Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for maig de 2012

Quan ets de Barcelona i te’n vas a viure a un poble petit trobes avantatges i inconvenients. Lo millor és que els diumenges van deixar de ser depriments, no implicaven un viatge de tornada, unes maletes, un “fin de fiesta”. També és còmode tenir el CAP davant de casa i una única escola pública a la que entres segur, estar un dimecres a la tarda passejant per la muntanya i tenir un jardí on passar un altre dimecres a la tarda mirant el Montseny. Pots pendre un cafè al bar tenint una conversa coral…

Per contra,  necessites la teva dosis de ciutat. Quan t’has criat entre semàfors, clàxons, autobusos, cines, botigues… també ho trobes a faltar. Jo dormo cada divendres a Barcelona i m’injecto la meva ració de ciutat.  Em vaig a oxigenar a Barcelona, al contari que fa molta gent de Barcelona quan va a desconnectar a la muntanya. Veig als meus pares, l’àvia, tota la perentela de l’escala (m’encanta haver viscut en una escala plena de familiars i seguir-los veient), vaig a “pendre algo” amb les meves amigues divendres a la nit (sí Anton, “prendre algo”, tot i que sé que seran cerveses o gin tònics), faig “recadus” amb la meva mare pel barri dissabte al matí, anem al parc, anem al port amb el Guim i el meu pare… i torno al poble amb ganes de tornar-hi i impregnada de ciutat.

Aquesta setmana feia quinze dies que no baixava a Barcelona i això implicava necessitat de dosis doble, i la vaig tenir. Divendres vaig anar al teatre i de camí a l’espai Brossa a veure “En comptes de la lletera” vaig caminar per Portal de l’Àngel, per la catedral, pel Born…el centre trepidant de la ciutat.

I vaig veure un grup tocant i unes estrangeres que ballàven deixant-se anar, un senyor amb cabells llargs i barba blanca (d’aquest al poble també en tenim un) que anava amb patinet lluïnt un “bombín”, uns acròbates amb molt públic, botigues moníssimes i caríssimes del Born on m’ho compraria tot, terrasses plenes, gent d’aquí, d’allà i de tot arreu, feia mesos que no hi passejava  i em va agradar sentir-me part de la ciutat.

Després de sortir molt satisfetes del teatre, un agradable sopar per Gràcia amb més amigues i el taxi groc i negre que et torna a casa.

I com a sobredosi vaig tenir un dissabte de turista amb le meu pare i el Guim pujant al telefèric de Montjuïc. (Crec que som els únics no estrangers que han pujat als dos telefèrics de la ciutat, clar que l’abuelo per satisfer al “nietecito” no descarto que llogui un helicòpter o faci despegar un avió del Prat ).

I sempre que baixo a Barcelona tinc ganes de ciutat i quan torno al poble tinc ganes de poble. I penso que m’agrada aquesta dualitat en la que visc i que el Guim sàpiga que és una merla i una boca de  metro.

Read Full Post »

Amb els nens de l’escola vam anar a Arenys i vam veure el conte del “peixet d’or” amb titelles.

Aquest conte explica la història d’un humil pescador que pesca un peixet d’or. Aquest li demana que el deixi lliure i que a canvi li concedirà tots els seus desitjos.

El pescador comença demanant pa per menjar, un coci per la roba….però cada vegada la seva “capritxosa” dona li exigeix  més luxes i acaba demanant al peix una casa, un castell, uns criats…i al final “la avarícia rompe el saco” i es queden sense res però contents de tenir-se l’un a l’altre…bla,bla, bla.

Vaig voler comprovar què demanarien els nens si poguessin demanar un sol desig al peix d’or. (Abans, vaig reflexionar sobre el meu i, actualment, tot i que no em considero gens materialista, i tenint en compte que estem bé de salut, crec que demanaria “un sueldo para toda la vida extra”, (1500/2000 euros ja faria) per deixar de pensar i estar pendent dels diners). Després de quedar-me una mica decepcionada amb mi mateixa, vaig fer-ho pensar als nens, vam pintar un peix daurat, li vam punxar la panxa i vam escriure a dins el desig.

N’hi ha de molt ambiciosos: “Vull ser en Messi”

Somniadors: “Vull viure a la selva”

que es conformen amb poc:

fantasiosos: “Una fura amb la boca oberta amb queixals i una serp amb queixals” (o algo similar)

llestos : “vull menjar el que vulgui”

i “listillos”: “Vull tenir unes arracades com ell (en forma de peixet i d’or) i que els hi pugui demanar desitjos” (no està mal per 5 anys, i jo conformada amb el meu sueldo)

Read Full Post »

la nena nova

Fa poques setmanes va arribar a la classe una nena nova, la S. És d’orígen magrebí, tot i que ella ja ha nascut aquí i parla un perfecte català.

La seva mare,com és natural, va vestida amb una llarga xilava fosca i un vel al cap.

La mare d’un nen de la classe, el F., li va preguntar al seu fill:

– F, que hi ha una nena nova a la classe?

– Sí, la S.

– Que és magrebina?

– Jo que sé mare! l’únic que sé és que la seva mare és castanyera!

Read Full Post »

Ahir va arribar a (en un altre temps diria “a les meves mans”)  el meu ordinador,  un parlament de Ken Robinson que em va encantar. M’ho va dir el meu pare que li havien dit…

Parla de com l’escola mata la creativitat. Ell ha sabut posar paraules, i explica d’una manera encantadora i que fa riure, coses que jo comparteixo però que no m’havia parat mai a raonar tant bé.

Aquests dies a totes les escoles de Catalunya passen les proves de competències bàsiques als alumnes de sisè. Aquestes proves són de català, castellà, anglès i matemàtiques. Les assignatures que estan a dalt de la jerarquia, les que si domines aniràs passant cursos sense problema. A ningú se li ha passat pel cap passar proves de música, de plàstica, d’educació física. Ningú sembla trobar important veure com estan els alumnes d’imaginació, de creativitat, d’expressió corporal, d’agilitat, de ritme…

Un nen zero creatiu segurament no tindrà cap dificultat al llarg de la seva escolaritat.

I quants d’aquests alumnes de sisè necessitaran aquestes eines per treballar? Segurament molts. Algun potser serà músic, actor, atleta, ballarí, pintor, dissenyador gràfic, creador publicitari, dissenyador de pàgines web? o de vés a saber de què a l’any 2032!

Un nen bo en mates que té clar que vol estudiar ciències exactes segurament (per dificilíssima que sigui la carrera) ho té més fàcil en la seva vida d’estudiant. El que té clar que vol ser actor haurà d’estar-ne molt segur, tenir molta confiança en ell mateix, convèncer potser als seus pares… i haver-se avorrit probablement moltes hores en una aula.

A la classe tinc un nen, el G., al que només hi ha una cosa que li interessi: els animals. Odia escriure, llegir, li costa concentrar-se… però mai he vist tant aguditzada en un nen una fixació, quan parlem d’animals posa uns ulls com unes taronges i no es perd detall. Probablement si ell se’n convenç i lluita per a  convèncer podrà cuidar cavalls, treballar en un centre de recuperació d’animals marins… i ser feliç amb el que fa, però trobarà pocs mestres que li lloaran al llarg de la seva vida d’estudiant, el seu dibuix fantàstic (que el té), la seva imaginació desbordant o el seu coneixement de la natura.

En fi us deixo amb les paraules d’en Ken Robinson que ho explica molt millor que jo. Dura uns 20 minuts, escolteu-lo.

Read Full Post »

Ahir vam anar amb el Guim a veure el partit de futbol del Viladrau. L’Oriol és l’entrenador però ahir, que eren molt justos, la segona part va fer de porter.

El Guim ha vist uns quants partits i crida Goool! i anima: Vilalau!Vilalau!

Sap que han de ficar la pilota a la porteria… però ahir ho va veure tot des d’una altra perspectiva.

Vam anar darrera la porteria per veure l’Oriol de prop. El Guim va veure al seu pare a través de la xarxa que envolta el camp i a través d’una segona xarxa: la de la porteria.

Amb una cara d’ amoïnat va i em diu:

-Per què l’han tancat aquí al pare? (Devia pensar que només una acció gravíssima et pot portar a estar tancat amb doble xarxa)

Read Full Post »