viure i veure al súper

Fa dies que intento trobar un moment per escriure sobre dues experiències que vaig veure i viure comprant al súper.
La primera d’elles la definiria com “una escena bonica de veure”:
Jo estava comprant al petit súper del poble; concretament estava esperant a que la Montse, la senyora que fa tota la meva vida que regenta l’establiment, em tallés 200 grams de pavo (que es veu que és infinitament més sa que el pernil dolç i ara ja m’agrada).
De sobte, va entrar una dona gran amb bastó. Es movia nerviosa i desprenia una energia brutal. Es va parar en sec davant de la Montse i va dir:
– Montse! Saps qui sóc?
A continuació, es va girar cap a mi i em va dir:
– Nena, es que fa 70 anys que no ens veiem!
Jo, encantada de presenciar tal retrobada, vaig somriure i vaig assaborir el moment.
La Montse, mirava a la nouvinguda amb cara de “et conec, et conec, però ara no em surt”.
La senyora del bastó, impacient li va dir:
– Sóc la Tal i tal (no recordo el nom, el cognom sí però guardaré el seu anonimat)
La Montse va estar molt contenta. La senyora li va presentar el seu nét, que l’acompanyava i volia ser testimoni del retrobament. La senyora va parlar-li de les seves germanes, les mortes i les vives. La Montse va acceptar que era veritat que “Montse tu estas molt bé, et veig molt bé!”. La senyora va citar que tenia 17 besnéts i que li feia molta il.lusió saludar-la.
Va ser bonic de veure.
Després, la Montse, senyalant-me a mi, va dir a la senyora de 87 anys:
– Aquesta nena és de Can Serrat.
I la senyora va recordar-me a la meva estimada àvia i va parlar-me de la guerra i de lo guapo que era el meu avi segons ella.
I la senyora del bastó va marxar amb la mateixa energia que havia arribat, seguida d’un nét amb crosses que quasi no l’atrapava, deixant a darrere seu una mica d’alegria i una mica de nostàlgia.
Al cap de uns dies, en un súper gran de Vic vaig viure “una escena més difícil”.
No m’és fàcil trobar una estona per anar al súper a fer la gran compra. Sovint aquesta gestió l’he de fer amb el temps comptat o acompanyada amb nens. Aquell dia estava sola i no tenia pressa, així que vaig omplir el carro fins a dalt. A la caixa tothom se m’avançava dissimuladament per no “xupar-se” la cua que jo ocasionaria. Entenent que era molt pesada com a clienta, vaig oferir a la noia de darrera que passés també abans que jo. Aquesta noia però em va dir:
– No, no pasa, que todo el mundo se le cuela.
Anava acompanyada d’un nen d’uns 7 anys. El nen, es va mirar el meu carro i em va dir:
– Todo esto te costará mucho dinero.
Vaig mirar a la seva mare que abraçava quatre coses, una d’elles recordo que era detergent.
Em va sortir dir-li:
– Sí. He guardado dinero para comprar ya para todo el mes.
En certa manera era veritat. Espero a principis de mes, quasi sempre, per fer la gran compra ja que no sempre la podria fer. No sé… em va sortir això. Suposo que no volia mostrar que per a mi no suposava un esforç gran però tampoc volia fer veure el que no era.
El Marc, així es deia el nen, es va oferir a ajudar-me a posar les coses a la cinta. Li vaig agrair. Jo sovint, també ofereixo la meva ajuda, sobretot a la gent gran, per posar les coses a la cinta i em va agradar veure que algú me l’oferia a mi.
Em feia mal, però, cada aliment gens necessari que el Marc agafava: pizzes, xocolata, galetes, xiclets…
Quan va agafar un paquet que contenia carn em va dir:
– Esto te costará mucho!
(Buff, se m’encongia el cor)
La mare li deia que si jo ho comprava era perquè ho podia pagar…
Quan va acabar l’operació, com a recompensa de l’ajuda, vaig voler regalar al Marc uns xiclets (tot i que li hagués regalat a la seva mare el carro sencer). La mare em va donar molt les gràcies però va recordar al Marc que per no sè què dels queixals no en podia menjar.
El Marc me’ls va tornar obedient i vaig admirar-ho. Li vaig donar les gràcies per l’ajuda.
Vaig marxar repleta de menjar i “petits capritxus” però amb mal gust de boca.

Read Full Post »