“el más allá”

Fa pocs dies es va morir el Friman, el gos dels meus sogres. El Guim ha crescut amb el Friman i vaig pensar que la seva mort segur que l’afectava i que, coneixent-lo, donaria voltes de nou al tema de la mort. Així que a mi se’m tornaria a presentar el repte de fer front als meus propis dubtes i pors i a calmar les seves preguntes com pogués. Però no va ser així. Va ser ell qui em va donar una mena de “master class” amb les seves teories:

– El Friman ha anat al cel, m’ho ha dit l’avi Jaume. Els gossos tots van al cel però les persones em sembla que algunes van al cel i altres al cementiri. Quan jo tingui 92 o 93 anys que tu et moriràs si notes molts bots és que t’ha tocat cel.

– Ah sí? per què?

– Home per les muntanyes! I si no notes bots, és que t’ha tocat cementiri.

No us penseu que em vaig posar a rebatre-li la teoria ja que la meva no hagués estat millor, ni més fonamentada. Em vaig limitar a somriure imaginant-me a mi mateixa traspassant als 123 anys i notant com a primer contacte amb la mort un terrible cop a l’esquena al botar contra la creu de Matagalls!

 

Read Full Post »

Li devia al Guim els “5 anys de paraules”

 

Fa un mes que tens 5 anys. Impressiona veure de tant a prop com es pot passar de ser un nadó que depèn totalment dels seus pares a un nen amb idees pròpies amb el que pots mantenir una fluida i rica conversa. Però, sobretot, el que m’has descobert aquest darrer any és que tens les teves pròpies converses amb els teus amics, converses de les vostres coses en les que jo no hi “pintu” res.
Converses en les que rieu per tonteries amb un riure que s’encomana i “els grans” ni arribem a saber de què.
Converses en les que surt molt “Com mola” “molarà” “has vist com ha molat?”.
Converses emocionades sense temps per esperar el torn de paraula.
Converses mig secretes que amaguen alguna “paraula prohibida” a vegades trencades per “el …..ha dit una paraulota!” i mans que es tapen a sí mateixes l’agosarada boca pecadora.
Em fa gràcia veure com et quedes amb les expressions meves, dels avis però sobretot del teu pare i les incorpores al teu llenguatge.
M’impressiona sentir-te dir alguna paraula “adulta”nova amb la teva veu de nen i pensar que ja l’has incorporat per sempre en el teu vocabulari.
Avui, per exemple, m’he estirat al teu costat al llit, com moltes nits per explicar-te un conte o jugar a escriure paraules amb la llanterna al sostre, que darrerament és “lo preferit”. M’he col.locat on acostumes a posar-te tu i tu has dit:
– Avui ens hem confós de costat!
I he pensat en com devies haver après aquesta paraula. No ho sabré mai. Crec que té una mica de màgic aquest procés.
Per altra banda aquests darrers mesos t’has convertit en “locutor” de les teves pròpies vivències. Expliques les coses amb la passió dels “locutors esportius de la ràdio” i hi afegeixes la gesticulació dibuixant la situació espaial de tot plegat i les onomatopeies pertinents:
” Eh eh! com ha molat! l’abuelo ha xutat aquí i fffffffufuuuuu la pilota ha tocat aquest arbre i ha fet així, quasi toca la paret però sssshhhhshhhhhh i no, parada meva!”
I en aquest mateix format de jugada esportiva expliques tot tipus d’experiència personal:
“Hem passat per davant de casa i tots els aparcaments plens i titititititititi hem fet la volta a la plaça per allà, baixada (mans que gesticulen), pujada i quan hem arribat a casa ………..lloc davant de casa”
M’agrada parlar amb tu i sobretot escoltar-te. Seré una fidel oient de la retransmissió de la teva vida.

 

 

Read Full Post »