Feeds:
Entrades
Comentaris

Dilluns vas fer vuit anys. No sé perquè però quan tu fas anys no m’impressiona, em sembla que ja els tens. No sé si és pel fet de ser la petita, de ser alteta o per ser de l’octubre, que quan arriba el dia del teu aniversari tinc la sensació que ja fa mesos que te’ls he adjudicat. Potser et faig més gran del que ets i, de tant en tant, prenc consciència de que no ho ets tant.

Això va passar aquest setembre, quan el Guim començava l’insti i com a pares “novatus” anàvem organitzant els horaris, els trajectes amb bus, com aniria el Guim als entrenaments de bàsquet, on dinaria, què necessitava… De cop el dia abans de començar l’escola vam caure en que ni el teu pare ni jo podíem portar-te al matí aquella setmana. I així va ser com a darrere el teu germà vas créixer tu també de cop. Sense problema hi vas anar sola i jo et trucava per marcar-te el moment en el que havies de sortir a peu de casa. També és de gran ajuda saber que comptem amb molta gent propera que et pot acompanyar si ens cal.

Em fa gràcia com ets de responsable i alhora “passota”. Ara ja et vaig calant i sé com les gastes. De cara a la galeria ets la més organitzada i ordenada del món. Les teves maletes per anar de cap de setmana són impecables (la Marie Kondo no t’arriba a la sola de les sabates). Bosses i bossetes, tot ben plegat i sense deixar-te detall. A l’estiu la teva bossa de la piscina tenia roba de recanvi, pinta, líquid desenredant, ulleres de nedar, cua de sirena, xampú per dutxar-te als vestuaris… La teva motxilla de l’escola transporta, el dia que toca, un necesser “monu” per educació física i em fas arribar puntualment autoritzacions i informacions. Tot aquest idil.li, que com a mare mai havia viscut,  és de portes enfora.

L’Anna de dins de casa sembla que hagi bolcat totes les maletes, motxilles i necessers “a boleo” per tot arreu. Retalla papers a totes les estances i es canvia de calçat diverses vegades al dia acumulant la seva endreça fins que arriba algun crit nostre. No vols ni sentir a parlar de llençar res perquè t’estimes els objectes i et fan pena, com feia l’àvia Montserrat.

Aquest estiu hem ballat molt juntes a tots els “concertillus” possibles i mai se t’acaben les piles. Això, més que de la besàvia, potser et ve més de mi. Espero compartir amb tu molta festa, ni que sigui a casa, de portes endins, perquè d’aquí poc, de portes enfora ja no sé si em vindràs a buscar quan soni una cançó que ens agrada a les dues. Estic segura, però, que sempre tindràs gent a prop per compartir el ball.

Que segueixis fent coses amb delicadesa com els balls que inventes tu sola fent voltes, com les mandales que fas amb petxines a la sorra de la platja, com els sobres – regals que ens fas de lletres boniques i perquè sí. Que segueixis també deixant-te portar una mica pel caos, explorant i descobrint (però si pot ser sense canviar-te tant sovint de sabates).

T’estimo Nusquerri

Feliços 8!!

Quan acaba el curs escolar,  sempre apareix el tema dels “deures d’estiu”. Un etern debat. Sabem que les vacances són llargues i que les vacances són desordre i llibertat. Jo, en principi, no en sóc massa partidària. Aquí va la meva teoria.

Les escoles, cada vegada busquem més el fet de realitzar activitats competencials, situacions de vida real aplicades dins un context significatiu. Tenim un hort que cuidem i del que recollim els fruits, intentem aprofitar situacions quotidianes d’aprenentatge com el fet de preparar una sortida, realitzar una disfressa per l’obra de teatre o escriure’n el guió. Sortim a conèixer el nostre entorn i interactuem amb les entitats i la realitat que ens envolta. Tot i així, sovint és difícil poder-ho fer i també cal dedicar estones a realitzar treball sistemàtic per tal d’interioritzar certs aprenentatges.

L’estiu és vida real en vena. Ens movem, a vegades canviem de paisatge. Descobrim llocs nous, fins i tot escoltem altres llengües. Tenim el temps que ens falta moltes vegades durant el curs.

Davant aquesta oportunitat em sembla contradictori realitzar un quadern “Repàs de 3r” o “Anem cap a 4t”. No crec que aquest treball sobre paper, fet sovint entre queixes, sigui profitós.

Algú parla de no perdre l’hàbit. Crec que a les vacances hem de perdre tots els hàbits que puguem. Algú parla de “no perdre”. Crec que el que es perd és perquè no estava ben après.

Tot i això, jo tinc una experiència d’aprenentatge estiuenc. A 2n de BUP em va quedar la física pel setembre. Vaig fer classes amb una noia que m’ho ha explicar tan bé que recordo anar a l’examen pensant “surti el que surti ho sé fer”. En aquest cas, el mèrit no va ser meu, si no d’una bona mestra que ho sabia explicar.

També és cert, que el que entrava a examen eren unes exercicis que no he hagut d’aplicar mai més a la vida tipus “un tren surt de Barcelona a tal hora i velocitat i un tren surt de Madrid mitja hora després a tal velocitat. On es trobaran?”. Que també, ben pensat, és una mica igual on es creuin no?

En fi, que aquest estiu he pogut estar molt amb els meus fills i he observat què han après.

  • El Guim va idear un sistema per acumulat l’aigua del riu i fer curses de pals en condicions ja que baixava poca aigua.
  • L’Anna ja s’atreveix a jugar al Rummikub sola sense anar de parella amb ningú.
  • Tots dos van aprenent les responsabilitats que implica tenir un gos i educar-lo que n és feina fàcil.
  • El Guim ha après a administrar-se els 10 euros de setmanada i cada setmana ha aconseguit que l’últim dia li arribés per una bossa de pipes.
  • Tots dos han anat uns dies a un casal amb nens d’altres països. Un dia vaig dir a l’Anna si ella entenia als monitors quan parlaven en anglès.- No! Jo no ho entenc però em poso la quarta o la cinquena per veure què s’ha de fer i ho copio.

Doncs això també és un aprenentatge.

  • L’Anna ha après a ajudar a l’àvia a fer croquetes i all i oli amb el morter.
  • El Guim ha perfeccionat el seus salt a les onades.
  • Han après a fer polseres amb fils de colors.
  • El Guim ha après que és difícil guanyar sent el més petit d’un torneig de pàdel i que les injustícies fan ràbia.
  • L’Anna ha après a tirar-se de cap.
  • El Guim ha après a jugar al password.
  • L’Anna porta ferros i n’és bastant responsable. Ha après a parlar sense escopir.
  • El Guim ha anat uns dies de colònies a aprendre precisament a no fer. A no tenir mòbil. A dormir en un tipi sota la tempesta. A que existeixen reductes de llibretat.
  • Han anat a comprar sols moltes vegades.
  • Han estat amb molts amics en situacions diverses, amb tot l’aprenentatge que això implica de relacions socials.

En fi, que moltes de les coses importants s’aprenen en situacions informals, sortint al món.

Jo també he après aquest estiu. He llegit molt i he vist alguna pel.lícula interessant. He après que gaudeixo d’estar sola i escoltar-me (també que gaudeixo estant amb la gent que estimo, però això ja ho sabia), que es poden canviar els costums de sempre. Que va bé atrevir-se a provar. Que tinc sort. Que no passa res si hi ha dies que “la cosa peta”. Que tinc molt per aprendre.

Comença el curs. El començo amb molta il·lusió. A l’escola s’aprèn molt i, que no es mal interpreti, estic d’acord en que els alumnes agafin responsabilitats i s’esforcin. I que tinguin deures quan siguin grans com per fer-los sols i que aprenguin de tot el que els envolta en tots els àmbits que trepitgin.

Comença una tardor per seguir aprenent coses!

La cosa peta. Peta moltes vegades.

Peta quan una mare escridassa als fills repetint frases tòpic tipus “Us penseu que són la vostra criada?” i els persegueix recollint mitjons de terra i es va indignant cada vegada més.

La cosa peta quan passa alguna cosa que interromp el ritme esperat. Aquesta cosa pot ser des d’una mort que sobta i se’ns fa difícil pair , fins a la cosa més petita i estúpida (samarreta destenyida, anar uns minuts tard, un canvi de plans repentí, cua a l’autopista, s’ha acabat el paper de wc, no tenim xocolata, m’he deixat les claus).

Peta quan una parella té la seva baralla. La meva mare diu que les parelles tenen la seva pròpia baralla, que en el fons sempre és la mateixa i que es va repetint amb matisos al llarg dels anys. Crec que té bastanta raó. Quan la cosa peta i entra en joc “la baralla” s’enfila a molta velocitat perquè els dos elements tenen molt clars els arguments, el cervell ja sap quina és la rèplica a cada moment.

La cosa peta amb les hormones, o sense elles. Quan plores sense saber perquè o per tot una mica. Un plor d’aquells que dura hores per fora o per dins.

Peta quan algú dona un cop de porta i surt a fora per calmar-se, per agafar aire, per sortir d’alguna situació. A dins segurament s’ha quedat també algú amb el mateix neguit.

La cosa peta quan estàs sobrepassat/da i no saps si no parar de fer coses o quedar-te quieta.

Quan la cosa peta cal reconstruir-la, o no. Enganxarem els trossets en minuts, en hores, en dies, ens anys. A vegades, després de l’explosió no farem més que esperar; ja s’aniran apagant els focs. Altres, fins i tot, aprofitarem per a millorar “la cosa”: la repintarem o li canviarem la forma.

El més probable, però, és que seguim recollint mitjons bruts de terra en bucle, repetint “la baralla” de sempre, plorant perquè ens calia, donant cops de porta o quedant-nos a dins.

Petant, de tant en tant.

I sí, fins i tot en les esperades vacances, amb cales boniques de fons i cims alegres, podem petar i podem reconstruir-nos.

Ahir en vas fer 12. Uns 12 que també marquen el final d’una etapa, la de primària.

El curs vinent te’n vas a l’insti. Et veig petit però crec que t’anirà molt bé fer aquest salt. Obrir una finestra més gran al món, explorar llocs nous.

I parlaràs també amb paraules noves, noms nous de gent que entrarà a formar part de la teva vida i ja no de la meva. Tinc la impressió que et col.locaràs les primeres ales per volar del niu. Vols curts d’anada i tornada, però vols en definitiva.

Tinc ganes de converses noves que estiraré fins on pugui quan tinguis dies parladors.

Estic aprenent que no s’ha de forçar la conversa. Fa uns mesos, et portava a un partit de bàsquet i vaig tenir el típic moment de mare de pensar que no parlàvem amb tu prou de sexe, que t’havíem d’oferir espais perquè preguntessis el que volguessis… Quan vaig treure el tema a 40 minuts en cotxe del nostre destí, la teva resposta va ser clara:

– Bfffff, “ojalá” el pavelló estigués després d’aquesta “curva”!

Buscaràs respostes on tu vulguis. Espero, però, que sàpigues que em pots explicar el que necessitis i segur que seguiré fent aquestes intervencions pesades només per deixar-t’ho clar.

També tinc un desig, el de deixar de dir-te algunes paraules. Deixar anar paraules entre tu i jo. Aquestes són algunes de les meves esperances: Quan fa que no et talles les ungles?, T’has dutxat avui?, Menjar pipes no és esmorzar, Has desfet la motxilla? Has tirat a rentar la roba de bàsquet?

Ara compartim nova afició de paraules: els autodefinidos! Crec que amb això ens entenem. I en fem junts com jo n’he fet molts cops amb el meu pare. M’agrada veure com penses mentre em poso a parir amb la lletra que fas amb unes C i unes L que es confonen i tatxant sense miraments. Però m’agrada, tot i això, m’encanta.

Si veig que no et trec suficient informació del meu interés, sempre et puc plantejar un “autodefindo” casolà i llegir-me les respostes:

“Nom de la noia que t’agrada”

“Que vas fer dissabte a la tarda?”

“ Què et va fer riure molt ahir?”

“Tens por d’alguna cosa?”

En fi Guim, feliços 12 de converses noves, de paraules callades i, espero, que de paraules estudiades.

Vola curt i torna de seguida.

Aquest any a P3 hi ha un nen que em fa riure molt, el J. Té unes sortides, preguntes, reflexions que sempre em sorprenen.

El primer exemple són les seves receptes de sorra. Al pati d’infantil hi ha una escena que es repeteix contínuament. Un nen, nena o grupet s’acosta a la mestra i li ofereix orgullós un got ple de sorra amb un palet clavat o, en els casos més elaborats d’estrella Michelín, pot tractar-se d’un plat de sorra decorat amb pedretes i trossets de fulles. Els menjars més freqüents són un pastís de xocolata amb espelma que has de bufar (aquest any sota una mascareta i quasi fent veure que bufes) o un plat de macarrons que fas veure que et menges amb grans alegrois.

El J, però, et prepara  un plat d’angules acompanyat d’un suc de Hawai, un entrecot al pebre verd o tall amb pebrot vermell.

Tornant de vacances de Nadal, em va preguntar què m’havien portat els Reis. Jo li vaig ensenyar un penjoll que duia que m’havia fet i regalat la meva germana. El J, sempre vol saber més:

I què vas dir quan el vas veure?

Doncs vaig dir….. I  vaig fer un molt exagerat:

―Oooooooooooooh m’encanta!!!!! (amb cara de sorpresa a tope)

El J em va repetir la pregunta en bucle unes deu vegades i a cada “Ooooh m’encanta!” Reia més fort. A l’onzena li vaig donar una resposta diferent:

Paula, què vas dir quan el vas veure?

― Vaig dir… “No m’agrada gaire!” I el J es va tronxar.

Vaig aconseguir parar el gag compartit i vam passar la tarda fent construccions com cada dimarts. Al cap d’una hora, quan  érem al pati, se’m va acostar seriós. Vaig pensar que potser s’havia fet mal o es venia a queixar de que no tenia el cotxe vermell que sempre vol. Però em va mirar i em va dir amb un mig somriure…

―Paula, què vas dir quan el vas veure?

Cada setmana m’arrenca el riure per una cosa o altra.

Aquest dimarts quan ens vam trobar asseguts a la rotllana em va fer la pregunta més fantàstica i difícil que m’han fet mai:

―Paula, què et va passar un dia?

―El dia que vulgui?

―Sí, un dia.

Jo vaig començar a pensar en ràfega en tota la meva vida i no se’m acudia alguna cosa espectacular. I mira que podia triar el que volgués! No tenia una aventura gaire sorprenent i vaig dir el primer que em va venir al cap: la nevada de feia pocs dies “la neu m’arribava per aquí!,  “vam fer un ninot de neu més alt que jo al jardí”, “ vaig anar a fer un passeig que els arbres estaven tots blancs i semblaven un túnel”… el meu auditori de 13 nens i nenes de 3 anys va semblar satisfet i interessat.

―I que més et va passar un dia? – va seguir el J.

En aquell punt ja havia comprovat que gairebé tot el que expliqués era escoltat amb atenció. Mira que el cervell fa connexions estranyes i absurdes ja que la següent anècdota que els vaig explicar va ser que quan era petita tenis un hàmster que s’havia menjat tota una màniga d’un jersei meu de color verd, que l’havíem sorprès amb unes galtes gegants  que contenien el fil verd interminable del meu jersei preferit.

També van semblar satisfets amb la meva segona resposta que els va fer riure. Llavors vaig contratacar i els vaig interrogar a ells:

―P, què et va passar un dia?

―Que vaig tirar una bola de neu al meu pare.

I així cadascú va anar dient el primer que se li passava pel cap de la seva curta vida de tres anys.

Després, al cotxe, pensava la infinitat de coses que es poden explicar que t’han passat a la vida. Algunes boniques, altres gracioses, altres intranscendents… i totes elles et van passar un dia i et fan ser on ets. Jo, per exemple, intentaré no tenir mai més hàmster.

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

  • Però si porto mascareta!
  • Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

Avui hem tornat a fer el passeig que acostumàvem a fer cada tarda durant el confinament; l’Oriol, els nens i jo. M’ha connectat amb aquelles setmanes, quan jugàvem a cartes i fèiem els àpats tots quatre, quan els dissabtes demanàvem menjar en algun establiment del poble i ens feia aquella il.lusió, quan entre videotrucades pesades trobàvem una estona per jugar a pilota al jardí i l’Oriol i jo fèiem ioga algunes tardes.

Durant el confinament, alguns nens o gent per les xarxes parlava de “confitament”. Fos per fer la gràcia o per desconeixement dels més petits, a mi em semblava un nom molt adequat. El repòs que necesita la confitura per barrejar bé la fruita i el sucre  em sembla un bon paral.lelisme de la sensació d’anar acostumant-nos a una nova situació, agafant noves costums i buscant la part bonica, d0anar fent dolç el que no ho semblava…

El meu confinament afortunat dintre de tot (sóc conscient que molta gent va viure situacions duríssimes que poc tenen a veure amb la confitura), em va deixar un pot ple de petites coses dolces que volia conservar. Però llavors va arribar el desconfinament. Una tornada a la realitat bèstia i de cop. Amb moltes incerteses i moltes hores de feina…

A l’estiu m’he llançat a fer activitats, a recuperar converses amb amigues, a fer caminades i cerveses. No he recordat el pot de confitura reposada i he viscut un parèntesi d’amics, de familia, de sol i aigua.

I aquest inici de curs, que com tots costa, però aquest encara més. Tinc la sensació d’estar pagant ara el desequilibri que hem viscut tots plegats els darrers mesos.  A les escoles portem unes setmanes canviant tots els plans del juliol; refent horaris de dalt a baix, adaptant-nos a la normativa sense més recursos que els que teníem el curs passat., convertint biblioteques en aules i arrossegant mobles d’aquí cap allà. Reunions virtuals cada tarda amb pares que no ho veuen clar, llargs consells escolars al vespre, formacions que es treuen avui de la butxaca i ens exigeixen fer demà, demà passat i l’altre . No hi ha temps material per arribar a tot…

I en aquest esgotament mental, sortim a caminar avui i obro la tapa dels meus records confitats. M’agafo a la idea que trobaré l’equilibri. Que farem, de tant en tant, la nostra ruta, que sabré parar i treuré l’estora de ioga al jardí alguna tarda, que m’evadiré dels maldecaps llegint, que sabré agafar distància i ser valenta, que gaudiré dels meus i agafaré aire per anar endavant. Si més no, ho intentaré.

La iaia Tula

Fa pocs dies ens va deixar l’Úrsula, l’àvia de l’Oriol. 92 anys i demostrant la seva fortalesa fins al final. Era una lluitadora que podia amb el que la vida li posés per davant.

En tots aquests anys mai l’he vist mostrar-se vulnerable. Ha amagat dolor, ha cuidat als seus sense cuidar-se a ella i ha anat sempre endavant sense parar-se ni rendir-se. Ha dit les coses clares i sense filtres.

“Aquestes dones d’abans…que fortes que són…” comentava l’infermera veient com s’agafava a la vida les últimes hores. I crec que és així. Ara també som fortes les dones, però d’una altra manera. Ens parem més a pensar què volem, a reflexionar, a calibrar els pros i els contres d’una decisió, a buscar espais per nosaltres…i crec que això és bo. D’ella, però, me n’emporto aquesta lliçó que a vegades és la que cal dur a terme: “Agafar el toro per les banyes i endavant!”.

Crec que després de la meva mare, l’Úrsula és la persona que més m’ha alimentat. En aquella caseta petita hi havia una cuina diminuta amb una taula on per art de màgia hi cabia molta gent. Per torns, ben a prop uns dels altres … sempre hi havia un plat a taula per a tothom.

M’agradaven els pocs compliments que s’hi feien i la naturalitat amb la que es desenvolupaven els àpats. M’agrada que els meus fills recordin aquest ambient familiar.

L’Oriol deia que si un dia estaba agobiat, només havia d’anar a dinar a casa els avis i li marxaven totes les preocupacions, que allà et semblaven secundàries i menys importants.

Aquests darrers mesos, quan el teu cap ja no et deixava estar connectada moltes vegades, sempre tenies els nens presents, com quan temps enrere els tenies a dinar.

  • Guim no t’enfilis!
  • On són els nens?
  • Qui els vigila?
  • Han dinat aquests nens?

Gràcies per la teva entrega incondicional.

Estigues tranquil.la iaia Tula que cuidarem dels nens.

Ahir en vas fer 11.

11 em semblen molts. Em semblen molts perquè són el primer pas cap als 20!

Dels 0 als 10 fas una evolució increïble però ets sempre un nen. Dels 10 als 20 el trobo un pas potser més gros. Comences els 11 fent primària, construïnt cabanes i llegint “Els Futbolíssims” i acabaràs la dècada qui sap si sortint amb algú, estudiant qui sap què, treballant, conduïnt, parlant amb una altra veu, tenint les idees clares o no, rebotat amb el món potser. En tot cas, se t’obren uns anys de moltes descobertes en tots els sentits, uns anys de deplegar les ales.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 em semblen molts perquè recordo  perfectament el dia del meu onzè aniversari. Diria que llavors l’11 ja era el meu número preferit (crec que no té gaires fans, però a mi sempre m’ha agradat). El número 11 el vaig bufar sola per primera vegada. El meu avi i jo érem del mateix dia i cada 22 d’agost el celebràvem junts. S’havia mort al maig i recordo aquell dia com un bany de realitat, un ser conscient del que era la vida i el pas dels anys. De sentir-me gran d’alguna manera, gran com tu et sents a estones.

Una de les coses bones d’aquest confinament ha estat passar moltes hores al teu costat. M’ha agradat comprovar coses que ja sabia i sorprendre’m d’altres: que ets detallista i molt poc materialista. Que tens sentit de l’humor i t’agrada fer broma, però no tant que te la facin a tu. Que necessites treure ho tot fora i de seguida t’enfades, t’indignes o plores per després tornar a començar renovat i tranquil. Que t’has fet més responsable i organitzat però que no busques el 10 si  el 5 et permet  més estona de joc o de sofà. Que encara ens busques i ens vols a prop, moltes vegades.

Molts dies de parlar amb tu, d’escoltar-te, de sentir-te de fons, de seguir jugant amb tu amb les paraules.

El nostre dia va “in crescendo” de paraules. El comencem amb un “Bon dia” escuet. Tu necessites la teva estoneta de tele i jo el meu esmorzar solitari.

Després, ens parlem entre videoconferències i cares amorrades a la pantalla: amb senyes, silenciant micròfons… i anem guanyant paraules a mida que avança el dia.

Et sento parlar d’aquell “pavo” o aquella “pava”; suposo que amb la mateixa naturalitat que jo, als meus 11, parlava de “tius” i “ties” i les meves àvies ho trobàven “tremendu”.

Et sento cridar jugant al Fortnite amb paraules inventades i argots que desconec: “aquestes pavus no són mancus!, pilla el “sniper”!, se’m “bogueja” molt avui!, “reviviu-me! reviviu-me!”…

Estones de jocs de paraules, d’Scattergories, de llegir “chistes dolents”, de buscar rimes i jugar a l’Apalabrados.

M’expliques coses, més de les que creia que m’explicaries. Me les expliques preocupat, content, indignat, agobiat, emocionat… i a la nit arribes al teu top de paraules, com si al llarg dels dia anessis sumant marxes cada cop més ràpides. A vegades, les narres a través d’un walkie talkie d’habitació a habitació, amb un discurs exhaustiu a “modo diván” analitzant el teu dia. Aquest manera teva de buidar el pap crec que t’estalviarà teràpies futures.

11 em semblen molts i em semblen pocs també, perquè espero compartir-ne molts més explicant-nos, preguntant-nos, cridant-nos, responent-nos, consolant-nos i acompanyant-nos.

Feliços 11 Guimus!