Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 24/09/2011

Ahir per circumstàncies em vaig trobar a la Pl.Espanya i des d’allà volia anar a veure a la meva àvia. Hi ha coses de Barcelona que trobo a faltar: anar més sovint al cine, al teatre, quedar més amb gent, botigues … però el moure’t amb metro no n’és una.

Vaig trucar a la meva àvia per anunciar-li que ara venia:

– I com vindràs?

– Amb metro.

– No pots venir d’una altra manera? el metro de Pl. Espanya és pesadíssim! té uns passadissos que no s’acaben mai!

– Àvia, no tant!

No taaaant???? No ho recordava!!!! És una mena de “Pekín Express en África”! Una carrera de resistència, d’obstacles, una travessa pel desert (almenys la temperatura és la mateixa que al Sàhara)!

Vaig mirar el mapa de metros. Quina bona combinació que tinc!, vaig pensar, dos parades fins a “Sants Estació” – transbordo (paraula que em va molta gràcia i que realment explica el que és “transportar-te a anar a bordo d’una altra cosa”)- línia blava fins a “Verdaguer”. L’enllaç de la verda a la blava era d’aquells que ja els dibuixen com amb una doble anella que ja veus que és transbordo més xungo però tot i això em va semblar bon plan.

Bon plan???? Vaig començar a caminar i caminar seguint fletxes i cartellets verds, suant la gota gorda. Semblava una broma de mal gust. Jo crec que s’han estalviat ben bé una estació i te la fan fer a peu. Hi ha un moment donat que fins i tot et trobes això:

L’aeroport?  Crec que es van flipar i et venen a dir. “venga ya has andado tanto que si te animas un poco más llegas al aeropuerto!”.

Finalment pujo al primer metro i baixo a Sants Estació i venga! a fer aquella doble anella de transbordo xino xano. Hi va haver un moment que vaig veure la llum, (després de molt passadís, aire calent, escales no mecàniques i molts minuts) : Havia arribat una andana blava de “Sants Estació“!!!! bien! Ooooohhhh! ers la que anava en sentit contrari! i com vaig a la meva?

Doncs només vaig trobar una opció, una opció que detesto per la meva creixent claustrofòbia: un ascensor d’aquells blindats amb doble vidre rodejats només de formigó que m’horripil.len. A mi m’agraden els ascensors antics, com el de casa els meus pares, que si es para pots obrir la porta, cridar o fins i tot saltar al replà.

Uf! era el moment de Pekín Express més xungo, “la prueba de la imunidad”, vaig fer el cor fort i em vaig traslladar a l’andana bona.

Metro, més passadissos, més escales, més aire calent i vaig començar a veure la llum:

I em va fer gràcia fer la passejada fins a casa la meva àvia, la mateixa que havia fet molts dimecres de la meva vida anys enrere. Amb moltes coses iguals (els avis prenent el sol als bancs del Passeig Sant Joan, el Pàrquing Chile ocupant aquella cantonada, el bar amb terrasseta, el quiosc) i moltes noves (noves botigues i supermercats i bars).

Sort que després d’una hora de travessa la meva àvia (la mateixa que ballava en el post anterior) em tenia preparat un plan de lu més agradable (sembla que m’havia guanyat el premio de la imunidad):

I mentre em relaxava, ella em va explicar que només havia fet aquest recorregut de metro una vegada que es va haver d’anar a fer  el passaport a la Pl.Espanya quan va anar a París amb el meu pare (o sigui, quan el meu pare tenia 20 anys, o sigui, en fa 39) i que no ho havia tornat a fer mai  més! Jo crec que, seguint el seu criteri, tampoc ho repetiré.

Read Full Post »