Sant Jesús

Avui, com a tradició de dijous llarder (com diuen a Osona) o dijous gras (com jo deia a Barcelona), hem anat a esmorzar el bocata de fuet o buti a un parc del poble amb els nens del cole.

De tornada a l’escola portava de la mà a l’A. i la J.

Quan hem passat per una ermita, l’A (una nena molt ocurrent) diu: – Aquí dins hi ha un “Sant Jesús” en una creu, jo el vaig veure un dia. Quan es mor està en una creu.

Han anat seguint la conversa, jo només escoltava, i he trobat molt curiós (i alhora lògic) el muntatge que l’A s’ha fet en el seu cap del “Sant Jesús”.

Deia: – Cada Nadal neix el Jesús i després es mor a la creu. Quan torna a ser Nadal torna a néixer, es mor, torna a néixer…

La J., tota pensativa ha dit: – La seva mare es diu Verge Maria. Llavors la que no es pot morir mai mai mai és la Verge Maria! (ho he trobat boníssim)

La pobre Verge Maria porta 2011 anys parint cada 25 de desembre! Almenys, per un cop, ella ha adquirit una mica de protagonisme. Perquè imaginant-me recient parida (sense anestèsia, ni sutura), dreta palplantada al desembre en una cova, amb un bou tirant-te l’alè, uns reis que no arriben (i que quan arriben enlloc d’una manta et porten mirra) i fent eternes visites amb tots els del pessebre (“la dona que renta, la vella que fila, el brau caçador que sempre vigila, la dona que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar, el vell que la terra remou amb catxassa i el que es beu el vi de la carabassa, el del feix de llenya i aquell pastoret que va amb la catxutxa perquè té molt fred, la jove mestressa que duu una gallina, la del cistell d’ous i el sac de farina, aquells que sonant fant fent son camí: el del flabiol i el del tamborí” (Joan Longueres) i el caganer!!!!)          té el seu mèrit.