Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 8/02/2016

Acostumo a reflectir en els meus posts la part bonica i dolça de la maternitat. Si els rellegeixo hi trobo moments d’alegria i tendresa, d’humor, de plenitud. A vegades però, no tot és tan fàcil. Els fills ens restringeixen i ens veten l’accés a moltes coses de les que disfrutàvem lliurement.
Un dia, estàvem amb unes amigues, una de les quals es plantejava si volia o no tenir fills i ens va demanar al “corrillo” (on la majoria érem mares):
– Però compensa oi tenir fills?
Una de les amigues, després d’ un dia d’esgotament de fills petits, va respondre amb tota la sinceritat del moment:
– El meu pare diu que sí!
(En moments de crisi de nens plorant, barallant-se, pesats, sovint em ve al cap la resposta i em fa gràcia)
Segurament , ella i quasi totes les mares del món, saben donar arguments pels que compensa ser mare. Tot i que aquest no és el motiu del post, vull deixar clar que ser mare et planteja experiències noves, una profunditat de sentiments que no coneixies, unes emocions molt intenses, et desenvolupa un instint animal que desconeixies, t’ofereix l’aventura de veure com creix una persona al teu costat, et recol.loca el teu ordre del món i moltes coses més.
Però anem a l’altra cara de la moneda. El dia a dia es complica quan tens fills i no pots badar a les botigues, mai passeges sense rumb fix i no perds la noció de l’hora. Quan has de marxar un cap de setmana romàntic la nena té bronquitis i quan tenies un dinar amb amics la nena torna a tenir-ne.
El sopar amb amigues que costa setmanes de lligar i que arribat el dia pot ser que un contratemps anul.li, la classe de zumba que sovint no pots fer per qualsevol motiu més urgent que les teves ballaruques de desconnexió, el cafè amb aquella amiga que es va retrassant perquè no trobem el dia, allò que vols escriure i no tens temps de passar-ho del cap al paper, el poder improvitzar, enyoro improvitzar.
També he perdut cultura. Desde que tinc fills sóc molt més inculta perquè em costa llegir un diari, veure un telenotícies i ja no diguem anar al teatre, al cine o a un museu. Quan tinc una vetllada per a mi, quasi sempre l’ omplo de gent coneguda i conversa (a poder ser que no giri sobre els fills) i poden passar mesos sense veure una pel.li sencera.
Potser també sóc menys culta d’incultura perquè no tinc mai una tarda tonta de sofà per tragar-me sense filtre merdes a la tele. Enyoro la posició horitzontal al sofà.
Sempre queden els plans amb amics i nens, quan a mitja conversa una mica seguida ve un nen a queixar-se d’un altre, tens un pitote tu amb el teu propi fill, t’aixeques a canviar una caca entre el segon i el postres o mous eneèrgicament un cotxet esperant que la criatura dormi i puguis remprendre el fil de la conversa de la que ja has hagut de sortir fa estona.
En fi, que trobo a faltar estones per a mi sola, estones amb amics i estones amb l’Oriol.
Aquest cap de setmana tenia grans aspiracions d’activitats en família i fins i tot alguna en solitari. Enlloc d’això he anat tres cops a urgències amb l’Anna (lo de sempre laringitis/bronquitis), he maldormit i he anul.lat tots els plans que tenia.
No em queixo, o quan em queixo penso que no hi tinc dret, però crec que és important que quan els meus fills un dia llegeixin el que explica la seva mare (si ho fan), vegin com m’agradava escoltar el que deien i recordin els contes que els explicava, que puguin llegir la meva emoció quan van néixer i com em feien riure les seves sortides; però que també vegin que, a vegades, la seva criança era pesada, i m’esgotaven i renunciava per atendre’ls a coses que em feien il.lusió.
(Sobretot vull que ho llegeixin de cara a que quan ells hagin d’aplaçar un viatge perquè la seva mare vella s’hagi trencat el fémur); i tinguin present que aquí hi estem A LAS DURAS Y A LAS MADURAS.

Read Full Post »