Feeds:
Entrades
Comentaris

Fa poc més d’un mes, l’Ari ens va proposar al grup d’amigues apuntar-nos a la caminada solidària  “Magic Line” de Sant Joan de Déu. De seguida vam dir que sí amb bastant entusiasme. Si som sinceres, ens vam animar sense saber gaire ni quina era la causa per la que caminàvem, perquè la nostra causa principal era, justamen,t la d’acompanyar a l’Ari en el que li vingués de gust fer.

Un cop inscrites sota el nom de “Purpurina”, element que està resultant un símbol del nostre optimisme i les ganes de repartir alegria, vam llegir que havíem de fixar-nos un repte econòmic a recaptar. Llavors, van començar a aflorar les idees i els potencials de cada una de nosaltres…

Ara ja sabíem que recaptàvem per persones en situació de vulnerablitat,  per poder fer front a ajuts socials, a pisos d’inclusió, a recerca i cooperació internacional. Una bona causa per la qual lluitar.

I vam anar agafant força fent “l’evento” cada cop més gran. I la gent del nostre voltant ens feia créixer ràpid perquè tothom donava coses per la rifa i ens feia costat. I totes fèiem una miqueta i juntes fèiem molt. Vam vendre bulbs de flors i vam organitzar una rifa i una calçotada. Vam superar de mooolt la nostra fita econòmica.

Ens ha agradat emprendre una acció solidària i fer-ho juntes, ha estat bonic comprovar com es bolcava tanta gent propera per ajudar-nos.

Ahir vam fer la caminada. Juntes. Parlant entre nosaltres de moltes coses. Passant per racons de Barcelona que no havíem trepitjat mai. Va ser agaradable i reconfortant. Jo em vaig sentir,  justament, una mica menys vulnerable que molts altres dies de la meva vida.

Hem decidit que cada any  farem alguna acció solidària juntes.

Gràcies, Ari, per iniciar-nos  en aquest nou repte.

L’Anton

Dilluns va morir l’Anton. El meu tio. Una persona molt especial i molt present a la meva vida.

Aquests dies, en aquelles converses enmig dels silencis recordàvem anècdotes, impressions i adjectius de l’Anton. Tothom parlava d’ell amb humor, recordant com feia riure, com alegrava els sopars …El seu buit serà gegant.

Avui he intentat transmetre una mica la seva essència recollint aquestes impressions de tots els que l’estimàvem.

“L’absència de l’Anton serà molt gran perquè també ho era la seva presència. L’Anton omplia. Omplia l’espai, omplia  les converses i les omplia d’alegria.  Era protagonista allà on estava, però ho era amb el permís dels que l’envoltàvem. Ens seduïa i  ens deixàvem portar a on ell ens portés. Parlava i l’escoltàvem amb gust i ens el miràvem somrient. I somrèiem perquè ens feia riure, ens feia riure molt. I perquè treia punta a qualsevol tema banal convertint-lo en interessant i perquè tot li feia il.lusió i sentir parlar a algú amb il.lusió també fa somriure.

La meva àvia deia que l’Anton donava molta vida. I així era. Vida a la família, vida als amics, vida a la feina. L’Anton sumava.

Sempre ha tingut molta vida social.   Crec que hi deu haver poques persones que hagin anat tants cops a sopar a cases i a restaurants com ell. Probablement la majoria dels que estem aquí hi hem compartit algun sopar i sabem que un àpat amb l’Anton distreia molt. Suposo que tothom el volia a la seva taula de tant en tant i, per això, era tan convidat.

Bon conversador i bon catador . Una vegada per definir davant una convidada els gustos familiars va dir:

  • En casa somos mucho del tocino. Així, a mode d’estandard familiar, no està mal.

Però la seva  trepidant vida social l’equilibrava amb els de plaers petits i quotidians: els sudokus, la lectura, els crucigrames del Fortuny, els partits del Barça, el cine i el jeure.

  • “Vaig a jeure” era una frase molt seva

Quan vivia amb la meva àvia va trencar un llit a lo que la meva àvia amb aquella parsimònia va respondre:

  • Anton, és que no crec que aquest llit estigués pensat per tant ús.

No va observar la vida passar, l’Anton la va viure i  la va viure  com va voler i ens en va donar trossets a tots.

Trobarem a faltar la teva olor a l’ascensor, veure les teves mans boniques fent uns números perfectes als requadres del diari, la teva peculiar manera de demanar el menjar al cambrer gesticulant més que si el cuinessis tu mateix , la teva veu cantant ópera a ple pulmó traspassant les parets de casa …. i deu mil coses més ,coses tan teves, tan nostres.

Però ens quedem amb tots els riures i les converses  que ens has regalat, que això… no ens ho treu ningú.

T’estimem molt”

 

 

 

En pocs dies ens mudem de casa. Anem a una casa gran i preciosa. Anem a una d’aquelles cases que t’has mirat moltes vegades passejant pel carrer. Ens fa molta il.lusió.

Marxem d’un pis acollidor amb accés al jardí més meravellós del món, on hi hem viscut tretze anys; tretze anys plens de moments importants i bonics que no vull deixar de plasmar.

Sóc molt nostàlgica; sovint penso que seria millor no ser-ho tant. Saber anar sempre endavant sense que tot deixi tanta petjada en tu. Però sóc així i ,sovint, miro enrere i recordo moments, espais, persones, que guardo amb cura.

Aquest post és uns mirada concentrada als anys que aquí hem viscut.

L’Oriol i jo vam arribar a aquest pis feliços del projecte de viure junts. Passàvem una mica de fred a l’hivern, cap moble lligava amb els altres i cobràvem francament pocs diners però ens era igual. Recordo sentir-me gran, lliure i feliç.

Els primers anys vam col.leccionar vetllades amb amics . Són molts els flashos que em vénen al cap:

– Sopars de pa amb tomàquet al voltant de la llar de foc.

– La Cristina (molt present aquesta època) dormint a casa amb un peu trencat al que li trèiem importància.

-Un sopar de fi d’any que ens vam currar amb el Sergi.

– Sessions de karaoke fins altes hores.

– Moltes últimes copes de la nit.

– Diumenges de sofà quan existien els diumenges de sofà.

Després van venir els anys d’ “asentar la cabeza”. Nosaltres maduràvem i el pis evolucionava. La rajola freda va convertir-se en parquet, els mobles van començar a casar entre ells i vam aconseguir el confort  que buscàvem. Flashos de família, de nens, d’amics.

– Aquell marevellós estiu del 2009 amb la incorporació del Manel a la família, el trasplant fet i el Guim entre els meus braços.

– La Marta i jo donant de mamar al Guim i l’ Emma .

– L’Oriol demanant-me si em volia casar amb ell (al lavabo).

– La festa de la boda, el jardí ple de gent que estimo.

– Hores de veure Perdidos, Prison Break i altres sèries compulsivament.

– Quan vaig dir als meus pares que estava embarassada (de l’Anna).

– Quan vam arribar a casa amb l’Anna i la meva mare havia decorat la casa amb lletres i globus.

– Tardes d’hivern de vi bo i jocs de nens de fons  amb l’Anna i el Dani, la Marta i el Sergi…

– La Bolis, el Guim i jo veient nevar amb força per les finestres

-La Nona fent l’esforç de pujar les escales per passar unes estoneta amb els besnéts.

– Les nits de Nadal picant el tió amb la família de l’Oriol.

– Tardes de conversa amb La Marta B. o  la Inma mentre els nens juguen.

– Sopars manu manu amb la Susanna quan puja de repent un divendres de gener.

– Un sopar improvitzat amb la Clara i L’Oriol d’aquells que s’allarguen.

– Tardes amb la Txell que milloren la setmana.

– Nits de tos laringítica obrint finestres per a respirar aire fred (no tot són flors i violes)

– Partides familiars de “Uno”.

– La Gozadera a tot drap.

– Molts contes de bona nit.

I sempre el jardí. El jardí on la meva àvia es reunia amb les seves amigues a passar la tarda fa tants anys ja, qua encara era un hort. On el Quico m’explicava les anècdotes del seu llibre d’autògrafs, on la meva mare cuida amb amor les plantes (que després jo no rego) i on l’Anton resol els matins d’estiu tots els sudokus i crucigrames de la Vanguardia. El jardí on han jugat tantes hores els meus fills i els de les meves amigues i on el Manel llegeix. El pati on el meu pare es treballa les paelles amb els Beatles de fons. El pati on es paren sovint llargues taules i  que acull reunions d’amics a totes hores.

Tinc la gran sort de seguir podent gaudir d’aquest jardí perquè si no aquest pas em faria més pena.

Voldria agraïr aquests anys feliços a l’Angelina i el Santiago, que ja no hi són però que vam tenir a prop els primers temps; i a les seves filles, la Xaviera i la Carme per haver-nos-ho posat tot sempre fàcil.

I comencem el 2017 amb moltes ganes d’omplir la casa nova de tota la gent que estimem una altra vegada; i com és més gran, n’hi cabrà més.

Bon any a tothom! I reclamo, de nou, la pluja de purpurina (que jo ja començo a notar però vull que mulli a tothom del meu voltant).

 

 

 

 

Útimament tinc la sensació que estic envoltada de lluitadors valents. Alguns ja fa molts anys que ho són. L’exemple més proper i que més admiro és la meva germana, que arrossega temes pesadíssims de salut des de fa quasi vint anys i és la persona més alegra que conec.

I com ella,  n’he conegut d’ altres. Persones que conviuen amb una malaltia crònica i, en lloc de rendir-se,  s’embarquen en  reptes,  i dels grans.

Darrerament però, cada vegada en conec a més i no voldria que fós així, ja que això vol dir que hi ha massa causes per combatre.

Treballo amb una mare “jabata” que es lia a organitzar musicals mentre controla el sucre del seu fill dolcíssim.

Veig a diari a una mare que recull a l’escola al seu fill petit i que ha perdut al gran fa menys de dos mesos.

Tinc un tiet, cada dia més savi i serè,  que combat mentre fa sudokus.

No m’agrada veure a  pares que marxen massa d’hora ni a fills que pateixen malalties i males sorts que no es mereix ningú.

I, en especial tinc una amiga, valenta i lluitadora, a la que dedico aquest post. L’admiro i l’estimo i aquí em té.

De tota manera, trobo que últimament la vida s’està passant una mica. Que ja mirem de ser lluitadors valents, que ja ens ajudem i ens estimem. Que ja hem après la lliçó. Que ja n’hi ha prou i que ja no tenim gaire més capacitat d’assumir aquest tipus de coses.

Jo no sóc creient i en principi no crec que hi hagi algú amb el poder de jugar amb nosaltres com titelles, però, per si de cas, per si algú té una vareta o té veu i vot en el destí, li demanaria que ens tirés una mica de purpurina, que ja toca.

Shakespeare

Crec que és important (i actualment el nou currículum de primària així ho remarca) que els nens se sentin lliures per donar la seva opinió, i siguin capaços d’argumentar-la. Ajudar-los a ser crítics amb allò que veuen i viuen i actuar en conseqüència. També saber valorar i admirar allò que ens agrada.

Avui he passat la tarda a l’aula de quart (9 anys). Al matí, ells havien anat amb les seves tutores al teatre i els he demanat si els havia agradat l’obra,  que era, pel que he entès, com una interpretació de “Romeu i Julieta”,  titulada “La Julieta”.

El K. ha manifestat que a ell no li havia agradat perquè ho havia trobat absurd.

La D. m’ha aclarit que era “absurd” perquè l’actriu que feia de Julieta parlava amb roba.

He entès que la Julieta era l’únic personatge en escena i explicava la història a través del vestuari dels altres personatges.

El J. trobava a faltar altres actors.

La Ma., que vol ser actriu, ha valorat la feina feta per l’actriu, ja que era molt difícil fer tants personatges.

El J. ha replicat que per ell l’actriu també ho havia fet molt bé però que,  igualment, era pesat.

La C. trobava a faltar no que sortís, ni que fós,  un Romeu.

La Mi., defensant l’obra, ha dit que a ella li havia agradat perquè havia rigut.

Hem estat una estona comentant; tots volien dir coses.

Finalment el P. ha sentenciat

– A mi no m’ha agradat per dos motius: el primer que parli sola amb roba i el segon és que jo això que la Julieta es begui una cosa, Romeu es pensi que està morta i s’ho prengui ell també  i llavors la Julieta quan veu a Romeu mort  també es mati …. no entenc que passi.

Llavors la C. va i li diu:

-Jo crec P., que Shakespeare va tenir un mal dia.

I quan jo ja reia, va i afegeix:

-O això … o que aquell dia que ho va escriure  s’havia barallat molt amb la seva dona.

M’ha fet gràcia , com a reflexió, i no està mal pensar que d’un mal dia poden sortir coses bones i transcendents.

Avui,  Anna,  fas 3 anys;  i al.lucino veient “lo” fàcilment que et fas gran.

Una gran diferència del primer fill al segon, almenys per a mi, és que amb el primer estàs atenta a tots els “tempos”, al que toca fer per edat…Cada canvi per a ell és  una novetat  per a tu i la vius com a tal.

Quan està a punt de caminar, et fixes en quines sabates li pots comprar per ajudar-lo  en “los primeros pasitos”, fas petites proves sobre diferents superfícies… Al segon fill te’l trobes caminant pel passadís quan ell ho decideix.

Suposo que són naturals els dos processos, però cada vegada crec més el el benefici de la despreocupació en certs aspectes. El segon fill creix amb menys sobreatenció adulta i ho fa de manera més lliure.

M’agrada viure les mateixes coses de diferent manera perquè cada fill és un món i t’aporta diferent aprenentatge.

I així, fàcilment, et vas fent gran, i ho fas d’una manera tan natural …

Fàcilment has començat a anar a l’escola dels grans; feliç i contenta.

Fàcilment vas al lavabo sola, et poses la pasta al raspall de dents  i quasi et vesteixes tota sola i no et poses ni les sabates del revés.

Fàcilment estàs estona jugant sola amb els playmòbil, a la cuineta… fent un deliciós monòleg en veu alta, mentre jo puc llegir una estona, que també se’m fa deliciosa.

Fàcilment menges sola i et taques una desena part de “lo” que et tacaves fa dos mesos.

Fàcilment mantenim una conversa que ja comença a ser interessant. Cada nit que t’acompanyo a dormir, després dels dos contes de rigor, em dius:

– Em fas companyia?

I et gires com si fóssim dos amigues que parlen de les seves coses dins els sacs de dormir a les colònies del cole:

– De què parlem? – em dius…

El fet de tenir un germà quatre anys més gran també et posa davant coses de nens de quatre anys més grans i això fa que:

Fàcilment juguis al subway surf a l’Ipad (un joc d’esquivar trens i agafar monedes) i pronuncïis frases com:

– Guim! acabo de pillar un propulsor dels bons!

Fàcilment t’has llançat a l’aigua des de petita sense por imitant al Guim (fins i tot amb necessitat de ser rescatada pel socorrista i el teu pare vestit a l’aigua).

Fàcilment t’apuntes a fer coses “tipu” les gomes elàstiques de les festes majors que t’eleven a 3 o 4 metres d’alçada.

Però, la meva petita dona d’acció, tot i que és una mica kamikaze, també ha tret aquella vena femenina cursi de “em pirra el rosa i el lila”, em deleixo per una barbie i vull anar amb vestit sempre que pugui. Això serà un aprenentatge per a mi ja que no puc amb el rosa i el lila, ni amb la purpurina i les princeses ( i he de mirar de no fer un efecte “rebote”).

En fi, Nusquerri, felicitats per aquest tres anys, és un gust veure’t créixer, però no et pillessis un propulsor i ho féssis massa de pressa.

 

img_20160904_142759

 

39

Avui en faig 39. Impressiona una mica que només quedi un any dels “trenta i picu”.

L’altre dia teníem, en una sobretaula, la típica conversa (que no em cansaré de tenir) de amb quina edat et quedaries. Donat que els tertulians no passàvem dels 42, la conversa es debatia entre els 20 o els 30, ja que ningú va evocar la infància ni adolescència.

Jo em quedo amb els 30 i pico. He tingut dos fills (31 i 36) cosa que et fa assentar el cap, relativitzar les coses importants de les que no ho són (tot i que no sempre ho sé fer) i mirar-t’ho tot des d’un punt de vista menys egoista. He canviat i evolucionat en la feina i també, crec, a nivell personal. Tot i això, encara tinc ganes de sortir, de fer coses noves, de ballar, de deixar-me anar de tant en tant. Un bon equilibri.

Per a mí el més dur de la dècada dels 30 és la consciència que vas adquirint de tot. Als 20 et sents enèrgic, immortal, incansable. No tens por perquè ets poc conscient de tot. Sempre penses que a tu no et passarà, fins que passen coses a prop teu , vas obrint els ulls, les vas digerint i vas agafant pors que no tenies.

Als 20 t’empasses la vida, als 30 l’assaboreixes, penso jo. Per lo bo i per lo dolent. Potser les emocions fortes van a menys però se’ n creen de noves que són més subtils. No et menges el món però tampoc et deixes menjar.

De tant en tant, no diré que no enyoro “los locos años 20” quan no miraves el rellotge, dormies al lloc més cutre i et deixaves portar. Enyoro, de tant en tant aquella llibertat i aquella inconsciència, però no ho canvio.

Els trenta (penso aprofitar l’any que em queda) els he viscut conscient de que era una molt bona edat perquè la meva mare sempre m’ho ha avisat:  “els trenta és molt bona edat, aprofita-la; perquè encara ets jove, et veus bé físicament, tens les idees més clares i ganes de conquerir fites …. En el seu cas, afegia que ja tenia les filles grans (quan la meva mare tenia 39 anys jo en tenia 14 i la meva germana 11) i recuperaves llibertat i autonomia.

Tot i haver assaborit a fons els 30 amb moments preciosos i dolços i moments també amargs i difícils, penso, de veritat, allò de que els 40 són els nous 30, no? Que nosaltres anem més tard amb això dels fills (si en tenim) i ens cuidem més que generacions anteriors no?

L’altre dia, vam sortir de marxa tres parelles. Feia temps que no ho feia! En arribar a la disco teníem tantes ganes de ballar que ens vam entregar (les noies) a seguir un ball com de salsa que feien unes animadores. Ho vam fer sense la vergonya que haguéssim tingut als 20 perquè una altra cosa que m’agrada dels 30 és que te la suda molt més tot. Les animadores van resultar ser les cambreres de la disco que obrien sempre el ball. les cambreres veinteañeras guapes i sexys i nosaltres tres afegides !!!!!

En acabar l’Oriol em va dir:

– Eh! No cantàveu gens aquí enmig!

Jo pensava que es referia al tema ball i que les meves classes de zumba havien “surgido efecto”. Però encara em fa fer més il.lusió quan em va dir:

– Esteu igual de bones!

– Ja ja ja! Gràcies guapo (tot i que no s’ho creu ningú)