Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2012

Abans d’ahir l’Oriol havia de treballar un parell d’hores fent un curs a Sant Feliu de Codines. Jo l’havia d’acompanyar, ja que després marxàvem junts a Vilanova a viure unes hores en aquell paradís que suposa ser acollits pel meu cunyat Manel i la meva germana en una casa preciosa on sents el mar, menges fantàstic, et relaxes a la piscina i beus unes copes al chiringuito.

Així que jo tenia dues hores mortes d’espera. Però, per la meva sorpresa, van ser dues hores sorprenents i boniques.

De camí vaig veure que érem al costat de Sant Quirze de Safaja, el poble del Sanatori on va estar el darrers anys de la seva vida el meu admirat poeta Màrius Torres, del que ja us he parlat en altres posts. Així doncs, em vaig dirigir a Sant Quirze improvitzadament emocionada.

Només aparcar el cotxe tot semblava dissenyat per a la ocasió

Vaig passejar pel petit poble, bonic, fins arribar a l’església i al cementiri. Sabia que l’havien enterrat allí, tot i que dubtava si havia estat traslladat posteriorment a la seva Lleida natal. El cementiri estava tancat i inaccesible (en aquell moment em veia capaç de saltar una valla o un impediment de dificultat mitjana per a satisfer la meva curiositat). Vaig pensar que ja que era allí no m’aturaria. Uns poemes d’en Màrius omplien l’espai d’horaris de l’església, així que vaig pensar que el mossèn no seria aliè a la figura del poeta. Vaig trucar a la rectoria i em va obrir la porta un home d’uns 70 i picu amb sotana. Em va confirmar que el poeta estava enterrat allí i es va oferir a acompanyar-me. En el curt trajecte fins a la porta del cementiri em va explicar coses que jo no sabia. Ell era un gran admirador del poeta i sempre intentava incloure textos d’ell en els seus sermons, em va explicar que havia arribat a conèixer a la propietària del sanatori, la Maria Planas, que el Màrius tenia un tracte especial i tenia fora del sanatori la seva propia caseta, Mas Blanch, amb un piano…

Jo em sentia com en una pel.li. Quan vam entrar, va parar de parlar, va fer un moment de silenci i  em va dir : – Mira! Assenyalant-me la ubicació del nínxol del Màrius Torres, amb la data que corroborava la seva curta vida de 32 anys.

En aquell moment em va venir a la memòria la carta que Mercè Figueres (la nòvia? Amiga íntima? Amor platònic? del Màrius) escriu a la familia del poeta per explicar la seva mort i com havia anat tot.

“ Voltàvem el seu llit, va tenir el cap claríssim fins a l’últim moment i vam estar simplement atents als seus desitjos per acomplir-los tots. (…)

Algú va dir- “les dues i sis minuts”. Tot reposava i ningú no gosava trencar el silenci. En l’absurd que només es comprèn en moments com aquells, a la Maria no se li va ocórrer res més que abrigar-lo bé perquè no s’ens refredés. I més d’una hora vam estar sense poder treure els ulls de sobre els seus, que jo havia tancat.(…)

No podia resistir la idea que el vestissin mans estranyes i vaig demanar que me’l deixessin amortallar. Vaig rebutjar el llençol que m’oferia la Maria perquè vaig voler que el que portés per darrera vegada fos una cosa ben seva, ben vostra, potser una de les últimes restes d’aquella casa que ell havia estimat tant. Guardava un llençol molt vellet i apedaçat que duia les lletres del seu pare, el vaig arreglar tant com vaig poder per posar-li… i el vam deixar sobre el seu llit amb una pau tan gran en el seu rostre que no podíem trobar més consol que mirar-lo contínuament.

(…)

L’endemà havia nevat per primera vegada aquest hivern però,cosa meravellosa, la neu i el fred van respectar les flors del nostre jardí i vam portar-li un ram preciós de roses blanques i roses, com mai s’havia vist en aquell temps. A les quatre no se sabia res de Lleida i no vam poder ajornar més l’enterrament. Reposa en un nínxol del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja…”

Hi vam estar uns minuts, vam sortir i en vam despedir amb el mossèn del poble. Jo vaig baixar la pujada del poeta pensant en la meva àvia Montserrat, amb la que compartíem les lectures dels seus textos.

Seguidament vaig anar fins al Sanatori de Puig d’Olena on, llàstima, aquell dia no hi eren les monges que, segons el mossèn m’haguéssim obert les portes per ensenyar-me les estances on va estar-se, va parlar, va escriure, va morir… el poeta.

Però de tota manera, per un moment estrany em vaig sentit com connectada, fora de la dimensió temporal, amb els principis dels anys quaranta i la gent que allà residia i intentava somniar i entretenir-se malgrat la seva malaltia.

Dues hores  que prometien lentes i van ser emocionants i sorprenents.

Anuncis

Read Full Post »

Acabo d’arribar d’un viatge per França amb la família. Hem navegat per un ample i tranquil riu que es diu Charente a la regió d’Aquitània. Els pobles, els racons, els castells … donaria per inspirar-se per molts posts però el meu cervell es dedicava a relaxar-se a tope, sense mòbil, ni ordinador, ni presses …

Un viatge ple de coses agradables: el riu, els arbres, els camins, els castells i els ponts, el brie, el camembert i el roquefort. Tirar-se al riu saltant del vaixell, beure vi “rouge” boníssim, passejar, pedalar, badar en un mercat de carrer, treballar en equip per passar les “écluses”, els gintònics a la nit, unes sorprenents nits de son conciliador, uns esmorzars fantàstics, sopars a les terrasses, jocs repetitius amb el Guim, parlar, riure, somriure, meravellar-se amb el paisatge (i l’escultura del Corto Maltese) i,  sobretot,  estar amb aquests tripulants tant simpàtics i ben avinguts.

Viatjar sis adults i un nen suposa que els grans s’han d’adaptar al ritme de nen i el nen també al dels adults. Després de mil partides de la meva mare i la meva germana amb el Guim de “vermell o negre” vaig proposar al nen un nou joc SOLITARI que consistia simplement en ordenar en 4 pilons corrsponents als 4 pals una baralla espanyola. Per sort el joc el va enrollar i el va distreure estones de sopars i cotxe. Em va fer gràcia que quan li vaig explicar el nom dels pals i vaig dir :

–          Aquests es diuen “bastos”

Va i em diu:

– Bastos? Jo els hi dic “pebrots”. Té la seva lògica i potser li escau millor i tot.

De “repent” veig que classifica un cavall de copes amb els “pebrots” i quan li vaig demanar perquè l’havia  posat allà em senyala la cuixa de malla verda del cavaller!!!!! ja ja ! sembla talment un basto!

L’Oriol em va explicar el significat dels pals de la baralla francesa:

Els cors són L’AMOR, les piques LA FORÇA, els trèbols LA SORT i els diamants LA RIQUESA.

Per curiositat, he estat buscant el significat dels de la baralla espanyola.

M’ha sorprès descobrir que se li adjudica un significat molt rollo TAROT on cada carta té el seu propi significat: fecunditat, celebració, gelosia, resistència… però, així a grans trets:

Els oros, com és de suposar, representen els temes econòmics, les copes l’amor, les espases la salut i, ELS PEBROTS, els temes laborals i els viatges.

Mira, una curiositat com un altra que crec que pot fer gràcia saber a algú, com, per exemple, a la meva amiga Susanna que potser ho llegeix, si té wifi, des del Serengueti.

 

Read Full Post »