Feeds:
Entrades
Comentaris

La setmana passada van venir un vespre els amics de l’Oriol a sopar a casa i veure el futbol. Ho fan algun dimarts de tant en tant i el Guim sempre els espera emocionat. Li encanta que vinguin, sopar entre adults, estar atent als comentaris que fan sobre el que sigui.

L’altre dia me’l mirava assegut amb el seu tros de pizza entre els grans, compartint aquella estona amb adults que li fan bastant cas i el fan sentir part del plan.

Quan el vaig acompanyar a dormir em diu:

  • Avui, si no fos perquè m’han posat una vacuna, seria dels millors dies de la meva vida. Mira, estem a febrer i crec que ja puc dir que serà dels millors dies del 2018.

Vaig recordar aquella teoria de l’Alison Gopnik (que citava fa un temps en un post) que defensa que es bo que els nens creixin amb molts referents adults. Jo també crec que enriqueix. Els avis, els tiets, els mestres, els amics dels pares, els veïns, els cangurs, els monitors de bàsquet… tots aporten aprenentatges diferents.

A vegades, quasi sense voler-ho, facilitem felicitat a un nen i, sovint, és molt més fàcil del que pensem.

A vegades, és al revés, pensant que ho fem, no ens resulta exitós el plan que havíem ideat.

Jo també recordo molts adults referents a la meva infància: els meus pares pares i els seus amics, àvies i avi, besàvia, el Quico i l’Anton, el cosí del meu pare que vivia a Madrid, era actor de teatre i passava temporades vivint a casa, les amigues de la meva àvia que feien tertúlia, una conversa que sempre m’agradava escoltar, les cosines de la meva mare que prenien té amb llet els divendres a la tarda mentre els nens jugàvem, mestres … i tants d’altres que segur que m’han fet més complet el camí.

L’Anna té clar què la faria molt contenta, però en aquest cas no m’ho ha posat  tan fàcil.

Ahir va i em diu:

  • Saps què vull que tinguem?
  • Què?
  • Un “desván”.
  • Què?
  • Sí… un desván, els abuelos Pig en tenen i està ple de coses antigues xulíssimes!

Li vaig intentar vendre les golfes de casa els meus pares de Viladrau com a “desván” però es veu que ja està massa ben habilitat per semblar el dels abuelos Pig.

Sempre puc fer que els Reis Mags de l’any que ve li portin quatre andròmines dels Encants.

En fi, que la felicitat del Guim de l’altre dia i també aquests dos dies de neu tan casolans, m’han recordat que quan els adults fem sentir als nens part del que fem, tenim, i tenen, molt a guanyar.

Anuncis

M’agraden els jocs de taula. “Buenu”, no tots. M’agraden els que tenen a veure amb les paraules, ara que hi penso.

No m’agrada jugar al Risk, ni a l’Hotel ni al Monopoly.

M’agrada jugar a l’Scrabble (encara que sempre perdo perquè sóc poc estratega), al Password (“Abril/ Cerral” és de les coses que m’ha fet riure a la vida), a l’ Sccatergories (encara que hi hem jugat tota la vida amb un paper i un boli :nom de nena, nom de nena, menjar…), al Dixit (m’encanta que hi hagi un joc on es valorin tant la intuició i  la imaginació), al Pictionary (enginyós i  divertit) o al Tabú (el joc de les paraules prohibides).

L’altre dia vaig ensenyar a jugar al Tabú als alumnes de quart als que faig castellà. Vaig pensar que era una bona eina per practicar l’expressió oral i  aprendre vocabulari.

És aquell joc en el que has de definir una paraula però en tens unes quantes de prohibides que no pots anomenar.

Al principi, es frustraven una mica perquè és un joc que és molt més difícil del que sembla.Va ser fantàstic veure el procés de com li anaven agafant el “truquillu” i s’espavilaven per buscar complicitats entre els companys d’equip o relacionar les paraules amb les seves realitats.

Per exemple, a l’U li va tocar definir “volcán” sense poder dir “lava, fuego, montaña, Teide i no sé quina més”. Ho va tenir fàcil:

  • “¿Cómo se llama nuestra clase?
  • Volcans!
  • Solo 1!
  • Volcán!

Però la genialitat va venir de la mà de l’E que havia de definir “tatuaje” sense poder dir “dibujo, aguja, piel, tinta i alguna més”. Sense dubtar va i diu:

  • Se lo hacen los machotes para recordar algo para siempre.
  • I una nena connecta 100% i diu:
  • Tatuaje

 

Fa dies que volia escriure sobre les vacances de Nadal. Hem estat 9 dies amb l’Oriol i els nens a la Toscana.

L’Oriol treballa tot l’estiu a tope, així que, els viatges familiars els ubiquem a les vacances de Nadal.

És molt diferent viatjar a l’estiu que a l’hivern. L’estiu allarga els dies. Estàs a l’aire lliure fins tard.

A l’hivern, a les 6 ja és fosc i tens moltes més estones de recolliment “casero”.

Aquests dies a Itàlia vistàvem algun poble o ciutat, dinàvem fora i dedicàvem els vespres a estar a casa: a encendre foc i beure vi de Chianti; a jugar a cartes i als “barcos” amb el Guim; a parlar i a cuinar; a llegir i a buscar per internet el petit lloc bonic a visitar al dia següent.

Sembla que no calgui anar a Itàlia per passar estones llargues en família, però sovint, unes condicions diferents provoquen noves dinàmiques que costa mantenir el dia a dia.

M’agrada viatjar lent. No posar el despertador i no sentir-me malament si no arribo a visitar tot el que es considera que s’ha de visitar (aquest punt em costa una mica). A no tenir tot el viatge planificat i deixar-se sorprendre pel camí.

Viatjar amb nens et porta a viatjar lent una mica per força i aprens a adaptar-te al seu tempo.

Fa il.lusió viatjar amb el Guim perquè s’emociona al veure en directe un monument que coneix com la Torre de Pisa. S’interessa per com es diuen les coses en un altre idioma i recorda els llocs on hem estat.

A l’Anna li és igual estar a Florència que a Mollerussa. El seu viatge és completament emocional. No té consciència d’on està. Em va fer gràcia comprovar la interpretació d’un mateix viatge a dos edats diferents.

L’Anna, quan l’Oriol va anar a buscar el cotxe de lloguer a l’aeroport estava convençuda que seria el nostre cotxe de sempre. Quan vam dir:

Demà anirem a Siena i a San Gimigniano

La seva resposta queixosa va ser:

Dos països un dia noooo…

Però estava igualment contenta. Contenta d’estar els 4 junts, de dormir amb el seu germà, de menjar parmesano a cullerades i d’arrossegar una maleta lila amb rodes.

Un mateix viatge pot significar coses molt diferents per a cada membre de l’expedició. A mi viatjar em dóna una sensació de llibertat, de novetat, aprenentatge  i  de subidón que m’encanta.

Un nou viatge que suma records bonics a la meva memòria.

 

Dimecres vas fer 4 anys.

Avui mentre dinàvem saltes i dius:

– Eh que jo no sóc “tocapilotes”?

M’has fet riure (no sé on has sentit la paraula), però m’ha vingut en un flash del matí que portàvem compartint:

– Vesteix-me tu!

-“Així no! vull la cua recta i llarga (no assumeix que amb el “rissu” la llargada costa d’aconseguir)  !”

– No vull caminar, estic cansada! (asseguda enmig del camí)

– Plors i plors…

– Veueta de queixa non stop…

I no he pogut dir una altra cosa que:

– Home, una mica sí que ho ets.

A part de “tocapilotes”, ets sensible i sentida i quan plores o t’enfades ho fas amb intensitat 10. També acostumes a tornar a riure amb una rapidesa increïble. Ets emoció a flor de pell.

Ets carinyosa i tens les idees clares (fet que admiro i pateixo a parts iguals).

És un gust veure’t jugar a nines fent una veueta aguda aguda. Quan aconsegueixes involucra-me en el teu joc, em fas fer a mí de mare i tu ets la filla gran:

– Me’n vaig a l’institut! (sempre comença la trama)

I et veig marxar amb un simulacre de bolso i un mando de la tele fent de mòbil amb el que parles amb les teves amigues. Jo tot el dia cuido a dos o tres bebés mentre tu quedes per sopar amb les col.legues.

Estàs assajant molt per la vida adulta. Tot el dia cuides nines, fas que cuines, fas veure que llegeixes, plegues roba i endreces l’armariet, fas d’àvia, de mare, de germana gran i de tieta.

Espero que puguis exercir a la vida real tots els papers que desitgis.

(El fet de passejar-te amb vestit de princesa i corona disfruta’l ara perquè, per sort, no l’exerciràs).

Actualment, estic intentant acceptar amb normalitat i, fins i tot proporcionar, purpurines, princeses, rosa, lila… intentant sutilment que te’n cansis. De moment, crec que no vaig bé veient com petonejaves el regal de  les sabates de taló de l’Elsa de Frozen mentre deies “lo que volia!”.

En fi Anna, gaudeix del joc i  inventa històries boniques, sobretot ara que vius tan feliç sense saber mai ni a quin dia de la setmana vius: “Avui hi ha cole?”.

Espero tenir encara la oportunitat de saborejar nombrosos cafès de sorra i aigua preparats per tu.

Feliços 4 Nusquerri !

Avui ja estava tova, inquieta…Són moltes les emocions viscudes les darreres hores, emocions barrejades i nervis. L’1 d’octubre hora a hora amb els moments de força i els de ràbia, l’excés de vídeos i imatges que m’han saturat el cervell, les decisions a prendre a l’escola (quin tipus d’acte fem, vaga o aturada, com ho fem arribar a les famílies…)…

Avui ja estava tova quan m’ha arribat la notícia d’una mort massa jove; tan jove com ho és la meva vida. La mort d’algú que comparteix molt univers de gent comú amb mí. Les morts joves són el més injust del món.

Alhora,  parlo per telèfon amb la meva àvia de 90 anys o vaig a visitar a la de l’Oriol, també de la quinta del 27, i regalarien vida a canvi de la seva. Hi ha persones que viuen de més i altres de menys i això, no es tria.

Demà és l’aniversari de la meva filla. Fa 4 anys i tinc ganes de veure-li la cara quan s’emprovi la disfressa de princesa cursi cursi i s’enfili sobre les sabates de taló blaves i horrendes que li he comprat. Tinc també ganes d’escriure-li el post bonic que es mereix. Però avui no puc.

Avui no puc perquè és d’aquells moments de la vida que costa de sustentar. No sempre és fàcil fer conviure tantes emocions i sensacions dins d’un mateix cos.

La vida sempre té aquestes barreges. Pots riure en moment tràgics, pots divertir te com mai una nit i rebre una mala notícia quan et lleves, pots alegrar-te per un naixement i plorar una mort quasi alhora, pots gaudir d’un dinar tot i que de tant en tant pensis en algú que coneixes que està patint …

Sabem que és així, però hi ha moments, com avui, que et cauen les llàgrimes mentre sents incertesa de què passarà a Catalunya, pena per  una mort, por una mica de tot,  i alhora, saps que tens sort, molta sort per moltes coses i que  demà la teva filla fa 4 anys i li has promès una festa.

arriscar-se

El Guim aquest any ha començat tercer. Tercer és, a moltes escoles, un curs que representa un salt important: exàmens, deures, ser més responsables… Jo ja l’havia avisat d’aquest canvi,  tot i que el primer dia no va tornar massa impressionat i s’havia deixat el “tupper” de l’esmorzar al pati (al pal de la porteria) com cada dia dels darrers tres anys.

El segon dia, però, va sortir tot escandalitzat explicant-me que els havien posat un examen sorpresa de mates que ocupava 3 fulls pel davant i pel darrere. El seu amic I. (tan escandalitzat com ell) va afegir:

  •  I ens han preguntat números romans que ningú ens ho havia explicat!!!

Els de tercer van junts a la classe amb els de quart. La mestra de mates crec que havia fet la mateixa prova per a tots per veure una mica què eren capaços de fer.

Al vespre, el guim va explicar als meus pares que havia fet aquest examen de mates tan súper llarg i va comentar:

  • He fet totes les preguntes menys una.

Jo vaig donar per suposat que era la de números romans:

  • La de números romans no Guim?

Però ell va respondre:

  • No aquesta m’he arriscat: He pensat que la V era 8 perquè comença amb “V” i la C era 5 perquè comença amb “C”. I la X com que no ho sabia he posat que era 3. És que la mestra diu que és millor pensar algo que deixar-ho en blanc.

He pensat que m’agradava a teoria de la mestra i la hipòtesis que s’havia muntat el Guim.

Trobo fantàstic que s’atreveixi a arriscar i sobretot a pensar.

Quan jo estudiava recordo que era millor deixar en blanc les respostes d’ un examen tipus test que arriscar-te a cagar-la perquè els errors restaven! Potser per això, sóc a vegades poc lançada a provar.

Es veu que la pregunta que ha deixat sense respondre parlava de “1 ratlla 8” i deia no sé què d’una pizza. (Les fraccions ja no ha sabut per on inventar-les).

 

gràcies

Estem envoltats de gent que ens estima, tot i que no ens acostumem a parar-ho a pensar.

Hi ha ocasions, però, com les celebracions o les tristeses que sovint ens donen mostres d’aquesta estima. El fet de fer 40 anys i celebrar-los ha estat una pluja de purpurina que he notat de ple.

Gràcies Oriol per aguantar-me en els moments de nirvis del muntatge de la festa i per fer sempre de brigada neteja després dels meus saraus. Ganes de disfrutar del nostre proper cap de setmana.

Gracias papá por la búsqueda de fotos de mi vida tan bien clasificada en las etapas que he vivido: álbumes/fotoprix/digital. Ja ja ja ! y por estar siempre dispuesto a la ayuda.

Gràcies mamà per acompanyar-me a fer la macrocompra, per cuinar la teva sempre exitosa amanida de pasta, per crear el preciós pastís de xuxes (amb armes afilades incloses) i per escriure el bonic post.

Gràcies Bolis per estar sempre “codo con codo” ajudant-me, per les teves idees i els teus detalls, per estar implicada en tot el que agraeixo al llarg del post.

Gràcies Manel per aportar sempre la banda sonora a la meva vida, per estar sempre allà muntant el que calgui.

Gràcies família pel meravellós regal.

Gràcies Guim per adornar-me el despertar.

Gràcies Anna per l’alegria.

Gràcies als amics que m’han ajudat amb els nens, amb els “recadus”, amb el muntatge d’espelmes, pantalles i altres.

Gràcies a tots per l’elegant motxilla que no em trauré de sobre.

Gràcies per altres detalls i paraules especials rebudes.

Gràcies pel joc, un joc de paraules petites de la meva vida que recollia la petjada de molta gent (Mary et mereixes aquest post i més).

Gràcies pel vi acompanyat de paraules. Assaboriré les dues coses, a poc a poc i amb molta il.lusió.

Gràcies a tothom per ser-hi i compartir amb mi el canvi de dècada.

Gràcies a tota la gent que m’envolta per fer-me arribar whatsapp’s i missatges o felicitar-me en persona.

Gràcies a tots per fer-ho bonic.