Estic malalta.
Al llarg de la vida estem molts cops malalts. De petita jo crec que tenia unes angines mensuals, deprés, s’han anat espaiant, tot i que unes cada any no me les treu ningú. I a part de les angines hi han hagut moltes altres coses: grips, varicel.la, otitis, post-operatoris, treta de queixals dels seny, post-part…diferents moments en els que necessites ser cuidat.
Hi ha bons malalts i mals malalts. Jo no crec que sigui mala malalta, però sí pesadeta, perquè quan tinc febre estic molt tova i ploro (símptoma que deu tenir un punt genètic perquè la meva cosina tinc constància que el comparteix). Però també hi ha molts tipus de cuidadors i avui m’agradaria rendir un petit homentatge als meus principals cuidadors.
La meva àvia Montserrat era la cuidadora que deia el que volia sentir el malalt (sobretot a l’època d’institut que qualsevol excusa era bona per faltar a classe):
– Ai nena! Què tens? Una mica de mal de coll? No vagis a classe eh?
– Nena està plovent molt, perquè no et quedes?
I allà et quedaves, acurrucada al sofà, sentint-te menys malament perquè algú t’havia declarat malalta, encantada de la vida.
La meva àvia Josefina és la dels mil trucs. Els sap tots i potser no li fem prou cas: fes “gargares” d’aigua amb farigola, pren llet calenta amb mel, posa’t unes tovalloles fredes, pren molts iogurts… És una cuidadora atenta que et porta caramels i pernil en dolç quan és veritat que és el que et ve més de gust al món.
El meu pare és el cuidador eficaç. Et posa un coixí sota el cap quan el necessites, et posa un coixí als peus quan el necessites, t’omple el vas d’aigua, t’acosta les medecines, et fa un arròs bullit, et fa un massatge, t’apropa el “mandu” de la tele…sempre pendent de tu, s’avança a les teves peticions.
La meva mare és una cuidadora emocional. Fa una companyia distretíssima, tot i que es pot veure la teva aigua del vas; S’estira al teu costat i et va preguntant com estàs. Et cuina el que et vingui de gust i té molt “aguante” passant nits en vetlla oferint sigui l’hora que sigui la mateixa distreta conversa.
La Bolis té una mica de tots dos. Et pot robar menjar de la teva safata d’hospital i , també, molt empàtica, acostuma a ficar-se amb tu al llit (també acostuma a estar malalta després teu), però alhora està disposada a satisfer tots els teus desitjos de distrecció, alimentaris o de “caprichus” (recordo en especial unes “xuxes” i uns croissants de xocolata hores després de parir)
L’Oriol ha anat aprenent l’ofici de cuidador. La primera vegada que vaig estar malalta vivint junts recordo pensar…i les meves torrades de pernil dolç? I la conversa a mitja nit? Però tu! ha anat millorant millorant i aquesta vegada ho ha brodat. Ha assumit les meves tasques domèstiques (àrea de la cuina i compra), m’ha ofert conversa, termòmetre i medecines a mitja nit, s’ha ocupat sempre ell del nen, m’ha mimat molt…ideal.
En fi, que gràcies a tots. Estic malalta però tinc bons cuidadors.
paraulespetites.wordpress.com 
Descansa i posa’t boneta, m’has fet recordar la meva cuidadora oficial a d’infància, la iaia Manuela…
Deixa’t cuidar i per Nadal com nova.
Doncs millora’t, reina. Molts petons!
Jeje, que bo, estan molt ben descrits tots els papers. doncs si, com a bona germana, ara soc jo la malalta
una abraçada!
Ja tenia “mono” dels teus posts,doncs ens has tingut secs d’escrits alguns dies.M’ha fet molta tendresa recordar la teva avia Montserrat perque era aixís de mona,sempre trobava que si et senties malament no havies de fer cap esforç per continuar amb la rutina diaria.A mi quan estava cansada o no em trobava massa bé i l’anava a veure em deia que no anés a treballar i a mi em feia molta gràcia que m’ho digues.I evidentment no li feia cas.
jeje, sí Pauli, molt ben descrits tots, me’ls imagino perfectament. A mi sempre m’ha passat que m’estic 3 ó 4 anys sense posar-me malalta, però l’any que m’hi poso n’enganxo vàries de seguides, sobretot l’any que trepitjo l’Arimany!
Paula!
Feia dies que et volia felicitar pel BLog!!! M’en recordo molt un dia que em deies que estaves pensant en fer-ne un…!
M’encanta que t’hagis animat pq m’encanta el que i com escrius!
molts petonets per tots i bon any!
ja estàs recuperada? jo estic sortint d’un bon refredat (molt fred!)
esther
gràcies esther! sí més o menys recuperada! Un petó
Paula, feia dies que no llegia el teu blog. He aprofitat avui que treballo, però que estem molt tranquils, per llegir-me tots els post. Em cauen llàgrimes de riure llegint. Un petó molt fort i t’estimo molt. Ets una crack. Per cert, estic descobrint que els meus ídols són la gent que tinc aprop i que més estimo i admiro.