el Quico

Abans d’ahir va morir el meu “tio” i padrí Quico. El Quico es mereix un post, com a mínim, perquè la seva persona en podria generar molts. Aquí us deixo unes paraules que he escrit per a ell.

“Fa uns anys que una malaltia degenerativa ens anava prenent el Quico a trossets, ha estat molt dur per a ell i per tots els que l’estimàvem.

Però avui volem recordar el Quico sencer .El Quico apassionat. Si una cosa destacaria del Quico és la passió amb les que feia les coses, la passió amb la que reia i feia riure, amb la que cantava una cançó que l’emocionava i amb la que s’indignava quan perdia.

La passió amb la que buscava per tot Catalunya  un cotxe escala 1/43 per a la seva col.lecció, la passió amb la que s’enamorava com un adolescent, la mateixa passió que el va portar a trencar-se vàries venes del braç fent una butifarra a l’àrbitre de la tele.

La passió amb la que pintava i amb la que esperava a la sortida d’uns camerinos per aconseguir una firma pel seu llibre d’autògrafs, la passió amb la que discutia i entrava en polèmica.

I, sobretot, la seva passió per les coses boniques. Com un nen que guarda els seus tresors es deixava meravellar per una caixeta, l’espardenya valenciana, un raconet de Barcelona o una paraula.

Recordo un dia que va portar un vi per sopar i va dir: “ Crec que el vi será fluixet però mireu com es diu: “Bajozzzz”, l’havia de comprar.

A vegades sembla que les persones que viuen més intensament viuen menys temps. Crec que el Quico li va saber treure suc a la vida.

Quico, et trobarem molt a faltar.”