Avui he llegit aquest article publicat a l’ara.cat ( de tant en tant els teus contactes de facebook pengen coses que t’agrada llegir, que et fan pensar … trobo que és una de les coses bones que aporta aquesta xarxa social, a part de cotillejar sobre coneguts prou poc coneguts per trucar-te però prou perquè t’interessi veure què fan, com són…).
Els 5 penediments més freqüents quan se’ns acosta la mort
Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s’acosta la mort, la gent s’adona que no ha complert els seus somnis i ha d’assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.
2. M’agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.
3. M’agradaria haver tingut la valentia d’expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d’haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d’amargor.
4. M’agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L’autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M’agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és “sorprenentment comuna” entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l’han limitat.
Fa pensar no? És curiós però 4 dels 5 penediments són per “no haver fet”, per “no haver-se atrevit” i , de fet, el d’haver treballat massa no deixa de ser “no haver-se atrevit a canviar d’hàbits, a buscar altres coses… (sobretot si parlem de generacions anteriors, ja que ara no podem escollir massa en el món laboral).
Recordo haver estat fan de la frase “Qui parla és esclau de les seves paraules, qui calla és senyor del seu silenci”. Doncs cada vegada en sóc més contrària. I encara més pensant en aquests penediments que es resumeixen en “no haver estat prou valent”.
Penso que molts d’aquests penediments són falta de decisions i falta de paraules pronunciades: paraules mai dites.
Si aquella noia casada als divuit amb qui la família creia convenient hagués pogut dir:
-Que no! Que passo! Que no em vull casar amb aquest tio!
Si alguna de les amigues distanciades per una estúpida baralla hagués tingut el coratge de despenjar el telèfon i fer les paus…Potser haguessin rigut tant als seixanta com ho havien fet als vint.
Si els dos germans barallats haguessin parlat calmats compartint un àpat, els seus fills serien cosins de veritat i ells recordarien les anècdotes de petits als dinars de diumenge.
Si aquell senyor distingit de Barcelona hagués gosat dir als seus pares de missa :
-Sóc homosexual i ho he d’assumir per ser poder ser feliç i viure la meva vida.
Si aquella dona tan vital hagués tingut el valor per dir al seu avorrit marit que mai vol anar enlloc
-Eh! Que et deixo, no sóc feliç amb tu.
Si ens atrevíssim a dir més el que pensem potser ens sentiríem millor amb nosaltres mateixos.
Si diguéssim més que estimem a qui estimem no ens en penediríem de no haver-ho dit prou.
…
Actualment la meva frase és “Prefereixo cagar-la per haver estat valenta que per haver estat covard”. (ara falta que ho sàpiga aplicar, les paraules això també ho tenen, a vegades sí que són fàcils de dir però difícils de fer!)
paraulespetites.wordpress.com 