Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for octubre de 2011

Aquestes setmanes amb els nens de la classe de P-5 estem treballant el poble.

En un moment donat va sorgir a la conversa què era l’Ajuntament i què s’hi feia.

Les aportacions van ser molt bones:

– El M. només tenia claríssim que a l’Ajuntament hi fan els “abonus” de la piscina.

– El R. deia que per escollir a l’alcalde posen els noms de tothom del poble en una caixa i en treuen un i que el que surt ha de ser l’alcalde. (Vaig trobar ideal aquesta interpretació de l’urna que devia haver vist alguna vegada repleta de sobres).

– L’A. (genial) va afegir: I per si hi ha algú que aquell dia no hi ha pogut anar, després pengen la foto de l’alcalde per tot el poble perquè ho sàpiga.

Per aclarir tot això, i aprofitant que l’alcalde és el pare d’un nen de la classe, ens va visitar i ens va aclarir els dubtes. Ens va explicar com anava això de les candidatures i les votacions, que l’Ajuntament arreglava les coses que s’espatllaven que eren de tothom, que tots els pares havien de posar una mica de diners per ajudar a arreglar les coses i a fer-ne de noves … Ho va fer molt bé i vam aprendre coses. Al cap d’una estona la conversa, però, es va centrar massa en els fanals. Ell ens va posar l’exemple de que ara s’havia d’il.luminar un carrer nou i a partir d’aquí van sortir moltes preguntes:

– I si l’alcalde posa un fanal aquí i una altre aquí i un altre aquí i nosaltres no volem?

– Doncs ho podeu anar a dir a l’Ajuntament i en podem parlar …l’alcalde no pot fer només el que ell vol…

– I si hi ha algú trenca un fanal amb una pedra?

– doncs si sabem qui és li farem pagar.

– I  i i (una mà aixecada impacient amb ganes de parlar) i si és l’alcalde el que tira la pedra i trenca el fanal?

Read Full Post »

Ahir vaig anar a comprar un dels dos “súpers” de Viladrau. El concepte que més bé els definiria, sobretot a aquest, és “colmado”, una paraula lletja de collons però que fa molta gràcia.

Em va sorprendre observar que sobre la bàscula hi reposava un diccionari Collins Español-Inglés/English-Spanish! I els vaig demanar:

–          Que el necessiteu molt? (mai he vist  gaire estranger a Viladrau, potser alguuuun alguuuna vegada).

–          Home … alguns a l’estiu sí (em respon una de les dos germanes de setanta i pico de darrere el taulell). Nosaltres quan trobem la paraula ja se’ns ha fet fosc, així que els hi donem a ells perquè la busquin.

Em va fer molta gràcia l’estampa, sobretot en un vespre d’octubre en el que l’única presència de la botiga era la meva i les meves passes les úniques del carrer estret empedrat al sortir a fora.

Suposo que si poses en un costat de la balança fer un esforç per entendre’t i a l’altre no deixar de vendre 300 gr. de pernil dolç, surt a compte.

Read Full Post »

L’últim llibre que he llegit, gràcies a la gentilesa de la meva cosina Anna que me’n va deixar uns quants, és “MALENA ES UN NOMBRE DE TANGO”. M’ha agradat molt. És d’aquests llibres que explica vàries generacions d’una família, que a mi m’encanta. A més vas decobrint secrets, vas lligant caps … en fi, molt recomanable.

Ja fa dies que l’he acabat però ja he agafat el llibre en vàries ocasions per rellegir trossos, sobretot d’una conversa que la Malena, adolescent, té amb la seva àvia paterna: la Soledad.

Quasi tot el llibre se centra en la família materna de la Malena i aquella tarda ella se n’adona que quasi no sap res dels seus avis paterns i pregunta a la seva àvia tot el que el seu pare mai li ha explicat. Descobreix que el seu avi era republicà i que va morir amb valentia, però deixant a la seva dona amb dos nens petits i un en camí. L’àvia li explica com es van enamorar, la relació que tenien … hi ha molts fragments preciosos. Us en deixo un fragment:

“Perdí a mi marido y hubiera preferido morir con él, y no es una frase hecha, te lo juro por su memoria, que es lo único sagrado para mí, y te lo juro a ti, que eres su nieta, que hubiera preferido morirme a sobrevivirle, tenía sólo treinta años, pero si él me hubiera dejado, me habría ido a morir con él, y en cambio me tocó vivir. He vivido sin ganas un montón de años, me he levantado de la cama miles de mañanas y he vuelto a ella miles de noches sin esperar nada, sabiendo que el presente estaba hueco, y el futuro igual de vacío, que sólo podría trabajar, comer, digerir y dormir, siempre lo mismo, hasta el día de mi muerte, y sin embargo… Ahora, que me estoy haciendo vieja, me doy cuenta de que, si perdí a Jaime, fue porque lo tuve, y creo que no cambiaría mi vida por la de nadie. Creo que, si cambiara, volvería a perder.

Entonces, sus ojos, que durante unos minutos habían paseado por el techo de la habitación sin decidirse por ningún lugar concreto, se detuvieron en el asombro que dilataba los míos, y la abuela, más lejos que nunca de la tristeza en la que debería haberla enterrado su discurso, me sonrió.

–          No lo entiendes, ¿verdad?

–          No – admití.

–          Eres muy joven, Malena, demasiado joven, por muy joven, por muy gordo que sea el disgusto que te acabas de llevar, y aunque tú creas que ya lo sabes todo. Cuando tengas mi edad, lo comprenderás. Hay mucha gente que no es feliz nunca en su vida, ¿sabes?, a tu edad no os lo podéis creer, habría suicidios masivos si cada uno pudiera mirar su futuro por un agujerito, pero hay mucha gente que no tiene suerte nunca, nunca, ni siquiera en las cosas estúpidas, si les gusta el azúcar, resulta que son diabéticos, y desgracias por el estilo. Yo a pesar de todo, no soy como esa gente, yo tuve suerte, mucha suerte, y si mi caída fue tan brutal, si me hice tanto daño, fue porque cuando me estrellé contra el suelo venía de muy arriba. De muy, muy arriba. (aquest trosset m’encanta)

No me gustaron sus palabras, no esperaba tanta conformidad de una bailarina tan intrépida, de una estudiante tan tenaz, de una tan decidida corredora de obstáculos.

–          Esto suena un poco a resignación cristiana no?

–          No lo creo- y soltó una carcajada-. Eso suena más bien a abuela vieja habla con nieta joven.

–          Y entonces yo me reí con ella.

 

–          Mira Malena, no creo que haya habido nadie en el mundo, nadie, que haya estado más enamorado que yo cuando me enamoré de tu abuelo. Igual sí, seguramente mucha gente, pero más no, y otra vez estoy hablando en serio. Eso ya fue bien tremendo, sobre todo porque los dos sabíamos que lo nuestro, en el fondo, era un lujo, que la gente no se suele enamorar así, sin reservas, sin dudas, sin que haga falta echarle voluntad, retrasando cada noche el propio sueño para dar ventaja al sueño del otro, sólo para mirarle y verle dormir a nuestro lado.”

 

 

Read Full Post »

Són molts els dies que posem el Guim a dormir i ens crida que hi anem al cap d’uns minuts amb qualsevol excusa: aigua, s’ha caigut (= he tirat expressament) el chupete …

Sovint, per convènce’l que ha de dormir li donem una explicació:

– Guim, a dormir que demà has d’anar al cole i has de descansar.

– A dormir que demà  anirem a Barcelona a veure l’àvia i l’abuelo.

– A dormir que demà saps a qui veurem?

etc ….

I , a vegades, es queda fent un monòleg en veu alta intentant motivar-se a sí mateix per dormir : “demà nirem a Bartelona i veuré a l’àvia, al buelo, Bolis, Manel… i va parlant sol.

Ahir em va fer gràcia que en una d’aquestes anades mecàniques i ràpides, sense explicacions, em diu:

Mare explica’m coses!

i jo, sorpresa ….

– De què?

– Coses de quan em deperti!

Read Full Post »

Fa temps vaig llegir a no sé on les diferències entre el llenguatge dels homes i les dones.

Un dels aspectes que comentava era el vocabulari referent als colors dels dos sexes.

Mentre els homes tenien un nom per a cada color: blau, verd, vermell…; les dones matitzaven molt més el to. Tenien un llenguatge més ric de colors.

Hi vaig estar ràpidament d’acord. Són pocs els homes que conec que concretin :verd oliva, verd hospital, verd “botella”, verd gespa, blau-verd, blau turquesa, blau marí, blau cel, groc pollito... la llista seria infinita. El que sempre m’ha fet més gràcia és el “gris marengu”, no sé d’on pot sortir el nom però tothom ( o almenys les dones) té clar quin és i el diferencia del gris perla perfectament.

Només centrant-nos amb el blanc ja sembla agafar pes la teoria. No conec a cap núvia que s’hagi casat de blanc.

–          Et cases de blanc?

–          Sí, bueno, no de blanc, és un blanc trencat. O és un color “achampanyat”, o “cáscara de huevo” …

Tothom a la búsqueda de que la roba quedi blanca blanca (molt blanca)amb lejía, kalia oxi action i productes que venen del futur i, en canvi, el vestit de núvia tothom el busca un pèl brut!

Crec que als ulls masculins tots els vestits de núvia serien catalogats com a blancs.

 Per veure si podia demostrar aquest principi, divendres vaig fer una petita enquesta als meus amics que sopaven a casa: quatre homes i quatre dones.

El primer color per a mi tenia una denominació clara: CAQUI.

L’Oriol davant la pregunta “ de quin color és?” es va quedar en blanc: Ni idea! Després va parlar de GRIS!. Semblava que ho tindria fácil però entre els altres enquestats hi va haver un parell d’homes que van parlar de caqui mentre que també hi va haver dos dones que es van quedar amb el verd. La Marta consideraba que aquest és el “MERDA D’OCA”.

El segon color és el que jo tinc catalogat com a TEJA.

L’Anna i la Bolis em van sorprendre amb CALDERA, potser un pas per davant, la Clara i dos homes van coincidir amb el meu TEJA  i els altres el va etiquetar de TARONJA.

L’últim to era, per a mi, el MALVA.

La Clara va coincidir amb mi i els altres van dir LILÓS, LILA, ROSAT …i tant un home com una dona van parlar de un punt BURDEUS.

Així que, almenys amb aquesta mostra, no he demostrat gaire res.

S’ha de dir que el Sergi va confessar que ell en sabia molt de colors perquè era l’encarregat de material de l’escola on treballa. Jo també he estat encarregada de material i sé la informació que això dóna ja que quan demanes les cartolines totes tenen un nom concret: verd billar, groc canari …

Jo però, segueixo pensant que, fora d’enquestes, les dones en els seu parlar del dia a dia tenen més vocabulari cromàtic. No?

Read Full Post »