Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juny de 2012

Els noms dels bars sovint deixen que desitjar.

Per començar, molts tenen el nom del propietari, o de l’avi del propietari, o bé, el cognom del propietari o de l’avi del propietari: Bar Núria, Cal Quicu, Casa Pepe, Can Joan, Bar Soler, Casa López…

El següent pas, una mica més enllà però no gaire, és posar al bar el nom d’on està ubicat. Que està al carrer Mandri: Bar Mandri, que està al carrer Floridablanca: Bar Floridablanca…que està al costat del Monestir de Poblet: hi ha dos opcions: Bar Monestir o Bar Poblet, que està al port: Bar del Port…

Llavors hi ha el récord guiness que són aquests bars amb noms molt poc encertats que és evident que vénen de la suma dels noms dels seus socis o del matrimoni que el regenta: Bar Joali (JOrge + ALIcia), Bar Alpa (Alberto + Paco) i coses similars.

A mi m’agrada donar voltes a coses taaaan absurdes com quin nom li posaria jo al meu bar (que mai tindré). He pensat que li posaria “TRONERA” , “Bar TRONERA”, sona bé no?

Al final,  els que tanquen els bars són els troneres. Jo ho he estat bastant, ara ja no tant, tot i que el gen es té o no es té. El meu cosí Albert, per exemple, també n’és portador.

Els troneres no sabem veure “la senyal”. “La senyal” és un concepte ideat per la meva amiga Marta i per mi. Quan estàs en una festa, una discoteca, una boda… hi ha un moment en el que sembla que algú hagi fet una senyal per anunciar que és el moment bo per marxar. Vam estar tota una nit divagant sobre quina podria der “la senyal”: una cançó en concret, algú que tira un tamboret a terra, una ballaruca molt exagerada????La gent que la pilla se’n va a casa en un moment àlgic de la nit, begut però no massa, en fi, digne.

Els que no acostumem a pillar “la senyal” hem viscut vegades el moment “cubata sense gel”, seure a la vorera davant del local tancat, el “declive” de la música, aquella sortida del sol tan incòmode… sovint és un error però hi ha alguna nit en la que ha valgut la pena, sovint per l’efecte “risa floja”.

En fi, que l’he trobat un nom encertat. M’he dedicat a posar-ho al google. Hi ha un BAR LA TRONERA a Madrid on es juga a billar, un altre BAR LA TRONERA a Irun i, per últim, un BAR TRONERA a Tegucigalpa amb el que no crec que confonguéssim a la clientela amb la coincidència.

Read Full Post »

Avui he anat al metge amb unes d’aquelles angines meves a 39º que tenen els nens menors de 10 anys, la meva cosina Anna A. i jo.

Mentre m’esperava fullejant un “Hola” del mes d’abril del que ja coneixia el contingut( és el que té ser-ne seguidora, que a les pelus i al metge van enrere), ha entrat un senyor del poble de noranta i pico d’anys, l’acompanyava un noi marroquí, també del poble, que no l’ha vist bé i no l’ha volgut deixar sol.

El S. ,el senyor, estava completament desubicat, es veu que perd el cap, es desorienta i que darrerament s’escapa de casa.

El secretari del metge li demanava:

– Què vol S?

– Què vull? No sé. Crec que no ha vingut ningú aquí…

– Com és que no ha vingut amb el seu fill?

– Ui no! he vingut jo.

– A qui busca?

– Al dallonses, al…

El secretari ens comentava al noi i a mi que mai ve sol perquè no pot i que es devia haver escapat…

– Vaig a trucar a casa seva que el vinguin a buscar, eh?

Llavors quan jo ja estava a punt de plorar de la pena que em feia el S. i la situació, ha estat el mateix S. el que m’ha fet arrencar un somriure quan, veient-se amanaçat (tipus nen trapella) per la trucada als fills, ha retingut el braç que despenjava el telèfon i ha dit:

– Sap què? deixem-ho aixís, entre vostè i jo, deixem-ho aixís.

I ha marxat cap a la porta, en teoria cap a casa seva, seguit del noi marroquí que li supervisava el camí.

Read Full Post »

Avui fas 3 anys. Fa 3 anys que ens alegres la vida i ens dius coses.

Al principi les deies plorant,  somrient o fent uns “meneos” amb el cos sencer d’alegria. Després pronunciaves síl.labes o abreviacions de paraules acompanyant-les amb un dit que tot ho assenyalava. Més tard vas començar a dir frases que exigien coses( “Vui apa!”), les explicaven(“l’àpia està a Pona” =l’àvia està a Barcelona”) o les descrivien (“Quina motu més glan!).

I anaves ampliant la llargada de les teves frases i la riquesa del teu lèxic. Tot s’ha de dir, en uns camps més que en altres, especialitzant-te en animals. I alhora que tu aprenies aquestes paraules noves les aprenia jo: okapi, suricata, ibis vermell , la marieta menja pugó …

Més endavant ja eres un digne interlocutor. Sobretot donant resposta a les meves preguntes: Què has fet a la guarde? Vols anar-hi amb bici o amb moto? Què et fa mal?…

Ara ets un interlocutor encara més capaç però, a més, sovint portes tu el pes de les preguntes:

–          Quin és el teu número preferit?

–          On aparcarem el cotxe?

–          Has vingut amb el cotxe blau o amb el gris?

–          Què soparem avui?

I has introduït l’incansable “Per què?”.

L’altre dia en un bar de Vic mentre fèiem cua pel lavabo em preguntaves:

–          Per què no va aquest ventilador?

–          Potser s’ha espatllat.

–          I per què s’ha espatllat?

–          No ho sé.

–          I per què aquest s’ha espatllat aquest i l’altre no?

Quan jo anava a respondre un nou “No ho sé”, una desconeguda que seia a la barra, no sé si : per no poder més de la conversa, per “echarme un cable” o per aportar llum a “l’asuntu” va dir-te:

–          Potser els del bar només n’han volgut encendre un.

I tu, suposo que flipat que et respongués una persona desconeguda, no vas tenir rèplica.

També em fa gràcia com has après que l’abuelo parla castellà i t’esforces per parlar-lo, tot i que puguis dir coses com “abro”(arbre) o puguis ensenyar-li la cama quan ell, intentant camelar-te per portar-te a dormir, et demanava:

–          Me enseñas donde está tu cama?

Últimament em demanes que t’expliqui molt el conte d’ “Endevina com t’estimo” (deliciosa recomenació de la Marta B.). La llebra petita vol explicar-li a la seva mare fins on l’estima. Primer allarga els braços i diu: t’estimo així! I la mare li imita el gest i, és clar, sempre abarca un espai més gran. Ho prova fent un salt, fent la vertical… però la mare sempre la supera. Finalment la llebre  petita pensa que res pot estar més lluny que el cel i li diu que l’estima fins a la lluna. La mare li xiuxiueja a l’orella que ella l’estima “fins  a la lluna anar i tornar”.

L’Oriol passa molta “vergüenza ajena” quan expliquem aquest conte i diu que és cursilíssim (que ho és), però a nosaltres ens encanta. I jo a vegades et dic que t’estimo “fins a la lluna anar i tornar”, com li diu la llebre gran a la petita. L’altre dia tu vas i em dius “doncs jo t’estimo fins al cel de Barcelona!”. Em va semblar llunyíssim, i a tu també, és clar, suposa tot un trajecte en cotxe només per veure’l! i em va fer molta il.lusió. És molt com a estima cap a la  mare! Però si algún dia tens un fill, Guim, sabràs què és estimar “anant i tornant”.

Read Full Post »