Ja fa una semana que he sortit de comptes. Entre que m’havien enganyat dient que el segon acostuma a sortir abans, la meva propia impaciència i la que es genera al meu voltant, aquesta espera està sent llargueta.
D’ aquesta setmana m ‘han dit que no passa. He decidit prendre’m-ho amb calma i disfrutar d’aquests dies i així ho faig. Potser em convertiré amb la partera més sàvia de frases populars, mites i consells.
En això de l’embaràs tothom s’atreveix a dir-hi la seva:
– – Fas cara de nena (lo qual vol dir “estàs lletgeta”)
– – Ho sabia que estaves embarassada! En feies tota la cara!
En un intèrval de 5 minuts et trobes amb aquests dos comentaris:
– – Doncs deu n’hi do la panxa que fas per estar de 5 mesos!
– – Doncs trobo que no fas gens de panxa per estar de 5 mesos!
Però la saviesa popular al voltant del part és la més rica.
Fa uns 18 dies que cada dia algú m’ha dit:
– – Avui sí, fas cara de parir.
– – Avui sí que ja has canviat la cara.
– – Ui sí, ara ja sí, de demà no passes.
I passo i passo i ja he canviat de mes i tot.
Els llavis i l’alçada de la panxa es veu que són uns grans indicadors de part imminent:
– – Ara sí que t’han canviat els llavis!
– – Ja tens els llavis de parir!
– – Avui sí que et veig la panxa més baixa.
– – Encara està molt amunt aquesta panxa!
Van passant els dies i al ser un poble petit tothom està al cas. Cada matí i cada tarda vaig a portar al meu fill a l’escola desmentint el part. Algun dia que hi han anat les àvies s’ha creat un moment d’expectació.
He rebut múltiples vegades els consells per posar-te de part:
– – Has d’anar a caminar!
– – Has de baixar escales!
– – Has de menjar gerds!
– – Diuen que si practiques sexe…
He anat a collir mores, bolets i ho he fet tot, alguna cosa amb força dificultat, i aquí segueixo.
Aquests últims dies ja ningú s’atreveix a dir-me gaire que faig cara de parir, les frases més aviat van per:
– – Què aquesta nena no vol sortir!
– – Què aquesta nena està molt bé aquí dins!
– – Què aquesta nena sortirà amb la comunió feta!
O ja per animar-me:
– – Tranquil.la que no n’hi ha cap que es quedi a dins!
Ho començo a dubtar….
La veritat és que tot i que cada dia sento les mateixes paraules i responc les mateixes preguntes, em sento molt acompanyada en l’espera i noto que la gent s’interessa per mi. També molts cops la despedida és:
– – Bueno, si no ens veiem, com diuen les iaies, que sigui una hora ben curta!
Jo crec que he tornat a veure vàries vegades a tothom que m’ha dit “si ja no ens veiem”! però s’agraeixen els bons desitjos.
Curada d’espants, no em creuré el mite de “el segon, ja veuràs és molt més fácil!” per si de cas.
paraulespetites.wordpress.com 
Viladrau es safareig en estat pur! Pero ja has parit o no? ;P Molt bo Paula!
Amb la comunió feta no, pero amb unes dimensions gegantines crec que sí; és el que té ser gestada durant 43 setmanes… T’estimem i per això som tan ploms! Mil petons (abraçades ja no: els braços no m'”abarquen”…)
He rigut molt amb el teu post! Jo visc també en un poble i la gent fa igual… Lo extrany és que no t’hagin volgut provocar el part… alguns metges tenen unes “presses” per fer-nos parir que no vegis 😉
Que vagi tot molt bé! I felicitats!
gràcies! doncs per aquí osona són molt de respectar a la natura! fins a la setmana 41+6 dies no provoquen part. Ja em sembla bé però es fa llarg!