Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for novembre de 2013

Fa dies que no llegeixo, quasi res, però poemes encara menys.  Fa dies que em dedico a necessitats més primàries, a coses més  immediates i terrenals.

 Dilluns, però,   la Maite,  va recordar a través de Facebook al poeta Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort. Ho va fer amb un bonic poema del que em sonava la primera estrofa.

CANÇÓ

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d’aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l’aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

 

Em va agradar molt. Quan un poema t’agrada molt el llegeixes moltes vegades seguides i així ho vaig fer. No és el primer cop que un contacte de Facebook posa alguna cosa que em dóna que pensar i em genera un post (coses guais de les xarxes socials).

Em va agradar el poema i em va portar a llegir-ne més d’ell. Poemes que feia anys que no recordava com el

“Lletra a Dolors” que tant em recorda a la meva amiga Laia  (no perquè hagi traspassat, si no perquè li agradava el poema):


“Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.”

També vaig descobrir un poema a Antonio Machado que desconeixia:

 Imagino Miquel Martí i Pol davant la tomba de Machado a Colliure. Són dos poetes que mai havia relacionat i em va sorprendre i em va agradar.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

 

 

I vaig seguir llegint… i del Miquel Martí I Pol, no sé massa com, vaig anar a parar a la Maria –  Mercè Marçal i els  seus sovint, colpidors poemes. Vaig topar amb potser el poema més curt i que més coses diu que conec:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

 

M’encanta navegar per internet saps què busques en un inici però no on aniràs a parar. Vaig passar una agradable estona, sola, llegint petits fragments de biografies, poemes….

 

I vaig acabar el dilluns amb “El convidat” de Jaume Sisa. Per mi, un altre poeta.

M’agraden les seves lletres. Les trobo màgiques, com de somni de nen.

I vaig trobar boniques les seves paraules.

Com quan deia que al ser tan miop i no poder veure massa cap a fora havia hagut de mirar molt cap endins.

O que els seus pares, en especial la seva mare, li havien donat tant amor que l’havien “colmat” per a tota la vida. I que, potser era per això, que no havia sentit la necessitat de formar una família…

Em va agradar el bagul que té a casa seva on hi guarda seva “quinta essència” (no té fills però vaig pensar que això era una necessitat de perdurar en el temps).

Vaig estar donant voltes a què hi ficaria jo en el meu bagul. Quins objectes hi posaria per explicar com sóc, qui sóc, què penso…. No sé… potser les fotos de les cases on he viscut, i el llibre de la meva mare que parla de l’ambient en el que he crescut. I un telèfon (com m’agrada parlar per telèfon!)amb els meus contactes i el registre dels wattsapps, i  les llistes de tots els alumnes dels que he estat tutora (que guardo cada any) , potser un casette de Sopa de cabra o de Sau de l’etapa adolescent (què hi posaries Susi d’aquells anys?), i coses, que ara em faria vergonya llegir, que escrivia a l’Oriol quan començàvem a sortir i fotos boniques dels meus fills ….. Ufff i tantes coses….

Ara que hi penso aquest blog ja conté la meva “quinta essència” i parla de la meva família i la meva professió i els meus fills i les coses que m’agraden i les meves amigues i les coses que trobo boniques.

Definitivament m’estalviaré el bagul.

En Sisa va parlar de que als catalans ens costava deixar-nos anar. Ens costava passar-nos ho bé perquè sí, sense justificació. Parlava de la revolució dels anys setanta, de la llibertat.

Estic d’acord que ens costa. Ens partim l’últim gin tònic de la nit per no “emborratxar-nos” massa i fumem amb remordiments. No ballem fins que no estem segurs que passarem desapercebuts tot i tenir-ne ganes, tenim molta por a destacar, a fer tonteries.

Potser tampoc cal passar-se i llevar-se en un ambient tant ple d’escombreries com el “Canet Rock” però una mica més de descontrol i improvització ens aniria bé.

Aquí us deixo amb els set cels màgics del Sisa i l’ambient matinal del Canet Rock. (potser cantant acompanyant podria destacar una mica menys en decibels aguts).

 

Read Full Post »