Ahir vaig veure la gala dels Goya. M’agrada seguir-la cada any. M’agrada mirar els vestits de les actrius, com ho fa el presentador (trobo que el Buenafuente se’n surt bastant bé) i, sobretot, escoltar els discursos dels premiats.
Ahir hi va haver moments a destacar: la tensa relació d’Àlex de la Iglésia i Ángeles Sinde, les enfocades a ella quan ell feia el seu discurs pro internet, un número musical brillant iniciat per Luis Tosar al que es va afegir des del públic Paco León i escalonadament altres actors, l’aparició del pesadíssim Jimmy Jump, la meva alegria al poder tornar a contemplar a Leonardo Sbaraglia, el Pasqual Maragall, aquell moment que sempre emociona de veure les imatges dels actors, actrius, directors…morts al llarg d’aquest any amb aquella musiqueta de cine antic…
I els discursos. Tots semblants, amb aquells llarga “retahíla” d’agraïments al director, la productora, mis compañeros de reparto, los otros nominados que se lo merecen tanto o más que yo, a mi madre, mi mujer, mis niños… Sempre penso si no es podrien resumir una mica. Però realment quan veus els ulls brillants de “mi mujer” entens que l’anomeni.
Hi va haver un home, ja no sé quin Goya recollia, que almenys el va dedicar a su mujer d’una manera una mica diferent: “por último a mis nietos y a su abuela que es la mejor del mundo”
O el Pasqual Maragall que va dir: “Sin Diana no hay Pasqual”.
O el creador d’una pel.lícula d’animació que va acabar el discurs dient : “a mi hijo al que la vida se lo ha puesto difícil des de que nació y que si los besos curaran sería el niño más sano del mundo” (em va fer caure una llagrimeta).
O Isona Passola, la productora de “Pa Negre” que es va referir a Agustí Villaronga, el director, amb les següents paraules: “Él dice que yo lo he sacado del pozo pero él me ha llevado a la gloria”
O les paraules que jo estaba esperant del Javier Bardem :” A mi mujer y a mi hijo por despertarme cada dia la sonrisa y el corazón” (sí, potser és cursi però com a seguidora de la premsa rosa és el que volia sentir)
En fi, em quedo amb aquestes “paraules petites” dels Goya. I em quedo pensant en quin discurs faria jo (si fós una actriu premiada cosa inverosímil a tope). És posible ser breu, no fer-se pesat, agraïr a qui ho vols fer…en un discurs que tingui alguna mínima gràcia o distinció?
M’ho proposo pel pròxim post.
Jo et proposo: “a mi hijo y a su padre, Guim i Oriol respectivamente, a mis progenitores, JoseMi y Mery, a mi hermana María, Bolis en la intimidad, a mi abuela Josefina y, muy especialmente, a mi prima Anna, que es una marrana”.
Ara que tenim el discurs tan ben lligat comença a actuar, reina de l’escenari!
No va estar malament la part de gala que vaig veure, en Buenafuente és una aposta segura. Em quedo amb les paraules de’n Alex de la Iglésia…
Paula, no hagués fet un resum millor de la gala, ho vas veure igual que jo…només afegiria aquella que va guanyar el Goya al millor curt, crec, que es va posar a hiperventilar, a dir un discurs avorrit, i fins i tot a cantar!!!
Ah! i també afegiria que m’encanta el Jorge Drexler!!
Petons!
Ai sí! aquells hiperventilant va ser molt heavy! i quan va arrancar a cantar no m’ho podia creure! en el seu estat havia d’haver fet aquells opci´p plorant de “Es que no puedo! no puedo hablar!” que sempre es aplaudida!
Antes de nada quiero dedicar este premio a la madre que me dio a mi el ser, esta mujer tan buena y valiente de inmaculada frente teñida de laurel….
Doncs jo el diumenge per la nit(no sabia que feien els premis Goya),esperant que fesin OT,em vaig tragar una cosa rarísima d’una vident anomenada Anne Germain,fins que em vaig quedar dormida.