Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2013

L’últim conte que vaig explicar a la biblioteca als nens de la clase parlava sobre una nena i la seva àvia  (realment aquestes sessions de biblio donen per molt).

A la conversa post conte tots anaven explicant quants avis i àvies tenien.

         –  Jo tinc dos àvies i dos avis.

          – Jo dos àvies i un avi perquè el meu avi es va morir perquè estava malalt.

         –  Jo tinc tres avis i tres àvies.

         –  Que tens besavis?

          – Sí, són els avis del meu pare – va apuntar el P.

          – El meu besavi es va morir a la guerra.

         –  Jo tinc una àvia que es diu “tieta Conchi”.

          – Vols dir A. que és la teva àvia la “tieta Conchi”?

          – Sí, és la meva àvia.

Llavors vaig recordar “la tieta” del Joan Manuel Serrat i vaig pensar amb allò de “la que no té més fills que els fills dels seus germans…” i em vaig alegrar de que aquesta tieta tingués unes nétes. I perquè no?

Llavors van anar dient coses que feien amb els seus avis i àvies. Pensant amb L’Alison Gopnik del post passat i la importància d’envoltar als nens de diferents referents que els aportin estímuls, crec que els avis n’acostumen a ser dels principals i que tenen molt a oferir.

El meu fill, sense anar més lluny, té un avi que li ensenya a plantar hortalisses a l’hort i a fer punteria amb els aglans. Té una iaia que li canta cançons “d’abans” i el porta en cotxe a fer voltes pels voltants del poble mentre li explica el nom de les cases i les fonts. Té un abuelo que li posa música a saco i juga llargues tandes de partides de “rojo y negro”. Té una àvia, tan entregada com els altres tres, que li escriu cartes que rep amb il.lusió a la bústia amb un sobre al seu nom i fan puzzles difícils a l’ordinador.

Els nens de la meva clase de P-5 també juguen molt a la oca, a cartes i al parxís amb els seus avis. La C. i la J.  donen menjar als animals amb els seus avis. Molts explicaven que els cuidaven quan estaven malalts, els feien el dinar i els anaven a buscar al cole. L’I. deia que els seu avi li posava sumes i l’A que el seu avi li feia dibuixos. El J. deia que el seu era molt rabiut però que a vegades jugaba amb ell i el G. que anava d’excursió amb el seu.

La traca final va ser heavy. La C. va aixecar la mà per parlar i ens va explicar:

–  La meva àvia es va morir  en un globus.

          – Què C.? En un globus?

         –  Sí, perquè va xocar amb un altre globus.

Acabava de ser notícia de la tele el “xoque” de dos globus ( on era a Turquia?) Així que si ja em semblava estrany encara era més sospitós. De tota manera, la nena ho deia molt segura i no m’atrevia a dementir-ho davant de tothom. Vaig pensar que ja ho demanaria als pares, a veure si hi havia alguna part de veritat…

Pels nens, evidentment, va ser una història fantàstica que aportava a l’àvia de la C., pilot de globus aerostàtic,  un caché més elevat que els avis jugadors del parchís.

El G. va fer una de les seves genials sortides:

          – Així C, . la teva àvia va morir-se passant s’ho molt bé!

I la C. va fer una cara com volent dir “Home caure del cel no sé si deu ser taaan guai”.

Aquest matí he pogut parlar amb el pare de la C. que, com era esperable, m’ha desmentit totalment la història i, com si jo pogués tenir-ne dubtes, ha afegit:

         –  Mira ahir vam fer la comunió de la gran i estaven totes dues iaies.

He parlat seriosament amb la C.

         –  C. el teu pare m’ha dit que no és veritat que la teva àvia morís en un globus.

I ella encara va i diu:

          – És que no era la meva àvia, era la meva besàvia.

         –  C.! Prou de mentides!

         –  És que era la “marida” del meu avi.

          – C! digues la veritat: algú de la teva familia s’ha mort en un globus?

M’ha reconegut que no i m’he posat seriosa dient que no es jugava amb això i que dir que la teva àvia s’ha mort quan està viva no era una “groma” i que no es feia.

Read Full Post »

Els dijous a primera hora del matí anem amb els nens de la classe a la biblioteca de l’escola.

Els explico un conte, a vegades amb el suport de la imatge, a vegades no, i fem una mica de conversa sobre el conte.

Després, alguns dies, els deixo una estona per mirar contes lliurement. Mentre ells miren i llegeixen, jo també miro i llegeixo; en primer lloc per donar exemple i en segon lloc perquè tinc coses interessants a llegir. Hi ha una prestatgeria plena de revistes pedagògiques amb articles molt variats de mestres que expliquen les seves experiències, de psicòlegs, de psicopedagogs… M ‘encanta anar fullejant i sovint descobreixo coses que m’agraden.

El darrer dijous en un número de la revista “In-fàn-ci-a” vaig llegir una entrevista a la psicòloga americana Alison Gopnik i em va agradar el que deia.

L’entrevistador/a en un moment donat li demana:

–          Té consells per als pares que volen maximitzar les capacitats mentals úniques dels seus fills?

A.G: “Em temo que la resposta és bastant incòmoda: cal que moltes persones tinguin cura del nen i que l’estimin, a més a més que tingui moltes coses amb què pugui jugar, sense preocupar-se gaire de si l’infant està desenvolupant capacitats útils en un futur o si està fent un gran desgavell. Una de les coses que voldria dir és que, des de un punt de vista evolutiu, l’ambient ideal i més estimulant per un infant conté més fang, animals i parents que el que la majoria de nosaltres pot suportar el dia d’avui. Si tot això és difícil de gestionar ens podem conformar amb unes quantes capses de cartró, un peix vermell i algunes plantes de mongetes. I , a més, això és el que es pot trobar a l’escola bressol. (…)

Sabem científicament que el que aprenen els nens ho aprenen principalment d’altres persones, sobretot de les persones que en tenen cura. La cosa més important és tenir persones que estiguin implicades amb els nens sense que n’estiguin estressades”

Així que en resum hem d’oferir un ambient estimulant als nens i deixar que juguin, que descobreixin, que s’embrutin. I que es relacioni amb un cercle prou ampli de gent. Cadascú tindrà una cosa diferent a oferir a aquell infant. Si totes les hores recauen en un sol cuidador és normal que aquest/a acabi estressat, cansat i desitjant que la criatura marxi o dormi.

L’altre dia vaig llegir el titular d’un article que em va semblar genial “Jo
era bona mare fins que vaig tenir fills”. Hi ha dies que et trobes histèrica, crides, no tens paciència …. Amb lo “monos” que trobaves als nens quan feies una estona de cangur.

Hi va haver una altra resposta que em va encantar:

–          Com poden posar-se els adults en la mateixa longitud d’ona dels avantatges mentals que tenen els infants?

A.G: “Hi ha coses que recondueixen els adults a la infancia. Una d’aquestes coses és viatjar. Anar a un lloc nou. Si anéssim per primera vegada a Pequín, tot el que ens envoltaria seria diferent. Absorbiríem molta informació en un sol instant. Les portes semblarien noves,i les taules,  i les persones … Potser portaríem mesos com zombies i, de cop, un viatge ens faria sentir desperts.

Una altra cosa és la cafeïna. La cafeïna sembla tenir alguns efectes en el cervell semblants al que els passa als infants.

Sovint dic: “Sabeu com és ser nens? És com enamorar-se per primera vegada a París després d’haver begut quatre expressos dobles” Estàs ben viu, ben despert i conscient.”

Fa poc vaig anar a veurel’espectacle del Berto Romero. En el monòleg explica que té un fill de dos anys i que viure amb un fill de dos anys és com viure amb un cocainòman i que és esgotador. Tot el dia accelerat que “ve una piedra y lo flipa! Y lo flipa con todo porque casi todo es la primera vez que lo ve!”.

Em sembla molt bona la comparació del viatjar. Quan viatges veus coses noves, menges coses noves i probablemnt tu estàs més relaxat. Més obert a tot. Et deixes sorprendre i et deixes anar.

Tal com està la vida, cada vegada és més difícil viatjar però sempre tens racons del teu entorn proper que no coneixes per a descobrir. I com a últim recurs sempre pots tornar a Berga amb quatre cafès de més que ho veuràs tot amb uns ulls més oberts.

Read Full Post »

Recordeu que l’any passat tenia  a la classe a en G. “caçador d’animals petits”? Doncs aquest any tinc a la seva germana, a la que importen ben poc els animals petits, però tinc altres amants dels animals petits.

A cada classe hi ha algun fanàtic dels animals. A mi, he de reconèixer que els animals no em diuen res. Si no n’ hi hagués cap al món (deixem a part la necessitat de la cadena alimentària…) no tindria cap disgust. Només el Lennon, el gos del meu cunyat m’ha aconseguit despertar tendresa alguna vegada . Ara semblo una bèstia però realment el món es divideix també en això una mica en dos “els que són d’animals i els que no” (clar que els que no, acostumem a ser més de menjar-los!).

Amb els nens estem fent el projecte de les formigues. He de reconèixer que pensava que eren un animal amb poca gràcia i són molt interessants!Sabeu, per exemple que dins el formiguer hi ha una habitació per guardar els ous, una per les larves, una que fa de rebost, una per les deixalles i una per la reina? Sabeu que hi ha formigues obreres rases, formigues soldat i formigues exploradores?

En fi, un món fascinant. Fascinant de llegir coses, però, realment jo no recordo mai humitejar la sorra del formiguer, posar engrunes de pa … sort dels amants dels animals petits que vetllen per elles! Tres nens abocats amb el nas enganxat al vidre del formiguer per veure si han fet algun nou túnel, si han menjat o si hi ha nous cadàvers per evacuar. Nens que avui han trobat al pati una mena d’ous transparents que embolcallaven algun mini cos negre. Allà estan al nostre formiguer, no sé si són larves de formiga de cuc o de què. Ecs!

Avui en Gr. m’havia portat un llibre d’animals que fan el cau sota terra i el miràvem. Un d’ells era  el cuc de terra. Jo he dit:

– Fan fàstic els cucs eh?

I el Gr. em “suelta”: Paula, pensa que potser ells pensen el mateix de nosaltres.

– Potser sí Gr. (no se m’havia passat pel cap ni que es poguéssin parar a pensar  però els meus respectes als cucs que potser tenen una vida tant organitzada com les formigues i ens passen la mà per la cara)

Read Full Post »