Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 27/05/2011

Ahir el Guim em va dir “T’estimo”. “Buenu”, no ho va dir conscient del que deia ni d’una manera espontània, més aviat ho va dir per imitació. Jo li vaig dir “t’estimo” (com molts altres dies quan el poso a dormir, i  sense esperar cap resposta) i ell, mirant-me, em va dir “t’estimo”. Llavors jo li vaig dir “jo també t’estimo” i ell va repetir “jo també t’estimo”.

Tot i que fós per repetició, vaig notar aquella emoció de quan et diuen “t’estimo”, com una bola d’emoció a la panxa (amb més intensitat per tractar-se de la primera vegada que m’ho deia el meu fill).

Crec que, tot i no saber-ne el significat, ja sap que és una cosa bonica de dir. Després, quan va arribar l’Oriol, li vaig dir fluixet al Guim: “Diga-li també al pare “t’estimo” que li agradarà”.

I quan l’Oriol es va apropar li va dir “t’estimo”, amb aquell somriure previ de saber que diràs una cosa que agradarà a l’altre.

Després, vaig pensar que potser ara estarà un temps que s’atrevirà a dir “t’estimo” de manera natural. A mi, a vegades els nens de la classe em diuen de repent “Paula t’estimo”!

Però passaran els anys i probablement, com hem fet tots, anirà amagant aquest atreviment i cada vegada li costarà més pronunciar aquestes paraules.

Recordo la importància que té en una relació el moment en el que et dius “t’estimo” amb el teu nòvio. Ara que hi penso potser és el moment en el que passa a ser “nòvio nòvio”?

Era un punt d’inflexió  i molt comentat amb les meves amigues: “ja m’ha dit “t’estimo””. Era un atreviment per part d’un dels dos que esperava expectant tenir una bona acollida. Havia de ser el moment  just, ni massa d’hora (perquè acollonia) ni massa tard (perquè podia originar discussió).

Amb tot això de “t’estimo” m’ha vingut al cap un capítol del llibre de la meva mare “Des de la meva pissarra” Ed. Saragossa (un llibre (que recomano molt) que parla amb optimisme de la feina de  mestra i que també fa interessants i encertades reflexions de la vida).

Us transcric l’inici d’un capítol titulat “Paraules d’amor”

Senzilles i tendres, no en sabíem més teníem quinze anys, no havíem tingut massa temps per a aprendre’n, tot just despertàvem del son dels infants…”

(… ) És una gran veritat el que diu, però no ho hauria de ser. Hauríem d’haver tingut temps d’aprendre a pronunciar paraules d’amor i, com tot el que s’aprèn, convé practicar-ho.

Jo dic sovint als nens que els estimo, els ho dic un per un, però també davant de tot el grup. És ja un clàssic que quan ja ha passat una bona part del curs (sempre és important no mentir als nens o, almenys fer-ho només per una bona causa), en un moment que criden molt els faig callar completament; costa però ho acabo aconseguint, i els dic sense veu, però vocalitzant molt: “us estimo”. Llavors els pregunto si saben el que els he dit i sempre ho han entès perfectament. Després hi afegeixo que normalment les coses importants es diuen sense cridar, i pugem al pati. No convé mai avorrir l’auditori, i menys quan parlem d’un tema seriós”.

En fi, que crec que ens hem d’atrevir més a dir “t’estimo”, anar-ho practicant. Com més ho fem més fàcil i natural serà dir-ho. Està clar, però, que sense abusar-ne, perquè no perdi importància i ens segueixi creant aquella bonica sensació de la bola d’emoció a la panxa.

Read Full Post »