L’ofici de mestra, com tots, es va aprenent al llarg dels anys i aquest aprenentatge no té fi. Vas adquirint estratègies que et funcionen i quan les tens ben interioritzades topes amb un grup o un alumne amb el que no et serveix; i has de tornar a reinventar i crear de nou. Apliques unes metodologies en les que creus, però llavors, vas a un curset que t’obre els ulls i et fa replantejar-te les coses. Canvies d’escola i adoptes nous recursos que no coneixies i els nens cada dia t’ensenyen coses noves i t’obliguen a estar activa i flexible al canvi. Aquest aprenentatge constant és un al·licient fantàstic.
Darrerament les meves experiències i formacions m’han portat a defensar a capa i espasa dos coses en les que no crec que deixi de creure mai.
La primera és el treball en equip. A la meva escola fem treball cooperatiu. Dins els grups classe hi ha equips formats de 4 o 5 alumnes que treballen junts en determinades activitats. Tenen una càrrecs (coordinador, moderador,secretari, material) que van rotant, un quadern de l’equip en el que es registren, entre altres coses, els compromisos que adquireix cadascú amb el seu equip. Els nens es responsabilitzen encara més de la seva feina si els que l’esperen són els seus companys. I , sobretot, quatre persones sempre en saben més que una. Ja no cal parlar dels valors del respecte, l’ajuda als altres ….que es treballen a partir d’aquí. Crec que és una gran cosa entrenar als nens a treballar en equip ja que és una cosa que segur que hauran de fer al llarg de la vida.
La segona és la creativitat. Ja fa temps en un post us vaig parlar del Ken Robinson y el seu “la escuela mata la creatividad”. Aquí us deixo el link perquè si algú no ho ha vist val molt la pena.
La veritat és que sí que crec que l’escola deixa poc espai i poc temps a la creativitat. Sovint l’horari ens marca uns tempos que no admeten el temps necessari per dur a terme una creació. Quan un alumne està engrescat i motivat fent una cosa li donem pressa o li aparquem fins al dimecres següent que torna a tocar fer allò.
Per altra banda, és fàcil veure 25 nens d’una classe sortint amb una tapa d’àlbum exacte, una manualitat exacta ….Crec que són poques les ocasions que un nen té a l’escola per dur a terme la seva creació tal com desitja.
Aquest curs faig dos tallers a cicle mitjà (8-9 anys). Un de teatre en castellà i un de plàstica. Em vaig proposar com a objectiu principal que treballessin en grup i que hi tingués lloc la creativitat ( a part de la llengua castellana i la tècnica del paper maixé).
En el taller de plàstica cada grup de 5 o 6 nens (barrejats de dos cursos) havia de crear un planeta imaginari. M’ha encantat veure com es posaven d’acord amb el nom del planeta, com decidien els colors, els habitants …..com feien petits volcans amb plastilina que expulsaven “xuxes” i animalets exòtics. Han estat molt motivats i estaven orgullosos del resultat final.
En el taller de teatre els vaig donar l’inici d’una història, un plantejament inventat per mi. cada nen sol va escriure com seguiria ell la història. Les vam llegir totes i vam anar dient què ns agradava més de cada una. entre tots vam anar construint la història conjunta agafant alguna cosa de la història de cada nen. Jo li vaig acabar de donar forma i vam triar el títol entre tots fent servir una tècnica de treball cooperatiu.
Ha estat increïble la motivació d’aquest grup de teatre. Venien cada setmana amb idees per afegir i amb elements de disfresses o material per construir complements. S’han après el paper i s’han atrevit a afegir matisos propis. Es sentien l’obra seva.
Ahir vam fer l’obra. Ho van fer molt bé, sobretot quan una nena es va saltar tres o quatre intervencions de cop i la narradora va saber adaptar-se a l’error i tirar endavant enganxant el fil i els nens que havien de parlar i no ho podien fer no van delatar a ningú. Cap actor es va parar, se’n van sortir sense que el públic ho notés. Se’n van sortir JUNTS.
He comprovat, de nou, que un grup de nens amb marge de creativitat pot arribar molt lluny.
paraulespetites.wordpress.com 