Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/04/2012

Hi ha paraules ben trobades. Moltes ja tenen un significat etimològic que fa una clara referència a què volen dir, per exemple “submarí”= que va per sota del mar; o “preocuparse”= ocupar-se de patir abans de que, potser, calgui.

Hi ha altres paraules que estan simplement ben inventades. Un bon exemple és el nom d’un arbre que tant en català com en castellà té un nom ben trobat: desmai/ sauce llorón.

El récord per a mi de paraules ben trobades són castellanes:

–          Correveidile:

(De la fr. corre, ve y dile).

  1. 1.    com. coloq. Persona que lleva y trae cuentos y chismes.

–          Paluego: aquell “restu” de carn de xai que et queda entre queixals i que no et queda més remei que deixar-la “pá luego”! Paraula igual de graciosa que de fastigosa.

–          També m’encanten “xirimiri” i “calabobos”.

Després hi ha paraules que la seva sonoritat ja indiquen una mica el significat o almenys hi lliguen: xiuxiueig, terrabastall!!!!!!!

La paraula “tap”, per exemple,  també trobo que està ben vista. El tap és petit com la paraula, que és contundent i acaba amb una consonant que no podem allargar: TAP! (sembla voler dir: “ja està fet, s’ha acabat! beure d’aquesta ampolla o prou de colònia!) També recorda la paraula a la onomatopeia que pot fer un tap de cava al sortir: TAP!!

O la paraula “prou”. Quan alguna vegada he de dir cridant : Prouuuu! Sempre la trobo encertada, s’adiu amb el que vol dir. Clar que… cridada qualsevol paraula podria tenir el mateix efecte. Jo tenia un profe a l’institut que quan volia que calléssim cridava el primer que li venia al cap. Recordo un crit a molts decibels de: PASTANAAAAGAAAA!  I tots callàvem de cop, suposo que pel surrealisme de la situació.

En canvi hi ha paraules que no lliguen amb el que volen dir, igual que persones a les que no el hi “pega” el seu nom. Fa una quants anys vaig conèixer a la Gemma treballant en una escola (no sé si llegiràs això) i jo sempre li deia Sílvia. Però és que té una cara de Sílvia!

És com el cas de les pestanyes. Quasi totes les parts del cos (amb importants funcions) tenen noms curts: mà, peu, cor, cap, dit, cul, braç, ull, nas, coll, pit …. I les pestanyes, d’una importància secundària, que són una paranoia, diminutes i que necessiten un kilo de rímmel per començar a intuïr que existeixen,  va i es passegen amb aquest nom tant llarg!

Read Full Post »