Divendres vam baixar a Barcelona, l’Oriol, jo i els nens. Sovint la nostra baixada a Barcelona és una mena de gimcana, ja que l’Oriol ha d’arribar a les 18:30 a la feina. Recull als nens al cole, quedem a mig camí per guanyar temps, deixem un cotxe aparcat en algun punt del trajecte (que sovint oblidem de tornada a Viladrau), reagrupem família i iniciem una mena de contrarellotge, que sovint és impossible de dur a terme, i necessitem l’ajuda del meu pare que ens recull en algun punt de la ciutat a mi i als nens per acompanyar-nos a casa seva i permetre que l’Oriol pugui arribar a l’hora.
El meu pare arriba sempre abans que tu. Mai l’he vist arribar en cotxe, sempre m’esperava. Ens esperava, en aquesta ocasió, amb els braços oberts saludant des de la vorera contrària. Ens esperava amb la cale del cotxe a tope i “gitana hechicera” del Peret a tot drap.
I escolant que Barcelona té molt poder circulàvem per la ciutat plena de llums i rapidesa amb els nens tranquils mirant per la finestra i amb aquella sensació de familiaritat que em suposa deixar-me portar escoltant l’extensa selecció musical del meu pare, que pot anar des de la Bohème a” Ja t’ho diré” passant pels “Brincos”, el Tomeu Peña o la Chavela Vargas.
A casa, ens esperava la meva mare, també amb els braços oberts. Estava fent uns “bocatas” per la festa sorpresa de 18 anys de la filla d’uns nebots segons que viuen a l’escala . Simultàniament, arrebossava amb farina el lluç que soparíem nosaltres, la meva germana i el seu marit. Un tàper sobre el “màrmol” contenia la salsa dels espaguettis del dinar del dissabte que tornaríem a saborejar nosaltres, però, en aquesta ocasió, se’ns sumarien la meva àvia i el meu tio Anton. El seu cap, mentrestant, donava voltes a què cuinaria el vespre del dissabte pel seu grup d’amics que vindrien a veure el futbol.
I en aquell moment vaig pensar que tota la meva vida d’infantesa la relacionava amb música a tope, tant al cotxe com a casa, i amb fogons encesos.
Dissabte la meva entregada mare em va acompanyar a fer un”recadu” pesadíssim al Corte Inglés, amb llarga cua al servicio al cliente inclosa. Mentrestant, el meu pare “deleitava” al Guim amb les seves cançons preferides direcció al telefèric.
M’entendreix l’entrega que ens donen i, a sobre, amb un sabor exquisit i banda sonora.
paraulespetites.wordpress.com 