Ahir vaig veure la gala dels Goya. M’agrada seguir-la cada any. M’agrada mirar els vestits de les actrius, com ho fa el presentador (trobo que el Buenafuente se’n surt bastant bé) i, sobretot, escoltar els discursos dels premiats.
Ahir hi va haver moments a destacar: la tensa relació d’Àlex de la Iglésia i Ángeles Sinde, les enfocades a ella quan ell feia el seu discurs pro internet, un número musical brillant iniciat per Luis Tosar al que es va afegir des del públic Paco León i escalonadament altres actors, l’aparició del pesadíssim Jimmy Jump, la meva alegria al poder tornar a contemplar a Leonardo Sbaraglia, el Pasqual Maragall, aquell moment que sempre emociona de veure les imatges dels actors, actrius, directors…morts al llarg d’aquest any amb aquella musiqueta de cine antic…
I els discursos. Tots semblants, amb aquells llarga “retahíla” d’agraïments al director, la productora, mis compañeros de reparto, los otros nominados que se lo merecen tanto o más que yo, a mi madre, mi mujer, mis niños… Sempre penso si no es podrien resumir una mica. Però realment quan veus els ulls brillants de “mi mujer” entens que l’anomeni.
Hi va haver un home, ja no sé quin Goya recollia, que almenys el va dedicar a su mujer d’una manera una mica diferent: “por último a mis nietos y a su abuela que es la mejor del mundo”
O el Pasqual Maragall que va dir: “Sin Diana no hay Pasqual”.
O el creador d’una pel.lícula d’animació que va acabar el discurs dient : “a mi hijo al que la vida se lo ha puesto difícil des de que nació y que si los besos curaran sería el niño más sano del mundo” (em va fer caure una llagrimeta).
O Isona Passola, la productora de “Pa Negre” que es va referir a Agustí Villaronga, el director, amb les següents paraules: “Él dice que yo lo he sacado del pozo pero él me ha llevado a la gloria”
O les paraules que jo estaba esperant del Javier Bardem :” A mi mujer y a mi hijo por despertarme cada dia la sonrisa y el corazón” (sí, potser és cursi però com a seguidora de la premsa rosa és el que volia sentir)
En fi, em quedo amb aquestes “paraules petites” dels Goya. I em quedo pensant en quin discurs faria jo (si fós una actriu premiada cosa inverosímil a tope). És posible ser breu, no fer-se pesat, agraïr a qui ho vols fer…en un discurs que tingui alguna mínima gràcia o distinció?
M’ho proposo pel pròxim post.
paraulespetites.wordpress.com 