Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/07/2012

Una casa pairal és una casa dels pares o dels avantpassats. Acostuma  a relacionar-se el terme amb una casa estil masia, tot i que jo la tinc a Barcelona.

La meva besàvia va reunir els diners per construir-la cap a l’any 1930.

La meva àvia ho explica així en les seves memòries:

“La mamà tenia els diners justos, en valors, per fer la casa: 400.000 pessetes. La vam començar amb molts dubtes i una mica de por. El primer entrebanc va ser que per allí havia passat una riera i els fonaments van haver de ser molt més importants que els que l’arquitecte havia calculat.

Quan estàvem fent la casa, on el Pere i la Lolita intervenien molt per vigilar les obres, va venir la República a Espanya. Els valors van baixar moltíssim i vam haver de demanar una hipoteca per acabar-la.

Mentre fèiem la casa ens vam haver d’apretar el “cinturón” tant com vam poder i, quan la vam acabar no es llogava ni un pis. Va ser la primera casa, en molt tros, tan alta.

Nosaltres vam anar a viure al 4ª 1ª. Ens va fer molta il.lusió perquè tot era nou i bonic.(…)

Els primers mesos de la guerra vam tenir a casa un registre de milícies incontrolades que feien molta por. Portaven un gran fusell i buscaven a un director de tramvies que no coneixíem de res. Se’n van emportar tot el que teníem a la caixa de caudals i la coberteria. Jo, amb un atac de valentia, vaig poder salvar algunes joies tirant-les per la finestra a un descampat de baix”

Un dels fills havia marxat a viure a França, l’altre ja era casat i no vivia a la finca (tot i que ara ho fan part dels seus néts i besnéts) però la meva àvia i quatre dels seus germans hi van viure la resta de la seva vida.

Per l’escala es devia sentir el violoncel que tocava la tia Elivira,  l’olor dels pastissos de la tia Lola, i el xiuxiueig a l’hora de resar el rosari. Cosien roba  i rebien moltes visites.

Segur que hi van haver riures, moments dolços i també plors per amors impossibles.

Molta part de la següent generació, la de la meva mare, va néixer a la casa. Durant anys els cosins de l’escala van compartir jocs i vivències. I, per quasi la mateixa finestra que la meva àvia havia salvat les joies de la familia, anys més tard llançaria, farta de les baralles entre els seus fills, tota la caixa plena dels botons amb els que jugaven a botons . I per, potser la mateixa finestra, aquests mateixos nens enganxaven amb un ganxo la gàbia de periquitos del veí de sota per fer-li la broma de canviar-li els ocells o fer-los desaparèixer una estona.

Es feien dinars els diumenges al quart tots junts, es decoraven les palmes i els palmons amb tot detall i les visites de nens i grans de pis  a pis devien ser constants.

Alguns d’aquests nens i altres descendents de la familia s’hi han quedat a viure. Jo hi he viscut 25 anys de la meva vida. Així doncs, la tercera generació va seguir compartint jocs, eterns dinars-sopars del dia 1 de gener, berenars pel sants de l’àvia i les ties, menjant els caramels de violeta de les ties i les pastilles juanola que t’oferia el tio Pere.

Alguns hi han estat més que altres, però tothom ha tingut, crec, sempre algun parent proper a visitar a l’escala.

Ara, gran part dels veïns són de la meva generació i ja tenen fills, que són la quarta o cinquena generació que habita la nostra casa pairal urbana.

Uns nens que entre ells ja són cosins segons o cosins tercers, que en una altra família potser no s’hauríen vist mai, però que continuen jugant junts al terrat, compartint banyeres o sopars.

El terrat ha estat una magnífica recuperació d’aquesta generació. Era un espai on ningú hi pujava, abandonat. Ara hi llueix una gespa artificial, una gran taula, un toldo i una piscineta, joguines i tumbones i grans cubos per refredar la beguda a les festes.

Jo sóc una esporàdica que acostuma a baixar un dia a la setmana a Barcelona però m’encanta trobar-me un dia com ahir amb un sopar de família al terrat. Tothom pujava de casa seva amb una truita, bosses de gel, amanides, begudes, gazpacho… I tres generacions diferents compartien una agradable vetllada d’estiu al terrat, ubicat sobre els pisos on ells, els seus pares, els seus avis, tiets, cosins, fills, besàvia… han viscut tantes coses.

Read Full Post »