Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for maig de 2016

Fa uns quants dies vaig anar a una xerrada, organitzada per la Universitat de Vic, sota el títol “10 claus per a entrenar l’optimisme” que donava la Maria Batet. (www.mariabatet.com)

Vaig sortir d’allà de “subidón” i amb ganes d’escriure un post per parlar-ne. He trigat uns dies a fer-ho perquè buscava el moment adequat , ja que no he sabut aplica-me “el cuentu” tan fàcilment.

No us explicaré les 10 claus punt per punt, però sí que volia volcar les idees importants que me’n vaig endur.

El més important és la mirada. Com ens mirem les coses que ens passen, com les recordem, com les projectem.

Un exemple podria ser el següent:

Hem anat a passar un fantàstic cap de setmana de maig a la costa brava amb la família, amb els amics, amb la parella… Ha fet bon temps i , fins i tot, ens hem banyat al mar. Hem passejat per camins de ronda, hem degustat una paella de marisc, hem rigut, hem desconnectat …. El diumenge tornant hem tingut pana amb el cotxe, la grua ha trigat hores i hem arribat tardíssim i agobiats a casa.

El dilluns arribem a la feina i una companya ens pregunta:

– Com ha anat el finde?

– Uffff, vam arribar a casa a les onze de la nit, se’ns va espatllar el cotxe …

Ei! i les platges idíl.liques? I el dinar? i el sol i el mar? i la companyia?

Atents amb la mirada!

Un altre aspecte a tenir en compte són les pors. Les pors poden ser protectores o pertorbadores.

Les pors protectores poden ser molt bones. Si em fa por parlar en públic m’ho prepararé millor, si em fan por els accidents quan tinc 16 anys la meva mare ho agraïrà enormement ja que jo em posaré el casc ben cordat i conduiré amb prudència.

Les pors pertorbadores són les que ens poden bloquejar, limitar, fer patir. Només es vencen enfrontant-nos-hi. Podem fer petits passos però és important que ens posem objectius i que hi treballem.

També ens va parlar de la importància de l’entorn. A ningú se li escapa que si arribes a treballar tot animat però en entrar et trobes cares malhumorades i gent queixant-se serà fàcil que et contagiïn al llarg del dia.

De la mateixa manera pot passar que arribis baix de moral i que un ambient alegre i distès t’ajudi a canviar el xip al llarg de la jornada.

Ens va parlar de persones  “lladres d’energia” i “persones que regalen vida”. No cal donar gaires més explicacions ja que el nom fa la cosa. Hi ha gent que et resta, que et xucla i altres que regalen gratitud i generositat. Important saber-les localitzar i saber-nos acompanyar.

El llenguatge també es clau. Com ens parlem uns amb els altres, el tacte amb el que diem les coses. Ens va parlar del projecte d’una escola d’un poble d’Espanya (no recordo quin) que es deia “EL poder de las palabras bonitas”. Els nens de l’escola es van dedicar a anar a les botigues del poble a recordar i promoure l’ús de les paraules boniques “Buenos días”, “Grácias”, “Como estás”, “Le ayudo? “…

Les paraules boniques ens fan sentir millor. Les coses ben dites s’entenen millor.

I per últim dues coses a evitar :

Queixar-se sense parar

– La “Esquezofrenia“: És que no podré, és que no crec que funcioni, és que avui no em va gaire bé, és que ja ho faré més endavant, és que, és que …..

No sempre és fàcil, no sempre tenim bons motius, però moltes vegades sí.

Intentem rodejar-nos d’il.lusió.

 

 

Read Full Post »

Fa cosa d’un parell de mesos, una amiga em va fer arribar una crida que feia la cosina d’una amiga seva a través del Facebook. Buscava gent a la que li agradés escriure i tingués ganes de col.laborar en el seu projecte final de carrera de Disseny : “fer un llibre amb humor sobre nens”.

Va ser una proposta d’aquelles que era fàcil rebutjar per comoditat. No coneixia a la noia en sí i si no deia res ningú trobaria a faltar la meva aportació. Però alguna cosa dins meu em va llançar a dir que sí, a apuntar-m’hi. Era una crida que semblava dissenyada per a mí: escriure, nens, una mica d’humor… una suma de coses que m’agraden.

Així doncs, després d’unes setmanes, algun mail i una trucada, vam quedar aquest dilluns passat al vespre per fer una trobada de pares de nens petits; la Mireia volia fer una mena de pluja d’idees que pogués ajudar -la  a orientar el seu projecte.

Vaig arribar a casa seva  i van anar arribant parents de la Mireia, companys de feina de la seva mare, una amiga d’una o de l’altra i jo. Érem vuit. Set noies i un noi.

La Mireia s’havia currat molts objectes quotidians serrats amb fusta per ella mateixa (moníssims) . Els havia ficat dins una capsa blanca. Es tractava que cadascú per torns n’agafés dos i expliqués allò que li vingués al cap i, si podia ser, alguna anècdota graciosa relacionada amb nens i aquells objectes: joguina, pilota, raspall de dents, mòbil, caca, sabata, dormir, motxilla …

L’experiència es va convertir en una agradable estona, tots ho comentàvem un mica tot, vam riure i ens va consolar veure que tots ens trobàvem amb experiències similars.

El tema caca va donar per a molt. El noi em va fer riure comentant que ell havia tingut moltes converses telefòniques amb la seva ex-dona per tractar el tema:

whattsapp: – “Ha fet una kk lletja”

trucada directa: – Com de lletja?

Moltes de la taula es van veure identificades amb les trucades i missatges parlant de les caques de la descendència.

Comentàvem que la caca quan els nens són bebés es converteix en un tema principal. A la llar d’infants no saps què han treballat, a què han jugat, si s’han barallat a esgarrapades… però tens per escrit i amb tot detall:

MATÍ. una caca una miiica desfeta

TARDA: deposicions: NO

El pas a P-3 suposava un buit d’informació sobre les caques difícil de suportar al principi.

Els mòbils també van donar joc. Lligant els dos temes una mare comentava que el seu fill de 3 anys amb dificultats per controlar esfínters, tot i no ser prou madur per  fer caca al vàter,  havia estat capaç de subscriure-la amb el mòbil a una pàgina de jocs per 3’99 euros mensuals.

El joc va ser també tema estrella. Els nens d’ara saben jugar poc sols. Reclamen a l’adult i diuen que s’avorreixen de seguida. Sovint ens veiem sovint jugant a coses amb els nostres fills que trobàvem pesades i ens debatíem entre complaure’ls o no fer-ho. Una mare va confessar haver jugat dos hores a fer de mare de la Frozen i va respirar tranquil.la en veure que no era tan greu.

Algú va dir que quan nosaltres érem petits no ens plantejàvem  demanar als nostres pares jugar a nines amb nosaltres. Una noia es va quedar pensant i va dir:

– Doncs mira… jo crec que la meva mare m’hagués dit que sí,  però mai em va passar pel cap demanar-li.

Una altra  mare amb un fill dels que no menja res, va facilitar-nos alguna recepta que havia dut a terme:

– Marc a sopar!

– Què hi ha?

– Truita.

– Truita no! Truita no! La vull amb xocolata!

– Te la menjaràs?

– Toooootaaaaa

Davant la desesperació, va untar la truita amb nocilla i el Marc se la va menjar toooootaaaa. Així que va sumar la recepta a alguna altra, ja exercida, com “El puré amb pelotazos aixafats”.

També vam tractar el tema dormir i les excursions amb nens. Els nens, explicava el noi,  caminen en totes direccions quan vols que estiguin quiets. Però basta que vulguis fer  una excursioneta en una direcció concreta perquè es neguin a caminar: A coll!

En fi, que me’n deixo moltes, perquè en van haver moltes i perquè podríem haver seguit molta estona parlant-ne.

la Mireia ha fet també aquestes sessions amb els mateixos objectes i nens. Les dos cares de la moneda. Tinc ganes de veure el llibre.

Aquest post era per fer una pinzellada de coses que em van fer riure però, sobretot, per recordar-me que, a vegades, estar bé apuntar-se a les coses perquè després valen la pena: a aquell sopar que potser no coneixes a tothom, a la sortida amb els de la feina, a tornar a estudiar, a una formació, a una proposat desconeguda…

Gràcies Txell (per pensar en mi), Mireia i companys d’experiència.

 

 

Read Full Post »