Els “rutadós” (rotuladors)

Fa uns dies estàvem amb la meva germana al sofà de casa parlant, convençudes que el meu fill, d’un any i mig, estava fent la migdiada a la seva habitació. “De repent” vam sentir uns sorolls i vam anar a l’habitació del Guim. El tio, havia pillat un rotulador d’una caixa d’una estanteria i havia decorat els seus llençols amb unes llargues línies de rotulador marró.

–  Qui ho ha fet? – li vaig preguntar, senyalant les ratlles pintades.

– la Boli (Bolis)- va dir acusant a la meva germana (present) de la “gamberrada”!

Quan va arribar el seu pare i li va fer la mateixa pregunta: Qui ho ha fet això?

– La mami.

Finalment, amb el cap baix, va reconèixer que havia estat el “Vim”.

Vaig trobar molt fort que a aquesta curta edat ja ens intentés fotre la pirula!

Doncs ahir, el vaig deixar pintar amb rotuladors: sobre paper i sota control. Després de donar per acabada l’obra d’art, els vam endreçar. Un rotulador es devia quedar a terra i el tio es va agafar un rotulador destapat a “modu” de “osito” de fer companyia i es va estirar al sofà a jeure la seva malaltia.

Quan ens en vam adonar, el sofà estava ple de guixades blaves, el coixí també, el pijama també, les mans del Guim també….un DESASTRE amb majúscules!

Aquesta vegada quan el vam interrogar:

– Qui ho ha fet?

Va respondre:

– el “rutadó”.

 

 

Read Full Post »

“Vaya” cascu!

Totes les parelles tenen un llenguatge propi. Paraules d’aquelles que només entenen entre ells (algunes són bastant ridiculetes, no ens enganyem). Paraules inventades. Dins una família, en un grup d’amics, sovint també hi ha paraules inventades que només són comprensibles entre els membres d’aquell grup. Al meu grup d’amigues, en tenim una: “Tolem”, que un dia d’aquests ja us explicaré.

Doncs “Cascu” és una d’aquestes paraules inventades però a nivell de poble. Una paraula autòctona de Viladrau. No sé exactament qui la va inaugurar però crec saber quin és l’origen.

Un dia, fa quatre o cinc anys, algú jove de Viladrau enlloc de dir “ens han venut la moto”, va allargar la frase dient “És que ens han venut la moto i el “cascu” i tot!”, de tant gran que havia estat l’enredada (que no recordo en què consistia).

D’aquí va sorgir la frase “Marxem amb el “cascu” ben lligat” quan, per exemple, et foten una gran clavada en un restaurant, quan no has pogut fer una cosa que et proposaves…

I d’aquí ja es va simplificar a “Quin “cascu”” o “vaya cascu” que serveix pràcticament per tot.

Un “cascu” és estar malalt, és no poder anar a un lloc on volies anar, és no poder agafar un avió perquè hi ha vaga, és perdre una mà de poker que semblava guanyada, és que se’t punxi una roda del cotxe, és que aquests dies de vacances no fan “La Riera”, és anar a Ikea i que estigui esgotat el que venies a buscar….és tot el que no surt com volies que sortís.

A Viladrau tothom coneix la paraula “cascu”; petits, mitjans i grans. La meva mare, a través nostre, ja l’ha incorporat al seu vocabulari.

Una paraula que fa uns anys no existia i s’ha tornat tant imprescindible!

“Quin cascu”! avui tenia una festa però el meu fill està malalt. Què hi farem!

Read Full Post »

El món es divideix en dos: els que troben ràpid el seu cotxe al pàrquing i els que no

Fa anys vaig escriure un recull de textos sota el títol “EL MÓN ES DIVIDEIX EN DOS”.

En vaig arribar a fer molts:

– els que a les escales mecàniques s’estan quiets i els que avancen

– els que distingeixen entre el camell i el dromedari i els que no

– els que van sols a esmorzar a un bar i els que no…

i així potser fins a 100

Ho vaig deixar de fer, però naturalment, és una llista que pot no acabar-se mai. He decidit tornar a reempendre aquesta afició.

EL MÓN ES DIVIDEIX EN DOS: ELS QUE TROBEN RÀPID EL COTXE AL PÀRQUING I ELS QUE NO.

Avui, com sempre, m’ha costat trobar el meu cotxe al pàrquing. M’he passat els meus minutets amunt i avall cada vegada més desubicada. Sort que, al final, sempre apareix! I és que el món es divideix en dos: els que troben ràpid el cotxe al pàrquing i els que no.

Hi ha gent que es mou amb molta soltura dins els pàrquings. Per començar, tenen un pàrquing ja conegut a tota arreu on van: el pàrquing on aparco quan vaig a casa l’àvia, el pàrquing on aparco quan vaig a comprar per aquesta zona, el pàrquing de quan anem a sopar a Gràcia… En el seu cap tenen com un mapa de pàrquings. No busquen pàrquing perquè ja en tenen un!

Aquest tipus de gent després d’aparcar en el pàrquing adient, registren en el seu cap la ubicació precisa del cotxe. No sé si recorden “plaça 213 planta 2” o si ho fixen per memòria visual. Normalment llavors ja saben que a prop d’on han estacionat tenen l’accés al carrer i , és més, saben el que veuran quan surtin a la superfície, cosa que per mi sempre és una incògnita i normalment una gran sorpresa.

Fan el que hagin de fer. Entren al pàrquing per una porta que ja saben que és la que està més a prop del caixer per pagar!!!!!!!! Troben el tiquet a la primera perquè tenen una butxaqueta pels tiquets del pàrquing! Paguen. Es dirigeixen, sense vacil.lar cap a quina direcció han de caminar, cap al seu cotxe. Saben, també a la primera, cap a on és la sortida i quan surten al carrer saben, sempre, cap a on han d’anar. Eh! Però ho saben a Barcelona, a Badagoz o a Nàpols!

La meva és una experiència mooolt diferent. Cada vegada, us ho juro, cada vegada que aparco en un pàrquing entro pensant “Avui memoritzaràs el número de plaça i el pis on està el cotxe” i només amb l’estona d’aparcar se m’esborra aquest propòsit i em trobo al carrer (amb la pertinent sorpresa (Aquí he sortit?)) sense haver memoritzat res.

Quan hi torno, acostumo a entrar al pàrquing sempre per una porta diferent a la que he sortit una estona abans (perquè tampoc recordo exactament quina era la porta per on he sortit abans). La primera odissea és trobar el caixer. La segona és trobar el tiquet perquè jo no tinc una butxaqueta de tiquets ni una butxaqueta de res (m’ho proposo continuament però no tinc continuïtat). I la tercera és trobar el cotxe: amunt i avall, amunt i avall. Cada vegada amb dubtes més grossos: Era aquest passadís no? Era a aquest pis no? Era aquest pàrquing no?.

Una vegada a un pàrquing de Barcelona, després de molta estona buscant el cotxe, quan ja pensaba en robatori i m’estava a punt de tornar boja, vaig descobrir que es tractava de dos pàrquings simètrics! Eren com dos pàrquings bessons enganxats! Els dos tenien les mateixes places, els mateixos pisos però, per exemple, un era A i l’altre B! i jo, naturalment buscaba en l’equivocat.

Doncs res, arriba un momento més tard o més d’hora que el veus i quasi t’emociones! Quin feliç retrobament! Ara només queda sortir al carrer i mirar a banda i banda i arriscar una dirección, a veure si encertem la ruta.

Creieu-me m’agradaria passar-me a l’altre grup.

Read Full Post »

Estic malalta

Estic malalta.

Al llarg de la vida estem molts cops malalts. De petita jo crec que tenia unes angines mensuals, deprés, s’han anat espaiant, tot i que unes cada any no me les treu ningú. I a part de les angines hi han hagut moltes altres coses: grips, varicel.la, otitis, post-operatoris, treta de queixals dels seny, post-part…diferents moments en els que necessites ser cuidat.

Hi ha bons malalts i mals malalts. Jo no crec que sigui mala malalta, però sí pesadeta, perquè quan tinc febre estic molt tova i ploro (símptoma que deu tenir un punt genètic perquè la meva cosina tinc constància que el comparteix). Però també hi ha molts tipus de cuidadors i avui m’agradaria rendir un petit homentatge als meus principals cuidadors.

La meva àvia Montserrat era la cuidadora que deia el que volia sentir el malalt (sobretot a l’època d’institut que qualsevol excusa era bona per faltar a classe):

–          Ai nena! Què tens? Una mica de mal de coll? No vagis a classe eh?

–          Nena està plovent molt, perquè no et quedes?

I allà et quedaves, acurrucada al sofà, sentint-te menys malament perquè algú t’havia declarat malalta, encantada de la vida.

La meva àvia Josefina és la dels mil trucs. Els sap tots i potser no li fem prou cas: fes “gargares” d’aigua amb farigola, pren llet calenta amb mel, posa’t unes tovalloles fredes, pren molts iogurts… És una cuidadora atenta que et porta caramels i pernil en dolç quan és veritat que és el que et ve més de gust al món.

El meu pare és el cuidador eficaç. Et posa un coixí sota el cap quan el necessites, et posa un coixí als peus quan el necessites, t’omple el vas d’aigua, t’acosta les medecines, et fa un arròs bullit, et fa un massatge, t’apropa el “mandu” de la tele…sempre pendent de tu, s’avança a les teves peticions.

La meva mare és una cuidadora emocional. Fa una companyia distretíssima, tot i que es pot veure la teva aigua del vas;  S’estira al teu costat i et va preguntant com estàs. Et cuina el que et vingui de gust i té molt “aguante” passant nits en vetlla oferint sigui l’hora que sigui la mateixa distreta conversa.

La Bolis té una mica de tots dos. Et pot robar menjar de la teva safata d’hospital i , també, molt empàtica, acostuma a ficar-se amb tu al llit (també acostuma a estar malalta després teu), però alhora està disposada a satisfer tots els teus desitjos de distrecció, alimentaris o de “caprichus” (recordo en especial unes “xuxes” i uns croissants de xocolata hores després de parir)

L’Oriol ha anat aprenent l’ofici de cuidador. La primera vegada que vaig estar malalta vivint junts recordo pensar…i les meves torrades de pernil dolç? I la conversa a mitja nit? Però tu! ha anat millorant millorant i aquesta vegada ho ha brodat. Ha assumit les meves tasques domèstiques (àrea de la cuina i compra), m’ha ofert conversa, termòmetre i medecines a mitja nit, s’ha ocupat sempre ell del nen, m’ha mimat molt…ideal.

En fi, que gràcies a tots. Estic malalta però tinc bons cuidadors.

 

Read Full Post »

Neruda

M’agrada bastant la poesia. M’agraden els poemes d’amor del Pablo Neruda. D’alguns me’n agrada sobretot un tros; com aquest començament:

“Tengo hambre de tu boca, de tu voz, de tu pelo
y por las calles voy sin nutrirme, callado,
no me sostiene el pan, el alba me desquicia,
busco el sonido líquido de tus pies en el día.”

Un dels meus preferits és el poema XVII. En especial m’encanten els dos últims versos.

No te amo como si fueras rosa de sal, topacio
o flecha de claveles que propagan el fuego:
te amo como se aman ciertas cosas oscuras,
secretamente, entre la sombra y el alma.

Te amo como la planta que no florece y lleva
dentro de sí, escondida, la luz de aquellas flores,
y gracias a tu amor vive oscuro en mi cuerpo
el apretado aroma que ascendió de la tierra.

Te amo sin saber cómo, ni cuándo, ni de dónde,
te amo directamente sin problemas ni orgullo:
así te amo porque no sé amar de otra manera,

sino así de este modo en que no soy ni eres,
tan cerca que tu mano sobre mi pecho es mía,
tan cerca que se cierran tus ojos con mi sueño.

Pablo Neruda

Read Full Post »

“descalçar-se”

La meva amiga Mar, també mestra, m’ha fet arribar una anècdota molt bona.

Una mestra al primer trimestre de P3. Un bon matí toca anar a classe de psicomotricitat i els nens/es es preparen: treient-se la bata i les sabates. Resulta que la Maria, una nena un xic despistada, només es treu la bata. La mestra deixa un temps prudencial per a què reaccioni, veient els altres, i es tregui les sabates, però no és així… Finalment, és l’hora de començar la classe de psico i la mestra li diu:

– Maria, descalça’t.

La nena posa cara de no entendre res, però fa cas de la mestra i es baixa les calces!!!

Read Full Post »

magarrufa

Una paraula que he descobert fa poc i m’agrada és “magarrufa”. Me la va ensenyar la meva sogra que la feia servir quan el meu fill feia ganyotes de fàstic al provar les primeres papilles. ” Mira quines magarrufes fa!”

Crec que és d’aquelles paraules que ja expressen per si soles el seu significat. Sovint fer una magarrufa implica “arrufar”

el nas.

He buscat al diccionari “magarrufa” i la primera definició que he trobat ha estat:

f. [LC] Mostra exagerada d’afecte, afalac enganyós.

Com que era un significat ben diferent del que jo coneixia, he seguit buscant i en un altre diccionari, he trobat que “magarrufa” té 3 possibles significats.

enganyar, ganyota, moviment, sol, temps (*) (d) Ganyota que se sol fer amb la cara (magarrufa és una trampa o una mentida Mall). | SIN: Moixaina, carantoina, (fer carasses Val). || Ex: La Gertrudis fa magarrufes a la nena (p.e. arrufa el nas). per ext. El sol fa magarrufes (s’amaga i torna a sortir).

Aixó doncs, a la següent foto podem veure 2 magarrufes:

El meu fill fa magarrufes (ganyota amb la cara) mentre jo li faig una magarrufa (mostra d’afecte, moixaina)

Read Full Post »

el caixer automàtic

Mentre ella busca la seva  tarjeta de crèdit per tots les racons de la seva gran bossa, ell entra.

Alhora, tots dos, introdueixen la tarjeta.

“Treure diners”, marquen ell i ella unificant dos pips molt sonors.

“pip, pip, pip”, a la vegada s’escolten els 100 euros seleccionats a tots dos caixers.

Ella pensa que potser ell  també surt de festa aquesta nit, potser necessita  tants diners com ella que ha d’anar per sisena vegada aquest any a una despedida de soltera.

També alhora marquen, com si es tractés d’una cursa de sincronització de caixer automàtic, els quatre nombres del pin secret. Ella la data del naixement del seu germà petit, ell el que  li va venir donat que  tant li ha costat recordar.

Ell troba ridícula i alhora inquietant aquesta compenetració i decideix trencar-la. Ella troba ridícula i alhora inquietant aquesta compenetració i decideix trencar-la. Tots dos consulten quants punts tenen de “La Caixa” per allargar el temps. Ella persegueix una maleta amb rodes, ell és el primer cop a la vida que consulta quants punts  té.

Ella veu que ell allarga l’operació i amb rapidesa selecciona “Salir” ,“no, no deseo ninguna otra operación”, i retira la tarjeta. Ell, sempre alhora, fa el mateix.

Es miren, somriuen.

Ell fa temps que no té cap història, la noia sembla guapa, no perd  res, per provar-ho… tanta compenetració deu voler dir alguna cosa.

Ella fa temps que no té cap història, el noi sembla mono, no perd res per atrevir-se a  dir-li alguna cosa…tanta compenetració deu voler dir alguna cosa.

Coincideixen a la porta. Moment d’aquells “ passes tu o passo jo”. Somriures amb la mirada baixa…

Read Full Post »

les vostres paraules

A la catergoria “paraules que m’agraden” no hi podien faltar les vostres paraules. He començat aquest blog fa pocs dies i ha estat emocionant trobar, cada vegada que obria l’ordinador, els vostres comentaris al blog, els vostres mails o missatges de facebook.  De veritat que m’han fet tots moltíssima il.lusió. Mooooltes gràcies per donar-me tants ànims!

Read Full Post »

La piqueta

Us adjunto una anècdota de “paraules de nens” que m’ha passat la meva mare, també mestra.

Estava un dia al pati i una nena de P-4 , molt nerviosa, movia el coll del seu jersei…la piqueta, la piqueta! que fa mal!
Al cap d’una estona ho vaig entendre, una enorme etiqueta, d’aquestes amb dos o tres cintes, desmesurada i molt ben cosida amb un fil , fortíssim, de plàstic dur.
Piqueta, no, es diu etiqueta…
Perquè? si pica tant!

Read Full Post »