Divendres tenia un dia d’aquells que, com només sabem fer les dones, projectes el que passarà abans de que passi i t’atabales. Divendres estava estressada pensant en coses de la feina. Divendres estava agobiada. Divendres estava nerviosa.
Divendres el Guim jugava a golf al jardí i no va veure que la seva mare s’apropava per a dir-li una cosa. Divendres volia dir-li una cosa al Guim i no vaig veure que estava a punt de picar la pilota amb el pal. I divendres “de repent” “Zasca en toa la boca!” cop de pal a la cara i mandíbula trencada!
I un mal que em moria i llàgrimes i gel.
I vaig pensar que semblava una senyal que deia. “Nena menjant-te cap per tonteries doncs toma! mandíbula trencada i ara sabràs què és no poder menjar”.
Dilluns vaig saber que estava trencada. A Urgències em van parlar de possibles operacions amb plaques de ferro. Dimarts vaig anar a Barcelona a la consulta d’un cirurgià maxilofacial que, per sort, de seguida es va atrevir a creure que era una fractura que es podria soldar sola. Una radiografia i un tac posterior, per sort, van corroborar la versió més optimista.
He d’estar dos setmanes més menjant només líquids i intentant fer una mica de repòs a nivell mandíbula. Serà un procés llarguet i pesat en el que seré més prima, més “borratxa” (no puc fer coixí previ a la ingesta) i més callada.
Però mira, m’ha servit per aprendre a relativitzar més les coses. Jo anava projectantpossibles problemes que encara no tenia i un cop sec t’ho pot canviar tot en un moment. Tot depèn del prisma amb el que mires i prefereixo pensar que he tingut molta sort dins del cop accidentat.
“La Operación bikini forzosa” s’està fent més portable des de que he descobert la papilla de llenties amb salsitxes i la papilla d’arròs amb petxuga de pollastre. No està mal!
Vull dedicar aquest post a la Tete, que sé que em llegeix de tant en tant, ja que sense la seva ajuda tot hagués estat molt més pesat.
paraulespetites.wordpress.com 