He estat malalta. Estar malalta és una mica com fer un trajecte llarg d’avió; un parèntesi a la teva vida. És un acte d’entrega a la situació. Poc pots fer. Rendir-te a la son, a l’entreteniment, al temps que passa.
Els parèntesi són necessaris. Jo en sé poc de crear parèntesi. És per això que el meu cos (que és savi) de tant en tant em fa parar. Em provoca una febrada i em fa estirar al sofà i menjar sopa de fideus prims que em cura més que els medicaments i tot. I jo, que al principi em cago en tot; acabo estant quasi agraïda perquè veig que necessitava un parèntesi, un descans, una treva que no havia sabut planificar.
Crear parèntesi és un art. M’he proposat fer-ho més. Els grans són difícils d’inventar, però els parèntesi petits són més senzills. Sovint crec que apagar el mòbil hi té un paper important: anar al cine i entregar-te a la pel·lícula, llegir sense distraccions, un passeig sense pressa, meditar (que no m’hi he posat encara)…Suposo que passa per deixar-te anar, rebaixar l’alerta, allunyar-te del que t’estressa.
I del que fuges no sempre és el mateix. Jo quasi sempre relaciono el descans amb el no-fer ja que acostumo a fer i fer i fer; a estar activa. Però en alguns moments, un parèntesi pot ser un viatge, un canvi de paisatge, una nit de festa que t’evadeixin de la monotonia, de casa, del fer poc o fer sempre el mateix.
Provocar espais lliures del que no vols. Provocar parèntesi. I sortir de nou al camí després d’ un punt i seguit, d’ un punt i a part o, almenys d’ una coma, amb més embranzida.
Ahir en vas fer 9. I de cop has madurat; has obert els ulls; has sortit de l’ou. Fins fa poc eres petita, tenies la mirada infantil que viu aliena als grans problemes, que pensa les coses però no a fons, que es mou per l’espontaneïtat, per l’acció, per l’impuls, per la música que sona.
Has sortit de l’ou i sembla que de cop hagis percebut la realitat adulta; la inestabilitat de les coses, el dubte, el no sé què em passa. Fas preguntes existencials que no et sé respondre, o que prefereixo no preguntar-me a fons. A vegades, els adults també busquem l’antiga mirada despreocupada.
Pensava que tu series més fresca, un punt més inconscient; però no. Ets sensible en dosis altes. Això, Anna, és una arma de doble tall. Per un costat, segurament se t’eriçarà la pell més vegades que a molta gent. Unes notes musicals, unes paraules, un quadre, un record, un moment màgic. Vibraràs, ploraràs, t’emocionaràs molt i de molts colors diferents. Captaràs molt de tot el que t’envolta. Per l’altra banda, però, patiràs més que la mitjana. I diràs moltes vegades “no sé què em passa” i t’envairà una estranya nostàlgia, una tristesa, un buit que no sabràs ni explicar d’on ve. I tot el que no et sabràs tirar a l’esquena se’t col.locarà al cap, a la panxa, a la gola.
Com a mare et reconstruiria l’ou ara mateix, un temps més. O te’l faria de closca transparent per tal que poguessis mirar enfora sense ferir-te. Per espiar una mica la vida real i anar-hi entrant a poc a poc.
Però ja hi ets, ets aquí fora i estic segura que et fabricaràs les eines per saber-t’hi moure. Ets valenta i saps buscar els camins.
Hi ha moments a la vida on toca fer salts més alts, altres són un passeig pla, altres fan pujada o et presenten un descens corrent a tota velocitat. A vegades, també hem de parar per agafar aire.
T’acompanyaré en tots els circuits, ensenyant-te el que pugui i aprenent de tu.
L’altre dia, parlant amb els meus pares, vam arribar a la conclusió que a mida que ens fem grans cada vegada som més moderns; encara que pugui semblar el contrari. Avancem amb la societat i coses que fa uns anys ens semblaven escandaloses, estranyes o massa atrevides, ara ja no ens ho semblen. I així ha de ser. Avançar i canviar d’opinió és senyal d’estar obert de ment no?
A mi m’ha passat amb la vestimenta de les noies adolescents. Sovint m’impressiona com ensenyen cul i panxa i porten samarretes arrapades marcant els pits i es fan les ungles als dotze. Evidentment, n’hi ha que no gasten aquest estil però veig una tendència a lluir-se amb aquest tipus de look.
Doncs ho trobo estupendu. He estat reflexionant sobre tot el que nosaltres tapàvem d’adolescents i hem seguit tapant d’adultes:
El cul. El cul té molt tema. Quan jo era adolescent el cul començava a la cadera i incloïa les dues galtes senceres. Ho tapàvem tot rigorosament amb la tela dels pantalons. Per sobre els pantalons sovint tapàvem el cul amb un jersei a la cintura o una samarreta llarga. Vaig viure l’època dels pantalons ciclistes i les malles; així que trobàvem del tot prohibit marcar cul o vulva.
Ara fa uns anys, la moda va considerar que l’espai del cul començaria a la cintura. Així que tota la part del “llumillu”, de repent, entrava a formar part del cul, provocant que el nostre cul fos més gros. Els shorts de cintura alta per compensar el fet d’ampliar el cul per dalt han alliberat part de les galtes del cul considerant-les aptes per mostrar (a qui s’atreveixi).
Els pits i els mugrons. Jo, que tenia pit, buscava sostens i samarretes que me’l dissimulessin. I ens recordo preocupades en que vestits, bikinis…no ens marquessin els mugrons (no fos cas que t’intuís que en teníem)
La panxa. El meu primer bikini potser el vaig lluir als setze, no als quatre com es fa actualment. La panxa no era una part massa visible dels nostres cossos adolescents.
El pèl. Actualment hi ha noies que no es depil·len i molts nois que si que ho fan. Ho recolzo tot. Ja és mala sort que també caigués en nosaltres aquest deure. Reconec que estèticament em xoca encara, potser als seixanta ja seré capaç de trobar-ho bonic.
El maquillatge. A dia d’avui màxim he portat al bolso un llapis d’ulls algun dia de festa. He vist necessers de nenes de dotze anys amb estris que mai he comprat. Ressalten els seus ulls bonics, els seus llavis… Es coneixen el rostre i saben com el volen ressaltar.
Fa un temps ho trobava massa. Que anaven massa d’hora a vestir-se així, que no calia ensenyar tant cul… Ara penso que és fantàstic que no tinguin complexes, que se sentin “pisando fuerte”, que no amaguin si no ho volen.
Naturalment tothom s’ha de sentir còmode amb el que ensenya i el que amaga però està bé que tinguin la llibertat per fer-ho.
Jo em sento més lliure, amb menys complexes i manies ara que fa vint anys.
Així que quan l’altre dia la meva filla em va venir a veure al matí amb una samarreta a cada mà i em va demanar permís per posar-se la que ensenyava la panxa, li vaig dir que sí, que i tant. No vull ser jo qui li faci amgar el seu cos si ella el vol mostrar, si ella està segura de com se sent.
El punt que em fa por de tot això és que hi hagi un culte extrem a la bellesa externa. Els instagrams dels adolescents sovint tenen un protagonista; ells. Surten poc amb amics, alabant un paisatge, amb la família, fent tonteries, passant-s’ho bé. Moltes fotografies són autoretrats en miralls de lavabos que reben uns infinits comentaris repetitius d’amics/gues (alguns dels quals no coneixen en persona): que guapa, q guapa tia, ploro!, guapiíiisssima, guapaaaa…
Veig poques emoticones de riures, poques paraules que parlin d’experiències compartides o complicitats.
En fi, que veig molt bé ensenyar galta de cul sempre que seguim pensant que el cul no és el més important ni de bon tros (encara que ens actualment ocupi tant tros del nostre cos).
I tretze sí que ja són una altra cosa. Estàs content de ser oficialment un adolescent. Alguns trets ja els arrossegaves, com el trobar-ho tot summament injust contra teu, considerar als “grans” cada vegada més pesats i pronunciar bastant sovint “És que no m’enteneu!”. Ja portes el tupé incorporat que et treballes cada matí, la “risa” tonta i les ganes de volar una mica.
Hi ha anys concrets en els que penso que es nota més el creixement, que els nens i nenes fan com un “clic” de maduració. Els tres crec que són una barrera important; suposo que també hi fa molt el fet que coincideixi, sovint, amb el pas a l’escola. Els set per a mi també ho són; Un nen de set anys crec que és capaç de recordar els trajectes habituals, de tenir una conversa rica, de llegir! Els deu probablement són una passa endavant pel fet de deixar enrere la infància pura i els tretze, que tornen a coincidir amb el salt a secundària, agafen una independència nova.
I aquí estàs, fent-te gran (tu i el tupé); fins i tot el cel ho sap, com expressa aquesta foto tan preciosa que et va fer la Bolis.
I entrant a la teva vida: nous amics, nous espais i referents, nous reptes.
No era fàcil fer el que has fet aquest curs. Passar d’una escola familiar, d’ambient relaxat, sense llibres; d’un món petit a un institut gran, amb deures, exàmens, amb molts profes diferents i noves normes. Admiro com ho has fet; trobant temps per a tot. No ens enganyem, d’estudiar lo just i necessari però, entre nosaltres, també entenc que no vulguis profunditzar més en les parts de la cèl·lula eucariota o el tamany de crani dels homínids.
I tot això ho has fet amb molt flow, com dius tu, i incorporant un repertori d’argot adolescent que em fa bastanta gràcia.
M’agrada quan rius de parides que heu dit a l’insti cada cop que les recordes, quan et veig vibrar als partits de bàsquet posant-hi l’ànima, quan us aveniu amb la teva germana, quan ella et mira d’aquella manera. M’agrada quan em respons amb ironia i quan vols, encara, compartir amb mi el sofà.
Crec que tens un autoconeixement molt gran de tu i que saps prendre decisions molt sàvies tenint-te en compte. T’admiro per això; a mi em costa.
En definitiva; em caus bé. Potser en algun moment no serà així, però ara mateix, si jo tingués tretze anys i anés a 1r d’ESO D, penso que m’agradaria seure al teu costat.
Guim, no perdis el teu flow; o si més no, quan el perdis (que ja et dic que passarà); mira de recuperar-lo.
Cada any es proposa un tema: refugi, caos, ficció, tabú, buit… i des de cada escola que hi participa s’inicia un projecte que ens porta a llocs diferents .
Aquest any era “La Cura”. Les primeres setmanes vam generar idees sobre la cura, què els suggeria…Van sorgir moltes visions: la cura dels malalts, dels animals, la família…
Un dia vaig explicar un conte que es deia “Amables” per obrir el meló de com ens tractàvem entre nosaltres.
Ells/es mateixos/es, després de parlar sobre el conte, van veure la necessitat de treballar el fet tractar-se amb cura entre ells/es. Es cridaven, deixaven a nens de banda, a vegades es feien mal…
Van decidir que “registraríem” els moments de cura i també els de no cura, partint d’una proposta semblant del mateix conte amb el fet de ser amables. Vam acordar fer-ho amb boles de paper de seda. Quan algú detectés un moment de cura posaríem una bola d’algun color en un pot de vidre ; quan fos un moment de no cura introduiriem en un pot diferent una bola de paper negre.
Al principi, desitjosos de comptabilitzar moments de cura, provocaven escenes protagonitzades per ells/es mateixos; així doncs, vam acrodar que els moments de cura a registrar no podien ser propis.
Al llarg de dos trimestres, hem anat omplint els pots. Els moments de cura els hem anat plasmant en un mòbil de fotos. Si no havíem estat a temps d’immortalitzar l’escena la recreàvem i era bonic veure com la representaven, contents d’haver compartit un moment de cura:
-Com estàveu quan treballàveu tan bé junts?
La cosa ha anat renyida. Ha servit per prendre’n consciència, per reflexionar, per tenir present la cura entre nosaltres i esforçar-nos en millorar.
Enmig de tot aquest procés va venir a visitar-nos la meva germana Maria, artista plena d’idees. Va proposar als alumnes fer un autorretrat de materials.
Ens va portar cotó, esponges, agulles, plastilina de colors, aigua, fang, pedres, fulles… Primer entre tots/es vam decidir quin atribut li otorgàvem a cada element: les pedres volien dir fortalesa, les esponges si érem carinyosos, les agulles si teníem ràbia…i cadascú va fer el seu autorretrat tenint en compte la seva manera de ser. Això ens ajudaria i fer un treball d’autoconeixent i proposar-nos algun punt de millora.
En aquest punt va sorgir la necessitat de millorar com a grup en l’aspecte de la cura. Cadascú, va plantejar-se un compromís. Aquest propòsit de millora personal havia d’ajudar a la cura del grup.
El vam escriure en un etiqueta i la vam penjar d’una ampolleta on havíem ficat la foto dels nostre autorretrat.
Per acabar el nostre pot personal de cura, vam representar plàsticament el nostre propòsit sobre el tap. Aquest va ser d’aquells moments de mestra en els que et meravelles de la creativitat dels infants. Com representes el fet de “saber esperar-me”, d’ “explicar més el que em passa quan necessito ajuda a la mestra” de ” no deixar de banda quan juguem”? Doncs per a ells va ser un repte senzill.
Per finalitzar el projecte, ens vam autoavaluar. Havíem aconseguit el nostre propòsit? Si ho havíem millorat molt ens posàvem una bola gran, si era mig mig, una bola de fusta mitjana i si no havíem avançat ens deixàvem la boleta petita.
Vam anar a les jornades d’Art i Escola a la UVIC a presentar l’experiència i a escoltar les d’altres escoles.
Ha estat un camí bonic. Gràcies Lídia i Bolis per compartir-lo amb mi i fer-lo créixer.
Els nens i nenes de primer encara es barallen, es falten al respecte, es diuen coses lletges…com es normal. Però crec que han agafat consciència de què es tractar-se amb cura, s’han implicat en un propòsit de grup i amb un compromís personal, s’han parat a pensar amb els seus punts forts i els seus punts febles; han crescut i han fet avançar aquesta aventura.
A vegades m’entretinc pensant coses tan absurdes com aquesta.
Penso que qui va crear la Terra no podia ser un sol ésser. Havien de ser mínim dos. Si tens el poder de crear la natura i tot el món animal has de poder compartir el moment de veure en acció l’ ”ornitorrinco”. Quina gràcia té tanta decisió si no la pots compartir!
Crec que devien començar pels mars i les muntanyes. Els trobo ben pensats. És temptador crear una superfície tan plena d’aigua, muntanyes de més de vuit mil metres, volcans que escupen foc, icebergs. El tema caduc i perenne se’l podien haver estalviat, ens hagués salvat d’un tema d’estudi pesadet a moltes generacions.
En fi, un cop inventats els paisatges, trobo que es van entretenir molt, potser massa, amb la fauna.
Dels primers a existir endevino que devia ser el cavall. Elegant, amb crinera, amb possibilitat de galopar, útil pel desplaçament. Potser després va venir la vaca pel tema de la llet i la carn.
En un moment de gana devien dissenyar el porc. Ben bé amb l’objectiu de servir d’aliment. El fet de fer-lo rosa devia ser el “colofón” final juntament amb la cua cargolada.
Es devien animar amb la zebra (va! com el d’abans però en baix i de ratlles blanques i negres!), amb l’ós panda atrapat a menjar bambú, amb la girafa una mica més llarg, va deixa’m fer el coll una mica més llarg! Fins els arbres!)
Amb alguna espècie van ser esplèndids/es, com el gos. Vinga races i tamanys i pèls. Tot entra dins el sac, un “chihuahua” raquític i un husky siberià poden ser el mateix animal?
Quan van arribar al gat van ser més escuets.
Entenc també l’impuls de dedicar-se a les aus un cop tens un cel dibuixat. Ocells de colors, àguiles amb ales immenses, mussols nocturns, gavines marítimes. Ja devien anar animats/des quan van llançar-se al flamenc, de nou rosat, i aguantant-se sobre una pota; i ja no diguem amb les cotorres (un punt per putejar sí que s’amaga aquí darrere).
El primer animal marí estic convençuda que va ser el dofí. Llis, saltarí, es veu que llestíssim, elegant de nou; amb aquell forat que fa angunieta però bonic.
Potser després uns coralls, els peixos tropicals, les orques, i uns vulgars lluços i llenguados per ser menjats. Ho podrien haver deixat aquí. Però no! Pobres cavallets de mar, tant estranys amb aquell desplaçament vertical; els crancs condemnats a caminar enrere, els musclos enganxats a les roques. Entenc l’invent del peix espasa, del peix martell, de les ostres però van anar al límit, van arribar al “percebe”. L’invent del “percebe” ja els devia enganxar fumats/des. Imagino com a moment de “rizar el rizo”:
-I que sigui comestible!
-Els humans no s’atreviran!
-Tu espera…
I per acabar els insectes i similars. No caaaal. Mira, alguna papallona acolorida vale. Que per cert, podien ser directament papallones; aquell procés de cuc i crisàl.lide és dur de presenciar en una caixa de sabates que fa por obrir per si hi ha alguna nova papallona gris.
Les abelles pel tema mel tampoc eren una primera necessitat, es veu que pol·linitzen i tal, potser tenen raó de ser per gaudir d’un paisatge primaveral; però tanta formiga, mosca i mosquit, cuc…
En fi, que a vegades m’entretinc pensant coses tant absurdes com aquesta i m’atreveixo, fins i tot, a pensar que la meva teoria pot interessar a algú.
Fins fa un parell d’anys, una persona positiva era algú que veia el got mig ple, que sabia buscar solucions i trobar sortides, que tenia un filtre de colors davant la vida.
Actualment, si escoltem “la tal és positiva” ja sabem que l’adjectiu fa referència a la COVID. Ser positiu avui en dia és tenir el virus.
Si ets positiva però, va bé ser positiva.
Nosaltres havíem planejat un viatge a Irlanda per Nadal que ja vam desfer amb les últimes restriccions del desembre. Vam seguir exercint el positivisme i vam decidir canviar de destí per un més proper a Astúries. Un viatge en cotxe que no implicaria PCR ni fronteres.
Llavors, vam anar caient un darrere l’altre. Els quatre. Positius en bloc vam seguir valorant el fet d’estar junts, a casa, de fer relax. Llegirem, escriurem, veurem pel.lis de Nadal amb l’Anna en bucle, jugarem a jocs de taula…
I aquí estem, a estones a la glòria i a estones cagant-nos en tot.
Intentant buscar les coses positives que ens aporta la COVID diria que una és la generositat de la gent. Amigues que s’acosten a portar-te detalls, família que et va a comprar el que necessites, missatges d’ànim i oferiments.
Aquest virus també ens està dient “no facis plans”, “improvisa”, “agafa’t a les oportunitats”, “gaudeix el moment”. Jo no acabo d’escarmentar amb això de deixar de planificar. Encara no estic al nivell del poema de la Sònia Moll:
“Hem desaprès a imaginar futurs.
Com sortirem d’aquesta espera d’hivern callada i lenta?”
El fi d’any passat confiàvem en un canvi, en treure mascaretes, en unes vacunes infal·libles, en acurtar distàncies i trencar grups bombolla. Aquest any jo ja ni ho somnio.
Alguna cosa si que l’he apresa. Que hi ha coses que no podem controlar. Que cadascú té una sensibilitat diferent i que les hem d’escoltar i respectar totes, que els camins són llargs.
En fi, intentaré ser positiva sempre que pugui, girar la truita, buscar riures, posar il·lusió, fer ploure purpurina…però, no sempre.
Dilluns vas fer vuit anys. No sé perquè però quan tu fas anys no m’impressiona, em sembla que ja els tens. No sé si és pel fet de ser la petita, de ser alteta o per ser de l’octubre, que quan arriba el dia del teu aniversari tinc la sensació que ja fa mesos que te’ls he adjudicat. Potser et faig més gran del que ets i, de tant en tant, prenc consciència de que no ho ets tant.
Això va passar aquest setembre, quan el Guim començava l’insti i com a pares “novatus” anàvem organitzant els horaris, els trajectes amb bus, com aniria el Guim als entrenaments de bàsquet, on dinaria, què necessitava… De cop el dia abans de començar l’escola vam caure en que ni el teu pare ni jo podíem portar-te al matí aquella setmana. I així va ser com a darrere el teu germà vas créixer tu també de cop. Sense problema hi vas anar sola i jo et trucava per marcar-te el moment en el que havies de sortir a peu de casa. També és de gran ajuda saber que comptem amb molta gent propera que et pot acompanyar si ens cal.
Em fa gràcia com ets de responsable i alhora “passota”. Ara ja et vaig calant i sé com les gastes. De cara a la galeria ets la més organitzada i ordenada del món. Les teves maletes per anar de cap de setmana són impecables (la Marie Kondo no t’arriba a la sola de les sabates). Bosses i bossetes, tot ben plegat i sense deixar-te detall. A l’estiu la teva bossa de la piscina tenia roba de recanvi, pinta, líquid desenredant, ulleres de nedar, cua de sirena, xampú per dutxar-te als vestuaris… La teva motxilla de l’escola transporta, el dia que toca, un necesser “monu” per educació física i em fas arribar puntualment autoritzacions i informacions. Tot aquest idil.li, que com a mare mai havia viscut, és de portes enfora.
L’Anna de dins de casa sembla que hagi bolcat totes les maletes, motxilles i necessers “a boleo” per tot arreu. Retalla papers a totes les estances i es canvia de calçat diverses vegades al dia acumulant la seva endreça fins que arriba algun crit nostre. No vols ni sentir a parlar de llençar res perquè t’estimes els objectes i et fan pena, com feia l’àvia Montserrat.
Aquest estiu hem ballat molt juntes a tots els “concertillus” possibles i mai se t’acaben les piles. Això, més que de la besàvia, potser et ve més de mi. Espero compartir amb tu molta festa, ni que sigui a casa, de portes endins, perquè d’aquí poc, de portes enfora ja no sé si em vindràs a buscar quan soni una cançó que ens agrada a les dues. Estic segura, però, que sempre tindràs gent a prop per compartir el ball.
Que segueixis fent coses amb delicadesa com els balls que inventes tu sola fent voltes, com les mandales que fas amb petxines a la sorra de la platja, com els sobres – regals que ens fas de lletres boniques i perquè sí. Que segueixis també deixant-te portar una mica pel caos, explorant i descobrint (però si pot ser sense canviar-te tant sovint de sabates).
Quan acaba el curs escolar, sempre apareix el tema dels “deures d’estiu”. Un etern debat. Sabem que les vacances són llargues i que les vacances són desordre i llibertat. Jo, en principi, no en sóc massa partidària. Aquí va la meva teoria.
Les escoles, cada vegada busquem més el fet de realitzar activitats competencials, situacions de vida real aplicades dins un context significatiu. Tenim un hort que cuidem i del que recollim els fruits, intentem aprofitar situacions quotidianes d’aprenentatge com el fet de preparar una sortida, realitzar una disfressa per l’obra de teatre o escriure’n el guió. Sortim a conèixer el nostre entorn i interactuem amb les entitats i la realitat que ens envolta. Tot i així, sovint és difícil poder-ho fer i també cal dedicar estones a realitzar treball sistemàtic per tal d’interioritzar certs aprenentatges.
L’estiu és vida real en vena. Ens movem, a vegades canviem de paisatge. Descobrim llocs nous, fins i tot escoltem altres llengües. Tenim el temps que ens falta moltes vegades durant el curs.
Davant aquesta oportunitat em sembla contradictori realitzar un quadern “Repàs de 3r” o “Anem cap a 4t”. No crec que aquest treball sobre paper, fet sovint entre queixes, sigui profitós.
Algú parla de no perdre l’hàbit. Crec que a les vacances hem de perdre tots els hàbits que puguem. Algú parla de “no perdre”. Crec que el que es perd és perquè no estava ben après.
Tot i això, jo tinc una experiència d’aprenentatge estiuenc. A 2n de BUP em va quedar la física pel setembre. Vaig fer classes amb una noia que m’ho ha explicar tan bé que recordo anar a l’examen pensant “surti el que surti ho sé fer”. En aquest cas, el mèrit no va ser meu, si no d’una bona mestra que ho sabia explicar.
També és cert, que el que entrava a examen eren unes exercicis que no he hagut d’aplicar mai més a la vida tipus “un tren surt de Barcelona a tal hora i velocitat i un tren surt de Madrid mitja hora després a tal velocitat. On es trobaran?”. Que també, ben pensat, és una mica igual on es creuin no?
En fi, que aquest estiu he pogut estar molt amb els meus fills i he observat què han après.
El Guim va idear un sistema per acumulat l’aigua del riu i fer curses de pals en condicions ja que baixava poca aigua.
L’Anna ja s’atreveix a jugar al Rummikub sola sense anar de parella amb ningú.
Tots dos van aprenent les responsabilitats que implica tenir un gos i educar-lo que n és feina fàcil.
El Guim ha après a administrar-se els 10 euros de setmanada i cada setmana ha aconseguit que l’últim dia li arribés per una bossa de pipes.
Tots dos han anat uns dies a un casal amb nens d’altres països. Un dia vaig dir a l’Anna si ella entenia als monitors quan parlaven en anglès.- No! Jo no ho entenc però em poso la quarta o la cinquena per veure què s’ha de fer i ho copio.
Doncs això també és un aprenentatge.
L’Anna ha après a ajudar a l’àvia a fer croquetes i all i oli amb el morter.
El Guim ha perfeccionat el seus salt a les onades.
Han après a fer polseres amb fils de colors.
El Guim ha après que és difícil guanyar sent el més petit d’un torneig de pàdel i que les injustícies fan ràbia.
L’Anna ha après a tirar-se de cap.
El Guim ha après a jugar al password.
L’Anna porta ferros i n’és bastant responsable. Ha après a parlar sense escopir.
El Guim ha anat uns dies de colònies a aprendre precisament a no fer. A no tenir mòbil. A dormir en un tipi sota la tempesta. A que existeixen reductes de llibretat.
Han anat a comprar sols moltes vegades.
Han estat amb molts amics en situacions diverses, amb tot l’aprenentatge que això implica de relacions socials.
En fi, que moltes de les coses importants s’aprenen en situacions informals, sortint al món.
Jo també he après aquest estiu. He llegit molt i he vist alguna pel.lícula interessant. He après que gaudeixo d’estar sola i escoltar-me (també que gaudeixo estant amb la gent que estimo, però això ja ho sabia), que es poden canviar els costums de sempre. Que va bé atrevir-se a provar. Que tinc sort. Que no passa res si hi ha dies que “la cosa peta”. Que tinc molt per aprendre.
Comença el curs. El començo amb molta il·lusió. A l’escola s’aprèn molt i, que no es mal interpreti, estic d’acord en que els alumnes agafin responsabilitats i s’esforcin. I que tinguin deures quan siguin grans com per fer-los sols i que aprenguin de tot el que els envolta en tots els àmbits que trepitgin.
Peta quan una mare escridassa als fills repetint frases tòpic tipus “Us penseu que són la vostra criada?” i els persegueix recollint mitjons de terra i es va indignant cada vegada més.
La cosa peta quan passa alguna cosa que interromp el ritme esperat. Aquesta cosa pot ser des d’una mort que sobta i se’ns fa difícil pair , fins a la cosa més petita i estúpida (samarreta destenyida, anar uns minuts tard, un canvi de plans repentí, cua a l’autopista, s’ha acabat el paper de wc, no tenim xocolata, m’he deixat les claus).
Peta quan una parella té la seva baralla. La meva mare diu que les parelles tenen la seva pròpia baralla, que en el fons sempre és la mateixa i que es va repetint amb matisos al llarg dels anys. Crec que té bastanta raó. Quan la cosa peta i entra en joc “la baralla” s’enfila a molta velocitat perquè els dos elements tenen molt clars els arguments, el cervell ja sap quina és la rèplica a cada moment.
La cosa peta amb les hormones, o sense elles. Quan plores sense saber perquè o per tot una mica. Un plor d’aquells que dura hores per fora o per dins.
Peta quan algú dona un cop de porta i surt a fora per calmar-se, per agafar aire, per sortir d’alguna situació. A dins segurament s’ha quedat també algú amb el mateix neguit.
La cosa peta quan estàs sobrepassat/da i no saps si no parar de fer coses o quedar-te quieta.
Quan la cosa peta cal reconstruir-la, o no. Enganxarem els trossets en minuts, en hores, en dies, ens anys. A vegades, després de l’explosió no farem més que esperar; ja s’aniran apagant els focs. Altres, fins i tot, aprofitarem per a millorar “la cosa”: la repintarem o li canviarem la forma.
El més probable, però, és que seguim recollint mitjons bruts de terra en bucle, repetint “la baralla” de sempre, plorant perquè ens calia, donant cops de porta o quedant-nos a dins.
Petant, de tant en tant.
I sí, fins i tot en les esperades vacances, amb cales boniques de fons i cims alegres, podem petar i podem reconstruir-nos.
paraulespetites.wordpress.com 