En un dels primers posts us vaig parlar de Màrius Torres, un poeta que m’agrada molt. No podia deixar de dedicar un post sencer a les paraules que ell va dedicar a Mercè Figueres.
Màrius va morir al sanatori de Puig d’Olena als 32 anys l’any 1942 malalt de tuberculosi. Els darrers set anys de la seva vida els va passar al sanatori on va conèixer a Mercè Figueres, a qui en els seus poemes anomena Mahalta.
“La vida del poeta lleidatà Màrius Torres es veié il·luminada per un parèntesi resplendent
que, de cop i volta, l’omplí de sentit: el descobriment de Mercè Figueras, Mahalta,
durant la seva estada al sanatori de Puig d’Olena, malalt de tuberculosi.
Mercè Figueras a més d’amiga, fou –segons paraules del mateix poeta-
“l’Ange Gardien, la Muse i la Madonne” (m’encanta aquesta triple denominació), l’única entre les dones que havien atret l’atenció de Màrius, amb qui tingué l’oportunitat de viure una llarga relació sentimental; “
Torres escriu 9 poemes a Mahalta. Els que a mi més m’agraden són aquests:
CANÇÓ A MAHALTA
Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l’infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d’ella.
CANÇÓ A MAHALTA
Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te’n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l’últim zenit del teu braç.
Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
d’entrar tot sol en un jardí.
CANÇÓ A MAHALTA
Com la boirina que s’aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d’una estrofa
sense sentit;
com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall;
com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
així t’escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.
Però el que més m’agrada són les cartes que s’escriuen. N’hi ha 275! I el millor és imaginar-se que aquesta correspondència se l’enviaven estant tots dos en el mateix sanatori i veient-se a diari. Sovint fan al.lusió a coses que han passat aquell dia, de coses que han sentit i no s’han dit… La veritat és que sempre és més fácil dir les coses per carta no?
Reiteradament les cartes de Màrius parlen sobre la relació que mantenen. Es troba atrapat entre l’amor i la mort. Estima a la Mercè i té ganes de viure aquest amor però alhora és prudent perquè sap que probablement té la mort propera. Ha de ser molt fort viure aquesta situació!
“Mai no podrem superar aquestes muntanyes (…) No podem aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure a la
petita vall. I fem-la ben bonica, la nostra vall (…) Que cada una de les seves pedres estigui treballada amb les
nostres mans i el nostre amor (…) Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no pot
créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra
de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! el Paradís era també una
petita vall!”
“Ha estat la primera vegada que m’he donat tan completament a una amiga. En aquest sentit, tu ets molt més per mi que jo no sóc per tu. No m’agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m’has fet comprendre l’amor.
Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix? Què hi fa que nosaltres no puguem ésser això tan banal, tan de color rosa, que s’acostuma anomenar “enamorats”?
(…)
L’amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d’estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s’acontenta d’una caricatura de l’amor…
Jo no hi crec en una usada classificació de l’amor. Amor paternal, amor conjugal, amor diví, patriòtic, etc, etc.
Doncs jo veig igual l’amor. és el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m’estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una coloració diferent… “
Read Full Post »
Com a reflexió personal he pensat que potser som massa pesats amb el “gràcies” i el “pipau”, els grans tampoc ho diem taaaant!
paraulespetites.wordpress.com 