Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2010

Mentre ella busca la seva  tarjeta de crèdit per tots les racons de la seva gran bossa, ell entra.

Alhora, tots dos, introdueixen la tarjeta.

“Treure diners”, marquen ell i ella unificant dos pips molt sonors.

“pip, pip, pip”, a la vegada s’escolten els 100 euros seleccionats a tots dos caixers.

Ella pensa que potser ell  també surt de festa aquesta nit, potser necessita  tants diners com ella que ha d’anar per sisena vegada aquest any a una despedida de soltera.

També alhora marquen, com si es tractés d’una cursa de sincronització de caixer automàtic, els quatre nombres del pin secret. Ella la data del naixement del seu germà petit, ell el que  li va venir donat que  tant li ha costat recordar.

Ell troba ridícula i alhora inquietant aquesta compenetració i decideix trencar-la. Ella troba ridícula i alhora inquietant aquesta compenetració i decideix trencar-la. Tots dos consulten quants punts tenen de “La Caixa” per allargar el temps. Ella persegueix una maleta amb rodes, ell és el primer cop a la vida que consulta quants punts  té.

Ella veu que ell allarga l’operació i amb rapidesa selecciona “Salir” ,“no, no deseo ninguna otra operación”, i retira la tarjeta. Ell, sempre alhora, fa el mateix.

Es miren, somriuen.

Ell fa temps que no té cap història, la noia sembla guapa, no perd  res, per provar-ho… tanta compenetració deu voler dir alguna cosa.

Ella fa temps que no té cap història, el noi sembla mono, no perd res per atrevir-se a  dir-li alguna cosa…tanta compenetració deu voler dir alguna cosa.

Coincideixen a la porta. Moment d’aquells “ passes tu o passo jo”. Somriures amb la mirada baixa…

Read Full Post »

A la catergoria “paraules que m’agraden” no hi podien faltar les vostres paraules. He començat aquest blog fa pocs dies i ha estat emocionant trobar, cada vegada que obria l’ordinador, els vostres comentaris al blog, els vostres mails o missatges de facebook.  De veritat que m’han fet tots moltíssima il.lusió. Mooooltes gràcies per donar-me tants ànims!

Read Full Post »

La piqueta

Us adjunto una anècdota de “paraules de nens” que m’ha passat la meva mare, també mestra.

Estava un dia al pati i una nena de P-4 , molt nerviosa, movia el coll del seu jersei…la piqueta, la piqueta! que fa mal!
Al cap d’una estona ho vaig entendre, una enorme etiqueta, d’aquestes amb dos o tres cintes, desmesurada i molt ben cosida amb un fil , fortíssim, de plàstic dur.
Piqueta, no, es diu etiqueta…
Perquè? si pica tant!

Read Full Post »

borrándome

No sé cuando empecé a borrarme ni qué fue lo primero que borré de mí. Quizás los paseos de noche por la ciudad. Ir con mis walkmans, mi discman después o mi Mp3 andando de noche hacia el bar, de vuelta a casa…andando ansioso por salir, medio borracho a la vuelta o borracho del todo. Después me regalaron mi i-pot; des de mi i-pot no ando por la ciudad.

Fue un regalo de mi novia. Des de que tengo novia ya no ando  solo por la ciudad.

Tal vez, después borré mis aspiraciones de ser. Mis aspiraciones de ser mago cuando era niño, de ser músico cuando me compré la guitarra eléctrica, mis aspiraciones de ser alguien, alguien especial con una idea brillante.

Borré creo después el hacer las cosas sin pensar.

Ir a dormir sin pensar qué hora era, sin pensar a qué hora me tenía que levantar, sin pensar cuantas horas dormiría.

Comer sin pensar. Sin pensar en las calorías que comía o en si era demasiado tarde para un café o en si aquello  perjudicaría a mi úlcera de estómago.

Besar sin pensar.

Dejé de improvisar y empecé a pensar demasiado.

Supongo que mientras borraba, añadía. Añadía paseos cogido de una mano, añadía una rutina a veces reconfortante, añadía un poco de descanso y salud, añadía quedarme a gusto en casa…Soy  feliz . Lo soy. Pero, de vez en cuando, añoro un poco mi parte borrada.

 

Read Full Post »

epitafis

M’encanten els cementiris. Tinc com una fixació en visitar tombes de gent famosa i veure els cementiris dels llocs on viatjo. He visitat un cementiri a Venècia que està en una illa, un de Suècia que és un parc, petits cementiris salvatges a Escòcia, però el Père Lachaise, a París, potser el que més m’ha impressionat perquè està replet de residents famosos: Maria Callas, Chopin, Edith Piaf, Proust, Oscar Wilde, Jim Morrison…

M’impressiona saber que estic davant la tomba de Guifré el Pilós a Ripoll o a la d’Isaac Newton a l’abadía de Westminster. La meva germana diu que no sé perquè em crec que hi són de veritat perquè segur que és mentida. No sé, jo m’ho crec i m’ho vull creure.

El Kim i la Beluco em van regalar un llibre “Guía de tumbas y cementarios de casi todo el mundo”. a la part final del llibre hi ha un recull d’epitafis reals. N’hi ha de bons. N’escric uns quants que em fan gràcia.

A Spanta, una ciutat de Rumanía hi ha ” el cementiri feliç” en el que s’han trobat epitafis com aquests:

“Aquí yace mi marido, al fin rígido”

“Aquí yace mi mujer, fría como siempre”

“Aquí yaces, y haces bien. Tú descansas, yo también”

“Tú estás en el paraíso, yo también”

“Aquí descansa un sacerdot/allà reposa una ballarina,/ell ensenyava doctrina/ella ho ensenyava tot” (cementiri de Palfrugell)

“Aquí yace un famoso cardenal/que hizo más mal que bien/el bien que hizo, lo hizo mal/el mal que hizo, lo hizo bien” (epitafi del Cardenal Richelieu)

“Con amor de todos tus hijos, menos Ricardo que no dio nada” (cementerio de Salamanca)

“Fallecido por la voluntad de Dios y mediante la ayuda de un médico imbécil”

“Cuando estaba en el ejército, me dieron una medalla por haber matado a dos hombres y me devolvieron a casa por haber amado a uno” (a la tomba de Léonard Matlovich que va participar a la guerra del Vietnam)

 

 

Read Full Post »

Llegint un conte a la classe va sortir la frase “La va mirar amb menyspreu” i jo vaig demanar als nens:

– Algú sap què vol dir menyspreu?

La Berta va aixecar el braç.

– Doncs Paula, que per exemple, aquest jersei que tu portes avui val uns diners però si t’haguéssis esperat a les rebaixes l’haguéssis pogut comprar per “menyspreu”.

-Molt bé Berta…

Read Full Post »

començo un blog!

Fa temps que volia fer un blog, però entre la meva ineficàcia informàtica, la vergonya que fa i que no saps gaire com començar vas deixant passant el temps. Però l’Oriol m’ha animat, el Manel m’ha ensenyat com fer-ho i la Bolis m’ha fet aquest disseny tant ideal de la portada. Em fa il.lusió! a veure si sóc capaç de ser constant.

Perquè “paraules petites”?

Perquè sóc mestra i treballo amb nens de parvulari i també estic rodejada de nens : el meu fill i els fills dels meus amics. Sovint els nens diuen coses que fan pensar, que fan riure, coses imprevisibles que m’agradaria compartir.

Perquè m’agrada analitzar les paraules en sí: si són boniques, d’on vénen, com sonen… m’agrada pensar quin nom li posaria a un bar si el tingués, a un gos si el tingués…parlar de paraules. I m’agrada també recollir frases, textos que trobo bonics, graciosos…i sóc una fan del refranero popular. Vull comentar paraules.

Perquè m’agrada escriure, la veritat és que fa temps que no ho faig, però m’agrada. A veure si aquest blog m’incita a fer-ho més.

Doncs res, aquí començo.

 

Read Full Post »

« Newer Posts