Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 28/01/2011

Pere Calders va escriure moltes cartes d’amor a Rosa Artís-Gener. La seva, però, no va estar una història d’amor gens fácil. Us poso en antecedents.

Pere Calders va coincidir de petit amb els germans Artís-Gener a l’escola. De fet, anava a la classe amb l’Avel.lí (més conegut posteriorment com a Tísner) ja que eren de la mateixa edat. Quan l’escola es convertí en mixta (any 1923) també hi va entrar la Rosa. Precisament aleshores s’esdevé una anécdota premonitòria. “Els alumnes de l’escola, mentre esperaven l’hora d’entrar-hi, feien rotllanes a la vorera. Un dia una colla de nenes comentaven que si una d’elles aconseguia girar l’anell d’un noi, de manera que el segell quedés a sota, quan serien grans es casarien. En sentir això, la Rosa Artís s’acostà a la colla on hi havia Pere Calders i li va girar l’anell. El noi va fer una ulls com unes taronges, perquè no sabia de què anava. Qui ho havia de dir que aquella juguesca d’infants es faria realitat!”

Primo de Rivera fa clausurar l’escola l’any 1924 i tot i que Calders i Tísner segueixen la seva amistat i estudien i treballen junts, Pere i Rosa están molts anys sense veure’s. Calders es casa amb Mercè Casals.

“Un dia, a l’estiu del 36, la Rosa va anar a la redacció a portar un paquet pel seu germà i Calders va quedar admirat de la seva bellesa.”

Acabada la guerra la familia Artís (o el que queda d’ella, ja que han mort un germà i una germana de la Rosa) es trasllada Mèxic. Pocs dies després també arriba a Mèxic Pere Calders. Així que la Rosa Artís-Gener i el Pere es retroben allà.

El matrimoni de Calders ja no funciona però, és clar, era una època difícil per divorciar-se. La Rosa s’ha fet amiga de la Mercè, la dona de Calders, qui  detecta perfectament, i fins i tot tolera, la relació amorosa que es va establint entre la seva amiga i el seu marit.

Així que Pere i Rosa mantenen una relació, secreta però coneguda per tothom, durant anys. Calders, en un principi, no vol deixar la seva dona, entre altres coses per no allunyar-se del seu fill, llavors petit. La familia Artís no veu la relació amb bons ulls ja que Pere és un home casat.

No és fins l’any 43 que Calders aconsegueix els tràmits del divorci. Rosa Artís explica així els fets:

“Van tardar potser un parell d’anys a donar-li. I un dia en Pere va anar al jutjat i el van avisar que ja podía anar a buscar l’acta de divorci. Llavors va fer la sol.licitud de matrimoni i va dir “¿Cuándo me puedo casar?” I li van dir “Cuando usted quiera, mañana si quiere”.I el Pere va dir: “Y hoy, ¿No?” Si quiere hoy, a las once”. I això era a les nou del matí. Aleshores em va telefonar i em diu: “Rosa arregla’t que a les onze ens casem. “Dic: Quèèè?” I així em vaig casar sense estrenar unes mitges ni res.

Rosa Artís i Pere Calders, finalment, van ser feliços i  van tenir tres fills.

Hi ha doncs, moltes cartes d’amor de Calders a la Rosa. Moltes, de quan vivien un amor clandestí . Us en transcric algun tros.

 

“A vegades, si sorprenc una mirada teva que respon el que pregunten les meves, he de fer un esforç per no abraçar-te, perquè arribo a oblidar que hi hagi altres persones a prop nostre. No tinguis por, però, no deixis de mirar-me, perquè aquestes visites curtes a casa teva vinc a cercar els teus ulls i a tractar de llegir-hi alguna cosa que mantingui latent el meu afany”

“Jo no participo gens del teu seny i quan evoco la teva imatge, que és sempre, et tinc amb mi i et beso. Si sabéssis els petons que he fet a la piga que tens a prop de la boca!”

“Un dia més sense veure’t ni parlar-te! Els dies aquests els descomptaré de la meva vida i els afegiré a la columna del temps perdut”

“T’estimo, t’estimo tant que el meu amor ja no em cap a dins i em surt a la cara”

El millor, és que un cop casats la correspondencia segueix i té la mateixa passió:

“Que vas errada si et penses que no t’enyoro com un lladre! Ets adorable, besable, mossegable i una infinitat de coses acabades en “able” que no es poden dir per carta, i gairabé ni de paraula. T’estimo més cada vegada perquè cada vegada et presentes més estimable als meus ulls. Una noia com tu,  constitueix un exemplar tan rar d’espècie, que el considero un present del cel. Però del cel bo, saps? El de les aspes de brillants i els àngels rossos”

“Quan tu mateixa m’has recordat que hauria de passar quatre hores sense veure’t, hauria volgut que algú em narcotitzés fins la una….No sé qui és que ha dit que l’amor és una malaltia, i ara veig que té tota la raó. Una malaltia que permet al pacient anar pel carrer amb penes i treballs, i que treu hores de dormir i hores d’estar despert. Una malaltia més greu que les altres, perquè ataca el cos i l’esperit.”

 

 

Read Full Post »