Has anat apareixent de refiló a diversos dels meus posts, com no podia ser d’una altra manera. Sé que no ets amic de la cursileria i els “piropus” però et mereixes algun post de protagonista i m’ha semblat un bon moment per fer-ho.
Dies enrere he estat una mica baixa de moral. Res especial, una mica de tot i una mica de res. Bàsicament un cóctel hormonal post embaràs i lactància d’aquells de llàgrima imparable. Sempre m’ha meravellat el poder de les hormones femenines. Només per aguantar-les molts homes es mereixerien un post.
Tu sempre dius que jo t’he aportat una part emocional que, segons tu, et faltava. Preocupar-te pels altres, empatitzar, parlar de “temes profunds”, ser carinyós…. Jo crec que no t’he ensenyat res, està clar que ho tenies, potser t’ho he fet expressar més, no sé.
Vull deixar-te clar que tu també m’has aportat moltes coses. Potser jo t’he ensenyat a preocupar-te i tu a despreoucupar-me. Ets la persona més lliure que conec (és el que més m’agrada de tu). Saps rebutjar el que no t’agrada, el que no t’aporta res. Saps llançar-te de cap en allò que creus, saps nedar a contracorrent. A mi em costa fer-ho però de la teva mà faig mini desviaments del camí traçat.
M’agrada com convertim els dimarts en dissabtes i ens fem la nostra festa particular. M’agrada com saps relativitzar les coses i superar els obstacles. M’agrada com et reinventes els cops que calgui, la passió que tens per aprendre coses noves. M’agrada la teva serenor, m’agrada molt la teva serenor en front del meu típic histerisme femení. M’agrada el teu “viure el moment”.
Crec que som un bon contrapunt de l’altre. Ens equilibrem els desequilibris.
paraulespetites.wordpress.com 