Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/03/2013

Els dimecres faig mitja hora de lectura amb els alumnes de primer de l’escola. Em fa il.lusió anar-hi perquè són els meus alumnes de l’any passat i els veig grans, i m’agrada veure com llegeixen de bé i parlem una mica a vegades.

Sempre fem poesia. Aquest dimecres fèiem un poema del M. Martí i Pol que es diu “Pa amb xocolata”. Uns versos del poema deien:

“El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,”.

I vam parlar de què els agradava més si el pa o la xocolata i què es menjaven primer.

Em va sorprendre que gran part de la classe deia que ells es menjaven primer el pa i que es deixaven la xocolata, que era lo més bo, pel final. Feia als nens més impulsius en aquest aspecte però ja deuen estar classificats genèticament. Els mateixos que em comentaven això em van posar l’exemple que quan mengen “tai (=tall=carn /pels de fora d’Osona) amb patates rosses (=patates fregides) es reservaven totes les patates rosses pel final, “Lu bo pel final”.

Els nens d’aquest grup, són després adults d’aquest grup, són bons treballadors que es treuen de sobre la feina pesada primer per gaudir del que els agrada després. Complidors i responsables, o també potser d’aquells que no saben “disfrutar” dels paers perquè sí? Aquells que els agrada fer dentetes i són amants de “quien ríe último ríe mejor”?

Una altra part de la classe, sorprenent minoria, asseguraven començar sempre pel que els agradava. Són aquells nens que obren el bocata de fuet, es mengen tot el fuet i van rossegant un panet sol fins que els mig perdones. Els de “primer lu bo” (que s’han de morir de ràbia quan veuen el plat ple de patates fregides del primer grup).

Són adults que van “retrassant” i “retrassant” el que fa mandra, els que estudiaven l’examen a l’últim moment, potser més vividors? Més relaxats i tranquils?més carpe diem?  Aquells que són convidats que no marxen mai per mandra d’activar-se?

I el tercer grup, sóc jo, és el grup de repel.lents. Faig una ràbia que em moro perquè aconsegueixo sempre que les patates em durin exactament igual que la carn, el xocolata igual que el tall de coca, i per l’última mossegada de la torrada encara hi ha una rodanxeta de fuet. Ho barrejo tot equitativament. Quan treballo vaig també alternant coses agradables amb pesades, em vaig com fent mini-recompenses per mini-feines. Els que sou del meu grup m’entendreu. “he buidat el rentaplats, ara descanso i miro el facebook”…

Som potser massa controladors? Fem aquest tipus d’equilibris perquè emocionalment estem més desequilibrats? Us ho juro que em faig ràbia a mi mateixa però no es pot evitar, quan ets d’un grup ets d’un grup.

 

Read Full Post »