Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2011

El Guim té un ànec de “peluche” (de fet és una ànega) que li va regalar la meva tia Merche (per a mi sempre serà la meva tia) quan va néixer.

Sempre ha tingut debilitat per aquest “ninu” , especialment fa pocs mesos quan li ha començat a fer més cas i a demanar-lo. El va batejar com a “Pipau”, em va fer gràcia que li posés aquest original nom que és com ell diu, en l’idioma Guim, “si us plau”.

Però de seguida vaig entendre la tria del nom, no podia ser cap altra.

Quan demana un palito de pa al súper jo li dic:

– Què es diu Guim?

I ell diu : Pipau palito.

Quan exigeix una cosa de males maneres li fem la reflexió… Com es demana Guim?

I ell diu: Pipau

Quan agafa una joguina a un altre nen sense demanar-li tornem a intervenir: Com es demana la pala al nen?

I ell, amb la lliçó apresa, s’acosta al nen i li diu:

– Pipau la pala.

Així, que quan li vaig preguntar:

– Com es diu aquest ànec?

Ell, seguint el patró de la pregunta, va respondre el que tocava:

– Pipau.

I així se li ha quedat, aquí teniu a l’ànec Pipau:

Com a reflexió personal he pensat que potser som massa pesats amb el “gràcies” i el “pipau”, els grans tampoc ho diem taaaant!

Read Full Post »

Mahalta

En un dels primers posts us vaig parlar de Màrius Torres, un poeta que m’agrada molt. No podia deixar de dedicar un post sencer a les paraules que ell va dedicar a Mercè Figueres.

Màrius va morir al sanatori de Puig d’Olena als 32 anys l’any 1942 malalt de tuberculosi. Els darrers set anys de la seva vida els va passar al sanatori on va conèixer a Mercè Figueres, a qui en els seus poemes anomena Mahalta.

“La vida del poeta lleidatà Màrius Torres es veié il·luminada per un parèntesi resplendent

que, de cop i volta, l’omplí de sentit: el descobriment de Mercè Figueras, Mahalta,

durant la seva estada al sanatori de Puig d’Olena, malalt de tuberculosi.

Mercè Figueras a més d’amiga, fou –segons paraules del mateix poeta-

“l’Ange Gardien, la Muse i la Madonne”  (m’encanta aquesta triple denominació), l’única entre les dones que havien atret l’atenció de Màrius, amb qui tingué l’oportunitat de viure una llarga relació sentimental; “

Torres escriu 9 poemes a Mahalta. Els que a mi més m’agraden són aquests:

CANÇÓ A MAHALTA 

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules. 

Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla. 

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa. 

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l’infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d’ella. 

CANÇÓ A MAHALTA 

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te’n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l’últim zenit del teu braç. 

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
d’entrar tot sol en un jardí.

CANÇÓ A MAHALTA 

Com la boirina que s’aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d’una estrofa
sense sentit; 

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall; 

com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font; 

així t’escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament. 

Però el que més m’agrada són les cartes que s’escriuen. N’hi ha 275! I el millor és imaginar-se que aquesta correspondència se l’enviaven estant tots dos en el mateix sanatori i veient-se a diari. Sovint fan al.lusió a coses que han passat aquell dia, de coses que han sentit i no s’han dit… La veritat és que sempre és més fácil dir les coses per carta no?

Reiteradament les cartes de Màrius parlen sobre la relació que mantenen. Es troba atrapat entre l’amor i la mort. Estima a la Mercè i té ganes de viure aquest amor però alhora és prudent perquè sap que probablement té la mort propera. Ha de ser molt fort viure aquesta situació!

“Mai no podrem superar aquestes muntanyes (…) No podem aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure a la

petita vall. I fem-la ben bonica, la nostra vall (…) Que cada una de les seves pedres estigui treballada amb les

nostres mans i el nostre amor (…) Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no pot

créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra

de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! el Paradís era també una

petita vall!”

 

“Ha estat la primera vegada que m’he donat tan completament a una amiga. En aquest sentit, tu ets molt més per mi que jo no sóc per tu. No m’agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m’has fet comprendre l’amor.
Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix? Què hi fa que nosaltres no puguem ésser això tan banal, tan de color rosa, que s’acostuma anomenar “enamorats”?

(…)

L’amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d’estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s’acontenta d’una caricatura de l’amor…
Jo no hi crec en una usada classificació de l’amor. Amor paternal, amor conjugal, amor diví, patriòtic, etc, etc.
Doncs jo veig igual l’amor. és el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m’estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una coloració diferent… “

 

 

Read Full Post »

Aquest cap de setmana ha fet un any que em vaig casar. El primer aniversari de boda he descobert que es diu “Bodas de Papel”. Tothom coneix les “bodes de plata” i les “bodes d’or” doncs mireu tots els que existeixen:

  • 1 año: Bodas de Papel.
  • 2 años: Bodas de Algodón.
  • 3 años: Bodas de Cuero.
  • 4 años: Bodas de Seda
  • 5 años: Bodas de Madera.
  • 6 años: Bodas de Hierro
  • 7 años: Bodas de Lana.
  • 8 años: Bodas de Bronce.
  • 9 años: Bodas de Arcilla
  • 10 años: Bodas de Estaño.
  • 11 años: Bodas de Acero.
  • 12 años: Bodas de Hilo.
  • 13 años: Bodas de Encaje.
  • 14 años: Bodas de Marfil.
  • 15 años: Bodas de Cristal.
  • 20 años: Bodas de Porcelana.
  • 25 años: Bodas de Plata.
  • 30 años: Bodas de Perla.
  • 35 años: Bodas de Coral.
  • 40 años: Bodas de Rubí.
  • 45 años: Bodas de Zafiro.
  • 50 años: Bodas de Oro.
  • 55 años: Bodas de Esmeralda.
  • 60 años: Bodas de Diamante.
  • 75 años: Bodas de Platino.

Amb l’Anna A.,  i després amb la Bolis, vam estar analitzant si els noms es referien cada vegada a un element més resistent, però és clar, la porcellana sembla més frágil que, per exemple, el bronze no?

Llavors, vam pensar que potser era cada vegada un material més valuós. Però tampoc acaba de quadrar perquè el fil sembla més barat que la seda no?

Què en penseu?

També he descobert que els anys de nòvios tenen nom!

1 año: Año de amor

2 años: Año de ternura

3 años: Año estrella

4 años: Año sol

5 años: Año luna

6 años: Año nube

7 años: Año garúa

8 años: Año llovizna

9 años: Año tormenta

10 años: Año temporal

11 años: Año de amistad

12 años: Año de bombril

Als inventors ja se’ls devien anar acabant les idees i vaig flipar amb “año de garúa” i “año de bombril”

He buscat què volen dir perquè no en tenia ni idea:

garúa.

(Del port. dialect. caruja, niebla).

f. Am. llovizna.

Bombril no surt al diccionari i només he trobat la resposta en un foro:

Anónimo dijo…hola me gustaria saber que significa el año de bombril si no mucha la molesti te dejo mi correo jm_1702@hotmail.com para ver si me puedes enviar lo q significa le agradesco

14 de febrero de 2011 12:29

MARISSA dijo…BOMBRIL , SIGNIFICA AÑO DE NUBE O ESPONJA (PALABRA PORTUGUESA)

La veritat és que tot això sóc conscient que és una “collonada”, però a mi saber noms de les coses, per tontos que siguin, m’encanta.

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

El curs que ve canvio d’escola després d’estar quatre cursos a la mateixa. Mai havia estat més d’un curs en una escola ni en cap feina. Al principi eren substitucions curtes, després llargues, després places provisonals … fins a quedar-me quatre anys fixe en un centre.

Quatre anys donen per molt i sobretot aquests quatre anys. El meu fill va anar creixent dins meu en els passadissos d’aquesta escola (segur que se n’ha emportat una miqueta en un raconet del seu cervell) i m’he casat i m’han sortit canes. I he vist com també altres companys s’enamoraven, es casaven, anàven a viure en parella i algunes, també, eren mares. Hem crescut en bloc, d’alguna manera.

I vaig començar amb un grup de nens espectants d’entrar a l’aula de P-4 amb una mestra que no coneixien i que l’any que ve ja faran tercer. I vaig tenir uns nens fent segon que veia de petits al pati d’infantil i que ja faran quart. I aquest curs l’he compartit amb un grup espavilat de P-5 que recordo plorosos a l’iniciar els primers dies a l’escola dels grans a P-3.

Cada curs em fa pena despedir-me dels meus alumnes, i aquest curs, si cap, una mica més perquè no els seguiré veient a través de la valla del pati de primària. Han estat els teus nens aquest any, has vetllat per ells, els has mimat, els has renyat, els has vist avançar i deixar-se anar, t’han fet riure i t’han tingut de referència. Durant aquell curs has estat significativa a les seves vides i ells ho han estat a la teva. Ja saps, perquè els anys t’ho han anat ensenyant, que el curs que ve tindràs uns altres nens amb els que t’implicaràs igual i ja no pensaràs tant en aquests, ni ells en tu, però el moment de posar fi a aquesta relació a mi sempre em costa.

Me n’ emporto moltes coses d’aquesta escola:  la metodologia dels racons, el treball de  filosofia, he après a ballar hip-hop, moltes coses de goril.les, dinosaures i papallones, unes experiències xules de les jornades culturals, conèixer els racons de la Garriga … però sobretot me n’emporto uns anys d’anar contenta a treballar, d’anar-me estimant  uns companys, de sentir-me a gust en un lloc amb l’agradable sensació que donen les coses conegudes.

Jo sempre m’imagino que cada moment important de la vida, cada etapa, ens afegeix com una mena de capa d’experiència. Com si fóssim una d’aquelles ampolletes (lletgetes, per cert) plenes de capes de sorra de colors. Doncs aquesta capa garriguenca serà una capa significant dins la meva ampolla.

Read Full Post »

Estic fent un curs telemàtic d’escriptura creativa. La primera pràctica et demanava, després de llegir un text d’Italo Calvino, que era una descripció amb moltes ennumeracions, que fessis una descripció en la mateixa línia afegint al final un fet fantàstic. M’ha sortit això:

“Olor de crema solar, tovalloles rebregades i buides, tovalloles amb cossos quiets que pensen, que parlen entre ells amb els ulls tancats, que escolten música, que llegeixen amb la panxa a terra. Peus que es mullen a la vora de l’aigua, peus enterrats a la sorra, peus que passegen, peus que intenten, sense èxit, quedar nets a les dutxes, peus que xuten pilotes, peus que salten perquè es cremen. Cubells i pales, llaunes, bosses grans que guarden roba, ulleres de sol, banyadors de colors, xancles, para-sols, flotadors i colxonetes. El soroll d’una piloteta impactant en unes pales de fusta, i de les converses properes, dels crits dels nens que juguen i del noi que ven begudes i gelats i, a vegades, també se sent una mica l’anar i venir de les ones.

I, de sobte, una onada, una mica més llarga i lenta, s’acosta a la sorra i hi deixa una mica del seu blau, i seguidament una altra afegeix més blau a la vora humida de la platja. I així, poc a poc, continua l’intercanvi colorista, perquè les ones deixen el blau però s’emporten el daurat de la sorra cap a dins el mar. I els banyistes comencen a notar que l’aigua s’escalfa i es va daurant al voltant del seu cos. I els que prenen el sol i juguen a la sorra senten fred sobre una sorra cada vegada més blava. I tothom es va mirant sorprès entre la por i la màgia del moment.

I  un mar daurat brilla, interminable als ulls i calent com una immensa banyera.

I  una bonica i estranya sorra  blava dibuixa petites ones com si fos un mar.”

Read Full Post »

El meu pare m’ha passat un llibre que li ha encantat. Portava anys buscant-lo i finalment l’ha aconseguit per internet. És un llibre que va ser editat per primera vegada l’any 1976, quan la seva autora, Carmelina Sánchez Cutillas (el nom és molt bo),  tenia 49 anys. Es diu “Matèria de Bretanya”. Tot just l’he començat a llegir aquests dies però ja hi ha trossets que m’han agradat molt.

Per començar, quan agafes aquest llibre, que és de segona mà, està ple d’anotacions a llapis als marges d’algú ,que fa anys, es va dedicar a traduïr les paraules que no entenia del valencià al castellà. Ja et dóna la sensació que tens un llibre amb la seva propia història i t’agradaria saber quines mans, abans de les teves, l’han fullejat.

M’ha encantat l’inici del llibre, el primer capítol que la Carmelina titula “Origen” on explica què l’ha portat a escriure’l:

“ He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats (…)

Els homes, les dones, els xiquets del passat están vius encara a la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms hábitats pels éssers i les coses que van existir un dia (…)

M’arrapo als records com qui s’arrapa a la terra dels avis, fins que aplegue a les portes el regne agredolç de la infantesa”

La meva àvia, els últims anys de la seva vida, va tenir també aquesta necessitat de deixar per escrit en un grapat de fulls els seus records d’infància i joventut. Tenia la sensació que ella era la última que ho podia explicar i que volia que nosaltres coneguéssim aquella història, que també era l’origen de la nostra. Eren anècdotes, records, descripcions de les estances de casa seva, sentiments … agrupats en el gran títol de “No diré cap mentida, però tampoc diré tota la veritat”. Posats a fer, ja que escrius tu la teva historia explica el que tu vulguis no?

La vam repartir entre fills, néts i nebots i d’alguna manera vam “salvar de l’oblit tot un món d’éssers i coses viscudes”.

Entenc molt bé aquesta necessitat. Jo sóc molt nostàlgica, potser massa. Si pogués viatjar en el temps, probablement, per cutre que sembli, crec que m’agradaria viatjar al meu propi passat, o al dels meus pares o els meus avis. M’agradaria tornar a fer un dinar familiar d’estiu a l’Arxé, que ja no existeix, i tornar a veure a la meva besàvia, als meus avis movent-se per casa seva,  veure com era “Ca la Rita” per dintre, que quasi no ho recordo i passejar fins a la Font de l’Oreneta per uns camins de terra que ara són plens de cases . O conèixer al meu avi que va morir de jove i veure’l ballar amb la meva àvia i entrar a casa les ties quan la meva mare era petita…

Entenc que en certa manera és absurd voler perdurar coses passades i que potser és donar-se-les d’important pensar que la teva història pot interessar d’aquí un temps a algú, però, almenys a mi, m’encanta saber coses d’abans.

La Carmelina divideix el llibre el petits capítols i, cada un d’ells és com una estampa, com una escena que t’imagines perfectament, us deixo amb unes línies:

“Per les costeres t’hi trobaves bacons xicotets i gallines i pollastres i xiquets. A l’estiu les xiquetes I els xiquets més menuts anaven en conill o amb una camiseta de tela que no els aplegava al melic, Eren uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i de paraules, de plors de xicons que es barallaven i de cançons de mares dormint als fillets. Per això no he pogut oblidar res …”

A part de la gràcia especial que li donen les paraules valencianes i el fet que escriu des d’uns ulls de nena , m’agrada l’atmòsfera que sap crear. Remou i emociona.

 

Read Full Post »