Últimament estic mooooolt agraïda a la Concep i la Patri per haver-li regalat contes al Guim . És una col.lecció de “La Galera” de contes tradicionals. Està tant motivat pel conte que li expliquem cada nit que és ell el que demana anar a dormir!!! La nit abans ja prepara (traient més enfora el llom del llibre de l’estanteria) el del dia següent.
Sóc fan de “El lleó i el ratolí”
: un lleó es vol menjar a un ratolí. El ratolí argumenta la seva llibertat dient al lleó que ell és tant petit que seguirà tenint gana i que demostri que és un bon rei de la selva. El lleó, per pena i simpatia, el deixa anar. El ratolí, agraït, diu que si necessita mai la seva ajuda la tindrà. El lleó se’n riu “Com el pot ajudar un animal tan petit a ell?”. Doncs poc deprés el lleó cau en una xarxa de caçadors i el petit ratolí mossegant la xarxa fa un forat perquè pugui escapar.
Bonics missatges: no subestimem a ningú, si ajudem ens ajudaran, l’amistat…
També sóc fan de “La llebre i la tortuga”.
Una llebre i una tortuga han d’anar a Puigcerdà. La tortuga proposa anar-hi juntes i la llebre “xuleta i altiva” se’n riu d’ella a la cara:
– Però si jo hi aniré amb quatre passes i tu vas molt lenta…! Cargol amb potes!
La tortuga li proposa fer una cursa. La llebre, que va de sobrada, es para a menjar, a dormir, a sopar amb amigues llebres de Vic… i quan arriba a Puigcerdà la tortug,a que no ha parat de caminar, ja l’espera.
Bon missatge: no subestimis a ningú, la constància té recompensa, l’esforç…
Però alguns dels contes tradicionals, si els analitzem, transmeten missatges èticament confosos… Repassem:
“El Patufet”.
Un pobre nen amb enanisme extrem que tot i això ha aconseguit ser valent i amb autoesima. S’atreveix a anar a comprar safrà i a anar a portar el dinar al pare. Però se’l menja un bou! Tot i que al final surt amb un pet i se salva… jo sempre penso que al Patufet se li ha acabat el “xollo”. Creieu que els seus pares el deixaran tornar a sortir després de l’episodi del bou? I si es queden sense safrà menjaran paella sense safrà a casa en Patufet? (bueno això passi no?). Però no el deixaran segur sortir de nit per la festa major. Quina vida li espera?
“En Polzet”(Pulgarcito)
(quina insistència amb els nens de talla baixa!) aconsegueix tornar a casa seguint el caminet de pedres. Els pares, que la nit abans planejaven abandonar-los, els reben super contents!. La segona vegada van a parar a casa d’un ogre que se’ls vol menjar. En Polzet aconsegueix enganyar a l’ogre i que aquest es mengi les seves pròpies filles en comptes de a ell i als seus sis germans. Sempre penso en les pobres set nenes, que ja devien ser prou horrendes, morir d’una manera tan tremenda. Però a ningú li importen aquestes criatures??!!! En Polzet i els seus germans tornen a aconseguir arribar a casa!!! Els pares mira que insisteixen però no aconsegueixen abandonar-los!!!! I tots tant feliços! Cap germà Polzet diu:
– Osti ens volíeu abandonar? I no ho trobàveu horrible? Haver-ho pensat abans de tenir set fills no? I si això de la llenya no dóna… no sé, proveu coses… no us veig espavilant-vos gaire!
I el pobre “Soldadet de plom”? sense una cama i amb una vida “arrastrada” de collons: naufragant amb un vaixell de paper de diari, devorat per un peix …! i morint cremat a la llar de foc! Sí sí, al costat de la ballarina i el que tu vulguis però horrible! (consumit pel foc abans de poder consumar amb la ballarina!)
I la “rateta que escombrava l’escaleta”? Altiva i presumida es planta al balcó a fer una mena de càsting de marit. Jo sempre pensaba “ja li està bé tú que se la mengi el gat! Per ser tan superficial! Haver-se casat amb el gall o el ruc!”, però quan has de passar alguna nit sentint roncar entens que faci càsting de veus, dormir amb un ruc ha de ser tremendu!
I” l’àneguet lleig”, quan és gris tothom li fa bulling i quan és cisne tothom perd el cul per ell!
Ah! i una altra cosa que reclamo com a germana gran que sóc! En els contes els germans petits sempre són els espavilats que treuen de l’apuru als grans! L’altre dia vaig tornar a escoltar un conte que de petita em xalava “La flor romanial” i, de nou, el germà petit, el guapo i bo que serà el rei perquè els grans són “lo peor”!
Sort que sempre ens quedarà el porquet gran que es curra la casa de totxos que salva la vida als petits! Clar que s’entreveu que és un soso avorrit que treballa mentre els altres ballen, però almenys és el salvador!
En fi… la vida tampoc és justa i a vegades els buenazos com el soldadet no tenen sort i hi ha aneguets que no tindran un ” cambio de imagen” tan espectacular.
paraulespetites.wordpress.com 