Feeds:
Entrades
Comentaris
  • Què fas aquest pont?
  • Em quedo a casa

A vegades desitgem  moure’ns lluny de casa, veure coses noves, desconnectar dels nostres espais habituals.

Altres, necessitem, almenys jo, relax, vida lenta, casa i coses properes.

Sense planificacions prèvies, m’he deixat portar per un cap de setmana envoltada de gent i espais comuns que m’han ofert  el que necessitava i més.

Una Castanyada a casa amb amics i nens. Uns nens que s’autogestionen ja bastant sols i ens deixen espai als grans. No sé què em va agafar per celebrar la Castanyada com si no hi hagués demà; amb moniatos i tot!

Un passeig entre bassals i fulles grogues.

Unes tardes a la plaça al voltant de la foguera: cervesa, conversa i balls.

Sopars els quatre, sopars amb amics i sobretaules amb nens autogestionats (Maria  i Marta, potser els hauríem de lligar més curt?).

Una tarda de panellets amb nens i conversa amb mares.

Quatre matins sense despertador que em corroboren que les meves hores de son més dolç són al matí.

Esmorzars llargs de cafès llargs.

Veure com el meu pare dibuixa amb l’Anna i juga al jardí amb el Guim.

Un matí al Mercat de Vic amb la mare i la meva filla. Comprant flors de molt volum complicades de passejar però que després omplen la casa.

Dinar rap arrebossat de la meva mare.

Cuinar amb l’Oriol.

Reconèixer a Casiopea en un planetari inflable.

Començar un llibre nou.

Preparar coses de l’escola, amb tranquil.litat. Aquelles coses que fa dies que vols fer i no trobes el moment.

Veure “The good wife”.

Allargar una nit amb la Clara i l’Anna.

Anar al bosc amb el Guim i emocionar-nos molt al trobar rossinyols i rovellons. Vibrar amb ell escalant per llocs impossibles.

Veure “Matilda”amb els nens “escarxofats” al sofà menjant “palomitas”.

I acabar aquests dies en un estat zen que sé que em durarà ben poc però que ajuda a agafar “carrerilla”.

 

 

Anuncis

Avui fas 5 anys i passes per un moment dolcíssim que m’agradaria capturar.

En els anys que porto fent de mestra, he pogut comprovar que els nens passen temporades de “subidón” i temporades de més “bajón” o més planes; com nosaltres, els grans.

Hi ha èpoques, o fins i tot cursos sencers, en els que estan motívadíssims, aprenen més ràpid, estan de més bon humor, es relacionen millor.

A P3 això acostuma a ser força observable. Veure nens que a principi de curs se t’arrapen a la cama per no perdre’t de vista i que de cop i volta creixen, s’atreveixen, canvien, aixequen la veu per fer-se escoltar…

Aquests darrers mesos et veig atrevida, sense vergonya, contenta. Passes un moment “subidón” i el disfrutem amb tu. Tot et fa il.lusió, ets carinyosa amb tothom i sembla no preocupar-te gaire res (menys que les trenes i les cues quedin exactament com vols i coses de l’estil) El pare sempre diu “aquesta nena és feliç”, i té raó. T’admiro per això, perquè jo sempre he “sigut” més de menjar-me l’olla.

Balles deixant-te portar per la música i t’agrada fins i tot  que et mirin!. T’admiro també per aquest exhibicionisme que em resulta tan llunyà. Ets capaç de passejar-te pel poble disfressada amb perruca amb la mateixa valentia que l’Alaska (A quién le importa lo que yo haga).

Em fa por que acabis convertint-te amb una youtuber que faci vídeos tan horribles com els que t’agrada mirar. Sort que ho compenses amb llargues estones de dibuixar coses precioses, de disfressar-te, de jugar a nines i cuinar.

El  teu dibuix de les dues besàvies (Tula i Nona) prenent el sol als seus 91!

 

 

 

Amb tu Anna m’he rendit. M’he deixat portar per tu. La meva idea era vestir-te pràcticament sempre de color gris, no deixar-te pintar mail les ungles fins que fossis gran, evitar les princeses tontes que només llueixen vestits empurpurinats i que no portessis bikini fins que tinguessis tetes. Però has arribat tu per trencar els meus esquemes i penso que si hi ha coses cursis que t’encanten te les puc acostar una mica.

Així que avui, t’he recollit a patinatge i t’he vist “disfrutar” d’una coreografia i t’he fet el regal més lleig que he fet a la meva vida: una disfressa de sirena rosa de licra amb “piedra preciosa” incorporada a la part de dalt d’un sostén del mateix estampat d’escates i, s’ha de reconèixer que t’he vist una cara radiant tot el dia.

A veure si tu aconsegueixes que em pinti les ungles de les mans per primer cop a la vida i jo rebaixo una mica el teu grau d’horterisme.

Feliços 5!

T’estimo Nusquerri

 

La setmana passada vam estar uns dies amb l’Oriol i els nens a un hotelet del pla de l’Estany, tocant a l’Alt Empordà. La Catalunya interior està buida a l’agost i s’hi està molt bé.

Al poble del costat, era Festa Major. Perquè us feu una idea, i citant paraules textuals d’un dels seus habitants, “al pic de l’estiu, hi vivim una trentena de persones”.

El dia de festa grossa era dissabte. A la tarda ja vam explotar l’animació infantil amb festa de l’espuma incorporada (el mateix cantant manejava el canó d’ espuma: 2 en 1).

Al vespre, com no, ens vam apuntar a la botifarrada popular. El menú era : pa amb tomàquet+ xoricet o cansalada+ beguda+iogurt= 6 euros. Bé de preu. Una mini plaça engalanada de guirnaldes, una barra Moritz i un grup de música(que s’intuïa bo)  fent les proves de so van ser el marc del sopar.

En arribar el moment de “postres iogurt” els vaig anar a buscar a la barra i vaig preguntar pel sucre. L’amable senyora que ja es veia que manejava “el cotarro”, em va dir:

  • Té, està aquí, és per compartir.”

I em va donar un tupper ple de sucre amb una cullera metàl.lica de casa a dins. El tupper de sucre per compartir entre tots els assistents a la festa major em va semblar genial. Entre “On està el sucre?” , “Gràcies”, “En voleu?”…. el tupper va anar passant per tots els racons de la plaça fins que tothom va haver consumit el seu iogurt natural.

Quan els components del grup de música van haver també ingerit el seu iogurt, va començar el concert. Primer van tocar el seu disc. Sonava bé. Després van tocar algunes verisons conegudes. Els habitants del poble que regentaven la barra (sobretot dos parelles d’uns 60 anys) ballaven coordinats una coreo. Eren l’alegria personificada.

Llavors a la mitja part va arribar el moment més esperat pel meu fill Guim: la rifa. Els premis eren:

  • Deu entrades dobles per un balneari (hi devien tenir contactes)
  • Una ampolla d’oli de 2 litres
  • Una pota de pernil.

El sorteig va ser llarguet. A part de treure paperets amb números (unitats, desenes i centenes) de 3 mans inocents (una de les quals era la meva filla Anna), després el sortejador tirava una moneda a cara o creu perquè havien venut tires de números taronges i tires verdes.

Per tant, un cop sortia el número hi havia dos candidats al premi que esperaven la tirada de la moneda: cara era taronja i creu verda.

Un cop hi havia guanyador/a definitiu, els meus fills i altres nens que havíem conegut aquell dia tiraven confetti dirigit a l’afortunat. Feia una estona una senyora del poble ens havia repartit dues bosses de confetti per amanitzar la festa!

Quan teníem adjudicades les 20 entrades al balneari va arribar el moment estrella de l’oli i el pernil, (curiosament les entrades semblaven la palla del sorteig).

I curiosament, tot i haver repartit 1000 números taronges i 1000 números verds (en tires de 10); l’oli va tovar al 103 taronja i el pernil al 106 taronja: la mateixa noia afortunada.

Després de la rifa vam marxar,  veient com la banda tornava a arrancar i aquell petit poblet de l’Alt Empordà que comptava amb 10 habitants de tot l’any, tenia festa grossa per una nit.

 

La Regla

La regla; sí, la regla.

La regla de la que parlem una mica amb les dones i poc amb els homes, en general.

La regla que jo tinc la sort que em duri 4 dies, però que tinc amigues i companyes que la pateixen 7 dies o més. Això suposa 84 dies l’any i uns 3.108 dies a la vida= 8 anys i mig de regla al llarg de la vida.

I viure amb la regla no és el mateix que sense.

La regla que a mi (per sort, de nou) em suposa pocs mals físics, però que conec noies que pateixen d’un mal paralitzant. I que amb aquest dolor limitador es mouen pel món i treballen (clar!)  perquè el “mal de regla” no dóna febre ni és un virus reconegut.

La regla que et canvia l’humor perquè tens les hormones a tope (aquest símptoma el tinc en escreix). I plores més i tens uns “ramalassus” de mala llet repentins. I quan la teva parella et diu (després del ramalassu):

  • Que t’ha de venir la regla?

Et senta a “cuernu” ; perquè llavors penses per dins que sí, que t’ha de venir, però que tens més raó que un sant en tot el que estàs cridant, reivindicant, plorant…

La regla que et condiciona si has d’estar en un concert amb lavabos portàtils d’aquells que mai va la cadena (o sense lavabos); que et fa llevar a la nit perquè el tàmpax o la compresa no dóna per més i que en alguna ocasió, probablement, ha travessat totes les capes de roba que duies.

La regla que segurament ha estat motiu d’alegria quan paties per estar embarassada sent massa jove o massa gran o amb massa fills o perquè simplement no en volies.

La regla que moltes vegades ha estat motiu de tristesa quan ha aparegut perquè volia dir que no estaves embarassada i ho desitjaves més que res. La regla que ha fet plorar a milions de dones moltes vegades.

La sang de la quarentena que ja té “guasa” la cosa. Te n’has lliurat nou mesos (suportant altres incomiditats físiques i un part) i ella torna multiplicada per nou. No fos cas que et salvessis d’alguna.

L’absència de regla que a vegades és per motius mèdics no desitjats, de dones que la rebrien amb alegria.

I després de conviure amb ella tants anys, es veu que quan es retira t’ho fa pagar car amb quilos de més i uns “sufocus” heavys.

En fi, que va per totes les dones del món. En especial per les que ara mateix lluiten per no veure-la en nou mesos i per les que pateixes aquests dolors cada mes.

Que no sempre és fàcil ni ens sentim tan flamenques com a l’anunci.

Dilluns vas fer 9 anys. Fa 9 anys que parlem.

Cada vegada pronuncies més paraules que em són llunyanes, que són dels teus mons. Mons que no compartim o que comparteixes amb altres persones.

Amb el pare comparteixes amb passió 3 mons de paraules i acció:

Món bàsquet: Us sento dir “Cleveland Cavaliers”, “Houston Rockets”, “Indiana Pacers”, “Sacramento Kings”o el teu equip “New Orleans Pelicans” (sempre tan “friki”). Parleu de noms de jugadors i vibreu veient una infinitat de partits grabats que a mi se’m fan eterns.

Món futbol: T’encanta seguir el futbol. Saps mil noms de jugadors i equips que tampoc m’interessen.

L’altre dia, em vas demanar si podies anar a la plaça un moment. T’hi vaig deixar anar. Jo pensava que baixaves a veure si trobaves  algun amic per convidar-lo a jugar a futbol al jardí. Però quan vas tornar i et vaig demanar què havies anat a fer, vas i em dius:

  • He tret 5 euros de la guardiola per anar a fer la porra al Racó.

Era el dia de la final de la Champions  Madrid-Liverpool.

Potser m’hauria de preocupar en lloc de fer-me gràcia però la veritat és que confio bastant en tu (no sé quan durarà) i m’agrada que siguis autònom i decidit. Seus al bar integrat com un home gran comentant la jugada amb la gent del poble.

Món golf: També molts noms relacionats amb el golf s’escolten per casa: Jordan Spieth, Justin Thomas, Jon Rahm o Rory Mcilroy… Parleu entre vosaltres i m’agrada veure la complicitat que teniu, tot i que també em suposi moltes estones de golf a la tele (almenys no fan el soroll de relliscar sobre el parquet que tan em costa  del bàsquet).

Segueixes cantant reggaeton o alguna cosa semblant al rap amb un posat de despenjat i “seseando”. Els títols cada vegada són pitjors i els continguts també:  “Dura”, “Amorfoda” o “Soy peor” són alguns dels teus hits.

La geografia, passió que comparteixes amb l’abuelo o el Ramón monitor de menjador. Col.lecciones  noms de països, ciutats, rius i muntanyes i t’agrada planificar tots els viatges que t’agradaria fer a la vida per conèixer monuments, volcans, edificis o paisatges.

Però entre el teu parlar que barreja ja paraules com “Què fots!”, “L’Anna em vacil.la, és una vacil.lona!”… encara escolto des de la teva habitació:

  • Mare, em puges a fer una visita?

I parlem, i m’expliques sobretot la lectura que acabes de fer del llibre “Contes de Bona nit per nenes rebels” que ha aconseguit que t’enganxis a llegir, tu sol sota la llum de la llanterna. I darrera les biografies d’aquestes dones valentes de tots els temps, em preguntes què volen dir paraules noves:

  • Què vol dir A.C (nascuda el 670 a.c)?
  • I cooperant, neurocientífica, activista, aeronàutica…?

L’altre dia, havies de recomenar a l’escola alguna lectura que t’hagués agradat  i vas explicar l’ última nena rebel que t’havia cridat l’atenció: la Nefertiti.

Es veu que va donar per parlar tota una hora a  classe d’Egipte i vas tornar entusiasmat amb els faraons, Tutankamon, el Nil i les piràmides. I, naturalment vas afegir Egipte als teus viatges planificats per la vida.

Espero Guim poder-te acompanyar en algun dels teus viatges i que en facis molts d’altres sense mi. Amb l’entusiasme que ho vius tot segur que sabràs encomanar al llarg de la vida a molta gent perquè t’hi acompanyi.

Felicitats guapo!

Aquest any faig llengua castellana a sisè. Són alumnes d’11 i 12 anys. El segon trimestre vam treballar la poesia. Sóc conscient que la poesia no agrada a tothom i sovint no és fàcil entrar-hi. A mi m’agrada i em vaig proposar fer-la propera als alumnes. Tenia dos objectius principals:

  • Transmetre l’emoció que pot fer sentir.
  • Trencar amb la idea que tenen molts nens de la poesia sempre rimada, de llenguatge complicat i cursi.

Partint de que la poesia (com tota la literatura) és de gust personal, volia oferir exemples variats i que cada alumne pogués treballar-la a partir de la que més li agradés.

A la primera sessió els vaig donar per escrit 5 poemes diferents. Els vaig deixar una estona per llegir-los sols i que valoressin, en una escala del 0 al 10, la puntuació que li donaven a cada poema segons els havia agradat . També els vaig deixar un espai en el full perquè que anotessin què els havia suggerit o en què els havia fet pensar.

El primer poema era d’Antonio Machado:

“Soñé que tú me llevabas

por una blanca vereda,

en medio del campo verde,

hacia el azul de las sierras,

hacia los montes azules,

una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,

tu mano de compañera,

tu voz de niña en mi oído

como una campana nueva,

como una campana virgen

de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,

en sueños, tan verdaderas!…

Vive, esperanza, ¡quién sabe

lo que se traga la tierra!.”

Machado perquè és un autor important, perquè a mi m’agrada, perquè en conec la historia, perquè vaig estar a Soria quan feia COU (Eh Carolina?) trepitjant els espais en els que s’inspirava, perquè a la meva àvia li agradava i li llegia alguns dels seus poemes, perquè és un format més clàssic que podía agradar a una part de la clase.

El segon poema era del Mario Benedetti:

LOVERS GO HOME

Ahora que empecé el día
volviendo a tu mirada,
y me encontraste bien
y te encontré más linda.

Ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde estoy.

Sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola,
que del vecino
territorio del amor,
ese desesperado,
empezarán a mirarnos
con envidia,
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.

Mario Benedetti perquè a mi m’emociona. Perquè crec que te poemes com el “No te rindas” que pot enganxar als alumnes. Perquè l’any passat vaig escoltar els seus textos recitats per un señor de veu greu que els llegia molt bé i vaig retrobar els seus escrits. Per fer present també la literatura llatinoamericana a l’aula.

El tercer poema era de la María Leach:

AL SALIR A LA CALLE

Hay trocitos de ti

Por todas partes

 

Perquè quan vaig llegar el seu llibre “No te acabes nunca” no vaig poder parar fins al final. Perquè els seus poemes et fan plorar i arriben al fons. Perquè és un exemple de com la poesia pot ajudar a expressar les emocions, perquè les seves paraules són entenedores i perquè vaig pensar que m’ajudaria a mostrar als alumnes que els poemes poden ser curts, actuals, no rimar i ser preciosos.

El quart poema era un soneto del Sabina.

NI CON COLA

Anochece, deliro, me arrepiento,
desentono, respiro, te apuñalo,
compro tabaco, afirmo, dudo, miento,
exagero, te invento, me acicalo.

Acelero, derrapo, me equivoco,
nado al crowl, hago planes con tu ombligo,
me canso de crecer, me coco el coco,
cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.

Juego huija, me aprieto las clavijas,
me enfado con el padre de mis hijas,
abuso del derecho al pataleo.

Resbalo, viceverso, carambola,
este verso no pega ni con cola,
me disperso, te olvido, te deseo.

 

El Sabina perquè crec que obria la porta de la poesia a una part de la classe (sobretot masculina), perquè em permetia parlar també de cançons, perquè em portaria a  treballar què és un soneto. Perquè s’allunya del llenguatge cursi. Perquè els podia descol·locar.

El cinquè poema volia que fos nou fins i tot per a mi,  perquè jo descobrís, també, poesia. Vaig pensar que volia buscar a algú jove. Vaig decobrir a l’Elvira Sastre:

Día Doce sin ti:
he conocido a alguien,
soy yo.
Voy a darme una oportunidad.

 

Perquè em va atrapar. Perquè tenia un blog i va començar a escriure quan anava a l’insti, fet que els podria resultar proper. Perquè tenia els anteriors poemes per descobrir (“día uno sin ti”, “día dos sin ti”…), perquè era planera i es trobaven vídeos seus recitant fàcilment

L’experiment de la primera sessió va resutar més ràpid del que em pensava, però va agradar als alumnes.

Em vaig endur les seves valoracions a casa i em va agradar veure que cada autor havia tingut els seus adeptes.

A la classe següent  els vaig agrupar per afinitats i així van quedar formats els cinc grups:

  • Grup Machado: dos nens i quatre nenes que trobaven que era el que més semblava un “poema de veritat”, que destacaven que els havia semblat bonic.
  • Grup Benedetti: dos nens i tres nenes. també en ressaltaven les paraules boniques, l’amor…
  • Grup María Leach: Una nena i tres nens. Un d’ells el va votar com a preferit perquè pensava que “los trocitos de ti” parlaven d’explosions tipu joc de guerra de consola, dos alumnes, s’havien sentit atrets pel  fet que fos tant curt, el quart alumne, el B., el vaig posar en aquest grup després de veure que les havia valorat tots els poemes amb un 5. “No m’agrada la poesia” m’havia dit. Vaig pensar que el “No te acabes nunca” de la María podia fer feina en el B.
  • Grup Sabina: una nena i quatre nens, els més “canalles” de la classe. Els hagués encertat abans de mirar les valoracions.
  • Grup Elvira Sastre: tres nenes sensibles i dos nens que no sabien argumentar massa els motius però que alguna cosa els havia despertat.

Els vaig deixar vàries sessions per preparar-se un power point sobre el seu autor i que al final cada alumne llegís el poema que més li hagués agradat.

El grup Machado va treballar molt bé. Van quedar impressionats que l’autor és casés  amb Leonor Izquierdo quan ella tenia 15 anys i que morís als divuit. Van treballar l’obra de l’autor i van saber trobar cadascú un poema que els agradés.

El grup Benedetti va costar va costar més que s’entengués i s’organitzés. La seva investigació els va portar a comprobar que Mario Benedetti havia escrit molts haikús. Ens van explicar què eren i ens en van llegir uns quants. Van situar Uruguay al mapa i van parlar de l’exili.

El grup de la María Leach van ser tendresa des del primer moment. Es van asseure al passadís a llegir el llibre sencer. Un poema cada un. Els vaig demanar que anotessin els que més els agradaven i quan hi vaig pasar al cap d’una estona els havien escrit gairebé tots. Van connectar de seguida amb les emocions de l’autora en saber la seva historia: quedar-se vídua als trenta i tants amb un fill de mesos, el llibre és el procés del dol. El nen del videojoc era pura mel entrant a la lectura, el B al que no li agradava la poesia llegia amb sentiment.

Van escriure un mail a la María que els va respondre de seguida. Estaven emcionats. El llibre “No te acabes nunca” vam acabar llegint-lo un dia tota la clase asseguts en rotllana ja que el grup havia sabut transmetre emoció. Vam decidir fer-li arribar uns poemes a l’autora. Ells mateixos van decidir fer per grups acròstics (un poema a partir de les inicials del nom de l’autora). El resultat va ser preciós. Vaig comprovar que eren versos lliures, sentits, frapants.

El grup Sabina estaba emocionat perquè per a elaborar el power point explicatiu tenien molt material: gifs!!!, vídeos, entrevistes… El vocabulari groller de l’autor va ser també un filó important d’interès . Van entendre què era un soneto, com comptar les síl.labes i què era la rima “asonante” i “consonante”. A la seva exposició ens van fer escoltar “Por el bulevar de los sueños rotos” i la clase va escoltar la cançó en silenci.

El grup Elvira Sastre va familiaritzar-se amb el seu  blog de poesia “Relocos y recuerdos”. Van estirar el fil de “Doce días sin ti” i van escriure’s també amb l’ autora que els  va contestar personalment. Van trobar poemes amb els que s’identificaven, van treure molt suc a la investigació i van trobar  frases que els van semblar boniques i em van recordar a quan jo em folrava la carpeta de l’insti amb frases que m’agradaven.

 

Cada grup va aprendre coses i tots vam aprendre de tots. A molta part dels alumnes no els significarà massa aquest treball, però a una minoria crec que sí.

El B., l’aumne al que no li agradava la poesia, va guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un poema genial, madur, que parla de les seves emocions amb un llenguatge tal com raja.

Diu que ara ja li agrada més.

La setmana passada, van venir els avis del  Centre de dia del poble a l’escola. Un grup d’alumnes de 1r feia punts de llibre amb els avis, un grup de sisè feia jocs de taula i un altre grup feia lectura de poesia. Jo estava en aquest grup. 8 alumnes de sisè (inclosos el B i el nen dels videojocs). Va ser una activitat fantàstica. Llegien textos diversos nens i avis de manera alterna. S’escoltaven atents uns als altres i hi havia veus emocionades al llegir. Una senyora escoltava al seu besnét asseguts de costat, una altra va dir amb ulls negats:

  • Estic molt contenta d’haver vingut.

I vam acompanyar als avis al Centre passejant pel carrer i ens van ensenyar poemes i manualitats que havien fet ells. El  J. va fixar-se en un racó de la sala on hi havia la llista dels aniversaris dels avis. Amb cara d’emoció va anar a abraçar a la Conxita:

  • Conxita! Som del mateix dia!

 

 

Cada casa és un món i cada cuina també. Cada persona, parella, família té els seus propis gustos i costums culinaris.

El Manel (el meu cunyat), per exemple,  quan va entrar a casa va destacar la gran presència que la “bechamel” tenia als nostres plats (fet que sempre exagera); o l’Anton (el meu tiet) que deia convençut “a casa som molt del “tocino””.

A part de les tendències, naturalment hi  han els sabors que et tornen a la infància, a casa teva: Las delicias de queso, les tallarines de la Manolita, el tang limón, els tranchetes, las magdalenes Bella Easo, la paella de l’àvia, les croquetes de la meva mare, els llibrets, la sobrasada, el puré de patates…

Cada casa, a més a més, té els seus imprescindibles. Aquelles coses que si no tens a l’armari o la nevera de la cuina et poses de mal humor.

Els meus són, en gran part, els relacionats amb l’esmorzar. He de saber que tinc pa per menjar al matí quan em llevi. No sóc exigent, cada vegada em conformo amb un pa més dolentet, més fosc i que tingui moltes coses molt variades incrustades: “pan integral con pipas de calabaza i semillas de sésamo”,  em val. També he de tenir café i pavo, pernil o similar (al igual que el pa, em conformo amb la pitjor versió d’embotit existent).

He de tenir vi,  patates fregides i xocolata negra

Als meus imprescindibles s’hi sumen els de l’Oriol: cerveses, tonyina en quantitat, formatge i olives. I els dels nens; el Guim té una necessitat estranya de menjar pastanagues, i mastega xiclets i pa bimbo compulsivament. L’Anna és molt dels làctics, s’endrapa natilles i similars de dos en dos.

És curiós,  però a part dels imprescindibles, crec que cada casa té sempre algún producte en excés, tot i que no el consumeix. En el meu cas és la mostassa. No em pregunteu perquè sempre en tinc 3 o 4; granulada, Dijon original…I encara quan un parell de dies l’any se’m passa pel cap fer alguna recepta que conté mostassa, segur que la vaig a comprar.

A casa meva (dels meus pares) sempre teníem molts iogurts que ningú menjava…el meu pare de tant en tant deia : “Hemos de comprar iogures, ya he tirado los últimos 6 caducados”.