veure tres aules de 30 nens i nenes cadascuna. Els alumnes de 4, 5 i 6 anys s’asseien en pupitres amb la jaqueta posada ja que no hi havia calefacció. Cada nen/a tenia la seva pissarreta i els seus guixos i responien amb una obediència brutal les indicacions de les mestres que els feien escriure lletres i paraules.

Em va sorprendre l’absència total de joguines, pati o material artístic. La mestra em va confirmar que el joc tenia molt poca presència. Els alumnes no feien música (només aprenien a cantar l’himne nacional), ni educació física ni plàstica.

Quin contrast amb les nostres aules! On potser hi falta una mica més de respecte, però hi ha espai per a la llibertat, el joc, l’art, el moviment i la imaginació.

Parlant de l’escola, ja al cotxe, el Tarik ens va explicar a seva experiència.

Quan tenia 5 o 6 anys li costava molt aprendre a llegir i el mestre el pegava cada dia (actualment es veu que ja no està permès que es faci). Ell aviat ho va tenir clar. Sortia al matí amb la motxilla direcció a l’escola però es quedava a jugar a futbol en algun camp proper.

Al cap d’unes setmanes el mestre va presentar-se a casa per demanar si el nen estava malalt.

La resposta dels pares en saber que el seu fill no anava a l’escola va ser la mateixa del mestre davant la seva dificultat per aprendre a llegir: pegar-lo. Tot i així, li van permetre que no hi anés més.

Ell estava convençut que si hagués trobat un mestre amable hagués tingut interés per aprendre.

Als 15 anys l’Omar va anar a pasar un estiu a Tànger on vivia el seu germà gran. Un colega el va convèncer per enfilar-se a la part baixa d’un camió i creuar a Espanya.

Només arribar els va detenir la policia i, al ser menors, els va internar en un centre de menors.

Els seus pares, que el buscaven, van rebre una trucada del seu fill explicant la situació. L’Omar es va passar 6 anys a Espanya. Els primers a Jerez de la Frontera d’on guarda uns grans records de mestres i monitors amables i companys de classe que el van acollir i el convidaven a casa seva a jugar a la play station. Va jugar amb un equip de futbol (les hores d’entrenament a Erfoud sorgien efecte) i es va trobar ben acompanyat. Els darrers anys va viure a Avilés fent diferents feines.

Va tornar al Marroc sabent castellà, fet que li va obrir les portes a treballar de guia turístic.

L’Omar no és religiós, no resa, ni fa el ramadà i se li respecta. De la mateixa manera ell respecta tant la manera tradicional de viure de la seva mare com la independència de la seva germana que viatja sola pel món.

Semblava tenir cert complexe de ser l’ovella negra de la familia i estava il.lusionat en tirar endavant professionalment. Estem segurs que ho aconseguirà. És emocionalment molt ric i empàtic.

LA MARE D’EN BILAL

Creuant l’Atles vam pasar per un poblat nòmada. Un grup de nens i dones es van acostar al cotxe demanant diners. Un d’aquests nens era el Bilal, tenia 6 anys i vivia amb el seu pare, la seva mare i la seva germana gran en una casa construida amb troncs i plàstics en una petita vall.

Unes poques famílies més compartien el campament amb diferents cases de construcció similar. Tenien un galliner i un forn comú per a coure el pa. Alguna ovella pasturant i poca cosa més.

Vam entrar a casa en Bilal ja que la seva mare ens va convidar a prendre el te.

Era una noia guapa i jove. Somreia tota l’estona i conversava animadament amb en Tarik i en Youssef. Ens demanava coses de la nostra vida i nosaltres ens interessàvem per la seva.

L’Anna i en Bilal eren un al costat de l’altre. Dos nens de 6 anys amb una vida tant diferent. La meva filla té de tot, en Bilal aparentment té poc. No va a l’escola i es distreu jugant a futbol i rebent a turistes com nosaltres en un racó de l’Atles. Se’l veia feliç, igual que a l’Anna.

El Tarik ens va explicar que aquelles comunitats tenien uns principis molt arrelats. Eren autosuficients i només consumien els aliments naturals que conreaven. Que ell creia que eren feliços però tancats en sí mateixos. Que era difícil que una noia d’aquella comunitat acceptés casar-se amb un noi de fora d’aquesta.

Vaig demanar si era posible que una nena com la germana d’en Bilal, que al ser més gran sí que anava a l’escola, arribés a estudiar la secundària o alguna carrera o ofici. Em va dir que era gairebé impossible. I que, suposant que ho volgués molt, els costos que això suposava no els podria sostentar la seva família i que, si ho aconseguia, probablement la resta d’estudiants la deixarien de banda pel fet de pertànyer a una comunitat nòmada.

En fi, que aquells nens neixen ja molt marcats. Tots ho estem, però ells tenen menys marge de maniobra, menys oportunitats i menys camins a triar.

Tant de bo els que continuïn la vida nòmada de les muntanyes ho facin feliços, com semblava la mare alegra d’en Bilal i els que es rebel.lin que guanyin la lluita i obrin vies noves.

EL NEN DEL JERSEI LILA

De camí entre Ouarzazate i Marrakech es passa per una carretera de precioses vistes i diversos pobles de molt pocs recursos.

Assessorant-nos per en Tarik, havíem comprat material escolar per portar a alguna escola d’aquella zona, ja que ens va explicar que eren les escoles menys afortunades. No havíem caigut que era 1 de gener i les escoles feien festa.

L’Oriol va proposar deixar-ho dins alguna escola, ja que tenien les finestres obertes. En Tarik ho va desestimar dient que era força provable que el mateix mestre/a s’ho quedés per a ell/a. Va considerar que era millor donar-ho directament als nens. Així ho vam fer; tot i que no era fàcil trobar una familia sola o un parell de nens per donar-los les caixes de colors o retoladors.

A la majoria de pobles se’ns acostaven moltíssims nens i nenes. Havíem comprat xupa-xups per poder almenys repartir alguna cosa a tots. A mí no em feia sentir massa bé repartir xuxes com si fossim els reis mags. Un caramel dura un minut i aquells nens necessitaríen un dispensari mèdic a prop, unes instal.lacions esportives, un clavagueram o  tantes altres coses.

Crec, però,  que va ser educatiu pel Guim i l’Anna veure que al món existeixen realitats com aquesta. No volien menjar ells cap caramel perquè deien que primer anaven els altres nens.

Alguns nens i nenes ho agraïen. La majoria agafaven el xupa-xup amb una mà i l’amagaven per demanar-ne un altre. Acte que s’entén perfectament.

Els últims nens del camí eren quatre. Dos més grans i dos més petits. Aquests nens van agraïr els caramels. Un d’ells, que portava un jersei lila amb caputxa no gosava ni demanar-ne. Quan n’hi vam donar, el seu gest va ser donar-los al seu germà o amic petit. Em va impressionar la seva reacció.

Avances en el camí amb el cor encongit. Pensant en la sort que tens i que t’hauries de parar més a agraïr-la. També penses que a Catalunya pots trobar realitats tant diferents com al Marroc, que sovint passem per alt.

Ha estat un viatge fantàstic que ens ha omplert d’imatges noves i experiències que queden.

L’altre dia, en un curs de formació de matemàtiques, ens fan fer dibuixar a tots els assistents un paisatge.

Quan tothom va acabar, el formador, va anar dibuixant a la pissarra, el paisatge que creia que havia dibuixat una gran part dels mestres (alumnes en aquell cas) de la sala.

Us l’imagineu no?

3 muntanyes al fons amb una mica de nevat a dalt, una masia petita al peu, un camí que baixa d’una de les 3 muntanyes, dos núvols enganxats…

Ell, amb molta gràcia, anava fent broma:

-A veure si hi ha algú molt “pro” que hagi dibuixat 4 ocellets en un costat.

-Llavors… algú molt atrevit…potser hi ha fet un sol. Algú amb menys “agalles” potser ha fet un sol ponent-se entre muntanyes.

La gent s’anava amagant el seu dibuix per vergonya de comprovar que el paisatge de la pissarra era molt semblant al que tenia a la seva llibreta.

Allò ens va demostrar la poca llibertat que ens ha donat l’escola a l’hora de dibuixar, crear. Podíem dibuixar un paisatge lunar, desèrtic, selvàtic, glaciar…i  davant una consigna que oferia molta llibertat es va seguir molt el mateix patró. També a l’hora de pensar matemàticament hem crescut molt acotats, molt privats de pensar.

Les matemàtiques són processos, són llengua, són raonament, lògica…

Ens ha de quedar clar que hi ha moltes maneres d’arribar a un resultat i també que, sovint, hi ha diversos resultats possibles.

Avui, ho he experimentat de primera mà.

Volia treballar amb els alumnes de primer la classificació. Ells agafaven deu playmòbils i havien de classificar-los en dos grups, segons el seu criteri escollit.

Molts s’han fixat en els colors: els que porten pantalons negres i els que no, els que porten alguna cosa vermella i els que no…

També en els cabells: els que en tenen i els que no, els rossos i els morenos…

En el gènere o el tamany: homes i dones, grans i petits.

Altres s’han fixat en detalls de la roba: els que porten “xaleco” i els que no, els que tenen samarreta amb dibuixos i els que no.

En un moment donat, m’he trobat davant de la  classificació d’en Y, de la que no desxifrava el codi:

 

Li he demanat:

– Com els has separat?

-Els que manen i els que no.

Quan he vist els xèrifs, el rei (boig) i l’home “trajat” amb corbata en una banda ho he vist clar.

Ho he trobat tan vàlid i brillant que no he pogut evitar fer-ne la foto. També m’ha passat quan he vist la següent classificació de la B.

– Els que ja han après a aixecar la mà i els que encara no.

 

I divendres ja en faràs 6!

Un any de canvis. Has començat la primària i et passeges orgullosa cap a l’escola amb una motxilla enorme, en la que trasllades una carpeta i una agenda, que no necessites massa, però et fa gran.

I ja no patines al grup de les “Petites”, ho fas amb les “Mitjanes”; la més petita de les mitjanes, però “Mitjana” en definitiva.

Et veig petita quan busques que t’agafem a coll i quan gaudeixes d’una banyera amb els ninots de les princeses Disney.

Et veig gran quan descobreixo al meu mòbil uns vídeos gravats per tu en els que fas un tutorial d’una classe de ioga amb un “desparpaju” que em té al.lucinada, o ensenyes tipus “Tour virtual” casa nostra mentre expliques en castellà cada detall (“los calajos” y todo).

Et veig petita quan dibuixes figures humanes sense coll i amb uns dits llarguíssims a les mans.

Et veig gran quan cantes seguida la lletra d’alguna cançó de moda.

Et veig petita quan comprovo que no entens quasi cap de les paraules que cantes amb tant entusiasme.

Et veig gran quan vas a comprar sola a les botigues i camines decidida.

Et veig petita quan intentes lligar els sons aprenent a llegir.

 

I aquí entre la nena que juga a nines i la que vol ensenyar la panxa amb samarretes curtes, balles la vida. En el sentit figurat i en el literal. Balles sovint, inventes coreografies i ens fas ballar amb tu. Balles amb energia i també ho saps fer amb delicadesa. Saps ballar sola també.

 

Descobreixes la vida amb les seves coses boniques i les que no ho són tant. Descobreixes emocions noves.

Sempre has plorat amb molt sentiment. Fa unes setmanes et vas posar a plorar desconsoladament. Em vas dir que era per una cançó d’un drac que cantava el mestre de música del curs passat.

Vaig entendre de seguida que es tractava de “Paf era un drac màgic” que realment fa una pena terrible. Et va servir de poc que et digués que el drac ja devia tenir amics dracs, que jo tenia amigues quan era petita que feia anys que no veia però que no passava res, que potser de tant en tant es veurien el nen i el drac…Tu seguies plorant dient “És que a més la cantava molt fluixet” (és veritat que el to amb el que es canta pot afegir pena).

Amb la mateixa intensitat que plores, rius, i ho fas amb un riure contagiós que m’encanta. Rius i em fas riure.

 

Ja des de P5 o P4, veus junt amb el Guim una sèrie titulada “100 cosas que hacer antes de ir al instituto”. Sempre penso que vas bé de temps per dur-les a terme.

Ahir mentre la miràveu, et vaig preguntar:

  • Ja saps fer coses d’institut?

I em vas respondre:

  • Sí! Sé llegir amb lletra d’impremta (aclareixo que paraules curtetes) i sé cordar-me les sabates (aprenentatge d’aquesta semana)!

Vaig riure. Sí que són coses bàsiques per defensar-se a l’insti! Faries el ridícul arrossegant per terra els cordons de les vambes!

També et vaig demanar:

  • I quines et falten?
  • Tenir taquilla.

Realment veient aquestes sèries americanes sembla que sigui aprenentatge més bàsic a assolir!

Ja aniràs descobrint que hauràs de lidiar amb coses més xungues que obrir, tancar i “tunejar” una taquilla, però tens marge per fer-ho mentre balles.

Quan ballo amb tu, m’arribo  a creure que, com diu el nostre admirat “Tremendu” : “Aquí dels problemes fem poemes; aquí dels fracassus fem temassus”.

Felicitats Anna! Per un any ple de balls feliços.