Feeds:
Entrades
Comentaris

Fa dies que volia escriure sobre les vacances de Nadal. Hem estat 9 dies amb l’Oriol i els nens a la Toscana.

L’Oriol treballa tot l’estiu a tope, així que, els viatges familiars els ubiquem a les vacances de Nadal.

És molt diferent viatjar a l’estiu que a l’hivern. L’estiu allarga els dies. Estàs a l’aire lliure fins tard.

A l’hivern, a les 6 ja és fosc i tens moltes més estones de recolliment “casero”.

Aquests dies a Itàlia vistàvem algun poble o ciutat, dinàvem fora i dedicàvem els vespres a estar a casa: a encendre foc i beure vi de Chianti; a jugar a cartes i als “barcos” amb el Guim; a parlar i a cuinar; a llegir i a buscar per internet el petit lloc bonic a visitar al dia següent.

Sembla que no calgui anar a Itàlia per passar estones llargues en família, però sovint, unes condicions diferents provoquen noves dinàmiques que costa mantenir el dia a dia.

M’agrada viatjar lent. No posar el despertador i no sentir-me malament si no arribo a visitar tot el que es considera que s’ha de visitar (aquest punt em costa una mica). A no tenir tot el viatge planificat i deixar-se sorprendre pel camí.

Viatjar amb nens et porta a viatjar lent una mica per força i aprens a adaptar-te al seu tempo.

Fa il.lusió viatjar amb el Guim perquè s’emociona al veure en directe un monument que coneix com la Torre de Pisa. S’interessa per com es diuen les coses en un altre idioma i recorda els llocs on hem estat.

A l’Anna li és igual estar a Florència que a Mollerussa. El seu viatge és completament emocional. No té consciència d’on està. Em va fer gràcia comprovar la interpretació d’un mateix viatge a dos edats diferents.

L’Anna, quan l’Oriol va anar a buscar el cotxe de lloguer a l’aeroport estava convençuda que seria el nostre cotxe de sempre. Quan vam dir:

Demà anirem a Siena i a San Gimigniano

La seva resposta queixosa va ser:

Dos països un dia noooo…

Però estava igualment contenta. Contenta d’estar els 4 junts, de dormir amb el seu germà, de menjar parmesano a cullerades i d’arrossegar una maleta lila amb rodes.

Un mateix viatge pot significar coses molt diferents per a cada membre de l’expedició. A mi viatjar em dóna una sensació de llibertat, de novetat, aprenentatge  i  de subidón que m’encanta.

Un nou viatge que suma records bonics a la meva memòria.

 

Anuncis

Dimecres vas fer 4 anys.

Avui mentre dinàvem saltes i dius:

– Eh que jo no sóc “tocapilotes”?

M’has fet riure (no sé on has sentit la paraula), però m’ha vingut en un flash del matí que portàvem compartint:

– Vesteix-me tu!

-“Així no! vull la cua recta i llarga (no assumeix que amb el “rissu” la llargada costa d’aconseguir)  !”

– No vull caminar, estic cansada! (asseguda enmig del camí)

– Plors i plors…

– Veueta de queixa non stop…

I no he pogut dir una altra cosa que:

– Home, una mica sí que ho ets.

A part de “tocapilotes”, ets sensible i sentida i quan plores o t’enfades ho fas amb intensitat 10. També acostumes a tornar a riure amb una rapidesa increïble. Ets emoció a flor de pell.

Ets carinyosa i tens les idees clares (fet que admiro i pateixo a parts iguals).

És un gust veure’t jugar a nines fent una veueta aguda aguda. Quan aconsegueixes involucra-me en el teu joc, em fas fer a mí de mare i tu ets la filla gran:

– Me’n vaig a l’institut! (sempre comença la trama)

I et veig marxar amb un simulacre de bolso i un mando de la tele fent de mòbil amb el que parles amb les teves amigues. Jo tot el dia cuido a dos o tres bebés mentre tu quedes per sopar amb les col.legues.

Estàs assajant molt per la vida adulta. Tot el dia cuides nines, fas que cuines, fas veure que llegeixes, plegues roba i endreces l’armariet, fas d’àvia, de mare, de germana gran i de tieta.

Espero que puguis exercir a la vida real tots els papers que desitgis.

(El fet de passejar-te amb vestit de princesa i corona disfruta’l ara perquè, per sort, no l’exerciràs).

Actualment, estic intentant acceptar amb normalitat i, fins i tot proporcionar, purpurines, princeses, rosa, lila… intentant sutilment que te’n cansis. De moment, crec que no vaig bé veient com petonejaves el regal de  les sabates de taló de l’Elsa de Frozen mentre deies “lo que volia!”.

En fi Anna, gaudeix del joc i  inventa històries boniques, sobretot ara que vius tan feliç sense saber mai ni a quin dia de la setmana vius: “Avui hi ha cole?”.

Espero tenir encara la oportunitat de saborejar nombrosos cafès de sorra i aigua preparats per tu.

Feliços 4 Nusquerri !

Avui ja estava tova, inquieta…Són moltes les emocions viscudes les darreres hores, emocions barrejades i nervis. L’1 d’octubre hora a hora amb els moments de força i els de ràbia, l’excés de vídeos i imatges que m’han saturat el cervell, les decisions a prendre a l’escola (quin tipus d’acte fem, vaga o aturada, com ho fem arribar a les famílies…)…

Avui ja estava tova quan m’ha arribat la notícia d’una mort massa jove; tan jove com ho és la meva vida. La mort d’algú que comparteix molt univers de gent comú amb mí. Les morts joves són el més injust del món.

Alhora,  parlo per telèfon amb la meva àvia de 90 anys o vaig a visitar a la de l’Oriol, també de la quinta del 27, i regalarien vida a canvi de la seva. Hi ha persones que viuen de més i altres de menys i això, no es tria.

Demà és l’aniversari de la meva filla. Fa 4 anys i tinc ganes de veure-li la cara quan s’emprovi la disfressa de princesa cursi cursi i s’enfili sobre les sabates de taló blaves i horrendes que li he comprat. Tinc també ganes d’escriure-li el post bonic que es mereix. Però avui no puc.

Avui no puc perquè és d’aquells moments de la vida que costa de sustentar. No sempre és fàcil fer conviure tantes emocions i sensacions dins d’un mateix cos.

La vida sempre té aquestes barreges. Pots riure en moment tràgics, pots divertir te com mai una nit i rebre una mala notícia quan et lleves, pots alegrar-te per un naixement i plorar una mort quasi alhora, pots gaudir d’un dinar tot i que de tant en tant pensis en algú que coneixes que està patint …

Sabem que és així, però hi ha moments, com avui, que et cauen les llàgrimes mentre sents incertesa de què passarà a Catalunya, pena per  una mort, por una mica de tot,  i alhora, saps que tens sort, molta sort per moltes coses i que  demà la teva filla fa 4 anys i li has promès una festa.

arriscar-se

El Guim aquest any ha començat tercer. Tercer és, a moltes escoles, un curs que representa un salt important: exàmens, deures, ser més responsables… Jo ja l’havia avisat d’aquest canvi,  tot i que el primer dia no va tornar massa impressionat i s’havia deixat el “tupper” de l’esmorzar al pati (al pal de la porteria) com cada dia dels darrers tres anys.

El segon dia, però, va sortir tot escandalitzat explicant-me que els havien posat un examen sorpresa de mates que ocupava 3 fulls pel davant i pel darrere. El seu amic I. (tan escandalitzat com ell) va afegir:

  •  I ens han preguntat números romans que ningú ens ho havia explicat!!!

Els de tercer van junts a la classe amb els de quart. La mestra de mates crec que havia fet la mateixa prova per a tots per veure una mica què eren capaços de fer.

Al vespre, el guim va explicar als meus pares que havia fet aquest examen de mates tan súper llarg i va comentar:

  • He fet totes les preguntes menys una.

Jo vaig donar per suposat que era la de números romans:

  • La de números romans no Guim?

Però ell va respondre:

  • No aquesta m’he arriscat: He pensat que la V era 8 perquè comença amb “V” i la C era 5 perquè comença amb “C”. I la X com que no ho sabia he posat que era 3. És que la mestra diu que és millor pensar algo que deixar-ho en blanc.

He pensat que m’agradava a teoria de la mestra i la hipòtesis que s’havia muntat el Guim.

Trobo fantàstic que s’atreveixi a arriscar i sobretot a pensar.

Quan jo estudiava recordo que era millor deixar en blanc les respostes d’ un examen tipus test que arriscar-te a cagar-la perquè els errors restaven! Potser per això, sóc a vegades poc lançada a provar.

Es veu que la pregunta que ha deixat sense respondre parlava de “1 ratlla 8” i deia no sé què d’una pizza. (Les fraccions ja no ha sabut per on inventar-les).

 

gràcies

Estem envoltats de gent que ens estima, tot i que no ens acostumem a parar-ho a pensar.

Hi ha ocasions, però, com les celebracions o les tristeses que sovint ens donen mostres d’aquesta estima. El fet de fer 40 anys i celebrar-los ha estat una pluja de purpurina que he notat de ple.

Gràcies Oriol per aguantar-me en els moments de nirvis del muntatge de la festa i per fer sempre de brigada neteja després dels meus saraus. Ganes de disfrutar del nostre proper cap de setmana.

Gracias papá por la búsqueda de fotos de mi vida tan bien clasificada en las etapas que he vivido: álbumes/fotoprix/digital. Ja ja ja ! y por estar siempre dispuesto a la ayuda.

Gràcies mamà per acompanyar-me a fer la macrocompra, per cuinar la teva sempre exitosa amanida de pasta, per crear el preciós pastís de xuxes (amb armes afilades incloses) i per escriure el bonic post.

Gràcies Bolis per estar sempre “codo con codo” ajudant-me, per les teves idees i els teus detalls, per estar implicada en tot el que agraeixo al llarg del post.

Gràcies Manel per aportar sempre la banda sonora a la meva vida, per estar sempre allà muntant el que calgui.

Gràcies família pel meravellós regal.

Gràcies Guim per adornar-me el despertar.

Gràcies Anna per l’alegria.

Gràcies als amics que m’han ajudat amb els nens, amb els “recadus”, amb el muntatge d’espelmes, pantalles i altres.

Gràcies a tots per l’elegant motxilla que no em trauré de sobre.

Gràcies per altres detalls i paraules especials rebudes.

Gràcies pel joc, un joc de paraules petites de la meva vida que recollia la petjada de molta gent (Mary et mereixes aquest post i més).

Gràcies pel vi acompanyat de paraules. Assaboriré les dues coses, a poc a poc i amb molta il.lusió.

Gràcies a tothom per ser-hi i compartir amb mi el canvi de dècada.

Gràcies a tota la gent que m’envolta per fer-me arribar whatsapp’s i missatges o felicitar-me en persona.

Gràcies a tots per fer-ho bonic.

 

 

sense mòbil

Si dimarts no m’haguéssin robat el mòbil…

– Hagués estat un dimarts molt rodó

– Dimecres hagués enviat un whatsapp felicitant a vàries Annes.

– Hagués fet unes quantes fotos d’instants bonics que no podré rebuscar.

– No hagués patit d’estar incomunicada amb la gent de l’escola el dia de les adjudicacions definitives.

– Hagués enviat molts whatsapps , alguns banals, alguns carinyosos, alguns per quedar, alguns d’ànim.

– Hagués seguit a través d’Instagram l’inici de vacances de molts amics i coneguts.

– No hagués jugat amb els meus fills a fer un riu a la Plaça Carulla perquè hagués estat mirant el mòbil mentre ells el feien.

– Hagués llegit menys.

– Hagués escrit menys.

– Hagués estat menys connectada a la conversa amb l’Oriol mentre sopàvem aquests dies.

-Hagués fet de metge i d’àvia de les nines de l’Anna amb menys entrega.

– Hagués estat més localitzable,  però també té el seu punt no estar-ho gaire.

En breu espero tenir-ne un de nou. M’agrada parlar per telèfon, m’agrada mirar les xarxes socials, m’agrada molt fer fotos, m’agrada quedar i enviar whatsapps de tot tipus. Intentaré, però, estar més connectada amb la meva vida real. Saber-lo aparcar i deslocalitzar-me una mica de tant en tant.

Dijous tenia un sopar a Barcelona amb amigues.

La meva sogra es va oferir a tenir els nens la tarda de dijous fins que arribés l’Oriol, de manera que, sortint de la feina al migdia (quin gust d’horari!) podia anar directament a Barcelona.

Aquests dies sense nens a l’escola, treballem amb horari més flexible; al final s’ha de fer una feina concreta i treballarem fins que s’acabi; Així doncs, vam decidir que aquest divendres en el podíem agafar de festa.Ja ho compensaria la setmana següent i no m’hauria de llevar a les 7!

En resum, tenia una tarda, una nit i un matí de libertat.

Vaig iniciar el trajecte a Barcelona, després de conectar l’Spotify del móbil al cotxe en “Modo aleatorio” disposada a deixar-me sorprendre per la gran varietat musical”cutrilla” de la meva llista.

La combinació d’anar sola en cotxe escoltant música sempre m’ha semblat de les millors coses del món. Hi ha dies que passes totes les cançons només comencen i sembla que cap t’encaixi i n’hi ha altres, com aquest dijous, en els que tens la sensibiltat a flor de pell i t’emociones amb qualsevol “estribillu” conegut.

Així doncs, de “subidón” i cantant “a grito pelao” que “només ho faig per tu…”, que “sin dudar vuelvo a tu lado…“, que “em puja la serotonina com una nena que s’enfila” i que “ya no persigo sueños rotos” vaig dirigir-me a Castelldefels a visitar a a meva àvia a la Residència. Em va agradar estar amb ella sense els nens pel mig i sense pressa. La situació i l’estat d’ànim no eren massa de “subidón” però em va agradar poder-la acompanyar.

Després, vaig a anar a deixar el cotxe a casa els meus pares fent una hora de cua interminable a les Rondes. Hagués estat un plan horrible en altres moments, però tu! amb dia de sensiblitat a flor de pell i sola no va estar mal.

És curiós, però en els meus trajectes sola en cotxe, que sovint són Barcelona-Viladrau o viceversa, acostumo a tenir en el mateix trajecte moments de felicitat top i moments de plorera sensiblona. Tot em senta igual de bé.

Vaig passar la resta de la tarda fins al sopar passejant i mirant botigues encantada de la vida.

Vaig gaudir del sopar amb les meves amigues. Parlant, rient, menjant, bevent i vaig seguir assaborint la meva sensació de llibertat caminant fins a casa els meus pares i dormint-t’hi sola (ja que ells eren de viatge). Sembla una tonteria però estar sola, quan ho estàs poc, mola (com segur que passa en el cas contrari).

Em vaig llevar sense despertador i vaig anar a esmorzar al bar amb el diari. Un altre plaer major.

Vaig tenir temps de comprar-me unes quantes peces de roba estivals abans de recollir els meus fills al Casal a Viladrau.

Em van rebre amb més alegria que de costum, em va fer més il.lusió que l’habitual fer el dinar i he passat un cap de setmana d’aquells que no fas massa res però que estàs encantada.

L’efecte no és etern però “regalar-te un dia” té efectes molt beneficiosos.