Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2011

M’acabo d’acabar “Los buscadores de conchas” de la Rosamunde Pilcher. M’encanten els seus llibres. Són absorbents i deliciosos. Com diu la meva mare, aconsegueix que si explica que “estaban encerando el suelo del salón” t’entrin unes ganes tremendes d’ “encerar suelos”.

El que m’agrada són les atmòsferes que crea. Aconsegueix fer-te imaginar perfectament els paisatges, les cases, les habitacions, els jardins, les vestimentes…  amb tots els detalls.

És cert que hi ha llibres en els que els espais està bé que te’ls imaginis com vulguis o que no tenen una importància notòria però en els de la Rosamunde Pilcher sí que tenen pes, i molt.

M’agrada que em descrigui que “llevaba una falda de tweed” (sempre van amb molt tweed que no sé gaire què és però a la que llegeixo la paraula ja sé que estic dins l’atmòsfera Pilcher), que em descrigui la copa que es beuen (li donen bastant al “tragu” també) o el “café negro y las tostadas con mermelada de naranja” que esmorzen. M’agrada que em parli de quines flors llueixen al gerro, encara que no en tingui ni idea quan llegeixo “frisias” de com són. Als llibres de la Rosamunde sempre hi ha també llars de foc enceses i molts coixins i cartes escrites a mà.

En aquest llibre en concret, a més,  hi ha quadres. “Los buscadores de conchas” de fet , és un quadre. Cada quadre citat te l’imagines perfectament i et dóna la sensació d’haver-lo tingut exposat davant teu.

I cada vegada que llegeixo un llibre seu m’entren ganes de viatjar a Cornualles, a Porthkerris i als escenaris ventosos on passen les seves històries. La veritat és que aquesta vegada fins i tot (una mica freaky)  he buscat imatges al google i m’ha sorprès veure que les fotografies trobades eren semblants a les que recreava llegint.

Us deixo petits trossets d’atmòsfera Pilcher:

“Por ahora todo estaba listo. Las chimeneas de la sala de estar y el comedor estaban encendidas, las bebidas preparadas, el vino abierto para que se airease. Allí, en la cocina, el aire olía al aroma de un rosbif asado lentamente, cebollas al horno y crujientes patatas. Había hecho un pastel, pelado manzanas, cortado en trocitos pequeñas judías verdes, rallado zanahorias. Más tarde dispondría los quesos en una tabla, molería café, desnataría la espesa crema de leche que había comprado en la lechería del pueblo. Con un delantal para proteger la falda, lavó algunos cacharros de la cocina, limpió la mesa con un trapo húmedo, llenó una jarra i regó los geranios”.

“Fue con cierto alivio que llegó por fin a la verdulería, una diminuta construcción triangular en el cruce de dos callejuelas. Al abrir y entrar, una campanilla sonó sobre su cabeza. La tienda estaba vacía y olía agradablemente a chirivías, manzanas y a tierra; cuando la puerta se cerró, una cortina en la pared del fondo se levantó apareciendo en señor Penberth, el cual llevaba su habitual traje de trabajo azul marino típico de la región de Guernesey y un sombrero en forma de hongo”.

També tinc més coses a agraïr a la Pilcher aquesta vegada. M’ha fet descobrir un poema de Louis MacNeice (autor que desconeixia)  . En el llibre hi ha aquest tros:

 “Septiembre ha llegado, le pertenece a ella,
Cuya vitalidad salta en otoño,
Cuya naturaleza prefiere
Árboles sin hojas y un fuego en la chimenea,
De modo que le entrego este mes y el próximo
Aunque todo mi año debería ser para ella quien ya ha convertido
en  intolerables o confusos muchos de sus días
Pero otros muchos en muy felices;
Quien ha dejado un perfume en mi vida y a mis muros
Danzando una y otra vez con su sombra;
Cuyo cabello está enredado en todas mis cascadas
Y los besos recordados siembran todo Londres..”

L’he rellegit moltes vegades. M’encanta. Quan he acabat el llibre he buscat el poema per internet i he descobert que és molt més llarg i que té altres trossos preciosos com aquest:

“Tú, a quien recuerdo alegre o cansada,
Sonriente mientras bebes o en la cólera chispeante,
Inoportunamente deseada
En barcos, en trenes, en caminos al caminar.
A veces descuidada, a menudo elegante,
Tan fácilmente vulnerable, de buena gana receptiva,
A quien una tontería podría resultarle irritante
O podría ser maná o bálsamo.
Cuyas palabras tropezarían unas con otras
Y se lanzarían de pura excitación,
Cuyos dedos se enredaban y fundían
cuando eran afectuosos.
Te recordaré en la cama con los ojos
brillantes o en un bar revolviendo el café
abstraída y sobre tu plato la blanca
colilla humeante que tus labios han manchado de carmesí.”

Read Full Post »

Ajudada per una noia, amb la que tinc la sort de treballar i que està plena de bones idees, i per un curs inspirador que estic fent,  hem fet les Pàgines Grogues de la classe.

En unes Pàgines Grogues corrents hi podem trobar diferents serveis que ens poden ser útils: un “cerrajero”, una botiga, un restaurant … Doncs les nostres també pretenen reunir els serveis que podem oferir dins el grup. Es tractava que cada nen pensés una cosa que ell sabés fer molt bé (també ens permet treballar l’autoestima, l’autoconeixement). Va ser bonic que una nena no sabia què dir i els altres ràpidament li van saber dir una cosa amb què era bona.

Quan algú necessiti ajuda en alguna cosa, pot consultar les pàgines a veure si troba un company que elpugui ajudar.

Bastants es consideraven bons jugant a bàsquet, a futbol … però tenim un repertori variadet:

També tenim oferiment d’ajuda amb la lectoescriptura:


L’È, que és mandrós i triga hores a fer la feina, deu haver pensat: “Tu, jo m’oferiré poc que no em toqui fer massa res.”. I ho ha aconseguit! oferint un servei que pot ser necessari en un període curt de temps:

I el servei del G..tot i que sembli estrambòtic potser el podem necessitar quan estudiem les formigues!!!

Read Full Post »

Al Guim li encanta anar amb cotxe i mirar per la finestra. Li encanta veure camions, “màquinaz ezcavadolas”, àmbulàncies, llums … i també el que ell anomena “pilotes”, bé, de fet diu “pilotaz”:

Hi ha “pilotaz” amb” numulus”:

 

Un dia que anavem amb cotxe em va dir dos vegades: Mira un rellotge! Em va costar entendre a què es referia:

 

Aquesta setmana passàvem per la plaça de Viladrau i el Guim es va quedar parat davant la creu de la farmàcia dient: -“Espelem a veure si es posa “velda” (verda)”.

Jo primer vaig pensar que la creu canviava a color verd i jo no m’hi havia fixat mai, de fet, tinc presents creus de farmàcia vermelles i verdes. Passats uns segons li vaig dir: – Guim em sembla que sempre es vermella.

Llavors va passar una noia del poble i em va dir:

– Paula, crec que es pensa que és un semàfor.

I jo, veient com esperava pacientment amb el seu vehicle a que canviés de color, vaig entendre que evidentment era el que pensava.

Read Full Post »

Els noms dels vins tots són d’un estilillu:

Per un costat estan els  “Viña”: Viña Salceda, Viña Tondonia, Viña Pomal, Viña Esmeralda , Viña Ardanza… L’origen del nom és ben comprensible per la relació directa que té la vinya amb el vi.

Per altre banda els “Pago”: Pago de los capellanes, Pago de Carraovejas…

pago2.

(Del lat. pagus).

  1. 1.       m. Distrito determinado de tierras o heredades, especialmente de viñas u olivares.

(també s’entén)

També hi ha els Cotos i els Señoríos (en català podría ser el “Mas de …”): Coto, Coto de Imaz…

  1. 1.       m. Conjunto de las fincas rústicas unidas o muy próximas, comprendidas dentro de un perímetro y pertenecientes a un mismo dueño.

La cosa deu anar per aquí: “de las viñas de mi señorío se hace este vino y le pongo el nombre de mi territorio”.

Després hi ha els títols nobiliaris, Baron, Condes, en especial el de “Marqués”: Marqués de Cáceres, de Murrieta, de Riscal …

Si no tens marquesat o señorío et quedendos 3 recursos:

1-      Nom amb “Z” : “Luzón”, “Bajoz” (el meu tio Quico un cop que va venir a sopar a casa em va portar una ampolla de “Bajoz” dient “No tinc ni idea si serà bo però mira que bé que sona el nom: “BAJOZZZZ”.

2-      Nom amb intencions més poètiques: “Ètim”, “Pétalos”, “Gotim”

3-      O ja tirar-te a la piscina allunyant-te dels noms típics del vi batejant el teu amb noms com: “Mantel Blanco”, “Perro Verde” o ja directament (i ben bo que està) “Cojón de gato”.

Jo he estat reflexionant com podria batejar al meu vi (donada la súper improvable situació). Si el “cultivés” (no se quina paraula he de fer servir) a Viladrau m’agradaria buscar alguna relació amb el territori.

No sé, m’ha vingut al cap el Guerau de Liost, poeta vinculat a Viladrau. Crec que sense ser marquesa ni res amb dos collons em posaria un títol nobiliari perquè donaria més credibilitat al vi (vols dir que ho compovarien?):

Què tal “Marquès de Liost”?

Més opcions: la castanya viladrauenca no dóna “caché”…. I els bolets que es troben per aquí?

Rovelló no, cep no …potser carlet?

“Marquès de Carlet” no està mal no?

Ah! Ja el tinc el bolet amb el millor nom de tots: La Múrgula!

“Marqués de Múrgula”. I en femení? “Marquesa, baronesa…” no queda bé.

Ja ho tinc!:  “Duc de Múrgula”?

–          I què volen de beure?

–          Una aigua i un “Duc de Múrgula” reserva. Queda “estupendu” no?

Ja tinc un nom ara em falten molts diners, saber alguna cosa de vi, territori extens tipus señorío , molta feina, molta ajuda a la verema … crec que seguiré saborejant el “Cojón de Gato” tranquil.lament.

 

 

Read Full Post »

Fa poc, un dia fullejant el diari, els meus ulls van tenir un xoc en veure escrit:

una debacle…” què????????????????????? “Una debacle?????” us ho juro que encara em fa mal a la vista! Jo fins que no ho vaig veure per escrit sempre m’havia pensat que era “Un adevacle” (encara segueixo pensant que sona millor). Em vaig quedar flipada!

A la vida això passa de tant en tant. A vegades ets tu sol però n’hi ha altres que crec que són força globals. No vau descobrir un bon dia amb la mateixa estupefacció que jo que en castellà no es deia “tamburete” sinó “taburete”??

Aquesta confusió de paraules passa sovint amb la lletra de les cançons. Jo he de reconèixer que al primer disc de “Manel” cantava animadament (sabent que no tenia sentit) a la cançó de “Roma”:

Hi han fures al pati (pensava que potser els romans eren molt donats a tenir aquest repugnant animal de companyia).

plenes de livi” (ni idea què era, però….)

Un dia sentint cantar-la a l’Oriol vaig entendre que amb moooolt més sentit, la cançó deia:

“Hi ha àmfores al pati

plenes d’oli i vi”.

La meva amiga Laia al cantar de petita “Les nenes maques al dematí…” continuava dient “salsen i reguen” i s’imaginava que les nenes al matí es dedicaven a fer salsa (de tomàquet, carbonara…). Fins que un dia qualsevol va entendre que la cançó deia “s’alcen i reguen”.

Però encara és millor la confusió de la mare de la meva amiga Laia, la Montse:

Quan era petita sempre que sentía a parlar del seu avi escoltava:

L’avi, al cel sia, i la frase continuava…”

Així que la Montse, amb tota la lògica del món es va pensar durant molts anys de la seva vida que el seu avi es deia Celsia: “L’avi, el Celsia…”.

Segur que vosaltres també en teniu no?

 

Read Full Post »