Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for març de 2012

A la mateixa botigueta “colmado” del carrer estret empedrat de Viladrau on el diccionari Collins presideix la balança, per si entra un client anglès, ahir vaig tornar a riure.

Una de les dificultats de viure en un poble tant petit és trobar el moment d’anar a comprar càpsules nespresso. Sempre penso que ja ho faré a Barcelona i per internet he de pagar el desplaçament de les càpsules per carretera.

Així, que últimament m’acullo a la opció d’aquestes càpsules compatibles que trobes a tots els súpers, tot i que el cafè surt a 1 per hora i és més dolent.

Ahir quan em mirava atentament l’estanteria triant el model de cafè que volia, la dependenta (70-75 anys) em diu:

– Segur que et van bé aquestes? Tens la cafetera del “Cluni” o no? Només van bé amb les del “Cluni” eh?

– Sí sí! suposo que tinc la del “Cluni”.

I segueix:

-L’altre dia a la Caixa me’n volien donar una amb els punts però jo vaig dir:

– Hi ve el “Cluni” amb la cafetera? Doncs ja vaig bé amb la que tinc.

Read Full Post »

No sé si recordeu els dibuixos que els nens de la classe van fer del cos per dins abans de començar el projecte. Avui l’hem acabat i he fet que tornessin a fer el dibuix. El tema els ha interessat moltíssim i han après molt.

Després de veure molts llibres que han portat, de veure en directe i obrir pulmons, cor i cervell de xai, de fer maquetes tant xules com aquestes (amb l’ajuda de l’Anna):

de fer un experiment per veure com l’aliment es transforma dins el cos (també gràcies a l’Anna), d’ escoltar com bategava el nostre cor, de fer exercicis de respiració i moltes coses més, el que han après és evident. Aquí van alguns exemples:

ANTES:

DESPUÉS:

ANTES:

DESPUÉS:

ANTES:

DESPUÉS:

Read Full Post »

Avui ha passat una cosa molt bonica a la classe, una cosa que no havia vist mai.

Cada dimarts expliquem el conte preferit d’un nen de la classe. El porten de casa i el tenim uns dies sobre la pissarra, s’hi fixen, miren la tapa, intenten llegir el títol… i quan arriba el dia tenen moltes ganes d’escoltar-lo.

El nen propietari del conte ens explica d’on l’han tret: me l’han portat els reis, me l’han comprat els pares, era de la meva germana gran…i m’ajuda a explicar-lo. Els que ja llegeixen una mica llegeixen alguna frase, alguna paraula…

La nena d’avui és una nena que llegeix com jo, mai havia vist una nena de 5 anys que llegís així. De fet, es veu que als 3 anys ja llegia. Escriu “moltíssim” amb dos “ss” i esquirol amb “qu”. És una nena tímida, que passa molt desaparcebuda.

He començat jo la primera pàgina i la segona li he fet llegir sencera a ella. Hi havia molta lletra. Ho ha llegit perfecte, fent les pauses i l’entonació que el text requeria.

Mentre llegia els nens la miraven molt més bocabadats del que miraven quan llegia jo, suposo que impressiona veure algú petit com tu ho fa tant bé. Quan ha acabat la pàgina, l’A. una nena també molt llesta, molt líder de la classe i que normalment li costa equivocar-se… s’ha posat a aplaudir-la!!!

La resta s’han sumat a l’A i li han fet una ovació! La lectora somreia i somreia i la següent pàgina l’ha llegit amb un to de veu més alt (sempre parla molt fluixet) i encara més segur.

M’ha fet pensar en una cosa similar que fa uns anys va protagonitzar Paul Potts, un venedor de telèfons mòbils britànic pel que d’entrada ningú semblava apostar i que va emocionar tot un auditori.

 

 

Read Full Post »

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana d’amics. Amics i només amics, sense fills, sense nens. Un finde com els d’abans, com els d’abans però amb més glamour. Abans, en els nostres viatges de nenes a l’estiu… menjàvem bocatas de pa bimbo a la platja i als trens de l’interrail, dormíem en habitacions de lliteres, cuinàvem spaguettis i demanàvem el vi de la casa.

Ara bevem vi bo i gintònics, ens currem unes paelles i  uns rellomillos amb verduretes. Hem canviat les motxilles i els sacs de dormir que mai tornen a cabre a la bossa plasticosa per maletes amb rodes i llençols nets amb el logo de la casa rural. Esmorzem pà amb tomàquet amb truita i embotits de qualitat.

En alguna ocasió,  rodejats d’animals, sorral,  columpis i tobogan en el jardí de la nostra propietat algú ha dit:

– Aquí també seria ideal un finde amb nens!

– sí, sí. (però que ideal també un finde sense nens).

El millor del cap de setmana, com diu la Marta, ha estat parlar, parlar i parlar.

Parlar sense fer-ho interrompent la conversa perquè et reclama el teu fill. Parlar de quan fèiem aquells viatges menjant pa bimbo, parlar de si seríem amigues si ens coneguéssim ara, parlar del català i el castellà, de la generació dels nostres pares i la nostra, de cosmètics per ungles i cutícules, de sogres, de qui morreja a la parella si ha menjat cortezas de cerdo (cornas) i qui no, d’Eurovegas, de colònies que anàvem quan erem petites, una mica dels fills (però  poc), de noms, de l’Hola i el Lecturas,  de ciutats que ens agraden o no, de si és més propi del sexe masculí o femení deixar a la parella només si en tens un altre, de viure amb menys diners i de que ens hauríem de començar a cuidar … de fet hem marxar tots ben convençuts (després d’un finde molt alcoholitzat i empatxat) de que hem de començar a cuidar-nos, que demà mateix sortirem a caminar, a córrer …

De moment ja ens hem motivat i tenim un grup al facebook on el Sergi ens anirà indicant l’entrenament. No sé si ens activarem o si ens ho pendrem en sèrio, però, si més no, servirà per parlar en grup, encara que sigui per escrit i a través de l’ordinador, encara que sigui tothom des de casa seva i en un instant diferent.

 

Read Full Post »

Ahir es va casar la meva germana. Va ser un matí esplèndit, un dinar fantàstic i una festeta ideal a la nit.

El paper de “hermana de la nòvia” és ideal perquè et fa molta il.lusió tot, coneixes a tothom i no passes nervis (una mica sí, però pocs).

La cerimònia al registre civil, amb el nuvis i vuit convidats, hagués durat uns 30 segons si no fós per les boniques paraules que va dir la Mercè, les boniques paraules de la Pepa i les meves. Tot i que a Medinaceli van que se les pelen i celebren bodes en cadena com qui fa D.N.I, per els que érem allà era un moment emotiu i important i així va ser.

Us deixo les meves paraules pel Manel i la Bolis. Pels que els coneixeu, em fa il.lusió compratir-les amb vosaltres, pels que no, imagineu-vos-els com dos persones fantàstiques, simpàtiques, fàcils i que s’han talment trobat.

Ah! i dir-vos que el Manel considera que a la nostra família mengem tot el dia bechamel i que el Quique era el, simpàtiquíssim,  pare del Manel que vaig tenir la sort de conèixer.

El Guim va conèixer al Manel quan tenia un mes. Així que per ell el Manel  ha existit sempre.

El que passa és que pels altres, almenys per a mi, també sembla que hi hagi estat tota la vida. Es va incorporar tant fàcilment i d’una manera tan natural al nostre paisatge familiar que semblava que sempre n’hagués format part. Parlava del que parlàvem, reia del que dèiem, rèiem del que deia, bevia café llarg i fumava com nosaltres sota la parra del pati i assaboria amb gust la bechamel que banyava els nostres plats.

Quan es van trobar el Manel i la Bolis em va donar la impressió que encaixaven com aquells

engranatges de rodes dentades que quan s’acoplen comencen a girar ràpid i amb força.

Es van trobar la bondat amb la bondat, la generositat amb la generositat, el sentit de l’humor amb el sentit de l’humor, el saber divertir-se amb el saber divertir-se…

I també unes diferències que es combinen bé.

La Bolis és un llibre obert, fins i tot a vegades costa tancar-lo. El Manel és un llibre que costa d’obrir però que quan ho aconsegueixes diu coses molt boniques.

El Manel crea amb les paraules, la Bolis amb les mans.

La Bolis arranca i no para, comença mil coses, decideix i torna a decidir i prova i prova i prova coses noves. El Manel és més pausat i observa i observa i observa i fa. I té la paciència de veure fer-se a poc a poc un sofregit perquè quedi més bo l’arròs.

En fi, que per mi són una bona barreja de semblances i diferències.

El dia que vaig conèixer al Quique, a Vilanova, parlàvem de que jo vivia a Viladrau i em va dir:

–          És molt millor viure al mar que a la muntanya.

–          I jo li vaig dir : Ah sí? Perquè?

I em va respondre amb una interessant teoria:

–          Home! El pagès està lligat a la terra, és conservador i cada dia és igual que l’anterior. El mariner és aventurer. Es fa al mar i descobreix coses noves i torna amb les seves descobertes per explicar-les.

Em va agradar. Vosaltres teniu les dos coses, teniu mar i teniu muntanya. Així que crec que sabreu trobar un bon equilibri, segons la teoria del Quique i com diu una cançó de Mishima: entre l’ordre i l’aventura. I viureu una bonica vida junts.

Paula   2-3-2012

Read Full Post »