Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 6/02/2011

el vestit verd

EL VESTIT VERD

Avui m’he comprat un vestit verd. Quan l’he tingut a la mà, m’han assaltat uns records que dormien feia anys en algún racó del meu cap. He recordat “el meu vestit  verd”. Un vestit d’estiu, com el que ara tenia entre les mans, devia ser de fil, de lli, o d’alguna cosa així. Tenia uns tirants amples i tot de botons petits a darrere que anaven del coll a la cintura; la meva mare me’ls cordava amb traça i, sempre, en algun moment del dia, em cridava i me’n cordava algun que se m’havia deixat anar.

És curiós com m’han començat a venir  al cap diferents escenes de la meva infantesa, com si fessin cua esperant a ser processades per mi, totes associades a aquell vestit verd.

Una molt nítida era a casa els avis. Jo, sempre que l’àvia cosia a màquina, em posava sota la seva taula. Veia com els seus peus treballaven sense aturar-se. M’agradava el soroll repetitiu que, de tant en tant, parava i tornava a engegar, i també, veure caure i aixecar-se la tela davant els meus ulls com una cortina. Jo em distreia recopil.lant els petits trossets de robes, que sempre hi havia, per molt que l’àvia escombrés. Reconeixia retalls de vestits de la mare, de la tia Isabel i de l’àvia, d’estovalles familiars, de la bossa del pà…i em distreia unint els trossets, com si fós un trencaclosques sobre la rajola quadrada i marronosa del terra del quartet de cosir dels avis. Mai aconseguia completar-la sencera i, quan l’àvia deixava de cosir, sempre la seguía allà on anés, sense preocupar-me més d’aquell collage inacabat, ja en començaria un de nou.

Sempre que em recordo sota la màquina de cosir, és  amb el meu vestit  verd ple de botonets a l’esquena.

També duc el vestit  verd en una foto que m’encanta. De fet a la fotografia es veu gris, perquè és en blanc i negre, però jo sé que és el vestit verd dels botonets a l’esquena.

La mare, té a l’Enric en braços, devia fer molt poquet que havia nascut. Jo estic a la falda del pare, que riu mirant-me a mi. De petita m’alegrava molt comprobar que en aquella imatge el pare reia mirant-me a mi, no a l’Enric, sinó a mi.

Se’ns veu  feliços, la mare està guapíssima i molt jove, de fet era molt més jove que jo ara, i també somriu.

El vestit verd jugant al pati amb la Maria, el vestit  verd passejant amb l’avi, el vestit verd del meu llarg estiueig d’infantesa.

M’he emprovat el vestit verd. M’afavoria. No em marcava la panxa, era escotat sense ser-ho massa…era perfecte. M’ha fet gràcia comprobar que es cordava a l’esquena, encara que només amb un sol botó gros.

L’he pagat, sense cap remordiment, considerant-lo una señal de bona sort, una mena d’amulet personal.

Aquesta nit he quedat per sortir amb la Maria . Estrenaré el meu nou vestit verd.

 

Read Full Post »