nostàlgia

El meu pare m’ha passat un llibre que li ha encantat. Portava anys buscant-lo i finalment l’ha aconseguit per internet. És un llibre que va ser editat per primera vegada l’any 1976, quan la seva autora, Carmelina Sánchez Cutillas (el nom és molt bo),  tenia 49 anys. Es diu “Matèria de Bretanya”. Tot just l’he començat a llegir aquests dies però ja hi ha trossets que m’han agradat molt.

Per començar, quan agafes aquest llibre, que és de segona mà, està ple d’anotacions a llapis als marges d’algú ,que fa anys, es va dedicar a traduïr les paraules que no entenia del valencià al castellà. Ja et dóna la sensació que tens un llibre amb la seva propia història i t’agradaria saber quines mans, abans de les teves, l’han fullejat.

M’ha encantat l’inici del llibre, el primer capítol que la Carmelina titula “Origen” on explica què l’ha portat a escriure’l:

“ He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats (…)

Els homes, les dones, els xiquets del passat están vius encara a la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms hábitats pels éssers i les coses que van existir un dia (…)

M’arrapo als records com qui s’arrapa a la terra dels avis, fins que aplegue a les portes el regne agredolç de la infantesa”

La meva àvia, els últims anys de la seva vida, va tenir també aquesta necessitat de deixar per escrit en un grapat de fulls els seus records d’infància i joventut. Tenia la sensació que ella era la última que ho podia explicar i que volia que nosaltres coneguéssim aquella història, que també era l’origen de la nostra. Eren anècdotes, records, descripcions de les estances de casa seva, sentiments … agrupats en el gran títol de “No diré cap mentida, però tampoc diré tota la veritat”. Posats a fer, ja que escrius tu la teva historia explica el que tu vulguis no?

La vam repartir entre fills, néts i nebots i d’alguna manera vam “salvar de l’oblit tot un món d’éssers i coses viscudes”.

Entenc molt bé aquesta necessitat. Jo sóc molt nostàlgica, potser massa. Si pogués viatjar en el temps, probablement, per cutre que sembli, crec que m’agradaria viatjar al meu propi passat, o al dels meus pares o els meus avis. M’agradaria tornar a fer un dinar familiar d’estiu a l’Arxé, que ja no existeix, i tornar a veure a la meva besàvia, als meus avis movent-se per casa seva,  veure com era “Ca la Rita” per dintre, que quasi no ho recordo i passejar fins a la Font de l’Oreneta per uns camins de terra que ara són plens de cases . O conèixer al meu avi que va morir de jove i veure’l ballar amb la meva àvia i entrar a casa les ties quan la meva mare era petita…

Entenc que en certa manera és absurd voler perdurar coses passades i que potser és donar-se-les d’important pensar que la teva història pot interessar d’aquí un temps a algú, però, almenys a mi, m’encanta saber coses d’abans.

La Carmelina divideix el llibre el petits capítols i, cada un d’ells és com una estampa, com una escena que t’imagines perfectament, us deixo amb unes línies:

“Per les costeres t’hi trobaves bacons xicotets i gallines i pollastres i xiquets. A l’estiu les xiquetes I els xiquets més menuts anaven en conill o amb una camiseta de tela que no els aplegava al melic, Eren uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i de paraules, de plors de xicons que es barallaven i de cançons de mares dormint als fillets. Per això no he pogut oblidar res …”

A part de la gràcia especial que li donen les paraules valencianes i el fet que escriu des d’uns ulls de nena , m’agrada l’atmòsfera que sap crear. Remou i emociona.