Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for desembre de 2011

Suposo que en línies generals (tot i que segur que hi ha excepcions) els homes odien anar a IKEA i a les dones els encanta. A mi, almenys, m’encanta. Avui he tingut una tarda-IKEA amb la meva mare, que és clarament també del meu grup, ja que només hi anava per acompanyar-me i subvencionar gran part de la meva compra com a regal de reis. Ella només ha adquirit els clàssics tovallons de paper blancs i, tot i això, li ha agradat passar una tarda a IKEA.

És que és un subidón!!! , sobretot quan no hi vas acompanyat d’algú de l’altre grup que té com a objectiu principal “anar per feina”. “Anar per feina” a IKEA és el pitjor malson dels del nostre grup.

La meva llista d’avui (el primer plaer d’anar a IKEA és fer la llista) constava de :

–          8 estaneries  EKBY JÄRPEN (lo fort és que segurament alguns de vosaltres, amb la saviesa dels anys a IKEA, sabeu fins i tot quines són. Jo crec que paraules com LACK,MALM, BILLY,HEMNES o EXPEDIT ja haurien de formar part del diccionari català)

–          Una manta pel sofà

–          Una fusta pel terra de la dutxa

–          Uns cistells monus per guardar els meus bolsos i els contes del Guim

–          Un moble per la tele

A mig recorregut la meva bossa groga contenia: una fusta per tallar de la cuina, plats, un tren pel guim, uns pitets i  un cubell d’escombreries.

Com sempre, res de la llista. És que és un temptació constant a 1’99!!!!!

A mi el que més em supera de IKEA és tot el tema “almacenaje”: cubells, cistells, caixes, cubs… em venen ganes d’”almacenar-ho” tot,  i per aquí sempre m’enganxen!

Al final del recorregut he aconseguit reunir la majoria de coses que tenia com a objectiu més totes les que IKEA m’ha obligat a comprar.

És sabut que a IKEA es produeixen moltes baralles de parella. En part, perquè sovint és un planazo esperat per un, mentre que l’altre esbufega cagant-se en tot.

Jo el primer cop que hi vaig anar amb l’Oriol, a la secció dels  sofàs ja estàvem picats. Realment he presenciat discussions i males cares moltes vegades entre parelles que REDECORABAN SU VIDA.

Reconec que algunes anades a IKEA poden ser una dura prova d’obstacles però, com diu la teoria del Manel, quan arribes al magatzem et tornes a unir, hi ha una mena de reconciliació perquè el carro petit sumat al més el llarg del que et van relliscant les estanteries  només es poden manejar si t’ajudes un a l’altre. Hi ha un moment de “estamos juntos en esto, juntos venceremos!”.

Per això el més ideal és una visita de compres petites que et permet mirar-te els bols i els draps de cuina, els titelles, el recipient del sabó de mans, els estampats dels coixins i les plantes. I sobretot estalviar-te el TETRIS de dins del cotxe o, el que és pitjor, fer la cua de “TRANSPORTE”.

Demà tocarà “bricolaje” ,que pot ser una altra font de nervis entre parella, però que proporciona el plaer de veure el nou toque del pis.

El meu cap ja està construïnt la següent llista IKEA : llums nous, molts marcs de fotos de difererents tamanys … a veure si hi puc tornar “en breve”!

 

Read Full Post »

Quan erem nenes-adolescents portàvem malles. Els anys posteriors (orgulloses de portar uns tremendus levi’s blancs!!! ) les repudiàvem i miravem les fotos amb horror. Ara lluïm orgulloses els leggins, que són el mateix que les malles però tenen un nom més guai. Tothom fa veure que són una prenda nova i diferent però no ens enganyem, són els mateixos que portavem sota les llargues (i tembé tremendes) samarretes “Chipie” de bebés (que ni amb un nom renovat me les tornaré a posar).

És com els “trastus vells” de tota la vida que tiraves al container. Després van passar a ser “coses de segona mà” i ara són coses “vintage“! Home! és molt diferent dir: “m’he pillat una taula usada que ha tirat el veí” que “he comprat en una botiga de coses vintage aquesta taula dels anys 80″.

Jo crec que l’origen d’aquestes coses és a arrel de la crisi. Les malles, molt barates, les revaloritzarem amb el nom de leggins. Que aprofitar coses de la iaia sigui guai …li posarem un nom que sembli algu: “vintage!”

I no s’acaba aquí! i la pell de la llimona!!! Ara el gintònic (que també està en un boom que tela) si és bo,  figura que no ha de tenir “raja” de llimona! només la pell, una finnnna tira de pell! Una llimona dóna per una nit sencera de gintònics i encara et queda la llimona sencera per amanir el peix d’un mes! perquè màxim gastaràs una miiica de llimona just per fer el “twist” (una altra paraula, ridiculeta,  nova que s’ha de saber)

“TWIST: “Este tipo de baile es el mismo que se le debe dar a una cáscara de limón recien cortada alrededor de la copa, con dos pinzas a juego, sin llegar a tocar con las manos el limón, ya que una vez realizado el Twist se gira el limón alrededor del borde de la copa, resfregandalo para que quede el aroma en el borde de la misma, para que al beber penetre en los labios el limón.  Una vez realizado este ejercicio se deposita la cáscara en el interior de la copa.”

Quan anàvem amb malles algunes tenien la desgràcia de portar ferros, ara portar ferros és més guai perquè, com m’ha fet veure la meva amiga Marta C., ara es diuen “brackets” i es posen cap als 40! (o sigui, Marta B. que post estar orgullosa de lluïr-los!).

També ha tornat el color mostassa (que estava bé que hagués seguit només cenyit al producte amb el seu nom) i el burdeus, que, per cert, tampoc es diu burdeus! ara s’ha de dir “burgundy!”.

Però potser la cosa que m’ha soprés més que es revaloritzés aquesta temporada ha estat la “samarra” de pastor!!!!


No vaig tant a la moda, ai perdó! no sóc tant trendy com per portar samarra i sarró, (tot i que les meves botes con “borrego” interior ja les tinc!)

Read Full Post »

Aquest pont hem fet una escapada amb l’Oriol a Sevilla.

Només arribar,  sense ni temps de passar per l’hotel a deixar les bosses, vam anar directes al Sanchez Pizjuán (per qui sigui inculte tipus jo, és el camp del Sevilla F.C).

A l’Oriol li feia gràcia veure un partit del Sevilla que té una afició molt animada. A mi, d’entrada, em feia mandreta però la veritat és que va estar molt bé.

Les primeres paraules sevillanes que vaig sentir van ser les dels hinchas del Sevilla.

No van deixar de cantar en els 90 minuts del partit. Tenen versions de cançons fins i tot de la Romina i l’Albano, d’Abba …i el seu himne és una cançó de “El arrebato” (Anna S. potser t’interessa).

I tenen un càntic per a cada jugador.

La gent està molt entregada. Hi havia un señor tres files davant nostre, que per edat podria ser el meu pare,  que es va pillar el diari de propaganda i l’anava esmicolant en trossets. Jo anava pensant “però què fa?” i estava fabricant el seu propi confetti per tirar en el pròxim gol! Van guanyar 3-0 així que va poder celebrar-lo a gust!

Em va fer especial gràcia el càntic de “verderón el que no bote” en referència al verd de la samarreta del Betis. (poso link youtube perquè el meu vídeo no me’l deixa pujar)

El parlar sevillà vaig veure que bàsicament consisteix en treure les “s” d’uns llocs per afegir-les a uns altres per poder fer el “seseo” tan característic seu. Vaig assistir clarament a un exemple amb una àvia que parlava a la néta del cotxet:

–          Cuantos dedos tiene mi niña? UNO, DÓ, TRÈ, CUATRO Y SSSINCO! (Les que s’estalvien en els finals no les deixen escapar i les enganxen a la següent “s” o “c”!!!)

Read Full Post »

El 5 de desembre va fer un any que vaig començar aquest blog. Avui m’he dedicat a rellegir alguns posts i  a fer una mica de balanç. Estic contenta. Sobretot per haver aconseguit ser constant. Tot i que a l’inici era més productiva, he aconseguit fer 90 entrades en un any, el que ve a ser ,de llarg més d’un a la setmana. Em vaig proposar tres categories: paraules de petits, paraules meves i paraules que m’agraden i he comprovat que he tingut coses a dir a les tres, i que encara en tinc moltes més a dir! És curiós com, des de que inicies un blog, el teu cap pensa sovint en format post. Et ve una idea al cap i li vas donant voltes fins que li acabes de donar forma.

He parlat de moltes coses: molt del Guim i els meus alumnes que són una font diària de posts, d’anècdotes pròpies, de coses que m’han explicat, d’autors, de poemes, de trossets de llibres i de paraules més banals com les la premsa rosa o les de O.T. He fet un discurs als Goya, he dividit el món en 2 i he après moltes coses com l’origen de diferents paraules.

He trobat un hobbie que m’agrada i en el que sóc molt més constant que quan m’he proposat anar en bici, caminar cada dia …Un hobbie que no només consisteix en escriure jo, també en seguir els blogs dels altres i aprendre coses noves. Tot un món per explorar que no s’acaba!

Gràcies a tots els que m’aneu seguint i em motiveu amb els vostres comentaris i les vostres visites.

Read Full Post »

Aquesta setmana al M. de la meva classe (5 anys) se li ha “murit” la iaia. M’ho va comunicar ell mateix i ja vaig veure que havia donat voltes al tema.

A aquesta edat es comencen a qüestionar  aquestes coses i fan moltes preguntes, unes preguntes que sovint els pares no saben respondre. Jo penso que quan ens fem grans deixem de parlar-ne o, fins i tot de fer-nos preguntes, simplement aparquem el tema. Així que quan un nen t’interroga és difícil sortir-te’n perquè no en tens ni idea.

La mare del M. li va dir:

– La iaia ha marxat al cel.

El M. , suposo que recordant una iaia que amb prou feines s’aixecava d’una butaca i es movia amb dificultat va demanar sorprès:

– Coooom?

La mare va afegir:

– L’ha vingut a buscar un angelet.

la imatge, que devia resultar cada vegada més inverosímil al M, li va sumar una altra pregunta al imaginar-se un d’aquells angelets rossos en boles agafant la mà de la iaia:

– la iaia va vestida o despullada?

la mare, decorosa, va dir que “vestida” estalviant-se allò de la no necessitat del cos quan vas al cel. Introduïr el concepte de l’ànima ja era massa per el M. i suposo que per ella. Però si que va afegir que l’avi no sé què i la tieta no sé què estaven molt contents esperant a la iaia al cel.

Un altre tema que preocupava al M. era l’alimentació:

–  Mengen també al cel?

La mare, que ja havia conservat el cos, crec que va dir que sí.

El M. amb una barreja important al cap, ja que, a més,  el germà gran li havia dit alguna cosa de que la iaia estava en una caixa, es debatia, suposo, entre imaginar-se una iaia morta o una iaia volant i gaudint acompanyada i vestida de manjares celestiales  i va fer una última pregunta per intentar aclarir-se una mica:

– Però la iaia seguirà bufant cada any les espelmes o no?

 

Read Full Post »