de plaça Espanya a casa l’àvia

Ahir per circumstàncies em vaig trobar a la Pl.Espanya i des d’allà volia anar a veure a la meva àvia. Hi ha coses de Barcelona que trobo a faltar: anar més sovint al cine, al teatre, quedar més amb gent, botigues … però el moure’t amb metro no n’és una.

Vaig trucar a la meva àvia per anunciar-li que ara venia:

– I com vindràs?

– Amb metro.

– No pots venir d’una altra manera? el metro de Pl. Espanya és pesadíssim! té uns passadissos que no s’acaben mai!

– Àvia, no tant!

No taaaant???? No ho recordava!!!! És una mena de “Pekín Express en África”! Una carrera de resistència, d’obstacles, una travessa pel desert (almenys la temperatura és la mateixa que al Sàhara)!

Vaig mirar el mapa de metros. Quina bona combinació que tinc!, vaig pensar, dos parades fins a “Sants Estació” – transbordo (paraula que em va molta gràcia i que realment explica el que és “transportar-te a anar a bordo d’una altra cosa”)- línia blava fins a “Verdaguer”. L’enllaç de la verda a la blava era d’aquells que ja els dibuixen com amb una doble anella que ja veus que és transbordo més xungo però tot i això em va semblar bon plan.

Bon plan???? Vaig començar a caminar i caminar seguint fletxes i cartellets verds, suant la gota gorda. Semblava una broma de mal gust. Jo crec que s’han estalviat ben bé una estació i te la fan fer a peu. Hi ha un moment donat que fins i tot et trobes això:

L’aeroport?  Crec que es van flipar i et venen a dir. “venga ya has andado tanto que si te animas un poco más llegas al aeropuerto!”.

Finalment pujo al primer metro i baixo a Sants Estació i venga! a fer aquella doble anella de transbordo xino xano. Hi va haver un moment que vaig veure la llum, (després de molt passadís, aire calent, escales no mecàniques i molts minuts) : Havia arribat una andana blava de “Sants Estació“!!!! bien! Ooooohhhh! ers la que anava en sentit contrari! i com vaig a la meva?

Doncs només vaig trobar una opció, una opció que detesto per la meva creixent claustrofòbia: un ascensor d’aquells blindats amb doble vidre rodejats només de formigó que m’horripil.len. A mi m’agraden els ascensors antics, com el de casa els meus pares, que si es para pots obrir la porta, cridar o fins i tot saltar al replà.

Uf! era el moment de Pekín Express més xungo, “la prueba de la imunidad”, vaig fer el cor fort i em vaig traslladar a l’andana bona.

Metro, més passadissos, més escales, més aire calent i vaig començar a veure la llum:

I em va fer gràcia fer la passejada fins a casa la meva àvia, la mateixa que havia fet molts dimecres de la meva vida anys enrere. Amb moltes coses iguals (els avis prenent el sol als bancs del Passeig Sant Joan, el Pàrquing Chile ocupant aquella cantonada, el bar amb terrasseta, el quiosc) i moltes noves (noves botigues i supermercats i bars).

Sort que després d’una hora de travessa la meva àvia (la mateixa que ballava en el post anterior) em tenia preparat un plan de lu més agradable (sembla que m’havia guanyat el premio de la imunidad):

I mentre em relaxava, ella em va explicar que només havia fet aquest recorregut de metro una vegada que es va haver d’anar a fer  el passaport a la Pl.Espanya quan va anar a París amb el meu pare (o sigui, quan el meu pare tenia 20 anys, o sigui, en fa 39) i que no ho havia tornat a fer mai  més! Jo crec que, seguint el seu criteri, tampoc ho repetiré.

Read Full Post »

“son tus perjúmenes mujer”

Sempre m’ha encantat la cançó “Son tus perjúmenes mujer”! Sí, “PERJJJÚMENES”! La cançó diu “perjúmenes” i sempre m’ha fet molta gràcia.

Avui l’he recordat i he intentat descobrir de què ve dir pejúmenes i he trobat una explicació que m’ha agradat:

“El habla popular manifiesta alteraciones en la estructura de las palabras (metaplasmos), que ocurren en el español general. Citemos como ejemplo:

Adición al principio o prótesis: abajar (por bajar), almareado (por mareado), arrecostar (por recostar), arrejuntar (por rejuntar), descambear (por cambear).

Adición en el medio o epéntesis: cónyugue (por cónyuge), espumarajo (por espumajo), descharchalado (por descharchado), perjúmenes (por perfumes).

 Nuestros campesinos (està parlant de Nicaragua)dicen “perjúmenes”. ¿De dónde surgió el término “perjúmenes”. Los hablantes del campo lo han tomado de una serie de plurales de voces cultas que han oído en algún lado: resúmenes, exámenes, certámenes, volúmenes, dictámenes…”

El tema de “me sulivellan” l’intenta explicar el cantant en el vídeo però no m’acaba de quedar clar …..

La cançó m’ha fet recordar una escena de la pel.lícula “Kamchatka”.Una escena que recordava màgica i que encara em va guanyar més màgia quan la meva àvia Josefina em va dir que havia plorat molt veient-la perquè ballaven així amb el seu marit i el meu pare quan era petit.

El youtube, que també és màgic, m’ha fet recuperar l’escena. Aquí us la deixo:

Read Full Post »

“de tal palo tal astilla”

Ahir ja va començar el curs i amb ell comencen les anècdotes diàries dels nens.

Com no, típica i tòpica, vam mantenir la conversa de com havien anat les vacances d’estiu. La majoria em destacaven que havien anat a la platja (Platja d’Aro, Roses, Sant Feliu, Menorca, Mallorca…), algun em va parlar de llacs i muntanyes i un parell, emocionats, explicaven un viatge màgic a Eurodisney amb castells, muntanyes russes, Mickey Mouse i princeses. O simplement parlaven de la piscina del poble o de que havien anat molt a jugar a casa un amic.

Quan va arribar el torn de l'”È”, que ja m’havien anunciat que era un nen molt apàtic i passiu, em diu:

– Jo no he fet res.

– Home “È” no m’ho crec! Segur que has fet alguna cosa!

– La meva mare no em porta pas gaire enlloc.

En la seva insistència, i per no agobiar-lo més, vam quedar que quan arribés la seva mare jo li demanaria que m’expliqués què havien fet, perquè potser ara ell no ho recordava.

Quan va arribar la mare, davant de l'”È” li vaig preguntar:

– Què heu fet aquestes vacances?

I una mare amb la mateixa cara i expressió que el seu fill va i em respon:

– No hem fet gaire res.

Read Full Post »

de festa major!

Avui és la festa major de Viladrau. No sé com m’ho faig però quasi sempre aconsegueixo arribar a veure el ball de la contradansa al matí. Avui en teoria treballava fins les dos però un error en les meves dades bancàries m’ha obligat a anar a la caixa més d’hora i he pogut presenciar un altre any aquest tradicional ball. És una dansa repetitiva i que potser no és massa espectacular però fa festa major i sempre fa gràcia veure-la. Tots els nens, que encara no van a l’escola, seuen a terra en cercle vigilats per  àvies que van un punt més mudades que cada dia, perquè és festa major. Hi ha senyeres per tot el poble i banderoles si mires al cel.

I hem anat a dinar a casa l’àvia de l’Oriol que ha posat el mantel de flors de festa major i l’aperitiu dels diumenges.

Em ve de gust sopar avui amb l’Oriol que no tenim nen i hi ha ball a la plaça. I demà sopar amb les amigues i anar al concert del poli. Fins i tot tinc ganes de veure birra en aquells vasos reciclables que només de posar-hi el nas ja et ve la ressaca del dia següent. I fins i tot, de trobar-me confetti al bolso mesos després.

Tinc ganes de veure la cara del Guim donant voltes als “caballitus” (quin nom deuen tenir en català?) amb més alegria que l’any passat que no les tenia totes, i portar-lo a veure els gegants.

I mentre escric això sento de fons les sardanes que mai sé si són alegres o tristes. I em ve el cap el poema de Joan Maragall: “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Potser és una observació exagerada perquè no és una dansa amb massa intríngulis però per a mi el més bonic que té és que sigui en cercle i que la gent s’hi pugui anar afegint. Recordo del poema de Maragall els versos que més m’agraden:

“La garlanda suaument es deslliga;

desfent-se, s’eixampla, esvaïnt-se al voltant

cada mà tot deixant a l’amiga

li sembla prometre que ja hi tornaran”

En fi, que ja treballo, sí, però l’estiu no s’acaba fins que no s’acaba la festa major. Estar de festa major és estar de festa. 

Read Full Post »