Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2012

La setmana passada vam fer amb els nens una feina d’un iglú amb pintura. Els va interessar molt el tema de les cases del món i hem parlat de tipis, cases flotants… i cases africanes de fang i palla.

Ahir cada nen va construir la seva cabana africana.

i unint les de tots vam fer un poble. Per escollir el nom del nostre poble vam fer un exhaustiu sistema d’elecció.

Primer cada nen es va pensar el nom que ell li posaria i el va escriure en un paper. Vulguis i no és una feina difícil i els va costar. Els que es van decidir mes ràpid, tots havien escrit “Sant Julià de Vilatorta”, clar, el seu poble. Els vaig dir que aquest ja existia i que no valia, un d’ells ho va acabar ràpid:

– Doncs vull que es digui “Torta”.

El vaig donar per bo, ho vaig trobar ingeniós.

Molts van tirar per “Àfrica”, “Africana” i coses similars.

El segon pas era parlar amb el company del costat i escollir dels dos el que els agradava més. Quasi tots seguien preferint el seu però alguns van aconseguir triar.

Després, ho parlaven entre els 4 o 5 de la taula i tots van posar-se d’acord triant-ne un per taula.

Els 6 finalistes van ser:

– Africana

– “Barselona”

– Dosip (curiós)

– Aigana (el que com a mestra vaig intentar defensar dient que semblava talment un nom africà i que vaig trobar molt imaginatiu)

– Floquet de neu

– Les cabanes

Cada nen va sortir a la pissarra a votar i va arrassar, tot i el vot de les dues mestres per “Aigana”, “Floquet de neu”.

l’A. , una nena molt madura i amb seny feia una cara com d’indignada i va manifestar:

– És que “floquet de neu” no te cap sentit! a Àfrica no hi ha neu ni res!

Era veritat, però és el que havia guanyat i a més el M., el nen que l’havia proposat era un nen que normalment passa molt desaparcebut i que també  fa ilu que guanyi. Vaig intentar lligar una mica el sentit del nom explicant que el floquet de neu ( animal antipàtic i que no em desperta cap tendresa) havia nascut a Àfrica. Així que el vam batejar amb aquest nom tant inapropiat.

Després, ens vam animar a fer persones, animals, fonts i arbres per completar el poblat.

El G. ( no sé si recordeu el “caçador d’animals petits” de les Pàgines grogues) va preguntar si a Àfrica hi havia serps. Li vaig dir que sí i es va dedicar a fer serps de la llargada de 3 o 4 cases:

I algú altre es va excedir amb el tamany d’un cargol:

Avui al matí, l’A. encara se’n feia creus: – És que no sé perquè li vam posar aquest nom!Mentre que, quan li he demanat al M. si havia explicat a casa que havia guanyat el seu nom, m’ha dit que sí amb un somriure que ja ha compensat tanta incongruència.

 

Anuncis

Read Full Post »

Jo sóc de les ràpides. Em llevo a les 7:45 i a les 8:15 estic al cotxe havent-me dutxat, secat el cabell i esmorzat una torrada i un cafè.
Ser dels ràpids vol dir ser resolutiu. Enllestir les coses. A vegades, sobretot a l’escola en les meves mini estonetes de treball personal, sóc com una màquina de produir i d’anar “tatxant” de la “llista de coses pendents”
–    Preparar la feina de no sè què
–    Pensar disfresses del teatre
–    Fotocopiar una cosa
–    Programar la setmana
–    Pensar què faig de plàstica ….
Ser ràpid té avantatges, per a tu i pels altres que normalment no t’ha d’esperar, que arribes amb les coses fetes…
També, es clar,  té els seus inconvenients: sovint no gaudeixes del tot el que estàs fent perquè ja penses en el que has de fer després, esperes molt als lents i, sovint et posen nerviosa veient-los actuar amb tanta lentitud,  però també hem d’aprendre d’ells.
Els lents acostumen a arribar on ho han de fer, simplement triguen més, fan menys coses (també és veritat) però les solen fer millor. Son capaços de muntar un moble d’ikea seguint les instruccions, esperen amb paciència a que es “dori” la ceba quan cuinen i compren la tele amb més prestacions perquè miren i remiren abans de fer-ho. Els lents gaudeixen més del que fan perquè no els inquieta tant el que han de fer després.
Sovint en una parella hi ha un lent i un ràpid. L’Oriol, no ho sap, però és lentet.
Quan anem al lavabo alhora (no es que ens sincronitzem però a vegades ho fas, per exemple,  quan abans d’embarcar a l’avió vas al lavabo), sempre sóc jo la que l’espero fora, anant al lavabo sóc especialment ràpida i no entenc la gent que no ho és.
Quan els ràpids diem : “Marxem?”, ja tenim la jaqueta posada i estem a la porta. Per els lents “marxem” vol dir: anar al lavabo+posar-se la jaqueta cordada botó a botó, dir adéu minuciosament a tohom….
És un gust quan ets rápida i treballes envoltada de gent ràpida, afortunadament és el meu cas, i és un gust. Enllestim, enllestim …avancem… Quan has de consensuar el que fas amb algú lent que troba “peròs” a tot és pesadíssim. Però entre ells s’entenen.
Jo tinc una parella d’amics que son lents, els 2! Però els veus tant relaxats!!! Alguna vegada hem estat fent un dinar allò que et quedes fent la sobretaula i , de sobte, a les 7 de la tarda un diu: Ai! si havíem quedat per berenar a Barcelona ( a una hora de trajecte!!)
I l’altre:  És veritat! I segueixen parlant com si res o comencen una llarga despedida sense pressa.
Però com que tothom sap com són, tothom els espera tard i no passa res.

Jo suposo que els grans decobridors de teoremes, de principis físics …són lents (bueno l’Arquímedes que des de la banyera estant va treure un principi, potser era dels ràpids). Els lents escriuen i reescriuen llibres amb paciència.

Els ràpids anem fents chapucillas però en fem moltes i escrivim blogs que ens permeten publicar coses al cap de deu minuts de pensar-les.

Read Full Post »

Amb els nens de la classe hem fet una dinàmica que trobo xula i ha anat molt bé. L’hem pogut fer amb mig grup i, a més érem dues mestres, cosa que no passa mai i que és un luxe.

Primer vam veure a la pissarra digital la primera part del conte “Por cuatro esquinitas de nada! que us convido a veure.

Hi ha un grup de “redonditos” que viuen en una casa amb porta rodona i tenen un amic “cuadradito” i es planteja el problema: què fem amb el cuadradito?

En aquest punt vam parar la projecció i vam representar la situació. Ens vam imaginar que érem al pati de l’escola i que quan era l’hora d’entrar a classe la porta era rodona. Vam repartir una peça de fusta a cada nen. Vaig aprofitar per donar algun dels “cuadraditos” a  nens més prepotents, més dominants del grup.

Tots els “redonditos” van passar sense problema mentre que els 4 “cuadraditos” es van quedar fora.

Llavors van començar a pensar en com resoldre el problema.

Primer va sortir que els “redonditos” que ja havien passat per la porta deixessin la seva peça als “cuadraditos”. Però els vam fer la reflexió que no ens podíem canviar per una altra persona.

Després, van proposar fer una porta quadrada al costat de la rodona. Però quan els vam fer reflexionar sobre si els agradaria que els rossos i els morenos, o els que portaven ulleres i els que no entréssim a l’escola per portes diferents, van entendre que no era la solució.

Finalment el B., i em va agradar que fos el B. que és un nen molt insegur, patidor i sensible, va dir:

– Podríem fer una porta més gran amb les tisores!

I ell mateix ens va dibuixar amb guix per on haviem de tallar.

Va estar bé que gràcies al B., al que vam aplaudir molt, poguéssin entrar els altres, que tot i que sembli una tonteria, estaven ansiosos d’entrar i van fer salts d’alegria quan ho van fer.

Finalment vam acabar de veure el final del conte i van estar molt admirats d’haver arribat a la mateixa conclusió que els “redonditos” de la història.

Aquest conte és il.lustratiu de l’escola inclusiva: “no nomes és l’alumne que s’ha d’adaptar a l’escola, també, i sobretot,  l’escola a l’alumne. Ells segur que no van arribar a tanta conclusió però crec que van aprendre a pensar junts, a ajudar-nos …

 

Read Full Post »

Avui amb els nens hem començat a treballar el cos. L’any passat, a P.4, ja el van treballar per fora, així que aquest any el treballarem per dins. Acostuma a ser una tema que els interessa molt.

Els he demanat què teníem a dins i m’han sabut dir moltes coses: sang, venes, tubs, ossos, esquelet, pulmons …

El R. ha dit: – Tenim menjar a la panxa!

He estirat una mica del fil a veure si tenia alguna idea de què passava després amb el menjar, però el R. insistia en què tot el que menjàvem es quedava per sempre a la panxa.

Li he demanat: – R. , no creus que llavors hauríem de tenir una panxa gegant?

El R. no ha dubtat: – Home, hi ha gent que té una panxa gegant!

(també és veritat)

Llavors, arriscant-me a la resposta, li he preguntat: – Creus que jo tinc una panxa molt gran?

I m’ha dit (uf!): – No.

– Doncs fa 34 anys que menjo! On ha anat a parar tot aquest menjar?

Llavors la J. ha començat a parlar de que anava a parar al vàter, de la caca…i altres han afegit coneixements sobre el tema.

Normalment, abans de començar a treballar algun projecte els faig fer un dibuix inicial ver veure quins coneixements previs tenen i, quan acabem el projecte el tornen a fer i s’aprecia el que han après.

No sé com seran els finals, però els d’avui m’han fet molta gràcia:

El M. mentre explicava què havia dibuixat: el cor, sang… com un altre ògan més ha afegit “una pastanaga” i “un tomàquet” que s’ha menjat.

No ha estat l’únic, la J. també ha afegit com un òrgan més els espaguetis i les patates ingerides, previament a transformar-se en la caca més avall:

i cada dibuix tenia la seva gràcia:

Read Full Post »

No he comprat mai un llibre del Mario Benedetti (poeta i escriptor uruguaià (1920-2009)) ni he llegit cap obra seva sencera, però més d’una vegada m’ha arribat alguna cita, algun fragment seu que m’ha agradat i he rellegit vàries vegades.

Fa pocs dies, vaig llegir al mur del facebook d’una amiga de l’escola (d’aquestes que veus cada deu anys però que quan et veus encara trobes el nexe comú que tenieu de nenes) això:

Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa, ensayar el canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas e intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos”

Benedetti

Aquest fragment em va portar a buscar el poema sencer:

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.
Mario Benedetti
No te rindas

Si més no, trobo que té frases boniques i que anima llegir.

He estat cercant pel google poemes del Benedetti i realment en copiaria molts en aquest post, me n’han agradat molts i, almenys de cada un et quedes amb alguna frase. Aquí van alguns trossets que espero que us agradin:

Defensa de la alegría  (aquest m’ha fet pensar el els poemes del J.Sabina)

                                                                  a trini

“Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias”
Intimidad
“Soñamos juntos
juntos despertamos
el tiempo hace o deshace
mientras tanto
no le importan tu sueño
ni mi sueño
somos torpes
o demasiado cautos
pensamos que no cae
esa gaviota
creemos que es eterno
este conjuro
que la batalla es nuestra
o de ninguno

Lovers go home (aquest m’encanta)

Ahora que empecé el dia
volviendo a tu mirada
y me encontraste bien
y te encontré más linda
ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde
estoy
sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola
que del vecino
territorio del amor
ese desesperado
empezarán a mirarnos
con envidia
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.
Talantes

Un hombre
alegre
es uno más
en el coro
de hombre
alegres
un hombre
triste
no se parece
a ningún otro
hombre
triste

Per últim m’ha sorprès saber, suposo que és super sabut, que la mítica cançó de la Nacha Guevara de “Si te quiero es porques sos mi amor, mi cómplce y todo…” és un poema d’ell.

Read Full Post »

bon any!

 

 

                                                              bla, bla, bla

                                                              xup, xup,xup

                                                                ris, ras,ris,ras

                                                       mmmmmmmmmmmm

 

dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong,dong

                                                                        glu,glu,glu

                                                               la, la,la,la,la,la,la

                  zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

                                                               uuuuuuffffffffffff!

 

Read Full Post »