Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 4/06/2012

Avui fas 3 anys. Fa 3 anys que ens alegres la vida i ens dius coses.

Al principi les deies plorant,  somrient o fent uns “meneos” amb el cos sencer d’alegria. Després pronunciaves síl.labes o abreviacions de paraules acompanyant-les amb un dit que tot ho assenyalava. Més tard vas començar a dir frases que exigien coses( “Vui apa!”), les explicaven(“l’àpia està a Pona” =l’àvia està a Barcelona”) o les descrivien (“Quina motu més glan!).

I anaves ampliant la llargada de les teves frases i la riquesa del teu lèxic. Tot s’ha de dir, en uns camps més que en altres, especialitzant-te en animals. I alhora que tu aprenies aquestes paraules noves les aprenia jo: okapi, suricata, ibis vermell , la marieta menja pugó …

Més endavant ja eres un digne interlocutor. Sobretot donant resposta a les meves preguntes: Què has fet a la guarde? Vols anar-hi amb bici o amb moto? Què et fa mal?…

Ara ets un interlocutor encara més capaç però, a més, sovint portes tu el pes de les preguntes:

–          Quin és el teu número preferit?

–          On aparcarem el cotxe?

–          Has vingut amb el cotxe blau o amb el gris?

–          Què soparem avui?

I has introduït l’incansable “Per què?”.

L’altre dia en un bar de Vic mentre fèiem cua pel lavabo em preguntaves:

–          Per què no va aquest ventilador?

–          Potser s’ha espatllat.

–          I per què s’ha espatllat?

–          No ho sé.

–          I per què aquest s’ha espatllat aquest i l’altre no?

Quan jo anava a respondre un nou “No ho sé”, una desconeguda que seia a la barra, no sé si : per no poder més de la conversa, per “echarme un cable” o per aportar llum a “l’asuntu” va dir-te:

–          Potser els del bar només n’han volgut encendre un.

I tu, suposo que flipat que et respongués una persona desconeguda, no vas tenir rèplica.

També em fa gràcia com has après que l’abuelo parla castellà i t’esforces per parlar-lo, tot i que puguis dir coses com “abro”(arbre) o puguis ensenyar-li la cama quan ell, intentant camelar-te per portar-te a dormir, et demanava:

–          Me enseñas donde está tu cama?

Últimament em demanes que t’expliqui molt el conte d’ “Endevina com t’estimo” (deliciosa recomenació de la Marta B.). La llebra petita vol explicar-li a la seva mare fins on l’estima. Primer allarga els braços i diu: t’estimo així! I la mare li imita el gest i, és clar, sempre abarca un espai més gran. Ho prova fent un salt, fent la vertical… però la mare sempre la supera. Finalment la llebre  petita pensa que res pot estar més lluny que el cel i li diu que l’estima fins a la lluna. La mare li xiuxiueja a l’orella que ella l’estima “fins  a la lluna anar i tornar”.

L’Oriol passa molta “vergüenza ajena” quan expliquem aquest conte i diu que és cursilíssim (que ho és), però a nosaltres ens encanta. I jo a vegades et dic que t’estimo “fins a la lluna anar i tornar”, com li diu la llebre gran a la petita. L’altre dia tu vas i em dius “doncs jo t’estimo fins al cel de Barcelona!”. Em va semblar llunyíssim, i a tu també, és clar, suposa tot un trajecte en cotxe només per veure’l! i em va fer molta il.lusió. És molt com a estima cap a la  mare! Però si algún dia tens un fill, Guim, sabràs què és estimar “anant i tornant”.

Read Full Post »