Feeds:
Entrades
Comentaris

L’altre dia, en un curs de formació de matemàtiques, ens fan fer dibuixar a tots els assistents un paisatge.

Quan tothom va acabar, el formador, va anar dibuixant a la pissarra, el paisatge que creia que havia dibuixat una gran part dels mestres (alumnes en aquell cas) de la sala.

Us l’imagineu no?

3 muntanyes al fons amb una mica de nevat a dalt, una masia petita al peu, un camí que baixa d’una de les 3 muntanyes, dos núvols enganxats…

Ell, amb molta gràcia, anava fent broma:

-A veure si hi ha algú molt “pro” que hagi dibuixat 4 ocellets en un costat.

-Llavors… algú molt atrevit…potser hi ha fet un sol. Algú amb menys “agalles” potser ha fet un sol ponent-se entre muntanyes.

La gent s’anava amagant el seu dibuix per vergonya de comprovar que el paisatge de la pissarra era molt semblant al que tenia a la seva llibreta.

Allò ens va demostrar la poca llibertat que ens ha donat l’escola a l’hora de dibuixar, crear. Podíem dibuixar un paisatge lunar, desèrtic, selvàtic, glaciar…i  davant una consigna que oferia molta llibertat es va seguir molt el mateix patró. També a l’hora de pensar matemàticament hem crescut molt acotats, molt privats de pensar.

Les matemàtiques són processos, són llengua, són raonament, lògica…

Ens ha de quedar clar que hi ha moltes maneres d’arribar a un resultat i també que, sovint, hi ha diversos resultats possibles.

Avui, ho he experimentat de primera mà.

Volia treballar amb els alumnes de primer la classificació. Ells agafaven deu playmòbils i havien de classificar-los en dos grups, segons el seu criteri escollit.

Molts s’han fixat en els colors: els que porten pantalons negres i els que no, els que porten alguna cosa vermella i els que no…

També en els cabells: els que en tenen i els que no, els rossos i els morenos…

En el gènere o el tamany: homes i dones, grans i petits.

Altres s’han fixat en detalls de la roba: els que porten “xaleco” i els que no, els que tenen samarreta amb dibuixos i els que no.

En un moment donat, m’he trobat davant de la  classificació d’en Y, de la que no desxifrava el codi:

 

Li he demanat:

– Com els has separat?

-Els que manen i els que no.

Quan he vist els xèrifs, el rei (boig) i l’home “trajat” amb corbata en una banda ho he vist clar.

Ho he trobat tan vàlid i brillant que no he pogut evitar fer-ne la foto. També m’ha passat quan he vist la següent classificació de la B.

– Els que ja han après a aixecar la mà i els que encara no.

 

I divendres ja en faràs 6!

Un any de canvis. Has començat la primària i et passeges orgullosa cap a l’escola amb una motxilla enorme, en la que trasllades una carpeta i una agenda, que no necessites massa, però et fa gran.

I ja no patines al grup de les “Petites”, ho fas amb les “Mitjanes”; la més petita de les mitjanes, però “Mitjana” en definitiva.

Et veig petita quan busques que t’agafem a coll i quan gaudeixes d’una banyera amb els ninots de les princeses Disney.

Et veig gran quan descobreixo al meu mòbil uns vídeos gravats per tu en els que fas un tutorial d’una classe de ioga amb un “desparpaju” que em té al.lucinada, o ensenyes tipus “Tour virtual” casa nostra mentre expliques en castellà cada detall (“los calajos” y todo).

Et veig petita quan dibuixes figures humanes sense coll i amb uns dits llarguíssims a les mans.

Et veig gran quan cantes seguida la lletra d’alguna cançó de moda.

Et veig petita quan comprovo que no entens quasi cap de les paraules que cantes amb tant entusiasme.

Et veig gran quan vas a comprar sola a les botigues i camines decidida.

Et veig petita quan intentes lligar els sons aprenent a llegir.

 

I aquí entre la nena que juga a nines i la que vol ensenyar la panxa amb samarretes curtes, balles la vida. En el sentit figurat i en el literal. Balles sovint, inventes coreografies i ens fas ballar amb tu. Balles amb energia i també ho saps fer amb delicadesa. Saps ballar sola també.

 

Descobreixes la vida amb les seves coses boniques i les que no ho són tant. Descobreixes emocions noves.

Sempre has plorat amb molt sentiment. Fa unes setmanes et vas posar a plorar desconsoladament. Em vas dir que era per una cançó d’un drac que cantava el mestre de música del curs passat.

Vaig entendre de seguida que es tractava de “Paf era un drac màgic” que realment fa una pena terrible. Et va servir de poc que et digués que el drac ja devia tenir amics dracs, que jo tenia amigues quan era petita que feia anys que no veia però que no passava res, que potser de tant en tant es veurien el nen i el drac…Tu seguies plorant dient “És que a més la cantava molt fluixet” (és veritat que el to amb el que es canta pot afegir pena).

Amb la mateixa intensitat que plores, rius, i ho fas amb un riure contagiós que m’encanta. Rius i em fas riure.

 

Ja des de P5 o P4, veus junt amb el Guim una sèrie titulada “100 cosas que hacer antes de ir al instituto”. Sempre penso que vas bé de temps per dur-les a terme.

Ahir mentre la miràveu, et vaig preguntar:

  • Ja saps fer coses d’institut?

I em vas respondre:

  • Sí! Sé llegir amb lletra d’impremta (aclareixo que paraules curtetes) i sé cordar-me les sabates (aprenentatge d’aquesta semana)!

Vaig riure. Sí que són coses bàsiques per defensar-se a l’insti! Faries el ridícul arrossegant per terra els cordons de les vambes!

També et vaig demanar:

  • I quines et falten?
  • Tenir taquilla.

Realment veient aquestes sèries americanes sembla que sigui aprenentatge més bàsic a assolir!

Ja aniràs descobrint que hauràs de lidiar amb coses més xungues que obrir, tancar i “tunejar” una taquilla, però tens marge per fer-ho mentre balles.

Quan ballo amb tu, m’arribo  a creure que, com diu el nostre admirat “Tremendu” : “Aquí dels problemes fem poemes; aquí dels fracassus fem temassus”.

Felicitats Anna! Per un any ple de balls feliços.

Parelles

La setmana passada vam passar unes dies amb l’Oriol i els nens a un hotel bonic i petit, de només 5 habitacions.

Al llarg d’aquests dies, he tingut estones per observar el fer d’altres parelles i famílies amb els que comparteixes piscina, pati per esmorzar, entrades i sortides.

Els hostes representaven diferents moments de parella, cada una amb les seves característiques.

Parella amb bebé: Se’ls veia tranquils. Molt conformes amb passar un estiu sense grans viatges ni pretensions. Disfrutant del bebé d’uns 7 mesos amb il.lusió. Una parella amb bebé no acostuma a transmetre passió, més aviat estan en un moment de cooperació. Fent equip i donant-se espai (si són una mica generosos) per descansar de bebé. Ella estava sola amb el nen a la piscina mentre ell devia fer una migdiada, ella degustava un postre de xocolata mentre ell es movia amb el nen a braços provant que s’adormís.

Les paraules que intercanviaven solien ser de logística: “em passes el jersei del nen?”, “L’agafes que pujo a buscar…'”, “Li donem ara el berenar?”…

Parella d’uns 50 molts: Els que anaven més a deshora de la resta. Relaxats i sense compliments. Es notava que es coneixien tant que no necessitaven parlar per entendre’s. Es respectaven les manies i els tempos. Quan ella llegia, ell no l’interrompia, es banyàven d’hora al matí i tard a la nit a la piscina (suposo que per evitar coincidir amb les criatures). Estaven molt en silenci però, de tant en tant, intercanviaven unes paraules, que no se sentien, que els feien somriure. Codis comuns practicats durant anys.

Els portuguesos: Ui els portuguesos! Pur caramel.

  • Mira que enamorats que estan! i són més grans que noslatres! Vaig dir a l’Oriol. Hem de recuperar xispa!
  • És que jo taaant enamorat com el portuguès no sé si ho he estat mai. (em va dir el burru, ja ja !)

Els portuguesos tenien dues filles, d’uns 10 i 14. Entre plat i plat s’agafaven la mà i es miraven embadalits. Reien del que deia l’altre. Bevien grappa lentament després de sopar mantenint sempre una animada conversa. Ella coquetejava com si el volgués conquistar en la primera cita.

El cas portuguès em va arribar. Vem riure amb l’Oriol comparant-nos amb els portuguesos i forçant-nos a assemblar-nos-hi una mica.

L’última nit, però, vaig observar que la nena petita de la parella portuguesa parlava estona per telèfon: Suposeu amb qui?

Amb la seva mare!

Ahhhh! Tot s’entén més. Un nuevo amor, o almenys més recent. Tots sabríem deplegar les nostres millors armes.

Cada parella és un món, un moment vital, un encaix diferent, un muntatge construït a 4 mans.

I nosaltres… “no estamos tan mal” i, intentarem afegir “paixao” portuguesa, donar-nos espai com el matrimoni savi i disfrutar dels nostres fills com els pares del bebé; o almenys, ho intentarem.

 

La Nona

La vida de l’àvia no ha estat un camí de roses. No va tenir les coses fàcils de nena. Va ser una feliç dona casada que començava una vida nova amb il.lusió; però li va durar poc, massa poc. Va ser una “madre coraje”, una mare valenta que va criar sola al seu fill i ho va fer molt bé, proporcionant-nos un marit, un pare, un avi, un amic fantàstic,  llest, carinyós i íntegre.

Has estat una treballadora entregada i eficient tota la vida. La gent que t’envoltava ha recordat tots aquests anys la teva professionalitat, la teva elegancia i el teu somriure.

Has estat una àvia generosa. Les teves nétes ens emportem matins de diumenge al Passeig Sant Joan i tardes de circ. Ens emportem el record de comprovar setmana rere semana que ens havies comprat tots els nostres capritxos: les galetes de vainilla i xocolata, la nata gelada… els espaguetis amb gambes que xalaven a la Bolis, la paella de peix sense rival. A través de les delícies culinàries ens deies, també, que ens estimaves.

Ens emportem les visites tendres i les converses manu a manu dels últims temps. Quan amb les mans agafades ens explicaves coses d’abans que ens agradava conèixer.

I el teu paper de besàvia, pel que et vas, fins i tot, inventar un nom: La Nona. No t’agradava que et poguéssin dir “besàvia” i vas trobar que, tot i no ser italiana, et podies permetre batejar-te com et donés la gana, ben fet. Així que, aquests últims 10 anys, has estat per a tots, la Nona. Una besàvia moderna que enviava whatsapps i buscaba informació amb l’Ipad. Que encara ha jugat a cartes amb el Guim i l’Anna i ha compartit amb ells la caixa de colors per a pintar mandales.

A vegades comentaves, que si existía una altra vida després d’aquesta, esperaves que te’n toqués una de més fàcil. Si existeix, així ho desitjo, però nosaltres t’agraïm que hagis viscut aquesta, hagis estat un motor i ens hagis donat la vida a nosaltres.

Admirem la teva enteresa i la teva fortalesa. Podies amb tot. Tant de bo aquest gen teu ens corri per les venes.

Gràcies per tot àvia. T’estimem molt i no t’oblidarem.

 

Avui fas 10 anys. Ufff 10!

Noto que estàs creixent molt ràpid i que probablement els nostres ponts de paraules seran diferents.

En els teus primers anys de vida cada any guanyava paraules teves. Cada vegada eres més capaç d’explicar coses i me les volies explicar “largo y tendido”.

Susposo que ara, els propers anys, cada vegada em trobaràs més pesada i m’explicaràs  amb menys paraules com et sents, què t’ha passat aquell dia, què et preocupa o què et fa somriure. Potser a vegades endevinaré les paraules que calles i altres no pillaré el que passa pel teu cap i et guardes per a tu.

Segurament dirigiràs més paraules als amics (com és natural) amb els que cada vegada passes més estones.

Els 10 t’obren les portes de noves paraules:

  • Puc jugar a la Nintendo? Segurament serà una frase repetida en bucle (amb el següent regateig).
  • Quedem a l’Skate Park? (ja tens l’espai de trobada acorde amb la teva edat, que trobo que ja té moltes connotacions adolescents).

Tot això, mentre ingereixes pipes a la velocitat de la llum amb un aire desmenjat i dius sota la meva sorpresa frases com:

  • Avui el cabell m’ha quedat molt bé.

Tot i que et vegi a les portes d’una nova etapa, buscaré com boja moments parlats amb tu. Com quan l’altre dia vas tornar de colònies i et vas deixar “acurrucar” per mi mentre m’explicaves amb tot detall les anècdotes de l’aventura. Com quan mengem pipes junts veient algun capítol que a tu et fa riure a “carcajades” i a mi em deixa indiferent (però et veig riure), com quan anem en cotxe sols (pilot i copilot, que ho agraeixo molt) i t’intento arrancar coses teves, com quan el pare no hi és i vens a dormir amb mi i parlem i mirem junts alguna sèrie de grans.

Les meves paraules, però, si que no te les estalviaràs, encara que t’entrin per una orella i et surtin per l’altra, encara que em repeteixi, encara que em trobis un plom; perquè sé que algunes te les he de dir i, les altres, t’agraden, encara que a vegades facis veure que no:

Has fet la bossa de bàsquet?”, “Encara no has desfet la bossa de bàsquet?”, “Algú m’ajuda a parar la taula?”, “T’estimo Guim”, “Et pots anar a dutxar!!!”, “Pots posar el teu plat al rentaplats?”, “Què llegeixes?”, “Que t’he dit que no menges més merdes fins a l’hora de sopar!”, “A dormir ja!”, “Anem a comprar pipes?”, “T’estimo Guimitus”, “M’acompanyes a la plaça?”, ” T’agrada aquest llibre?”, “Deixa de molestar a la teva germana!”, ” A les 7:30 a casa”, “M’ajudes?”, “Vols que t’ajudi?”, “T’has rentat les mans?”, “Vols fer un rummikub?”, “Quina ha sigut l’estrella del dia? I la punxa?”, “T’estimo”.

Ets un 10. 

 

 

 

 

 

Quan vam anar a viure fa dos anys a la casa nova (nova per nosaltres perquè ella existia des del 1700 i picu), ens vam quedar només dos mobles dels que hi havia: una taula i un escó (banc) de fusta a conjunt.

Semblaven estar arrelats a la casa, formar-ne part, s’havien de quedar.

Estaven al menjador però nosaltres els vam treure al porxo del jardí.

Estaven pintats de color fusta fosca. Feia temps que me’ls anava imaginant de fusta clara que m’agrada molt més. Aquest maig m’he animat a decapar-los. Mai he estat gaire de fer coses amb les mans, no sóc massa perfeccionista ni tinc molta paciència però, quan se’m posa una cosa entre cella i cella vaig a tope. En un dia ja vaig fer tota la taula i m’ha sorprès com he “disfrutat” del procés.

Senta molt bé fer feina d’aquest tipus (sobretot quan normalment no la fas), feina més física i mecànica que et deixa el cap lliure de maldecaps. Et fa concentrar-te en el moviment de la polidora, en fer força, en mirar de no llimar-te el dit… Avances i estàs orgullosa i satisfeta amb tu mateixa. La dutxa de després per treure’t el quilo de “virutes” del cos també és un gust.

La taula, que ara trobes més bonica, és obra teva i també del teu sogre amb el que et va agradar treballar un matí a quatre mans.

El procés de restaurar un moble l’he trobat carregat de bellesa (potser també em va agafar sentimental). Mentre treia capes de pintura opaca, m’anava imaginant la vida que amagava la taula, com si n’arrenqués capes de records incrustats.

Els nostres dinars d’estiu diaris, els dinars de primavera quan la movem al sol, les revetlles de Sant Joan, la taula tacada de pintura envoltada de les fèmines de la meva família inventant quadres abstractes, les celebracions dels meus 40, les olives i les cerveses dels vespres d’estiu, les converses nocturnes compartint el mal hàbit de fumar amb algú o sola fent un kit kat que carrega piles després de sopar.

I abans nostre, altres famílies, altres històries. Potser adolescents allargant nits fins les tantes al seu voltant, segur que riures d’amics fent sobretaules, silencis al costat del foc, o sol.lituds en una taula massa llarga. Potser unes mans s’hi han agafat recolzades al banc, amagades per la taula. Potser algú hi ha fet un cop de puny i ha pres una decisió important o s’hi ha abocat a plorar creuat de braços.

Molta vida recolzada sobre una taula.

I la meva taula m’ha fet pensar en les taules de l’Eva Piquer que sempre m’arriba. Un bonic escrit que fa pocs dies va llegir una nena de l’escola, tan ben llegit que va guanyar un certamen de lectura en veu alta.

https://www.catorze.cat/noticia/4545/si/taula/parl

 

 

Sóc de bar. Ser de bar és considerar “estar al bar” com a plan en sí, com a bon plan.

Un bar pot ser moltes coses: lloc de trobada, lloc d’espera, lloc per estar sol, una agradable rutina, un descans  de turista en una altra ciutat…

Són moltíssims els bars que he trepitjat al llarg de la meva vida però n’hi ha uns quants rellevants per diferents coses:

A Barcelona:

El Noray: el bar de la família. On es reunia la meva àvia amb les seves amigues, on dinàvem molts dissabtes demanant sempre el combinat nº 13, on la meva mare s’ha seguit trobant amb les seves cosines, l’espai que ens acostuma a recollir també sempre quan tornem d’un tanatori d’algú de la família, quasi per instint. On el meu fill diu que fan la millor pizza margarita.

L’Arimon: el bar de trobada d’amigues. On ens passàvem les tardes després d’instituts i universitats. On ens trucàvem (abans dels mòbils) al fixe del propi bar per saber si hi havia algú. On, fins i tot, hi vam trobar feina la meva germana i jo sense aixecar el cul de la cadira. Des de l’altre costat de la barra te n’adones de les rutines i fidelitats al bar. Quasi cada dia veus les mateixes cares a les mateixes hores: les mestres que feien el cafè abans d’entrar a treballar, el senyor “trajat” que prenia un cafè amb llet i t’imaginaves treballant en un banc, l’home de la tragaperras, el Sr Lluís que se’ns va fer tan entranyable a la meva germana i a mi…

L’Heliogàbal: Un bar de Gràcia que portaven una amics on vivíem els dijous del vespre fins a la matinada. On escoltàvem recitals de poesia i concerts. On jugàvem a daus amb uns grups de lo més “variopinto” i ens reuníem cada setmana els mateixos fidels.

A Viladrau:

Els bars de poble signifiquen una altra cosa. Són casa. Pots acabar asseguda en una taula ben diversa, sopant amb algú improvisadament o tenint converses amb gent d’altres edats.

El Daina/Vinya/Àgora, el Racó i la Cerve m’han acollit des de fa molts anys. Segons l’època n’he freqüentat més un o altre.

Actualment els divendres són del Racó. On beus aquella cervesa de divendres tarda que sembla més bona i més merescuda. La tarda dels divendres el racó és una guarderia. Un lloc de reunió per pares i per nens que s’hi troben, per treballadors que despedeixen la setmana laboral, per amics que s’hi troben abans de sortir a sopar.

I les tardes de diumenge són de La Cerve. Una cientela molt fixe s’hi reuneix per menjar pipes. S’està convertint en una rutina setmanal. A vegades allarguem i ens hi quedem a sopar. M’agrada allargar els diumenges. “Los domingos también existen”. M’agrada que els nens es relacionin amb la gent del poble, que estableixin converses diferents i se sentin part d’una comunitat més gran que els coneix i els cuida.

I en molts moments de la vida segons estudis i feines m’he apropat a diferents bars i restaurants que s’han convertit en rutines agradables.

Els divendres, per exemple,  dinem amb les de la feina a Can Cuca de Sant Julià, on ja saben que vols l’aigua freda, el cafè sol i t’avisen si fan llibrets. On quasi sempre aconseguim la taula rodona. On ens relaxem i agafem amb ganes la tarda del divendres.

Suposo que els que no són de bar ho consideren una pèrdua de temps o argumenten allò de que “per pagar 1’10 per un cafè, me’l prenc a casa per 30 cèntims”. O potser són simplement més caseros o menys sociables, o no hi troben el què. Perfectament vàlid però a mi, com deia el Sabina, “que no me cierren el bar de la esquina”.