Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juny de 2016

Avui fa deu anys (27/6/2006) la meva germana i jo havíem quedat per dinar amb les dues àvies al “Noray” (bar del barri on la nostra família té molta tirada) . Jo ja vivia a Viladrau i vaig baixar des de l’Ametlla del Vallès on treballava llavors.

Recordo esperar  la meva àvia Montserrat que venia de la “pelu”. La vam veure creuar el pas de zebra amb els seus passets petits, el  “bolso” al braç i un perfecte pentinat “cascu”  gris impecable.

I de la cantonada de casa es devia arrepenjar en un bracet de néta, no recordo quin, fins al Noray.

Fins aquell dia mai havíem fet aquest format de dinar les dues nétes amb les dues àvies. Casualitats de la vida el vam fer aquell dia i ho he agraït moltes vegades. Va ser un dinar agradable i l’àvia Monserrat de postre es va demanar un gelat de xocolata;  la meva àvia Josefina sempre recorda amb el gust que se’l va menjar.

Devíem acompanyar a l’àvia fins a casa i després vaig tornar a Viladrau.

Al matí següent la meva mare em va trucar a l’escola per dir-me que l’àvia s’havia mort. Tenia 92 anys, havia estat ràpid i no havia patit. No es pot demanar més.

Deu anys sense l’àvia. Aquests anys he pensat molt en ella, l’he recordat i l’he enyorat.

Actualment veig els meus pares i els meus sogres fent d’avis dels meus fills. Admiro la dedicació que hi posen, com hi juguen i els escolten. Els porten a llocs i es mouen per veure’ls. Busquen un regal amb il.lusió per sorprendre’ls per Reis, els cuinen el seu menjar preferit.

La meva àvia Montserrat mai em va fer el sopar ni em venia a buscar al cole (només en emergències de malaltia), no em va portar mai a veure res i, per molt que m’esforci, no recordo un joc o una partida de parxís i, tot i això, l’adorava i volia passar hores amb ella només pel fet de tenir la seva companyia.  Per sort, vaig passar molts dies d’angines malalta a casa seva , estones de després de dinar, nits de dissabte  i estius sencers a prop seu. Com deia el poema de Màrius Torres que tant ens agradava :”per rendir-me no et calien més ornaments.

Fa poc, he parlat d’ella amb la meva mare, amb la meva cosina i la meva germana i, amb totes tres, hem arribat a la mateixa conclusió de què és el que feia que la gent volgués estar a prop seu i és, per cert,  una cosa molt difícil de trobar:

– No et jutjava!

Li podies explicar el que fós que trobava la manera d’entendre’t. No t’alliçonava, no t’intentava canviar. Estava amb tu, t’ho feia saber i t’animava sempre.

Al llarg d’aquests anys hagués necessitat moltes vegades la seva dosi de companyia, la seva manera d’assossegar-te i fer-te somriure.

Tan de bo haver -te viscut em faci seguir tenint present el valor de les bones companyies , el saber transmetre als altres aquest “estic amb tu” i estimar sense condicions.

 

 

Read Full Post »

Dissabte vas fer 7 anys.

La meva àvia Montserrat (quan jo tenia 7 anys) em va dir que quan ella era petita  (cap al 1921) es considerava que als 7 anys era quan un nen ja tenia “ús de raó” i que era per això, que la primera comunió la feien a aquella edat.

Em fa gràcia aquesta expressió de “ús de raó“. És cert que hi ha gent que utilitza poc el raonament  tot i ser adult, però sí que crec que cap a aquesta edat potser hi ha una mica de punt d’inflexió.  A un nen de 7 anys el podries deixar sol a casa i probablement no li passaria res, pot anar a comprar i saber el preu aproximat de les coses i entendre’s amb les monedes, està situat en el seu petit món, coneix les distàncies, els trajectes que fa habitualment.

En fi, que et fas gran i “raonador”.

T’interessa quasi tot. Aquest darrer any t’has especialitzat en els països, les muntanyes, els monuments  importants del món.  T’encanta saber récords: quina és la muntanya més alta del món? La torre més alta del món? El tren més ràpid del món? i fas les teves indagacions al google. M’encanta trobar el teu rastre al buscador:

“el pon mes llarc del mon”

Però el seny sempre va amb la rauxa i les tonteries també t’agraden un rato.

M’al.lucina sentir-te dir les mateixes parides que deia jo a la teva edat del tipus:

 

“- 7 i 7?

– 14.

– Agafa un cagarro i esmorza.

– Agafa’n dos i esmorzarem tots dos.”

o

“- Què passa?

– Un burro per la plaça menjant una carbassa.

(amb la coletilla següent)

– La carbassa es va podrir i el burro es va morir.”

o

“- Per on passa el tren?

– per la via

– Calla burro que ja ho sabia.”

 

Però també hi ha alguna novetat dels teus 7 anys respecte als meus 7 anys que fa bastanta gràcia:

 

“Soy un rapero

me pinto el pelo

mi madre no me deja

y me da una colleja”

 

o el meu preferit:

 

“- 100 i 100?

– 200

– El teu pare porta sostens i a la nit són fluorescents”

 

o la incorporació de les noves tecnologies:

 

“- Qui t’ha preguntat?

– Te mare per wattsapp”

 

En fi, guapo, que continuis aprenent paraules tan màgiques per a tu com Everest o Machu Picchu, però també en diguis que et facin riure d’aquella manera tan boja que tan m’agrada.

Feliços 7!

– 7 i 7?

 

 

 

 

 

Read Full Post »