Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2011

La majoria de cançons infantils tenen una lletra absurda. D’acord, nosaltres, els adults,  també hem ballat i corejat animadament lletres com la del “Waka Waka”, l’Aserejé dejé” o moltes altres buides de significat. Però costa trobar una cançó infantil amb sentit.

Només cal repassar les més típiques i tradicionals:

“Sol, solet,
vine’m a veure, vine’m a veure.
Sol, solet,
vine’m a veure que tinc fred.

Si tens fred,
posa’t la capa, posa’t la capa.
Si tens fred,
posa’t la capa, i el barret”

Fins aquí trobo que anem bé. Jo entenc que li demano al sol que surti i ell em ve a dir “que et bombin” dient: “si tens fred abriga’t”

Però és que hi ha una tercera part que diu

“El pobre sol solet no té capa, no té capa, el pobre sol solet no té capa ni barret”

“jo li compraré una capa, una capa, jo li compraré una capa i un barret”

A veure… Sóc jo (el que canta) el que té fred no? El sol solet que és una immensa bola de foc necessita capa i barret??????????? I ja no em vull imaginar on collons compres una capa i un barret de tamany solar!!!!!!!!!

L’altre clàssic …La lluna la pruna!

La lluna, la pruna,
vestida de dol,(dol perquè surt a la nit suposo!)
son pare la crida,(la crida en plan “lluna vine aquí? O l’escridassa? (voto per la segona)
sa mare no ho vol.
La lluna, la pruna
i el sol matiner,(reconec que jo deia “mariner” però té molt més sentit “matiner”, i quin paper juga aquí el sol?)
son pare la crida,
sa mare també.(la mare ja s’ha apuntat al maltracte de la filla!)

En resum sempre m’ha fet molta pena la lluna tractada amb crits i violència pels seus pares, que per altra banda em costa imaginar qui poden ser: El Sol no, no? Júpiter?…

Amb el “cargol treu banya” anem bé mentre treu banya i puja una muntanya però quan treu vi…..la lletra ja trontolla a tope i quan diu “cargol bover” ja acaba de perdre tota credibilitat. Què és bover??

En castellà la cosa no va millor. La lletra que he reescoltat fa poc de “Cucu cantaba la rana” no té desperdici! Té molt delicte “Pasó un marinero cucu cucu vendiendo floreros (un marinero vendiendo floreros? eh?), pidióle un ramito cucu cucu y no se lo dieron…”

Y los payasos de la tele també van deixar “huella”.

En el coche de papá nos iremos a pasear

Vamos de paseo pip pip pip

En un auto nuevo pip pip pip

Pero no me importa pipi pip pip

Porqué llevo torta”

Torta!!!! Què vol dir??? Què va completament taja??

El meu avi va arribar a treure a l’Anton (el seu fill) del parvulari per la lletra d’una cançó infantil (o almenys això és el que m’ha arribat a mi en una transmissió oral d’una família mooolt exagerada)

Es veu que l’Anton tornava plorant molts dies del cole i quan li preguntaven què li passava deia que li feia pena el corderito. Segons ell, els altres nens no arribaven a conclusió del tràgic destí del corderito de la cançó:

“El pandero que yo toco

es la piel de una ovejita,

Si ayer corría por los montes

hoy retumba en mi casita”

Quan el meu avi va sentir la cançó, va trobar que era motiu suficient per no confiar en l’educació que li podien oferir al seu fill. Els va trobar uns bèsties insensibles. (tot s’ha de dir, el meu avi era un personatge)

En fi, que mira, si als nens els agraden (perquè els agraden molt) les seguirem escoltant i cantant, però quan trobo una cançó que m’agrada i que a més té una lletra amb cara i ulls, l’arxivo ràpidament en el meu repertori.

Read Full Post »

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El mostre era l’estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d’una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l’estomac del drac.I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l’abominable bèstia se’n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s’oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d’anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura , muntat sobre un cavall blanc, La donzella se’l mirà i l’advertí:

– Fugiu! fugiu ràpidament d’aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà

– No patiu jove donzella.Si sóc aquí es per què hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d’aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l’horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Aquesta, més o menys, és per mi la versió oficial de la historia. La que s’explica a les escoles (amb paraules més senzilles) i la que recullen els contes. Fins i tot moltes verisons afegeixen la boda final. Però m’ha sorprès que al buscar la versió de Joan Amades al “Costumari català” el final és diferent:

“I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d’una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d’anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.”

O sigui, que és la gent del poble la que remata al drac!!!!!! I Sant Jordi i la princesa no es casen!!!!!

I que tanta gent s’ofereixi per canviar el lloc de la princesa???? No s’entén! No crec que la Letizia tingués gaires oferiments!

A mi, de totes maneres, les que em segueixen fent més pena són totes les persones devorades pel drac amb anterioritat. Que no eren també bona gent? Sempre figura que és una llegenda amb final feliç però jo sempre pensó en l’alimentació del drac dels dies previs a l’arribada de Sant Jordi.

En tot cas és una festa que m’agrada. Aquest any serà diferent al caure enmig de la setmana santa, ja que la relaciono molt amb l’escola, amb veure les parades del poble on treballo, del centre de Barcelona d’un dia de cada dia …però serà bonica igual. I tothom es compra un llibre i el llegeix o almenys s’ho proposa.

Read Full Post »

M’agraden molt les lletres de les cançons del Joaquín Sabina. Recordant cançons i trossos de lletres per escriure el post, he descobert que n’hi ha moltíssimes que no conec. Així que em queden per descobrir moltes més paraules seves, però us deixo una petita mostra de la seva poesia (és que és un poeta! com els Estopa)

“tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.”

(19 días y 500 noches)

“Como quien viaja a bordo de un barco enloquecido,
que viene de la noche y va a ninguna parte,
así mis pies descienden la cuesta del olvido,
fatigados de tanto andar sin encontrarte.
Luego, de vuelta a casa, enciendo un cigarriLlo,
ordeno mis papeles, resuelvo un crucigrama;
me enfado con las sombras que pueblan los pasillos
y me abrazo a la ausencia que dejas en mi cama.”

(Calle Melancolía)

No només fa cançons, també poemes (M’agraden quasi tots els “sonetos” de “ciento volando de catorce”) i escrits:

NI CON COLA

Anochece, deliro, me arrepiento,

desentono, respiro, te apuñalo,

compro tabaco, afirmo, dudo, miento,

exagero, te invento, me acicalo.

Acelero, derrapo, me equivoco,

nado al crowl, hago planes con tu ombligo,

me canso de crecer, me como el coco,

cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.

Juego huija, me aprieto las clavijas,

me enfado con el padre de mis hijas,

abuso del derecho al pataleo.

Resbalo, viceverso, carambola,

este verso no pega ni con cola,

me disperso, te olvido, de deseo.

Aquest m’encanta:

“Ahora que tengo un alma que perder
Ahora que no te debo ni me debes
Ahora que me perfumo cada día
Ahora que nos mojamos cuando llueve
Ahora que no te engaño todavía
Ahora que parecemos colegiales
Ahora que sale gratis ser feliz
Ahora que no me culpas de tus males
Ahora que me han devuelto el mes de Abril
Ahora que nos besamos en los parques
Ahora que hacemos tantas tonterías
Ahora que estas a tiempo de olvidarme
Ahora que no te quiero todavía.”

I parlant del Sabina, em fan molta gràcia el Buenafuente i el Berto a la secció “Los Sabinas” fent cançons improvitzades asabinades:




Read Full Post »

A part d’un número (o molts) som moltes coses. Segons el moment del dia, el lloc on estem, de què parlem… som una cosa o una altra, tenim molts papers i molts noms.

Quan algú ens pregunta: Qui ets?

Podem respondre taaantes coses:

–          La Paula

–          La Paula +cognom

–          La Paula + cognoms

–          La Paula + cognom + que tenia hora a les cinc i quart (al dentista)

–          La mestra de P-5 B

–          Sóc la seva germana (senyalant a la meva germana)

–          La filla de la Maria i el José Miguel

–          Jo sóc la gran (Tu qui ets la gran o la petita (de les filles del José Miguel i la Maria?)

–          La mare del Guim (quan el teu fill comença a anar al cole passes a tenir aquest títol, jo realment a molts dels pares i les mares dels nens de la classe els  conec sota aquesta denominació)

I quan et pregunten : Tu què ets?

Així a seques, potser el primer que diries és la teva professió, no?

–          Sóc mestra (jo, per sort, ho puc resumir de manera clara amb una paraula, que hi ha gent que ha de fer una llarga i complicada explicació (Eh? Manel i Susi?))

–          Sóc Leo (si la conversa va d’això)

–          Sóc Vodafone (si parlem d’això)

–          Sóc B negatiu (també m’he definit així parlant del grup sanguini)

–          De lletres, de muntanya (en aquelles dicotomies (que em fan rabieta) “Qué ets de ciències o de lletres? De mar o de muntanya?”)

–          I moltes coses més

Read Full Post »

Hi ha paraules, títols de pel.lis… que sonen millor en castellà que en català. Alguns exemples clars són: El Rei Melcior o “Allò que el vent s’endugué”. En el cas dels vents és completament el contrari. Són tan bonics en català com lletjos en castellà!

A mi, en català,  tots em semblen preciosos:

Tramuntana (vent que ve a través de les muntanyes). En castellà Tramontana (sona forçat)

Gregal: de “grec”. Denominació nascuda segurament de Sicília i el sud d Itàlia on el nom dels vent es justificava per la situación de Grècia respecte aquelles terres. “el vent que prové de Grècia”. En castellà, tal qual, Gregal (sembla que no s’han atrevit amb “Gregalo”).

Mestral: El nom prové del llatí magistrale, «magistral», ja que és un vent sec i violent temut pels agricultors i mariners. En castellà Mistral (sembla mentida com una lletra el pot espatllar tant!)

Ponent: vent que ve de l’oest “on es pon el sol”. Poniente (sembla mentida com 2 lletres el poden espatllar tant)

Llevant: el que ve de l’est “on es lleva el sol”. Levante (també molt pitjor)

Garbí: “garb”= “occident” . Té 2 traduccions, “a cual peor”: Leveche o Ábrego

Xaloc= “saluk”- “suruq” (àrab) = sortida del sol. Jaloque ! (sembla de broma!)

Migjorn: vent del sud “on és el sol al migdia”. Solano!

En tot cas, els noms dels vents catalans ja estan a la meva llista de paraules boniques. Crec que iniciaré la de lletges. La llista castellana l’encapçalaran jaloque i leveche.

Read Full Post »

No entenc perquè llepen la tapa del iogurt els que llepen la tapa del iogurt. Entenc els que llepen amb ansia l’última cullerada del gelat de xocolata: és la última, s’acaba, en voldrien més i no n’hi ha, en voldrien més i no es volen passar amb el “dulse” perquè s’han engreixat… només els queda aquell “restu” (quantes paraules acabades amb “u” per déu!) i escuren la cullera com si no l’anessin a provar mai més a la vida.

Però els que llepen la tapa del iogurt tenen tot el iogurt per endavant! no només no s’acaba, si no que… no ha començat! ningú els el pendrà! Què els porta a llepar fins a “relucir” aquell desagradable paper metàl.lic?

És per aquella cultura de “no es deixa res al plat” portada a l’extrem?

És per comoditat de recollir posteriorment el paper ja “net” (diga-li net, digali llepat per saliva potser d’un altre que el que recull)?

És pel reciclatge “a raja tabla” de no es pot barrejar matèria orgànica i paper?

No ho sé, en tot cas, està clar que jo no pertanyo a aquest grup. Algú m’ho pot aclarir? I no us fa grima el contacte de la llengua amb el paper? qui ho fa amb el iogurt també llepa flams (a sobre el del flam és rugós!) i les natilles?

Read Full Post »

Hi ha paraules que sempre et fan plorar, les mateixes paraules que rellegeixes en un llibre, que escoltes a la lletra d’una cançó, que diuen en una pel.lícula….Potser fa anys que no la veus, que no les llegeixes, que no les escoltes…però quan ho tornes a fer, en el mateix precís moment que se’t negaven els ulls temps enrere, ho tornen a fer.

Cadascú té les seves.

La meva àvia Montserrat tenia un llibre de poesia de Joan Alcover que jo sovint li llegia. Hi ha un poema que es diu “Al vencedor de Port-Artur”. Doncs cada vegada, cada vegada que van ser moltes, quan jo llegia l’úlima estrofa (“Jo venc a dar consol/de l’amargor de ton llorer de guerra/que crudelment sobre ta vida lluu./Jo venc de l’altra banda de la terra/ per a plorar amb tu/), a ella li tremolava la barbeta i li queia alguna llàgrima. En un moment quasi simultani a mi se’m negaven els ulls mirant-la a ella. Sempre eren les mateixes paraules les que ho desencadenaven.

Recordo també aquella cançó de la Rosanna de “Si tu no estás aquí”. Hi ha un moment en que ella diu més agut “si tu no estàs aquíííí …no sé…” que sempre se’m neguen els ulls. Bé, potser ara ja la tinc tan sobadeta que ja no se’m neguen sempre però segueixo sabent identificar el moment precís amb una lleugera pell de gallina.

O a la pel.li “Cuando un hombre ama a una mujer” amb l’Andy García i la Meg Ryan. Ella fa el seu discurs de exalcohòlica i ell s’obre pas entre el públic i comença a fer-me plorar, sempre ho aconsegueix.

“Mi mujer es una alcohólica, la mejor persona que he conocido. Tiene 600 clases distintas de sonrisas…, todas te iluminan la vida. Pueden hacerte reir a carcajadas. Así, sin más. Pueden hacerte incluso llorar. Así, sin más. Y eso sólo sus sonrisas. Tendrían que verla con sus hijas, tendrían que ver como la miran cuando ella no las observa…”

I aquell petó amb llengua taaaan llarg mentre surten ja els crèdits que és ideal.

I quan l’Héctor Alterio, amb aquell accent argentí,  a “El hijo de la novia” descriu a la seva dona (abans de caure malalata d’Alzeimer)  treballant al restaurant:

“Es que Norma era una cosa…ella sí que era la especialidad de la casa, con esa sonrisa que tenía, Qué cartel luminoso! Imagínate, entraba la gente y se encontraba con esa pintura!.. Y claro el que entraba se pensaba que había entrado, qué se yo! En el paraíso por lo menos! Y entonces les decía que les iba a llevar a la mejor mesa. A todos les decía que les iba a llevar a la mejor mesa, Y todo se lo creían porque, si ella te llevaba; era la mejor mesa. Te hacía sentir como si fueras el único…Cuando se iba a la cocina, todos, hombres, mujeres, niños, se quedaban mirándola..tenían miedo que no volviera…”

Sempre començo a plorar a partir de la paraula “pintura”.

O fins i tot el Bill Murray desafinant a tope cantant “More than this” sempre em fa plorar a “Lost in Translation“. Està clar que aquí no són les paraules si no les mirades les que emocionen, però, si analitzes la lletra del que ell canta, (jo vaig buscar la traducció de la lletra perquè tinc un anglès pèssim), te n’adones que les paraules encara li sumen emoció perquè està cantant el que els passa a ells dos en aquell precís moment:

“MÁS QUE ESTO – DIME UNA COSA
MÁS QUE ESTO – NO HAY NADA
FUE ENTRETENIDO POR UN RATO
NO EXISTE MANERA DE SABER
COMO SOÑAR POR LA NOCHE
QUIÉN PUEDE DECIR HACIA DONDE VAMOS?”

I aquests dies he incorporat tres moments del nou disc de Manel . Quan a la primera cançó (“Benvolgut”) diu “resseguint amb el dit la columna vertebral” i quan a la canço del “El gran salt”alt diu “Teníem por mirant a baix,/ teníem por i ens hem quedat/mig abraçats…” i ens hem quedat mig agafats… ” i després hi ha aquella de “Criticarem les noves modes de pentinats” que ja vaig plorar amb llàgrimes.

Ara falta veure si amb el pas del temps em seguiran fent hunitejar els ulls i seran de “les paraules que sempre em fan plorar” o seran de les paraules que un temps et feien plorar, que un dia que estaves  tova et van fer plorar o que no entens com et feien plorar tant.

Read Full Post »

Older Posts »