Feeds:
Entrades
Comentaris

Parelles

La setmana passada vam passar unes dies amb l’Oriol i els nens a un hotel bonic i petit, de només 5 habitacions.

Al llarg d’aquests dies, he tingut estones per observar el fer d’altres parelles i famílies amb els que comparteixes piscina, pati per esmorzar, entrades i sortides.

Els hostes representaven diferents moments de parella, cada una amb les seves característiques.

Parella amb bebé: Se’ls veia tranquils. Molt conformes amb passar un estiu sense grans viatges ni pretensions. Disfrutant del bebé d’uns 7 mesos amb il.lusió. Una parella amb bebé no acostuma a transmetre passió, més aviat estan en un moment de cooperació. Fent equip i donant-se espai (si són una mica generosos) per descansar de bebé. Ella estava sola amb el nen a la piscina mentre ell devia fer una migdiada, ella degustava un postre de xocolata mentre ell es movia amb el nen a braços provant que s’adormís.

Les paraules que intercanviaven solien ser de logística: “em passes el jersei del nen?”, “L’agafes que pujo a buscar…'”, “Li donem ara el berenar?”…

Parella d’uns 50 molts: Els que anaven més a deshora de la resta. Relaxats i sense compliments. Es notava que es coneixien tant que no necessitaven parlar per entendre’s. Es respectaven les manies i els tempos. Quan ella llegia, ell no l’interrompia, es banyàven d’hora al matí i tard a la nit a la piscina (suposo que per evitar coincidir amb les criatures). Estaven molt en silenci però, de tant en tant, intercanviaven unes paraules, que no se sentien, que els feien somriure. Codis comuns practicats durant anys.

Els portuguesos: Ui els portuguesos! Pur caramel.

  • Mira que enamorats que estan! i són més grans que noslatres! Vaig dir a l’Oriol. Hem de recuperar xispa!
  • És que jo taaant enamorat com el portuguès no sé si ho he estat mai. (em va dir el burru, ja ja !)

Els portuguesos tenien dues filles, d’uns 10 i 14. Entre plat i plat s’agafaven la mà i es miraven embadalits. Reien del que deia l’altre. Bevien grappa lentament després de sopar mantenint sempre una animada conversa. Ella coquetejava com si el volgués conquistar en la primera cita.

El cas portuguès em va arribar. Vem riure amb l’Oriol comparant-nos amb els portuguesos i forçant-nos a assemblar-nos-hi una mica.

L’última nit, però, vaig observar que la nena petita de la parella portuguesa parlava estona per telèfon: Suposeu amb qui?

Amb la seva mare!

Ahhhh! Tot s’entén més. Un nuevo amor, o almenys més recent. Tots sabríem deplegar les nostres millors armes.

Cada parella és un món, un moment vital, un encaix diferent, un muntatge construït a 4 mans.

I nosaltres… “no estamos tan mal” i, intentarem afegir “paixao” portuguesa, donar-nos espai com el matrimoni savi i disfrutar dels nostres fills com els pares del bebé; o almenys, ho intentarem.

 

Anuncis

La Nona

La vida de l’àvia no ha estat un camí de roses. No va tenir les coses fàcils de nena. Va ser una feliç dona casada que començava una vida nova amb il.lusió; però li va durar poc, massa poc. Va ser una “madre coraje”, una mare valenta que va criar sola al seu fill i ho va fer molt bé, proporcionant-nos un marit, un pare, un avi, un amic fantàstic,  llest, carinyós i íntegre.

Has estat una treballadora entregada i eficient tota la vida. La gent que t’envoltava ha recordat tots aquests anys la teva professionalitat, la teva elegancia i el teu somriure.

Has estat una àvia generosa. Les teves nétes ens emportem matins de diumenge al Passeig Sant Joan i tardes de circ. Ens emportem el record de comprovar setmana rere semana que ens havies comprat tots els nostres capritxos: les galetes de vainilla i xocolata, la nata gelada… els espaguetis amb gambes que xalaven a la Bolis, la paella de peix sense rival. A través de les delícies culinàries ens deies, també, que ens estimaves.

Ens emportem les visites tendres i les converses manu a manu dels últims temps. Quan amb les mans agafades ens explicaves coses d’abans que ens agradava conèixer.

I el teu paper de besàvia, pel que et vas, fins i tot, inventar un nom: La Nona. No t’agradava que et poguéssin dir “besàvia” i vas trobar que, tot i no ser italiana, et podies permetre batejar-te com et donés la gana, ben fet. Així que, aquests últims 10 anys, has estat per a tots, la Nona. Una besàvia moderna que enviava whatsapps i buscaba informació amb l’Ipad. Que encara ha jugat a cartes amb el Guim i l’Anna i ha compartit amb ells la caixa de colors per a pintar mandales.

A vegades comentaves, que si existía una altra vida després d’aquesta, esperaves que te’n toqués una de més fàcil. Si existeix, així ho desitjo, però nosaltres t’agraïm que hagis viscut aquesta, hagis estat un motor i ens hagis donat la vida a nosaltres.

Admirem la teva enteresa i la teva fortalesa. Podies amb tot. Tant de bo aquest gen teu ens corri per les venes.

Gràcies per tot àvia. T’estimem molt i no t’oblidarem.

 

Avui fas 10 anys. Ufff 10!

Noto que estàs creixent molt ràpid i que probablement els nostres ponts de paraules seran diferents.

En els teus primers anys de vida cada any guanyava paraules teves. Cada vegada eres més capaç d’explicar coses i me les volies explicar “largo y tendido”.

Susposo que ara, els propers anys, cada vegada em trobaràs més pesada i m’explicaràs  amb menys paraules com et sents, què t’ha passat aquell dia, què et preocupa o què et fa somriure. Potser a vegades endevinaré les paraules que calles i altres no pillaré el que passa pel teu cap i et guardes per a tu.

Segurament dirigiràs més paraules als amics (com és natural) amb els que cada vegada passes més estones.

Els 10 t’obren les portes de noves paraules:

  • Puc jugar a la Nintendo? Segurament serà una frase repetida en bucle (amb el següent regateig).
  • Quedem a l’Skate Park? (ja tens l’espai de trobada acorde amb la teva edat, que trobo que ja té moltes connotacions adolescents).

Tot això, mentre ingereixes pipes a la velocitat de la llum amb un aire desmenjat i dius sota la meva sorpresa frases com:

  • Avui el cabell m’ha quedat molt bé.

Tot i que et vegi a les portes d’una nova etapa, buscaré com boja moments parlats amb tu. Com quan l’altre dia vas tornar de colònies i et vas deixar “acurrucar” per mi mentre m’explicaves amb tot detall les anècdotes de l’aventura. Com quan mengem pipes junts veient algun capítol que a tu et fa riure a “carcajades” i a mi em deixa indiferent (però et veig riure), com quan anem en cotxe sols (pilot i copilot, que ho agraeixo molt) i t’intento arrancar coses teves, com quan el pare no hi és i vens a dormir amb mi i parlem i mirem junts alguna sèrie de grans.

Les meves paraules, però, si que no te les estalviaràs, encara que t’entrin per una orella i et surtin per l’altra, encara que em repeteixi, encara que em trobis un plom; perquè sé que algunes te les he de dir i, les altres, t’agraden, encara que a vegades facis veure que no:

Has fet la bossa de bàsquet?”, “Encara no has desfet la bossa de bàsquet?”, “Algú m’ajuda a parar la taula?”, “T’estimo Guim”, “Et pots anar a dutxar!!!”, “Pots posar el teu plat al rentaplats?”, “Què llegeixes?”, “Que t’he dit que no menges més merdes fins a l’hora de sopar!”, “A dormir ja!”, “Anem a comprar pipes?”, “T’estimo Guimitus”, “M’acompanyes a la plaça?”, ” T’agrada aquest llibre?”, “Deixa de molestar a la teva germana!”, ” A les 7:30 a casa”, “M’ajudes?”, “Vols que t’ajudi?”, “T’has rentat les mans?”, “Vols fer un rummikub?”, “Quina ha sigut l’estrella del dia? I la punxa?”, “T’estimo”.

Ets un 10. 

 

 

 

 

 

Quan vam anar a viure fa dos anys a la casa nova (nova per nosaltres perquè ella existia des del 1700 i picu), ens vam quedar només dos mobles dels que hi havia: una taula i un escó (banc) de fusta a conjunt.

Semblaven estar arrelats a la casa, formar-ne part, s’havien de quedar.

Estaven al menjador però nosaltres els vam treure al porxo del jardí.

Estaven pintats de color fusta fosca. Feia temps que me’ls anava imaginant de fusta clara que m’agrada molt més. Aquest maig m’he animat a decapar-los. Mai he estat gaire de fer coses amb les mans, no sóc massa perfeccionista ni tinc molta paciència però, quan se’m posa una cosa entre cella i cella vaig a tope. En un dia ja vaig fer tota la taula i m’ha sorprès com he “disfrutat” del procés.

Senta molt bé fer feina d’aquest tipus (sobretot quan normalment no la fas), feina més física i mecànica que et deixa el cap lliure de maldecaps. Et fa concentrar-te en el moviment de la polidora, en fer força, en mirar de no llimar-te el dit… Avances i estàs orgullosa i satisfeta amb tu mateixa. La dutxa de després per treure’t el quilo de “virutes” del cos també és un gust.

La taula, que ara trobes més bonica, és obra teva i també del teu sogre amb el que et va agradar treballar un matí a quatre mans.

El procés de restaurar un moble l’he trobat carregat de bellesa (potser també em va agafar sentimental). Mentre treia capes de pintura opaca, m’anava imaginant la vida que amagava la taula, com si n’arrenqués capes de records incrustats.

Els nostres dinars d’estiu diaris, els dinars de primavera quan la movem al sol, les revetlles de Sant Joan, la taula tacada de pintura envoltada de les fèmines de la meva família inventant quadres abstractes, les celebracions dels meus 40, les olives i les cerveses dels vespres d’estiu, les converses nocturnes compartint el mal hàbit de fumar amb algú o sola fent un kit kat que carrega piles després de sopar.

I abans nostre, altres famílies, altres històries. Potser adolescents allargant nits fins les tantes al seu voltant, segur que riures d’amics fent sobretaules, silencis al costat del foc, o sol.lituds en una taula massa llarga. Potser unes mans s’hi han agafat recolzades al banc, amagades per la taula. Potser algú hi ha fet un cop de puny i ha pres una decisió important o s’hi ha abocat a plorar creuat de braços.

Molta vida recolzada sobre una taula.

I la meva taula m’ha fet pensar en les taules de l’Eva Piquer que sempre m’arriba. Un bonic escrit que fa pocs dies va llegir una nena de l’escola, tan ben llegit que va guanyar un certamen de lectura en veu alta.

https://www.catorze.cat/noticia/4545/si/taula/parl

 

 

Sóc de bar. Ser de bar és considerar “estar al bar” com a plan en sí, com a bon plan.

Un bar pot ser moltes coses: lloc de trobada, lloc d’espera, lloc per estar sol, una agradable rutina, un descans  de turista en una altra ciutat…

Són moltíssims els bars que he trepitjat al llarg de la meva vida però n’hi ha uns quants rellevants per diferents coses:

A Barcelona:

El Noray: el bar de la família. On es reunia la meva àvia amb les seves amigues, on dinàvem molts dissabtes demanant sempre el combinat nº 13, on la meva mare s’ha seguit trobant amb les seves cosines, l’espai que ens acostuma a recollir també sempre quan tornem d’un tanatori d’algú de la família, quasi per instint. On el meu fill diu que fan la millor pizza margarita.

L’Arimon: el bar de trobada d’amigues. On ens passàvem les tardes després d’instituts i universitats. On ens trucàvem (abans dels mòbils) al fixe del propi bar per saber si hi havia algú. On, fins i tot, hi vam trobar feina la meva germana i jo sense aixecar el cul de la cadira. Des de l’altre costat de la barra te n’adones de les rutines i fidelitats al bar. Quasi cada dia veus les mateixes cares a les mateixes hores: les mestres que feien el cafè abans d’entrar a treballar, el senyor “trajat” que prenia un cafè amb llet i t’imaginaves treballant en un banc, l’home de la tragaperras, el Sr Lluís que se’ns va fer tan entranyable a la meva germana i a mi…

L’Heliogàbal: Un bar de Gràcia que portaven una amics on vivíem els dijous del vespre fins a la matinada. On escoltàvem recitals de poesia i concerts. On jugàvem a daus amb uns grups de lo més “variopinto” i ens reuníem cada setmana els mateixos fidels.

A Viladrau:

Els bars de poble signifiquen una altra cosa. Són casa. Pots acabar asseguda en una taula ben diversa, sopant amb algú improvisadament o tenint converses amb gent d’altres edats.

El Daina/Vinya/Àgora, el Racó i la Cerve m’han acollit des de fa molts anys. Segons l’època n’he freqüentat més un o altre.

Actualment els divendres són del Racó. On beus aquella cervesa de divendres tarda que sembla més bona i més merescuda. La tarda dels divendres el racó és una guarderia. Un lloc de reunió per pares i per nens que s’hi troben, per treballadors que despedeixen la setmana laboral, per amics que s’hi troben abans de sortir a sopar.

I les tardes de diumenge són de La Cerve. Una cientela molt fixe s’hi reuneix per menjar pipes. S’està convertint en una rutina setmanal. A vegades allarguem i ens hi quedem a sopar. M’agrada allargar els diumenges. “Los domingos también existen”. M’agrada que els nens es relacionin amb la gent del poble, que estableixin converses diferents i se sentin part d’una comunitat més gran que els coneix i els cuida.

I en molts moments de la vida segons estudis i feines m’he apropat a diferents bars i restaurants que s’han convertit en rutines agradables.

Els divendres, per exemple,  dinem amb les de la feina a Can Cuca de Sant Julià, on ja saben que vols l’aigua freda, el cafè sol i t’avisen si fan llibrets. On quasi sempre aconseguim la taula rodona. On ens relaxem i agafem amb ganes la tarda del divendres.

Suposo que els que no són de bar ho consideren una pèrdua de temps o argumenten allò de que “per pagar 1’10 per un cafè, me’l prenc a casa per 30 cèntims”. O potser són simplement més caseros o menys sociables, o no hi troben el què. Perfectament vàlid però a mi, com deia el Sabina, “que no me cierren el bar de la esquina”.

M’agrada la meva feina. M’agrada perquè cada dia et sorprèn, et genera reptes i  aprens.

Aquest curs comparteixo una tutoria a 4t de primària (9/10 anys).

Aquesta tarda de diumenge volia començar a preparar l’inici del nou Projecte que iniciarem sobre Osona. Vull enfocar-lo des de diferents moments històrics (que he consultat amb una historiadora): L’Edat de Bronze (4000 ac), Els ausetans (íbers) (120 a.c), l’edat Mitjana (Abat Oliba i muralles de Vic), El bandolerisme a Osona (1590), el 1951 (per posar una data que ens permeti parlar del franquisme i la postguerra però que comptem amb testimonis) propers i l’actualitat 2019.

Començar un Projecte genera emoció i si tu la sents la podràs transmetre als alumnes i l’emoció aportarà aprenentatge.

Així, que mentre donava voltes al tema, he recapitulat els meus últims dies a l’escola i he comprovat la varietat de les meves activitats i la quantitat de moments d’emoció que he viscut. Segurament, igual que jo desconec el funcionament de moltes feines, a molts de vosaltres us pot sorprendre totes les tecles que es poden arribar a tocar fent de mestra.

En els últims dies….

  • Els meus alumnes estant acabant el Projecte del Disseny ja que som “la classe del Disseny”. S’han agrupat per interessos i han dissenyat un producte: samarretes, llibretes, cartells de fusta, pósters, un joc de taula, una lunchbag… això m’ha portat a familiaritzar-me amb un programa de disseny digital, a aliarme amb una iaia cosidora i …. també a ajudar a l’equip de nenes que volia elaborar la seva marca de cosmètics. Així que una de les meves últimes activitats ha estat acompanyar-les a la cuina de  l’escola i amb l’ajuda de la cuinera fabricar barres de crema de cacau.
  • En el taller d’anatomia amb  alumnes de 4t, 5è i 6è hem diseccionat una pota de pollastre i hem observat un lligament al microscopi. S’emocionaven quan anaven descobrint cada part estudiada i la relacionaven amb l’esquelet (també n’hi havia algun que s’ho mirava en la distància amb cert fàstic).

 

  • A castellà he volgut provar de funcionar per Racons de treball. Els alumnes tenen un Pla de treball que han de dur a terme al llarg d’un mes i van realitzant les diferents tasques al seu ritme. M’ha portat força feina organitzar-ho i dilluns va ser la prova. Mentre 4 alumnes jugaven a l’Scattergories, 4 redactaven un mail, 4 s’autodictaven unes frases després d’aprendre algunes normes ortogràfqiues de B i V, 3 deduien el significat d’uns “refranes”, 4 llegien junts uns capítols de l'”Elvis Riboldi” i 3 treballaven la separació de sílabes amb els portàtils. Em va agradar com va funcionar. Tot i que feien coses diferents, tots sabien què havien de fer i estaven concentrats. Com a mestra va ser gratificant i seguiré elaborant “Planes de trabajo” per a cada mes.

 

  • Dimecres vaig anar a una formació d’Art i Escola. Era un dia que havia nevat, a la tarda plovia i tot conviadava a arribar a casa i encendre la llar de foc.  Feia mandra anar a Vic a la formació. Però és d’aquelles tardes que marxes a casa contenta i amb ganes de fer coses noves després d’intercanviar experiències amb altres escoles.

 

  • Dijous a la tarda vaig anar a una altra formació. Aquest cop de biblioteques escolars. Vaig entrar en un espai cuidat i bonic. Una mestra amant de la literatura que estimava el que feia ens conduïa per l’espai . Hi havia llibres oberts en diferents racons que convidaven a ser llegits, personatges de contes en versió titelles, ninots de cartró.., un davantal ple de butxaques que amagava poemes i molts detalls que aportaven màgia. De nou, de tornada a casa amb idees noves ballant pel cap.

 

  • Divendres vam dur a terme una idea mig boja que va sorgir en el grup que tinc actualment als espais artístics. Va sorgir el tema del “Camuflatge” i van proposar fer una partida de l’amagada (“escondite” pels barcelonins) amb tots els alumnes de primària a l’hora del pati. La proposta passava perquè paressin les mestres i també per afegir al joc elements que facilitessin el camuflatge. Van omplir el pati de caretes, perruques, teles llargues…Estava permès intercanviar-te peces de roba amb els companys, disfressar-te… Les mestres no podien treure perruques, destapar teles o treure caputxes i havien d’endevinar qui era cadascú. Un dels alumnes ho va gravar tot amb una  goPro. Va ser divertit i  diferent. Uns 120 nens i 4 mestres als que la mitja hora de pati va passar volant. No hi va haver baralles ni conflictes. Divendres que ve hi tornem per petició popular. 

En fi,  que fas una mica de tot i aprens una mica de tot també.

 

 

 

El dia de Nadal, en un moment una mica estovat, vaig proposar un petit joc a la meva família (d’arrel): el meu pare, la meva mare i la meva germana. Els vaig demanar que pensessin 4 moments que recordessin feliços compartits per nosaltres 4.

Ens vam donar una estona llarga i els 4 alhora ens els vam enviar per whatsapp.

En un moment vam reunir 15 moments bonics familiars. 15 perquè la meva mare i jo vam coincidir en una escapada a Àvila i Segovia que va organitzar el meu pare en un rampell de “Nos vamos esta tarde”. La meva germana, en canvi, d’aquest viatget a Segovia no en recorda res especial.

És curiós com cada persona reté coses diferents i capta sensacions diverses d’un mateix moment. A la meva llista escollida hi havia, per exemple, un dia de “baldeio” a tope després d’unes obres a Viladrau. Ells 3 no el recorden com a moment gloriós però jo tinc present la sensació de passar un cap de setmana els 4 quan ja no ens movíem en bloc familiar; recordo riure. La majoria d’instants, però, eren admesos com a feliços per les 4 parts: escenes quotidianes, viatges compartits, moments clau… i va ser bonic reviure tants flashos feliços de cop.

Això dels “flashos” és en part incontrolable. Et vénen de cop, te n’arriben que no triaries recordar… però n’hi ha alguns que els retens a foc al cervell perquè saps que són bonics de capturar.

Fa un parell de dies, vaig llegir una entrevista que van fer al Moisès Broggi quan tenia 98 o 99 anys. Parlava de la fase de vida espiritual i contemplativa que vius a la vellesa. Deia que era també una part bonica de viure i que hi tenien molt pes els records que havies anat col.leccionant.

Aquests dies he estat de viatge amb l’Oriol i els nens a Portugal. Cada vegada sóc més conscient de quins ón els moments màgics i els intento captar a consciència per a la meva col.lecció de records.

He capturat una posta de sol a Cabo San Vicente, on sembla que s’acabi el món. Els nens i nosaltres estàvem callats juntament amb un centenar de persones més que, escampades entre roques, i  també en silenci, miraven atentes el descens del Sol darrere el mar. El músic que feia una estona tocava sota el far també va deixar de fer-ho i només s’escoltaven amb força les gavines. Va ser lent, bonic i espectacular.

He capturat moments bonics en platges solitàries on els nens trobaven petxines gegants i jugaven amb les ones.

He capturat racons de Lisboa passejats pels 4 amb la llum especial que té la ciutat i amb el bullici de la nit.

He capturat un fi d’any que va resultar ser fantàstic, amb un cotillón del Tiger lisboeta i un parell de delicatessen improvitzades d’una mena de mercat de carrer. Els nens ballàven a casa i vam menjar 12 trossos de poma a destemps.

He capturat la sintonia de molts moments amb l’Oriol que intentarem conservar, aplaçant al màxim la següent discussió sobre qui penca més casa.

He capturat el passeig a l’altre costat del Tajo. La llum altra vegada bonica, el vi (que com diu el meu pare també fa feliços els moments), les vistes.

Aquest viatge té banda sonora. El hit ha estat “La mafiosa” que sonava tot el dia a la ràdio. Si l’escolto quan sigui vella (no sé si ho faré) segur que em vindran “flashos” d’aquest viatge.

Alhora, aquesta Lisboa del 2019 m’ha portat “flashos” d’un altre viatge a Lisboa. El del 98? 99? amb la Cris, la Marta i la Sus. El castell de San Jorge a la tarda, una discoteca, una casa a Cascais buida de mobles però plena de riures grabats en vídeo.

I d’aquelll viatge també tinc el “flash” d’una cançó que corejàvem amb força, permetent-nos fins i tot segones veus, mentre fumàvem Nobel dins el cotxe. Una cançó que quan l’escolto m’hi porta.