Els dimecres faig mitja hora de lectura amb els alumnes de primer de l’escola. Em fa il.lusió anar-hi perquè són els meus alumnes de l’any passat i els veig grans, i m’agrada veure com llegeixen de bé i parlem una mica a vegades.
Sempre fem poesia. Aquest dimecres fèiem un poema del M. Martí i Pol que es diu “Pa amb xocolata”. Uns versos del poema deien:
“El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,”.
I vam parlar de què els agradava més si el pa o la xocolata i què es menjaven primer.
Em va sorprendre que gran part de la classe deia que ells es menjaven primer el pa i que es deixaven la xocolata, que era lo més bo, pel final. Feia als nens més impulsius en aquest aspecte però ja deuen estar classificats genèticament. Els mateixos que em comentaven això em van posar l’exemple que quan mengen “tai (=tall=carn /pels de fora d’Osona) amb patates rosses (=patates fregides) es reservaven totes les patates rosses pel final, “Lu bo pel final”.
Els nens d’aquest grup, són després adults d’aquest grup, són bons treballadors que es treuen de sobre la feina pesada primer per gaudir del que els agrada després. Complidors i responsables, o també potser d’aquells que no saben “disfrutar” dels paers perquè sí? Aquells que els agrada fer dentetes i són amants de “quien ríe último ríe mejor”?
Una altra part de la classe, sorprenent minoria, asseguraven començar sempre pel que els agradava. Són aquells nens que obren el bocata de fuet, es mengen tot el fuet i van rossegant un panet sol fins que els mig perdones. Els de “primer lu bo” (que s’han de morir de ràbia quan veuen el plat ple de patates fregides del primer grup).
Són adults que van “retrassant” i “retrassant” el que fa mandra, els que estudiaven l’examen a l’últim moment, potser més vividors? Més relaxats i tranquils?més carpe diem? Aquells que són convidats que no marxen mai per mandra d’activar-se?
I el tercer grup, sóc jo, és el grup de repel.lents. Faig una ràbia que em moro perquè aconsegueixo sempre que les patates em durin exactament igual que la carn, el xocolata igual que el tall de coca, i per l’última mossegada de la torrada encara hi ha una rodanxeta de fuet. Ho barrejo tot equitativament. Quan treballo vaig també alternant coses agradables amb pesades, em vaig com fent mini-recompenses per mini-feines. Els que sou del meu grup m’entendreu. “he buidat el rentaplats, ara descanso i miro el facebook”…
Som potser massa controladors? Fem aquest tipus d’equilibris perquè emocionalment estem més desequilibrats? Us ho juro que em faig ràbia a mi mateixa però no es pot evitar, quan ets d’un grup ets d’un grup.
paraulespetites.wordpress.com 
Sóc del teu grup! Quadro l’últim tros de carn, amb l’últim de l’ou i l’última patata
I afegeixo: no m’importa tenir el plat més petit, menys menjar i menys de tot! però un cop repartit, no m’agrada compartir-lo! Que n’has de dir d’això?! 😀 Lo més curiós es que m’encanta picar del plat dels demés. Una mica!
Tot plegat, potser som els que no suportem que les coses bones s’acabin. 🙂
potser sí que ens passa això judit! quina ilu llegir-te!
Molt bo, Paula.
Jo també sóc de les tevs de les “equilibrades”/controladores, amb tendència al primer grup. La pitjor combinació, segurament, no trobes? Però, què hi farem? En aquestes alçades de la pel·lícula…
sí segurament el pitjor grup però l’assumim amb dignitat! un petó!
Jo sóc molt tonta. Mai he aconseguit acabar a la vegada les patates fregides i el ketchup. Si m’acabo el ketchup i encara em queden patates, em poso mes ketchup, però llavors se m’acaben les patates i em sobra ketchup. Em torno a posar patates. I així fins a empatxar-me! Sempre ho penso!
ja ja blanca!
Jo també deixo una mica de tot per al final. És que si t’has de menjar les coses separades, perquè les poses en el mateix plat?
en eso de equilibrar has salido a tu padre y… supongo que a l’avia Josefina, mira por donde
jajaja!!!! jo no ho sé, també com tu no?
Ha sde continuar explotant el mon es divideix en do! m’encanta, però aquest cop has fet tres eh!!!
Considero el plat com un recipient .. deu ser que no tinc grup. Potser tampoc criteri. No recordo com menjava el pa amb xocolata al cole, però recordo com el menjaven els demés. Potser l’autoritat es divideix en 2: els líders i els dictadors. I la frontera és molt estreta, creieu-me, i sobretot a l’escola.
Tinc un “es divideix en 3”: “però”, l’elogi que va abans i la bronca que ve després.
Jo també sóc del grup dels equilibrats; també em faig ràbia, però fins que no ho he llegit ni tant sols n’era conscient!