paraules petites de la setmana

Aquesta setmana ha estat plena de virus però també de moltes altres coses.
Cada setmana podria escriure un post semblant al que escriuré i quasi mai trobo el temps per fer-ho. Cada setmana em regala paraules petites.
Aquesta setmana el faré:
Dilluns:
L’Anna (2 anys) em va rebre contenta quan vaig arribar a casa de treballar. Ella s’havia quedat a casa malalta i jo li vaig demanar:
– Com estàs Anna?
I em va respondre:
– Tranquil.la Paula (ara li ha donat per dir-me Paula) està tot Okey!
L’Oriol va servir molt aquesta expressió “Està tot Ok!”. Em va fer molta gràcia i vaig riure per dins i per fora.
(Això seria un altre post però sempre penso que a vegades riem només per fora, altres només per dins i altres per dins i per fora; no?)
Dimarts:
La Lídia (companya de feina) estava malalta i li vaig enviar un watts:
– Com vas?
– Una mica millor, he pres una gran dosi de “xarop de llençols”.
Quan al dia següent la filla de la Lídia, la Txell, també va caure malalta, va respondre de la mateixa manera al meu watts.
És una expressió familiar. M’encanta!
“Xarop de llençols” quan estàs malalt és un bon remei, sens dubte. Però anant més enllà podem ampliar-ne el significat.
Xarop de llençols en plan “Consultar con la almohada” o simplement descansar. Aquell dia que estàs irritable, aquell mal dia que només es passa dormint i esperant-ne un de nou. Aixecar-te amb les forces renovades deprés d’una dosi llarga de “xarop de llençols”.
Fins i tot, podríem parlar, penso de “xarop de llençols” com a teràpia de parella. Ja m’enteneu, quan una dosi d’intimitat de parella ho arregla tot, o algo arregla.
Dimecres:
El Sergi ens va convidar al Marc, l’Esther i a mi a conèixer “Mas Rusquelles”, una casa de Viladrau de la seva família. El besavi del Sergi era en Guerau de Liost així que, us podeu imaginar els personatges que hi havien estat i les converses literàries, polítiques… que es podrien haver mantingut a la preciosa terrassa amb vistes (properíssimes vistes) a la muntanya que vam tenir el gust de trepitjar.
El Sergi ens va seleccionar llibres i diaris antics de la biblioteca de la casa, que creia que ens podien interessar, i va ser un plaer fullejar “La pedagogia científica” de la Maria Montessori (pedagoga italiana creadora del famós mètode Montessori) en una edició de l’any 1913 escrita en l’italià original que oferia petits dibuixets preciosos d’alguns materials que encara avui són vigents a algunes escoles.
Ens vam entretenir amb les curiositats dels llibres, ara desfassats, que parlàven de coses tipus “como ser una buena esposa” i va ser interessant tenir a les mans Vanguardies dels anys 40.
Paraules antigues. Un bon regal d’una tarda de dimecres.
Dijous:
El S., un nen de P4, a la meva pregunta:
– Quin és el teu plat preferit de menjar?
Em va respondre:
– El plat de vidre

I vaig riure, només per dins, perquè la seva resposta era tan vàlida com dir “macarrons”; perquè hi ha gent que no suporta menjar en plat de plàstic, igual que n’hi ha que no suporta la coliflor.
Divendres:
El Guim, a la sortida del cole, parlava amb un colega més gran de les cartes de Pikachu. Ell li deia al seu amic que d’aquí poc n ‘hi compraríem (no en tenia coneixença). Vaig veure que lo que tocava era tenir aquestes cartes i que si no estaves una mica fora d’onda.
Jo li vaig preguntar:
– Com es juga a les cartes de Pikachu?
La seva resposta em va confirmar la meva sospita:
– No són per jugar! Només flipes de tenir-les!

I encara em queden, segur, paraules de dissabte i diumenge per col.leccionar.

Read Full Post »

A las duras y a las maduras

Acostumo a reflectir en els meus posts la part bonica i dolça de la maternitat. Si els rellegeixo hi trobo moments d’alegria i tendresa, d’humor, de plenitud. A vegades però, no tot és tan fàcil. Els fills ens restringeixen i ens veten l’accés a moltes coses de les que disfrutàvem lliurement.
Un dia, estàvem amb unes amigues, una de les quals es plantejava si volia o no tenir fills i ens va demanar al “corrillo” (on la majoria érem mares):
– Però compensa oi tenir fills?
Una de les amigues, després d’ un dia d’esgotament de fills petits, va respondre amb tota la sinceritat del moment:
– El meu pare diu que sí!
(En moments de crisi de nens plorant, barallant-se, pesats, sovint em ve al cap la resposta i em fa gràcia)
Segurament , ella i quasi totes les mares del món, saben donar arguments pels que compensa ser mare. Tot i que aquest no és el motiu del post, vull deixar clar que ser mare et planteja experiències noves, una profunditat de sentiments que no coneixies, unes emocions molt intenses, et desenvolupa un instint animal que desconeixies, t’ofereix l’aventura de veure com creix una persona al teu costat, et recol.loca el teu ordre del món i moltes coses més.
Però anem a l’altra cara de la moneda. El dia a dia es complica quan tens fills i no pots badar a les botigues, mai passeges sense rumb fix i no perds la noció de l’hora. Quan has de marxar un cap de setmana romàntic la nena té bronquitis i quan tenies un dinar amb amics la nena torna a tenir-ne.
El sopar amb amigues que costa setmanes de lligar i que arribat el dia pot ser que un contratemps anul.li, la classe de zumba que sovint no pots fer per qualsevol motiu més urgent que les teves ballaruques de desconnexió, el cafè amb aquella amiga que es va retrassant perquè no trobem el dia, allò que vols escriure i no tens temps de passar-ho del cap al paper, el poder improvitzar, enyoro improvitzar.
També he perdut cultura. Desde que tinc fills sóc molt més inculta perquè em costa llegir un diari, veure un telenotícies i ja no diguem anar al teatre, al cine o a un museu. Quan tinc una vetllada per a mi, quasi sempre l’ omplo de gent coneguda i conversa (a poder ser que no giri sobre els fills) i poden passar mesos sense veure una pel.li sencera.
Potser també sóc menys culta d’incultura perquè no tinc mai una tarda tonta de sofà per tragar-me sense filtre merdes a la tele. Enyoro la posició horitzontal al sofà.
Sempre queden els plans amb amics i nens, quan a mitja conversa una mica seguida ve un nen a queixar-se d’un altre, tens un pitote tu amb el teu propi fill, t’aixeques a canviar una caca entre el segon i el postres o mous eneèrgicament un cotxet esperant que la criatura dormi i puguis remprendre el fil de la conversa de la que ja has hagut de sortir fa estona.
En fi, que trobo a faltar estones per a mi sola, estones amb amics i estones amb l’Oriol.
Aquest cap de setmana tenia grans aspiracions d’activitats en família i fins i tot alguna en solitari. Enlloc d’això he anat tres cops a urgències amb l’Anna (lo de sempre laringitis/bronquitis), he maldormit i he anul.lat tots els plans que tenia.
No em queixo, o quan em queixo penso que no hi tinc dret, però crec que és important que quan els meus fills un dia llegeixin el que explica la seva mare (si ho fan), vegin com m’agradava escoltar el que deien i recordin els contes que els explicava, que puguin llegir la meva emoció quan van néixer i com em feien riure les seves sortides; però que també vegin que, a vegades, la seva criança era pesada, i m’esgotaven i renunciava per atendre’ls a coses que em feien il.lusió.
(Sobretot vull que ho llegeixin de cara a que quan ells hagin d’aplaçar un viatge perquè la seva mare vella s’hagi trencat el fémur); i tinguin present que aquí hi estem A LAS DURAS Y A LAS MADURAS.

Read Full Post »