Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for setembre de 2013

Aquest agost vaig estar una semana en un petit poble de l’alt empordà. A la pàgina web de l’allotjament rural ja destacaven com era de deliciós el pa que feien al forn del poble.

Com a obsequi, la propietària ens va deixar un pa a  l’apartament  i en va tornar a cantar les excel.lències.

“Bueeeenuuuu….” no estava mal però com molts altres pans que he menjat a la vida. Vaig pensar que realment tothom creu que el pa del seu poble és la bomba no? Tots figura que són uns pans artesanals fets amb forn de llenya … I ja no només del poble, fins i tot a Barcelona tothom creu que ha descobert un forn on fan el millor pa de la ciutat.

La gent està com boja fent el seu pa propi amb una panificadora i posant-hi coses cada vegada més inverosímils incrustades: pipes, olives, figues … fent -ne uns grans elogis:

          Has provat el pa amb pebrot vermell? És brutal!

Per a mi, el pa és imprescindible però com a base (base d’un bocata de fuet, de pernil, de nocilla …) Només és molt valorat quan surt a escena en solitari. Quan esperes el primer plat del restaurant i només disposes dela cistelleta de pa, és el millor aliment del món però quan arriba la teca …

El mateix els passa a les olives i a l’enciam. Les olives són un “planazo” acompanyant una cervesa fins que arriben els “tacus” de formatge, els “berberechos”, les patates o la llonganissa a desbancar-les.

L’amanida és consumida si és un primer plat i els plats posteriors estan ben  amagats a la cuina. Si fa d’acompanyament opcional mai serà devorada pels comensals.

Bé, tornant al poblet de l’empordà. Com a molts altres forns de poble ja ens van avisar que si en volíem l’havíem d’encarregar. Així que vaig anar a fer el meu encàrrec pel matí següent. Vaig preguntar abans d’abandonar el local :

 – A quina hora obriu? (pensant ja en aquell  moment que era una estúpida pregunta perquè jo no sóc gaire matinera).

El forner mig amb sentit de l’humor, mig amb mal humor em diu:

          A les 7. Et trucu a menus 5?

          J aja, no no, ja vindré cap a les 10.

A la següent encarregada ja em va deixar anar amb més dosis de bon humor i ironia:

          Quan vindràs? Cap allà mig matí com avui?

Pensant en el pa i  en l’orgull que tothom sent pel seu pa de cada dia he recordat al meu avi Anton que era exactament el cas contrari.

Cada dia del món a l’hora de dinar li preguntava a la meva àvia:

          D’on és aquest pa?

          De Can Barril.

          Doncs no val res, no hi tornis mai més.

I la meva àvia, per fidelitat de tota la vida ja que es veu que durant la guerra el senyor Barril es va portar molt bé amb tot el barri regalant farina, no hi va deixar d’anar a comprar el pa mai. I el dinar del dia següent  començava amb:

          D’on és aquest pa?

Read Full Post »