Feeds:
Entrades
Comentaris

I ja en van 13, Guim!

I tretze sí que ja són una altra cosa. Estàs content de ser oficialment un adolescent. Alguns trets ja els arrossegaves, com el trobar-ho tot summament injust contra teu, considerar als “grans” cada vegada més pesats i pronunciar bastant sovint “És que no m’enteneu!”. Ja portes el tupé incorporat que et treballes cada matí, la “risa” tonta i les ganes de volar una mica.

Hi ha anys concrets en els que penso que es nota més el creixement, que els nens i nenes fan com un “clic” de maduració. Els tres crec que són una barrera important; suposo que també hi fa molt el fet que coincideixi, sovint, amb el pas a l’escola. Els set per a mi també ho són; Un nen de set anys crec que és capaç de recordar els trajectes habituals, de tenir una conversa rica, de llegir! Els deu probablement són una passa endavant pel fet de deixar enrere la infància pura i els tretze, que tornen a coincidir amb el salt a secundària, agafen una independència nova.

I aquí estàs, fent-te gran (tu i el tupé); fins i tot el cel ho sap, com expressa aquesta foto tan preciosa que et va fer la Bolis.

I entrant a la teva vida: nous amics, nous espais i referents, nous reptes.

No era fàcil fer el que has fet aquest curs. Passar d’una escola familiar, d’ambient relaxat, sense llibres; d’un món petit a un institut gran, amb deures, exàmens, amb molts profes diferents i noves normes. Admiro com ho has fet; trobant temps per a tot. No ens enganyem, d’estudiar lo just i necessari però, entre nosaltres, també entenc que no vulguis profunditzar més en les parts de la cèl·lula eucariota o el tamany de crani dels homínids.

I tot això ho has fet amb molt flow, com dius tu, i incorporant un repertori d’argot adolescent que em fa bastanta gràcia.

M’agrada quan rius de parides que heu dit a l’insti cada cop que les recordes, quan et veig vibrar als partits de bàsquet posant-hi l’ànima, quan us aveniu amb la teva germana, quan ella et mira d’aquella manera. M’agrada quan em respons amb ironia i quan vols, encara, compartir amb mi el sofà.

Crec que tens un autoconeixement molt gran de tu i que saps prendre decisions molt sàvies tenint-te en compte. T’admiro per això; a mi em costa.

En definitiva; em caus bé. Potser en algun moment no serà així, però ara mateix, si jo tingués tretze anys i anés a 1r d’ESO D, penso que m’agradaria seure al teu costat.

Guim, no perdis el teu flow; o si més no, quan el perdis (que ja et dic que passarà); mira de recuperar-lo.

Feliços 13 Guimus!

Un any més, he participat amb l’escola al projecte d’Art i escola que impulsa el centre d’Arts contemporànies de Vic.

https://www.artiescola.cat/ca/

Cada any es proposa un tema: refugi, caos, ficció, tabú, buit… i des de cada escola que hi participa s’inicia un projecte que ens porta a llocs diferents .

Aquest any era “La Cura”. Les primeres setmanes vam generar idees sobre la cura, què els suggeria…Van sorgir moltes visions: la cura dels malalts, dels animals, la família…

Un dia vaig explicar un conte que es deia “Amables” per obrir el meló de com ens tractàvem entre nosaltres.

Ells/es mateixos/es, després de parlar sobre el conte, van veure la necessitat de treballar el fet tractar-se amb cura entre ells/es. Es cridaven, deixaven a nens de banda, a vegades es feien mal…

Van decidir que “registraríem” els moments de cura i també els de no cura, partint d’una proposta semblant del mateix conte amb el fet de ser amables. Vam acordar fer-ho amb boles de paper de seda. Quan algú detectés un moment de cura posaríem una bola d’algun color en un pot de vidre ; quan fos un moment de no cura introduiriem en un pot diferent una bola de paper negre.

Al principi, desitjosos de comptabilitzar moments de cura, provocaven escenes protagonitzades per ells/es mateixos; així doncs, vam acrodar que els moments de cura a registrar no podien ser propis.

Al llarg de dos trimestres, hem anat omplint els pots. Els moments de cura els hem anat plasmant en un mòbil de fotos. Si no havíem estat a temps d’immortalitzar l’escena la recreàvem i era bonic veure com la representaven, contents d’haver compartit un moment de cura:

-Com estàveu quan treballàveu tan bé junts?

La cosa ha anat renyida. Ha servit per prendre’n consciència, per reflexionar, per tenir present la cura entre nosaltres i esforçar-nos en millorar.

Enmig de tot aquest procés va venir a visitar-nos la meva germana Maria, artista plena d’idees. Va proposar als alumnes fer un autorretrat de materials.

Ens va portar cotó, esponges, agulles, plastilina de colors, aigua, fang, pedres, fulles… Primer entre tots/es vam decidir quin atribut li otorgàvem a cada element: les pedres volien dir fortalesa, les esponges si érem carinyosos, les agulles si teníem ràbia…i cadascú va fer el seu autorretrat tenint en compte la seva manera de ser. Això ens ajudaria i fer un treball d’autoconeixent i proposar-nos algun punt de millora.

En aquest punt va sorgir la necessitat de millorar com a grup en l’aspecte de la cura. Cadascú, va plantejar-se un compromís. Aquest propòsit de millora personal havia d’ajudar a la cura del grup.

El vam escriure en un etiqueta i la vam penjar d’una ampolleta on havíem ficat la foto dels nostre autorretrat.

Per acabar el nostre pot personal de cura, vam representar plàsticament el nostre propòsit sobre el tap. Aquest va ser d’aquells moments de mestra en els que et meravelles de la creativitat dels infants. Com representes el fet de “saber esperar-me”, d’ “explicar més el que em passa quan necessito ajuda a la mestra” de ” no deixar de banda quan juguem”? Doncs per a ells va ser un repte senzill.

Per finalitzar el projecte, ens vam autoavaluar. Havíem aconseguit el nostre propòsit? Si ho havíem millorat molt ens posàvem una bola gran, si era mig mig, una bola de fusta mitjana i si no havíem avançat ens deixàvem la boleta petita.

Vam anar a les jornades d’Art i Escola a la UVIC a presentar l’experiència i a escoltar les d’altres escoles.

Ha estat un camí bonic. Gràcies Lídia i Bolis per compartir-lo amb mi i fer-lo créixer.

Els nens i nenes de primer encara es barallen, es falten al respecte, es diuen coses lletges…com es normal. Però crec que han agafat consciència de què es tractar-se amb cura, s’han implicat en un propòsit de grup i amb un compromís personal, s’han parat a pensar amb els seus punts forts i els seus punts febles; han crescut i han fet avançar aquesta aventura.

A vegades m’entretinc pensant coses tan absurdes com aquesta.

Penso que qui va crear la Terra no podia ser un sol ésser. Havien de ser mínim dos. Si tens el poder de crear la natura i tot el món animal has de poder compartir el moment de veure en acció l’ ”ornitorrinco”. Quina gràcia té tanta decisió si no la pots compartir!

Crec que devien començar pels mars i les muntanyes. Els trobo ben pensats. És temptador crear una superfície tan plena d’aigua, muntanyes de més de vuit mil metres, volcans que escupen foc, icebergs. El tema caduc i perenne se’l podien haver estalviat, ens hagués salvat d’un tema d’estudi pesadet a moltes generacions.

En fi, un cop inventats els paisatges, trobo que es van entretenir molt, potser massa, amb la fauna.

Dels primers a existir endevino que devia ser el cavall. Elegant, amb crinera, amb possibilitat de galopar, útil pel desplaçament. Potser després va venir la vaca pel tema de la llet i la carn.

En un moment de gana devien dissenyar el porc. Ben bé amb l’objectiu de servir d’aliment. El fet de fer-lo rosa devia ser el “colofón” final juntament amb la cua cargolada.

Es devien animar amb la zebra (va! com el d’abans però en baix i de ratlles blanques i negres!), amb l’ós panda atrapat a menjar bambú, amb la girafa una mica més llarg, va deixa’m fer el coll una mica més llarg! Fins els arbres!)

Amb alguna espècie van ser esplèndids/es, com el gos. Vinga races i tamanys i pèls. Tot entra dins el sac, un “chihuahua” raquític i un husky siberià poden ser el mateix animal?

Quan van arribar al gat van ser més escuets.

Entenc també l’impuls de dedicar-se a les aus un cop tens un cel dibuixat. Ocells de colors, àguiles amb ales immenses, mussols nocturns, gavines marítimes. Ja devien anar animats/des quan van llançar-se al flamenc, de nou rosat, i aguantant-se sobre una pota; i ja no diguem amb les cotorres (un punt per putejar sí que s’amaga aquí darrere).

El primer animal marí estic convençuda que va ser el dofí. Llis, saltarí, es veu que llestíssim, elegant de nou; amb aquell forat que fa angunieta però bonic.

Potser després uns coralls, els peixos tropicals, les orques, i uns vulgars lluços i llenguados per ser menjats. Ho podrien haver deixat aquí. Però no! Pobres cavallets de mar, tant estranys amb aquell desplaçament vertical; els crancs condemnats a caminar enrere, els musclos enganxats a les roques. Entenc l’invent del peix espasa, del peix martell, de les ostres però van anar al límit, van arribar al “percebe”. L’invent del “percebe” ja els devia enganxar fumats/des. Imagino com a moment de “rizar el rizo”:

-I que sigui comestible!

-Els humans no s’atreviran!

-Tu espera…

I per acabar els insectes i similars. No caaaal. Mira, alguna papallona acolorida vale. Que per cert, podien ser directament papallones; aquell procés de cuc i crisàl.lide és dur de presenciar en una caixa de sabates que fa por obrir per si hi ha alguna nova papallona gris.

 Les abelles pel tema mel tampoc eren una primera necessitat, es veu que pol·linitzen i tal, potser tenen raó de ser per gaudir d’un paisatge primaveral; però tanta formiga, mosca i mosquit, cuc…

En fi, que a vegades m’entretinc pensant coses tant absurdes com aquesta i m’atreveixo, fins i tot, a pensar que la meva teoria pot interessar a algú.

Positivisme

Fins fa un parell d’anys, una persona positiva era algú que veia el got mig ple, que sabia buscar solucions i trobar sortides, que tenia un filtre de colors davant la vida.

Actualment, si escoltem “la tal és positiva” ja sabem que l’adjectiu fa referència a la COVID. Ser positiu avui en dia és tenir el virus.

Si ets positiva però, va bé ser positiva.

Nosaltres havíem planejat un viatge a Irlanda per Nadal que ja vam desfer amb les últimes restriccions del desembre. Vam seguir exercint el positivisme i vam decidir canviar de destí per un més proper a Astúries. Un viatge en cotxe que no implicaria PCR ni fronteres.

Llavors, vam anar caient un darrere l’altre. Els quatre. Positius en bloc vam seguir valorant el fet d’estar junts, a casa, de fer relax. Llegirem, escriurem, veurem pel.lis de Nadal amb l’Anna en bucle, jugarem a jocs de taula…

I aquí estem, a estones a la glòria i a estones cagant-nos en tot.

Intentant buscar les coses positives que ens aporta la COVID diria que una és la generositat de la gent. Amigues que s’acosten a portar-te detalls, família que et va a comprar el que necessites, missatges d’ànim i oferiments.

Aquest virus també ens està dient “no facis plans”, “improvisa”, “agafa’t a les oportunitats”, “gaudeix el moment”. Jo no acabo d’escarmentar amb això de deixar de planificar. Encara no estic al nivell del poema de la Sònia Moll:

“Hem desaprès a imaginar futurs.

Com sortirem d’aquesta espera d’hivern callada i lenta?”

El fi d’any passat confiàvem en un canvi, en treure mascaretes, en unes vacunes infal·libles, en acurtar distàncies i trencar grups bombolla. Aquest any jo ja ni ho somnio.

Alguna cosa si que l’he apresa. Que hi ha coses que no podem controlar. Que cadascú té una sensibilitat diferent i que les hem d’escoltar i respectar totes, que els camins són llargs.

En fi, intentaré ser positiva sempre que pugui, girar la truita, buscar riures, posar il·lusió, fer ploure purpurina…però, no sempre.

Dilluns vas fer vuit anys. No sé perquè però quan tu fas anys no m’impressiona, em sembla que ja els tens. No sé si és pel fet de ser la petita, de ser alteta o per ser de l’octubre, que quan arriba el dia del teu aniversari tinc la sensació que ja fa mesos que te’ls he adjudicat. Potser et faig més gran del que ets i, de tant en tant, prenc consciència de que no ho ets tant.

Això va passar aquest setembre, quan el Guim començava l’insti i com a pares “novatus” anàvem organitzant els horaris, els trajectes amb bus, com aniria el Guim als entrenaments de bàsquet, on dinaria, què necessitava… De cop el dia abans de començar l’escola vam caure en que ni el teu pare ni jo podíem portar-te al matí aquella setmana. I així va ser com a darrere el teu germà vas créixer tu també de cop. Sense problema hi vas anar sola i jo et trucava per marcar-te el moment en el que havies de sortir a peu de casa. També és de gran ajuda saber que comptem amb molta gent propera que et pot acompanyar si ens cal.

Em fa gràcia com ets de responsable i alhora “passota”. Ara ja et vaig calant i sé com les gastes. De cara a la galeria ets la més organitzada i ordenada del món. Les teves maletes per anar de cap de setmana són impecables (la Marie Kondo no t’arriba a la sola de les sabates). Bosses i bossetes, tot ben plegat i sense deixar-te detall. A l’estiu la teva bossa de la piscina tenia roba de recanvi, pinta, líquid desenredant, ulleres de nedar, cua de sirena, xampú per dutxar-te als vestuaris… La teva motxilla de l’escola transporta, el dia que toca, un necesser “monu” per educació física i em fas arribar puntualment autoritzacions i informacions. Tot aquest idil.li, que com a mare mai havia viscut,  és de portes enfora.

L’Anna de dins de casa sembla que hagi bolcat totes les maletes, motxilles i necessers “a boleo” per tot arreu. Retalla papers a totes les estances i es canvia de calçat diverses vegades al dia acumulant la seva endreça fins que arriba algun crit nostre. No vols ni sentir a parlar de llençar res perquè t’estimes els objectes i et fan pena, com feia l’àvia Montserrat.

Aquest estiu hem ballat molt juntes a tots els “concertillus” possibles i mai se t’acaben les piles. Això, més que de la besàvia, potser et ve més de mi. Espero compartir amb tu molta festa, ni que sigui a casa, de portes endins, perquè d’aquí poc, de portes enfora ja no sé si em vindràs a buscar quan soni una cançó que ens agrada a les dues. Estic segura, però, que sempre tindràs gent a prop per compartir el ball.

Que segueixis fent coses amb delicadesa com els balls que inventes tu sola fent voltes, com les mandales que fas amb petxines a la sorra de la platja, com els sobres – regals que ens fas de lletres boniques i perquè sí. Que segueixis també deixant-te portar una mica pel caos, explorant i descobrint (però si pot ser sense canviar-te tant sovint de sabates).

T’estimo Nusquerri

Feliços 8!!

Quan acaba el curs escolar,  sempre apareix el tema dels “deures d’estiu”. Un etern debat. Sabem que les vacances són llargues i que les vacances són desordre i llibertat. Jo, en principi, no en sóc massa partidària. Aquí va la meva teoria.

Les escoles, cada vegada busquem més el fet de realitzar activitats competencials, situacions de vida real aplicades dins un context significatiu. Tenim un hort que cuidem i del que recollim els fruits, intentem aprofitar situacions quotidianes d’aprenentatge com el fet de preparar una sortida, realitzar una disfressa per l’obra de teatre o escriure’n el guió. Sortim a conèixer el nostre entorn i interactuem amb les entitats i la realitat que ens envolta. Tot i així, sovint és difícil poder-ho fer i també cal dedicar estones a realitzar treball sistemàtic per tal d’interioritzar certs aprenentatges.

L’estiu és vida real en vena. Ens movem, a vegades canviem de paisatge. Descobrim llocs nous, fins i tot escoltem altres llengües. Tenim el temps que ens falta moltes vegades durant el curs.

Davant aquesta oportunitat em sembla contradictori realitzar un quadern “Repàs de 3r” o “Anem cap a 4t”. No crec que aquest treball sobre paper, fet sovint entre queixes, sigui profitós.

Algú parla de no perdre l’hàbit. Crec que a les vacances hem de perdre tots els hàbits que puguem. Algú parla de “no perdre”. Crec que el que es perd és perquè no estava ben après.

Tot i això, jo tinc una experiència d’aprenentatge estiuenc. A 2n de BUP em va quedar la física pel setembre. Vaig fer classes amb una noia que m’ho ha explicar tan bé que recordo anar a l’examen pensant “surti el que surti ho sé fer”. En aquest cas, el mèrit no va ser meu, si no d’una bona mestra que ho sabia explicar.

També és cert, que el que entrava a examen eren unes exercicis que no he hagut d’aplicar mai més a la vida tipus “un tren surt de Barcelona a tal hora i velocitat i un tren surt de Madrid mitja hora després a tal velocitat. On es trobaran?”. Que també, ben pensat, és una mica igual on es creuin no?

En fi, que aquest estiu he pogut estar molt amb els meus fills i he observat què han après.

  • El Guim va idear un sistema per acumulat l’aigua del riu i fer curses de pals en condicions ja que baixava poca aigua.
  • L’Anna ja s’atreveix a jugar al Rummikub sola sense anar de parella amb ningú.
  • Tots dos van aprenent les responsabilitats que implica tenir un gos i educar-lo que n és feina fàcil.
  • El Guim ha après a administrar-se els 10 euros de setmanada i cada setmana ha aconseguit que l’últim dia li arribés per una bossa de pipes.
  • Tots dos han anat uns dies a un casal amb nens d’altres països. Un dia vaig dir a l’Anna si ella entenia als monitors quan parlaven en anglès.- No! Jo no ho entenc però em poso la quarta o la cinquena per veure què s’ha de fer i ho copio.

Doncs això també és un aprenentatge.

  • L’Anna ha après a ajudar a l’àvia a fer croquetes i all i oli amb el morter.
  • El Guim ha perfeccionat el seus salt a les onades.
  • Han après a fer polseres amb fils de colors.
  • El Guim ha après que és difícil guanyar sent el més petit d’un torneig de pàdel i que les injustícies fan ràbia.
  • L’Anna ha après a tirar-se de cap.
  • El Guim ha après a jugar al password.
  • L’Anna porta ferros i n’és bastant responsable. Ha après a parlar sense escopir.
  • El Guim ha anat uns dies de colònies a aprendre precisament a no fer. A no tenir mòbil. A dormir en un tipi sota la tempesta. A que existeixen reductes de llibretat.
  • Han anat a comprar sols moltes vegades.
  • Han estat amb molts amics en situacions diverses, amb tot l’aprenentatge que això implica de relacions socials.

En fi, que moltes de les coses importants s’aprenen en situacions informals, sortint al món.

Jo també he après aquest estiu. He llegit molt i he vist alguna pel.lícula interessant. He après que gaudeixo d’estar sola i escoltar-me (també que gaudeixo estant amb la gent que estimo, però això ja ho sabia), que es poden canviar els costums de sempre. Que va bé atrevir-se a provar. Que tinc sort. Que no passa res si hi ha dies que “la cosa peta”. Que tinc molt per aprendre.

Comença el curs. El començo amb molta il·lusió. A l’escola s’aprèn molt i, que no es mal interpreti, estic d’acord en que els alumnes agafin responsabilitats i s’esforcin. I que tinguin deures quan siguin grans com per fer-los sols i que aprenguin de tot el que els envolta en tots els àmbits que trepitgin.

Comença una tardor per seguir aprenent coses!

La cosa peta. Peta moltes vegades.

Peta quan una mare escridassa als fills repetint frases tòpic tipus “Us penseu que són la vostra criada?” i els persegueix recollint mitjons de terra i es va indignant cada vegada més.

La cosa peta quan passa alguna cosa que interromp el ritme esperat. Aquesta cosa pot ser des d’una mort que sobta i se’ns fa difícil pair , fins a la cosa més petita i estúpida (samarreta destenyida, anar uns minuts tard, un canvi de plans repentí, cua a l’autopista, s’ha acabat el paper de wc, no tenim xocolata, m’he deixat les claus).

Peta quan una parella té la seva baralla. La meva mare diu que les parelles tenen la seva pròpia baralla, que en el fons sempre és la mateixa i que es va repetint amb matisos al llarg dels anys. Crec que té bastanta raó. Quan la cosa peta i entra en joc “la baralla” s’enfila a molta velocitat perquè els dos elements tenen molt clars els arguments, el cervell ja sap quina és la rèplica a cada moment.

La cosa peta amb les hormones, o sense elles. Quan plores sense saber perquè o per tot una mica. Un plor d’aquells que dura hores per fora o per dins.

Peta quan algú dona un cop de porta i surt a fora per calmar-se, per agafar aire, per sortir d’alguna situació. A dins segurament s’ha quedat també algú amb el mateix neguit.

La cosa peta quan estàs sobrepassat/da i no saps si no parar de fer coses o quedar-te quieta.

Quan la cosa peta cal reconstruir-la, o no. Enganxarem els trossets en minuts, en hores, en dies, ens anys. A vegades, després de l’explosió no farem més que esperar; ja s’aniran apagant els focs. Altres, fins i tot, aprofitarem per a millorar “la cosa”: la repintarem o li canviarem la forma.

El més probable, però, és que seguim recollint mitjons bruts de terra en bucle, repetint “la baralla” de sempre, plorant perquè ens calia, donant cops de porta o quedant-nos a dins.

Petant, de tant en tant.

I sí, fins i tot en les esperades vacances, amb cales boniques de fons i cims alegres, podem petar i podem reconstruir-nos.

Ahir en vas fer 12. Uns 12 que també marquen el final d’una etapa, la de primària.

El curs vinent te’n vas a l’insti. Et veig petit però crec que t’anirà molt bé fer aquest salt. Obrir una finestra més gran al món, explorar llocs nous.

I parlaràs també amb paraules noves, noms nous de gent que entrarà a formar part de la teva vida i ja no de la meva. Tinc la impressió que et col.locaràs les primeres ales per volar del niu. Vols curts d’anada i tornada, però vols en definitiva.

Tinc ganes de converses noves que estiraré fins on pugui quan tinguis dies parladors.

Estic aprenent que no s’ha de forçar la conversa. Fa uns mesos, et portava a un partit de bàsquet i vaig tenir el típic moment de mare de pensar que no parlàvem amb tu prou de sexe, que t’havíem d’oferir espais perquè preguntessis el que volguessis… Quan vaig treure el tema a 40 minuts en cotxe del nostre destí, la teva resposta va ser clara:

– Bfffff, “ojalá” el pavelló estigués després d’aquesta “curva”!

Buscaràs respostes on tu vulguis. Espero, però, que sàpigues que em pots explicar el que necessitis i segur que seguiré fent aquestes intervencions pesades només per deixar-t’ho clar.

També tinc un desig, el de deixar de dir-te algunes paraules. Deixar anar paraules entre tu i jo. Aquestes són algunes de les meves esperances: Quan fa que no et talles les ungles?, T’has dutxat avui?, Menjar pipes no és esmorzar, Has desfet la motxilla? Has tirat a rentar la roba de bàsquet?

Ara compartim nova afició de paraules: els autodefinidos! Crec que amb això ens entenem. I en fem junts com jo n’he fet molts cops amb el meu pare. M’agrada veure com penses mentre em poso a parir amb la lletra que fas amb unes C i unes L que es confonen i tatxant sense miraments. Però m’agrada, tot i això, m’encanta.

Si veig que no et trec suficient informació del meu interés, sempre et puc plantejar un “autodefindo” casolà i llegir-me les respostes:

“Nom de la noia que t’agrada”

“Que vas fer dissabte a la tarda?”

“ Què et va fer riure molt ahir?”

“Tens por d’alguna cosa?”

En fi Guim, feliços 12 de converses noves, de paraules callades i, espero, que de paraules estudiades.

Vola curt i torna de seguida.

Aquest any a P3 hi ha un nen que em fa riure molt, el J. Té unes sortides, preguntes, reflexions que sempre em sorprenen.

El primer exemple són les seves receptes de sorra. Al pati d’infantil hi ha una escena que es repeteix contínuament. Un nen, nena o grupet s’acosta a la mestra i li ofereix orgullós un got ple de sorra amb un palet clavat o, en els casos més elaborats d’estrella Michelín, pot tractar-se d’un plat de sorra decorat amb pedretes i trossets de fulles. Els menjars més freqüents són un pastís de xocolata amb espelma que has de bufar (aquest any sota una mascareta i quasi fent veure que bufes) o un plat de macarrons que fas veure que et menges amb grans alegrois.

El J, però, et prepara  un plat d’angules acompanyat d’un suc de Hawai, un entrecot al pebre verd o tall amb pebrot vermell.

Tornant de vacances de Nadal, em va preguntar què m’havien portat els Reis. Jo li vaig ensenyar un penjoll que duia que m’havia fet i regalat la meva germana. El J, sempre vol saber més:

I què vas dir quan el vas veure?

Doncs vaig dir….. I  vaig fer un molt exagerat:

―Oooooooooooooh m’encanta!!!!! (amb cara de sorpresa a tope)

El J em va repetir la pregunta en bucle unes deu vegades i a cada “Ooooh m’encanta!” Reia més fort. A l’onzena li vaig donar una resposta diferent:

Paula, què vas dir quan el vas veure?

― Vaig dir… “No m’agrada gaire!” I el J es va tronxar.

Vaig aconseguir parar el gag compartit i vam passar la tarda fent construccions com cada dimarts. Al cap d’una hora, quan  érem al pati, se’m va acostar seriós. Vaig pensar que potser s’havia fet mal o es venia a queixar de que no tenia el cotxe vermell que sempre vol. Però em va mirar i em va dir amb un mig somriure…

―Paula, què vas dir quan el vas veure?

Cada setmana m’arrenca el riure per una cosa o altra.

Aquest dimarts quan ens vam trobar asseguts a la rotllana em va fer la pregunta més fantàstica i difícil que m’han fet mai:

―Paula, què et va passar un dia?

―El dia que vulgui?

―Sí, un dia.

Jo vaig començar a pensar en ràfega en tota la meva vida i no se’m acudia alguna cosa espectacular. I mira que podia triar el que volgués! No tenia una aventura gaire sorprenent i vaig dir el primer que em va venir al cap: la nevada de feia pocs dies “la neu m’arribava per aquí!,  “vam fer un ninot de neu més alt que jo al jardí”, “ vaig anar a fer un passeig que els arbres estaven tots blancs i semblaven un túnel”… el meu auditori de 13 nens i nenes de 3 anys va semblar satisfet i interessat.

―I que més et va passar un dia? – va seguir el J.

En aquell punt ja havia comprovat que gairebé tot el que expliqués era escoltat amb atenció. Mira que el cervell fa connexions estranyes i absurdes ja que la següent anècdota que els vaig explicar va ser que quan era petita tenis un hàmster que s’havia menjat tota una màniga d’un jersei meu de color verd, que l’havíem sorprès amb unes galtes gegants  que contenien el fil verd interminable del meu jersei preferit.

També van semblar satisfets amb la meva segona resposta que els va fer riure. Llavors vaig contratacar i els vaig interrogar a ells:

―P, què et va passar un dia?

―Que vaig tirar una bola de neu al meu pare.

I així cadascú va anar dient el primer que se li passava pel cap de la seva curta vida de tres anys.

Després, al cotxe, pensava la infinitat de coses que es poden explicar que t’han passat a la vida. Algunes boniques, altres gracioses, altres intranscendents… i totes elles et van passar un dia i et fan ser on ets. Jo, per exemple, intentaré no tenir mai més hàmster.

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

  • Però si porto mascareta!
  • Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.