Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2011

Avui l’avi de l’Oriol estava malament de la panxa. L’àvia, que el cuida i el mima com a un nen, li ha dit:

– Ara Pepet et menjaràs un plàtanu.

La resposta de l’avi m’ha xalat:

– Un plàtanu...nada menus?

La gent gran té molta tendència a acabar les paraules en -u o .-us, com fent una catalanització de paraules castellanes.

Tinc una amiga que treballa en una residència de gent gran i diu que si preguntes als avis:

– Com van els ànims?

et diuen:

– què dius nena?

– Que com van els ànimus?

– Ah! els ànimus! Bé, bé..

El teatre és el teatru, o fins i tot, el teiatru, i mengen carmelus i veuen passar un helicòpteru.

Al parc hi ha columpius i medeixen amb metrus i kilòmetrus.

Jo crec que sóc més gran del que em penso perquè el plàtanu, el carmelu i el columpiu el toco bastant.

 

Anuncis

Read Full Post »

Aquesta setmana m’he comprat un diccionari etimològic. M’agrada conèixer l’origen de les paraules i em feia gràcia tenir-lo. En la primera fullejada vaig trobar-me amb la paraula “treballar” i em va sorprendre molt saber d’on prové:

TREBALLAR: “tripiliare”=torturar. Derivat de “tripilium”= mena de cep o instrument de tortura. Que està composta per “tri”=tres i “palus”=pal pels elements que integraven l’instrument.; la idea de patir tortura va contaminar la de “laborar” o “obrar”, i en plasmà pejorativament l’esforç que implica.

És fort no? Jo actualment tinc la sort d’anar a treballar contenta i que per a mi sigui un autèntic plaer, però he experimentat anteriorment la sensació de que anar a treballar fos pròxima a la tortura, amb aquella depre dominical, comptant les hores que quedaven pel divendres i els dies que quedaven pel següent període de vacances. Així que, en alguns casos, suposo que el seu origen té bastant sentit. En altres no, tot i que l’estrident sonada del despertador sempre és una autèntica tortura.

Read Full Post »

Avui he anat al súper i he xalat com sempre. M’encanta anar al súper. Això sí, per molt que hi vagi no n’aprenc. No m’organitzo bé. I és que el món es divideix en 2: els que s’organitzen al súper i els que no.

Quan arribo al súper busco una moneda de 50 cèntims o d’un euro pel carro. A vegades la trobo (biennn!) i altres no en tinc i m’he de dirigir al mostrador d’atención al cliente del súper on em donen canvi, em deixen una moneda de 50 ( que he de tornar després de deixar la compra al cotxe, gestió que fa mandra) o m’ofereixen una moneda com de broma que serveix per treure el carro( que he de tornar després de deixar la compra al cotxe, gestió que fa mandra). Avui tenia moneda!

La gent que s’organitza bé al supermercat sempre té moneda! Crec que ho deuen comprovar abans d’anar-hi o que deuen tenir un departemantet al bolso…destinat a “les monedes per quan vaig al súper” (deu ser el mateix espai que s’utilitza pel tiquet del pàrquing?).

Quan entro, a cada súper tinc una ruta de passadissos bastant establerta, amb això creia que era súper organitzada! Però parlant amb gent he vist que no ho sóc tant. La meva ruta simplement respon a començar pel primer passadís i anar-los fent tots per ordre (no me’n salto cap perquè m’encanta anar al súper!). Doncs resulta que la gent organitzada té un ordre que respon, per exemple, a l’ordre en el que convé posar les coses al carro! Us ho juro! Primer agafen les llaunes per posar-les a sota! I el circuit acaba amb els ous!

I és clar! Tot això seguint la llista! Jo sempre confio que sense llista no m’oblidaré res perquè (al no saltar-me cap passadís) quan ho vegi pensaré que ho he de comprar i recordaré què em fa falta. De totes maneres, tinc una teoria, amb llista o sense, sempre t’oblides 1 cosa; en el meu cas acostumen a ser bosses: o d’escombreries o de congelar.

Un dia vaig flipar observant el carro d’una senyora. Era un puzzle perfecte! Semblava que comprés les coses pensant en que encaixessin al milímetre en l’espai del seu carro. I de tot en portava dos! Dos tetrabricks de llet, dos paquets de galetes, dos packs de vitalínia, dos pots de cigrons…tot posat al costat de la seva parella, naturalment.

Llavors, vaig mirar el meu carro i vaig veure que si el miraves bé (buscant en el caos)  també tenia dos de cada! Molt fort! Suposo que té la seva lógica comprar dos unitats de moltes coses contant que et durin dos o tres setmanes: dos packs de 6 cerveses, dos tabletes de xocolata lindt 70%, dos pots de salsa de tomàquet…

Jo quan omplo el carro no miro l’ordre ni l’espai, simplement vaig fent. Home! si que intento mimar el pa bimbo i  els iogurts, tot i que no sempre ho aconsegueixo.

Quan és el moment de la cinta de la caixa, vaig buidant el carro tal qual van apareixent les coses. Els que s’organitzen al súper tenen un “plan”. Fins i tot veus parelles que sense dir-se res van a una! (ha de ser difícil estar aparellat o anar a comprar amb algú de l’altre grup). Saben que primer van les coses de neteja que volen juntes pensant  que a l’hora de guardar les coses el que buidi la bossa de neteja ho tindrà fàcil (segur que ja saben qui dels dos buidarà la bossa de coses de productes de neteja).

Doncs això, pel que tinc entès, els organitzats agrupen segons destinació del producte: nevera, bany, neteja, armari… Ja les agrupen a la cinta i de la cinta a les bosses i de les bosses als diferents espais de casa.

Jo a la cinta també vaig fent. Vaig omplint com puc les bosses i en una mateixa bossa poden coincidir el K-H 7, el formatge ratllat, el desodorant, els iogurts i el paper de cuina.

Així em va, que quan he arribat  casa he fet mooolts viatges de la cuina, a l’armari de la sala, al bany, a la nevera, a l’armari, al bany, al congelador… mentre descobria que la bossa de patates Frit Ravich no havia estat gaire ben tractada al carro o a la bossa i s’intuïa molta esmicolamenta al seu interior.

Read Full Post »

Fa uns quants estius, no sé si ho recordeu, La Vanguardia proposava un rànquing de la paraula més bonica en català i en castellà. La gent enviava propostes i es votaven. Com sempre, amb aquestes coses, hi havia molta gent que no entenia el joc i proposava com a paraules boniques “amor”, “amistat”, “estimar”… Tots estem d’acord que el significat d’aquestes paraules és bonic però no es tractava d’això! De les paraules que van arribar a la final, i no sé si fins i tot va ser la guanyadora, hi havia “independència”!! Home! és una paraula tremenda de lletja!

Una paraula pot ser bonica sonorament i tenir un significat de lo més banal o, fins i tot, desagradable. En castellà recordo que va quadar ben classificada “murciélago”. Doncs hi estic d’acord. Un ratpenat (paraula que no està mal) és una cosa repulsiva però “murciélago” és una paraula bonica que, a més, té la gràcia de contenir les cinc vocals.

Aquests dies he descobert que al facebook també hi havia un grup que es diu “quina és la paraula més bonica en català”. Per suposat, també hi he trobat paraules com: nadó, tendresa, infància… de gent que segueix sense entendre el joc, però n’hi ha moltes altres i amb moltes d’elles coincideixo com:

pessic, borinot, teranyina o parrac.

M’he proposat anar fent una llista de paraules boniques, de moment tinc (a part de les de dalt):

troca, sargantana, papallona,drap, pebrot, druida, broc, butxaca, nyanyo, trau, groc

Per suposat, els noms dels vents i dels arbres són molt bonics, tant, que es mereixen un post a part.

 

 

Read Full Post »

Avui estava fent filosofia amb els meus alumnes de P-5 (Sí, fem filosofia. Es tracta de parar-nos una mica a pensar: fer hipòtesis, inventar, imaginar, comparar, observar…a partir d’un conte, un joc o una obra d’art. M’agrada molt i sempre surten coses sorprenents i interessants) i els he explicat el conte de “La gallina Lina”. La gallina Lina fent la migdiada nota que li cau una cosa al cap. S’espanta perquè creu que li ha caigut un tros de cel i fa córrer l’alarmant notícia a tots els animals de la granja de que “el cel s’està caient a bocins!”. Finalment l’ase (per una vegada, el llest) els calma explicant-los que són gotes de pluja i que el cel segueix intacte.

A partir d’aquí els he proposat imaginar com podria canviar el conte si realment a la gallina el que li hagués caigut fós un tros de cel.

La C. (guardaré l’anonimat dels meus alumnes) una nena ocurrent i imaginativa m’ha sorprès amb la seva proposta d’història:

– Podem fer que quan cau el cel la gallina torna al passat.

I li he dit: – C., què és el passat?

(he trobat brillant la resposta) – El passat és quan els avis eren pares.

Després la conversa s’ha centrat en pensar què veuríem si el cel caigués:

La primera resposta de l’A. tampoc me l’esperava:

Els reis Mags (això ha creat molta discussió sobre si els Reis Mags en els seus 364 dies d’inactivitat habitaven al cel o a l’Orient)

El Papá Noël

– “L’espasiu” ha comentat un altre nen.

Júpiter – ha dit una nena.

Els extraterrestres – ha estat la següent resposta.

Una nena ha preguntat :

– què són els extraterrestres?

La resposta de l’E. l’he trobat genial:

Són uns que tenen més o menys ulls que nosaltres. (realment és veritat que sempre se’ls dibuixa amb un sol ull o amb tres,  no?)

Tot aquest tema de “si el cel caigués” m’ha fet pensar en una anècdota meva que m’ha explicat algun cop la meva mare.

Es veu que anàvem ella i jo (de 4o 5 anys) pel carrer i plovia moltíssim. Jo, amb cara d’espantada, deia insistentment:

Mamà que cauran! Que cauran!

La meva mare em va preguntar? – Qui cauran?

Els morts!- vaig dir jo.

Ja veieu que per mi aquesta teoria de que els morts anaven al cel no era gens tranquilitzadora.

Ens podríem plantejar deixar d’ubicar a tanta gent al cel perquè entre  els morts, els Reis Mags amb els camells, El Papá Noël amb trineus i renos i els extraterrestres aviat no s’hi cabrà! Potser no hi ha tant “espasiu” com ens pensem.


Read Full Post »

He estat donant voltes al meu discurs com a “mejor actriz revelación Goya 2011”. Sí, he triat revelación, perquè realment seria una super revelación i perquè dins de la inverosimilitud del cas, enacara ho seria més que guanyés un Goya com a directora, actriu consagrada o imagen i sonido.

Doncs res, quan diguessin el meu nom, faria aquell “recatat” petó a l’Oriol (que el fet de que ell estigués amb traje sentat als permis Goya quasi és més improvable que la meva nominació) i enfilaria cap a l’escenari amb un vestit blau fosc curt acabat en forma de globus (ara que hi penso quasi cap actiu porta vestit curt no? potser no es pot?) ” i faria un petó a l’Eduardo Noriega que seria qui me l’entregaria (ostres! potser com que seria actriu li podria fer a la boca?) i començaria el meu discurs amb un esbufec:

Ufff! (amb cara de qué fuerte! no me lo puedo creer!) Hace un año estaba en pijama en el sofá de mi casa viendo la gala de los Goya, comentando los vestidos de las actrices, escuchando los discursos y haciendo mi porra y ahora estoy aquí! Esto solo es posible GRACIAS  a la magia del cine (aquest toque d’alabar el cine també es porta), GRACIAS a que un director como…(nom del director) (qué collons anem a fer-ho por todo lo alto!) Alejandro (Amenábar) arriesgue apostando por ti y GRACIAS a poder trabajar al lado de actores como…..Luis i Eduard ( Tosar i Fernández, Ja m’he anat animant i pico alt!) de los que he aprendido tanto!

Y por último, aunque sea lo primero, GRACIAS a mi família (Anna cosina vas inclosa aquí perquè es tracta de no allargar el discurs amb noms propis), mis amigos i especialmente a Oriol i a Guim (ara ve el moment emotiu- cursi que també hi ha de ser) por hacer que la película de mi vida sea una bonita película. GRACIAS a todos.

Què us ha semblat? més o menys com els de tothom però no s’ha fet pesat no?

 

Read Full Post »

Ahir vaig veure la gala dels Goya. M’agrada seguir-la cada any. M’agrada mirar els vestits de les actrius, com ho fa el presentador (trobo que el Buenafuente se’n surt bastant bé) i, sobretot, escoltar els  discursos dels premiats.

Ahir hi va haver moments a destacar: la tensa relació d’Àlex de la Iglésia i Ángeles Sinde, les enfocades a ella quan ell feia el seu discurs pro internet, un número musical brillant iniciat per Luis Tosar al que es va afegir des del públic Paco León i escalonadament altres actors, l’aparició del pesadíssim Jimmy Jump, la meva alegria al poder tornar a contemplar a Leonardo Sbaraglia, el Pasqual Maragall, aquell moment que sempre emociona de veure les imatges dels actors, actrius, directors…morts al llarg d’aquest any amb aquella musiqueta de cine antic…

I els discursos. Tots semblants, amb aquells llarga “retahíla” d’agraïments al director, la productora, mis compañeros de reparto, los otros nominados que se lo merecen tanto o más que yo, a mi madre, mi mujer, mis niños… Sempre penso si no es podrien resumir una mica. Però realment quan veus els ulls brillants de “mi mujer” entens que l’anomeni.

Hi va haver un home, ja no sé quin Goya recollia, que almenys el va dedicar a su mujer d’una manera una mica diferent: “por último a mis nietos y a su abuela que es la mejor del mundo

O el Pasqual Maragall que va dir: “Sin Diana no hay Pasqual”.

O el creador d’una pel.lícula d’animació que va acabar el discurs dient : “a mi hijo al que la vida se lo ha puesto difícil des de que nació y que si los besos curaran sería el niño más sano del mundo” (em va fer caure una llagrimeta).

O Isona Passola, la productora de “Pa Negre” que es va referir a Agustí Villaronga, el director, amb les següents paraules: “Él dice que yo lo he sacado del pozo pero él me ha llevado a la gloria”

O les paraules que jo estaba esperant del Javier Bardem :” A mi mujer y a mi hijo por despertarme cada dia la sonrisa y el corazón” (sí, potser és cursi però com a seguidora de la premsa rosa és el que volia sentir)

En fi, em quedo amb aquestes “paraules petites” dels Goya. I em quedo pensant en quin discurs faria jo (si fós una actriu premiada cosa inverosímil a tope). És posible ser breu, no fer-se pesat, agraïr a qui ho vols fer…en un discurs que tingui alguna mínima gràcia o distinció?

M’ho proposo pel pròxim post.

 

Read Full Post »

Older Posts »