Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2011

Avui al pati mentre els nens esmorzaven en petits grupets asseguts a terra, s’ha produït una discussió.

L’E. em crida i diu: Paula! És que la C. diu que el Ratoncito Pérez li ha portat un “peluche” que és un pingüí!

I jo dic: I què?

–          Home! (diu l’E.) que el ratoncito és petit i no té força per portar un “peluche”!

–          I jo (que algun cop havia tingut amb la meva germana la discussió sobre el tamany del Ratoncito), li he dit: I com saps segur que el Ratoncito Pérez és petit com un ratolí? Potser és un ratolí diferent molt  gran!

–          És petit– diu l’E. (amb resposta per a tot)- perquè necessita les dents per fer-se una caseta (jo desconeixia aquesta part del mite!) i si fos gran com es podria fer una casa de dents?

–          Ah! He dit donant per acabada la discussió i convençuda que el Ratoncito és petit com un ratolí comú i real.

Llavors la cosa s’ha anat liant perquè la C. (una altra C.) ha dit que a casa seva no venia el Ratoncito, venia la Fada de les dents. I a la B.,  ha afirmat que a casa seva vénen els Angelets i que sap que són segur els Angelets perquè li van deixar una nota firmada “Els Angelets”!!

–          Jo he intentat explicar, com he pogut, que a cada casa pot venir algú màgic diferent… (com si per zona et toqués “El Ratoncito” com a qui li toca ser de Fecsa Endesa!)

La veritat és que s’han quedat bastant conformes amb la situació.

Llavors  m’ha fet gràcia que la C. del pingüí de “peluche” ens diu:

–          Jo no m’he enterat  de res quan ha vingut! I saps on estaba el pingüí? Darrere la cortina!

–          I jo li he dit: Que no te l’ha deixat al coixí?

–          No!!! Era tan gran que no hagués pogut descansar bé!

M’al.lucinen aquestes converses però la récord guiness la vaig sentir el divendres entre la J. i la C. (de la fada de les dents).

Una deia : – És japonés

I l’altra: – No és “xinu” perquè el mengem amb “palillus xinus””

I jo m’acosto i els pregunto encuriosida: De què parleu?

–          De de quin país és el sushi.

I jo…….. em vaig quedar a “quadrus”.

Anuncis

Read Full Post »

Ahir el Guim em va dir “T’estimo”. “Buenu”, no ho va dir conscient del que deia ni d’una manera espontània, més aviat ho va dir per imitació. Jo li vaig dir “t’estimo” (com molts altres dies quan el poso a dormir, i  sense esperar cap resposta) i ell, mirant-me, em va dir “t’estimo”. Llavors jo li vaig dir “jo també t’estimo” i ell va repetir “jo també t’estimo”.

Tot i que fós per repetició, vaig notar aquella emoció de quan et diuen “t’estimo”, com una bola d’emoció a la panxa (amb més intensitat per tractar-se de la primera vegada que m’ho deia el meu fill).

Crec que, tot i no saber-ne el significat, ja sap que és una cosa bonica de dir. Després, quan va arribar l’Oriol, li vaig dir fluixet al Guim: “Diga-li també al pare “t’estimo” que li agradarà”.

I quan l’Oriol es va apropar li va dir “t’estimo”, amb aquell somriure previ de saber que diràs una cosa que agradarà a l’altre.

Després, vaig pensar que potser ara estarà un temps que s’atrevirà a dir “t’estimo” de manera natural. A mi, a vegades els nens de la classe em diuen de repent “Paula t’estimo”!

Però passaran els anys i probablement, com hem fet tots, anirà amagant aquest atreviment i cada vegada li costarà més pronunciar aquestes paraules.

Recordo la importància que té en una relació el moment en el que et dius “t’estimo” amb el teu nòvio. Ara que hi penso potser és el moment en el que passa a ser “nòvio nòvio”?

Era un punt d’inflexió  i molt comentat amb les meves amigues: “ja m’ha dit “t’estimo””. Era un atreviment per part d’un dels dos que esperava expectant tenir una bona acollida. Havia de ser el moment  just, ni massa d’hora (perquè acollonia) ni massa tard (perquè podia originar discussió).

Amb tot això de “t’estimo” m’ha vingut al cap un capítol del llibre de la meva mare “Des de la meva pissarra” Ed. Saragossa (un llibre (que recomano molt) que parla amb optimisme de la feina de  mestra i que també fa interessants i encertades reflexions de la vida).

Us transcric l’inici d’un capítol titulat “Paraules d’amor”

Senzilles i tendres, no en sabíem més teníem quinze anys, no havíem tingut massa temps per a aprendre’n, tot just despertàvem del son dels infants…”

(… ) És una gran veritat el que diu, però no ho hauria de ser. Hauríem d’haver tingut temps d’aprendre a pronunciar paraules d’amor i, com tot el que s’aprèn, convé practicar-ho.

Jo dic sovint als nens que els estimo, els ho dic un per un, però també davant de tot el grup. És ja un clàssic que quan ja ha passat una bona part del curs (sempre és important no mentir als nens o, almenys fer-ho només per una bona causa), en un moment que criden molt els faig callar completament; costa però ho acabo aconseguint, i els dic sense veu, però vocalitzant molt: “us estimo”. Llavors els pregunto si saben el que els he dit i sempre ho han entès perfectament. Després hi afegeixo que normalment les coses importants es diuen sense cridar, i pugem al pati. No convé mai avorrir l’auditori, i menys quan parlem d’un tema seriós”.

En fi, que crec que ens hem d’atrevir més a dir “t’estimo”, anar-ho practicant. Com més ho fem més fàcil i natural serà dir-ho. Està clar, però, que sense abusar-ne, perquè no perdi importància i ens segueixi creant aquella bonica sensació de la bola d’emoció a la panxa.

Read Full Post »

Seguint el consell de “bugaderes39” em vaig comprar el llibre de “Poesies amb suc” de l’Ed. La Galera. És una antologia, recollida pel Miquel Desclot, de poesia infantil de diferents autors de tot el món. Hi he trobat moltes petites joies.

Mesos enrere vaig dedicar un post a una poesia seva , “El casament del llapis i la goma”, doncs aquí us deixo amb el de l’All i la Ceba , d’Apel.les Mestres.

Festa al rebost

Avui al rebost

hi ha festa completa:

aquest vespre l’All

es casa amb la Ceba.

Hi ha acudit la flor

de la parentela

i lo més granat

de llurs coneixences.

Vestida de blanc

la Sal s’hi presenta,

la du de bracet

son marit el Pebre.

L’Oli compareix

dintre de la gerra,

i el Vinagre acut

en sintra lluenta.

El Sucre es remou

dintre la sucrera,

els xics Moixernons

arriben per rengles.

La cistella d’ous

també és de la festa,

també en són el Llard

i Safrà i  Canyella.

Tot són compliments

i grans reverències:

-Déu vos guardi, l’All!

-Santa nit! La Ceba!

Quan el nuvi es mou

tothom estossega

quan la núvia riu

tothom ploriqueja.

-Benvinguts, senyors;

comencem la festa;

saltem i ballem,

que ja romp l’orquestra.

L’orquestra és un grill

que amb delit rasqueja,

i un vol de mosquits

tocant la trompeta.

 Amb la meva aversió a les lletres inconnexes de moltes  cançons infantils, m’he plantejat el contingut de poesies com aquesta. Estem d’acord que el casament d’un llapis i una goma o d’un all amb la ceba no és un fet verosímil, però per a mi el text és coherent. És donar vida a objectes inerts (m’agrada que posi els noms comuns dels elements de la cuina amb majúscula per personificar-los) i fer volar la imaginació. Però tot té sentit: la ceba fa plorar, la sal és blanca i sempre va acompanyada del pebre …

Als nens els agraden les històries màgiques i fantàstiques. Estic a favor que una girafa parli, que un mirall sigui màgic, que una catifa voli o que un mini nen surti expulsat d’un bou mitjançant un pet, però que la història tingui un sentit (i no sigui tan heavy com “la lluna la pruna”).

Read Full Post »

Hi ha paraules que cobren un sentit diferent si es diuen dos vegades que si es diuen una.

En general, suposo que quasi totes les paraules si les diem dos vegades guanyen en intensitat.

Si diem que un bebé ha nascut amb cabell ens l’imaginem amb una mica de cabell. Si diem “però és que té “cabell cabell !””, ens l’imaginem amb una bona mata.

Un dia, comentant això amb el Manel i la Bolis em van dir que just hi havia un monòleg que havien sentit al club de la comedia que parlava d’això (no l’he trobat al you tube). I que una de les paraules (molt ben vista) era “piel”.

–          Un bolso de piel es pot referir a un bolso de plàstic imitant piel del Berska.

–          Un bolso de piel piel és un bolso car de pell pell, de pell de veritat.

Algunes de les paraules dobles que he pensat jo són:

–          nòvio: un nòvio és un noi amb el que surts

–          Un nòvio nòvio: és un noi amb el que vas en sèrio, que probablement ja coneix els teus pares i amb el que et planteges un futur.

–          Un noi negre: és mulato

–          Un noi negre negre: és negre del Congo

–          Un donut: és un cercle foradat que pots comprar al forn.

–          Un donut donut: és un donut autèntic de la marca donut (molt més bo)

–          Un moble de fusta: és un moble de color fusta d’ Ikea

–          Un moble o un parquet de fusta fusta: és de fusta “maciza”(i molt més car, com les coses de “piel piel”).

–          Un amic: és molta gent,que et cau bé, amb la que “prens algu”…

–          Un amic amic: és algú que t’estimes de veritat, és un grau més.

–          Un cafè: és café soluble, és café de la màquina de la feina…

–          Un cafè cafè: és un cafè bo.

I n’hi ha tantes!!! Aquestes són les primeres que m’han vingut al cap.

Read Full Post »

M’encanta fer llistes. La  llista de què he de posar a la maleta, llista de coses que he fe fer , llista de possibles posts que vull escriure, llistes de paraules…

El millor de les llistes és anar “tatxant” el que tens fet. Fins i tot a vegades, absurda trampa, escric coses que ja he fet per poder començar a  “tatxar”.

Conec molta gent amb la mateixa passió per les llistes. El Quico n’és un fan, l’Ester fins i tot va començar un blog sobre les llistes. Recordo una llista de llistes molt bona:

–          Llista d’espera

–          Llista de convidats

–          Llista de la classe

–          Llista de la compra…

L’última llista que he fet té mooooltes coses per “tatxar”. Es tracta d’una llista de coses que em molesten.

La idea surt d’un llibre que vaig regalar per Sant Jordi a l’Oriol, “Coaching para el éxito”.

En el primer capítol explica que a diari gastem molta energia en coses que podríem eliminar.

Per exemple, cada matí comprovem que aquella bombeta no s’encén i l’hem de canviar, o que el botó d’aquella jaqueta està a punt de caure, ens posa de mal humor veure-ho però no el cosim, o que tenim molta roba que no ens posem mai. Quan pugem al cotxe recordem que ha de passar la revisió fa 3.000 km, i et mires al retrovisor i penses que fa dies que no vas a la pelu o t’arregles una mica, o que a la feina tenim la taula plena de papers que mai ens parem a ordenar i tirar.

I així, moltes coses més.

Doncs es tracta de fer una llista de coses que a diari et posen de mal humor. Coses que pots millorar o solucionar.

Primer has de fer subapartats! Bien! Llista amb subllistes!

Casa/feina/parella/jo…

He “disfrutat” fent la llista, tot i que encara no puc tatxar gaires coses. Mentres,  vaig veient com la casa millora gràcies a la llista, ja molt “tatxada” de l’Oriol, i, com que teníem coses comuns, puc eliminar coses de la meva.

He trobat bona idea fer aquesta llista, hi ha coses fàcils, que em donaran una satisfacció immediata, i coses que requereixen més temps i esforç, que quan faci, si faig, encara em proporcionaran una satisfacció més gran.

Segons el llibre, ja us ho podeu imaginar, molta gent fent la llista ha començat a millorar la seva vida i això l’ha portat a fer canvis a la feina, a les prioritats de la vida… Clar que també és perillosa. Explica el cas d’una dona que després d’uns dies d’eufòria per haver aconseguit “tatxar” tota la seva llista, se’n va adonar que seguia sense ser feliç i que el que realment havia de “tatxar” de la seva vida era al seu marit.

De moment, mentre penso què puc començar a fer de la meva llista de coses que em molesten, vaig a  “tatxar” “el post de les llistes” de la meva llista de posts pendents.

Read Full Post »

Amb els nens de la classe hem seguit profunditzant en el projecte dels metges i hem muntat en un racó de l’aula el nostre propi consultori.

Primer de tot els vaig demanar què podíem fer per decorar-lo. Què hi havia a les parets dels metges.

I vam fer “aquell cartell que diu lletres i números per veure si t’han de posar ulleres“:

“una foto del cos humà”


i “aquella senyora que fa així perquè s’ha d’estar en silenci”

Quan hi juguen tenen bates de metge, xeringues, venes, pals per mirar el coll, tirites… i molt material de veritat que ens han donat mares i pares de l’escola metges o infermers.

I , per acabar de fer-ho un simulacre real els hem confeccionat uns fulls de receptes, que sempre em fa molta gràcia llegir:

Aquest de “veu borrós” el trobo boníssim:

Read Full Post »

passió

Un lector del blog em va proposar que busqués l’etimologia de la paraula “passió”.
De seguida em va entrar la curiositat, però primer vaig decidir parar-me a pensar com definiria el diccionari normal “passió” i què era per mi la passió.
El primer que em va venir al cap va ser la passió en el sentit amorós o sexual: “Una relació passional”. Com es podría definir?… no sé….”fogositat?, deixar-se emportar pels sentiments, pels impulsos? “.
En segon lloc, vaig pensar en la passió com a manera de fer o viure les coses: “Ser apassionat”. Una apassionat del Barça, de la feina, del cinema… O simplement posar passió quan fas una cosa. Com es podría definir? ….no sé… “fer les coses amb entusiasme?”, “volcar-se en una cosa?”
Per últim, em va venir un flash d’una altra passió: “La passió d’Esparraguera”. Clar! També hi havia la Passió en el sentit religiós, que mai he sabut massa a què es refereix exactament: A la mort i la resurrecció de Jesucrist?
Amb aquestes idees al cap vaig buscar passió al diccionari:
passió

1 1 f. [LC] Acció de patir o endurar una pena infligida.
1 2 [MD] [ZOA] passió ilíaca Sofriment causat per l’obstrucció de l’intestí.
2 1 f. [JE] [FLL] Representació de la passió de Crist provinent del drama litúrgic medieval. La Passió d’Ulldecona.
2 2 f. [MU] Oratori sobre el text evangèlic que narra la passió i la mort de Crist.
2 3 f. [LC] [RE] Narració evangèlica de la detenció, el judici, la crucifixió i la sepultura de Jesucrist. La passió segons sant Mateu.
3 1 f. [LC] [PS] [FS] Emoció intensa. L’orador parlà bé, però sense passió.
3 2 f. [LC] [PS] [FS] Inclinació viva, vehement, violenta, de l’ànim envers una cosa. Té la passió de la música. Té passió pel futbol. Això és la seva passió.
3 3 f. [LC] [PS] Amor violent.
3 4 f. [LC] Necessitat imperiosa. Passió de son. Passió de riure.
4 1 f. [PS] Afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l’afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i àdhuc anul•lades la capacitat de judici i la voluntat.
4 2 f. [PS] Tendència o emoció sexual intensa, fortament arrelada.
5 f. [PS] Categoria aristotèlica, contraposada a l’acció, que expressa l’estat d’un ens afectat per l’acció d’un altre.
Doncs la primera definició és la religiosa! I quants matisos hi ha amb la resta de passions!!!!
Després d’això, vaig agafar el diccionari etimològic i la primera sorpresa va ser que no hi havia una entrada per la paraula “passió”.
Si buscaves a la part final del diccionari “passió”, et dirigia a buscar-la per “patir”.
I vaig buscar patir:
Passió: s-XII. Del llatí passio-onis: ‘sofriment’
Passional: ‘susceptible de dolor o passió’
Doncs la paraula “passió” ve de “patir”. Suposo que en part entenc l’origen. Sovint una relació passional comporta patir (però també gaudir no?).Sovint quan fas una cosa amb passió, quan t’impliques en una feina, en un projecte…et comporta patir perquè tot surti bé, et comporta tenir maldecaps i disgustos (però també alegries i resultats no?). En el cas de Crist suposo que la passió li va comportar moooolt patiment, no em vull imaginar el patiment de la crucifixió!!! (però també va ressucitar!, que no ho pot dir tothom).

Read Full Post »

Older Posts »