Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for agost de 2016

39

Avui en faig 39. Impressiona una mica que només quedi un any dels “trenta i picu”.

L’altre dia teníem, en una sobretaula, la típica conversa (que no em cansaré de tenir) de amb quina edat et quedaries. Donat que els tertulians no passàvem dels 42, la conversa es debatia entre els 20 o els 30, ja que ningú va evocar la infància ni adolescència.

Jo em quedo amb els 30 i pico. He tingut dos fills (31 i 36) cosa que et fa assentar el cap, relativitzar les coses importants de les que no ho són (tot i que no sempre ho sé fer) i mirar-t’ho tot des d’un punt de vista menys egoista. He canviat i evolucionat en la feina i també, crec, a nivell personal. Tot i això, encara tinc ganes de sortir, de fer coses noves, de ballar, de deixar-me anar de tant en tant. Un bon equilibri.

Per a mí el més dur de la dècada dels 30 és la consciència que vas adquirint de tot. Als 20 et sents enèrgic, immortal, incansable. No tens por perquè ets poc conscient de tot. Sempre penses que a tu no et passarà, fins que passen coses a prop teu , vas obrint els ulls, les vas digerint i vas agafant pors que no tenies.

Als 20 t’empasses la vida, als 30 l’assaboreixes, penso jo. Per lo bo i per lo dolent. Potser les emocions fortes van a menys però se’ n creen de noves que són més subtils. No et menges el món però tampoc et deixes menjar.

De tant en tant, no diré que no enyoro “los locos años 20” quan no miraves el rellotge, dormies al lloc més cutre i et deixaves portar. Enyoro, de tant en tant aquella llibertat i aquella inconsciència, però no ho canvio.

Els trenta (penso aprofitar l’any que em queda) els he viscut conscient de que era una molt bona edat perquè la meva mare sempre m’ho ha avisat:  “els trenta és molt bona edat, aprofita-la; perquè encara ets jove, et veus bé físicament, tens les idees més clares i ganes de conquerir fites …. En el seu cas, afegia que ja tenia les filles grans (quan la meva mare tenia 39 anys jo en tenia 14 i la meva germana 11) i recuperaves llibertat i autonomia.

Tot i haver assaborit a fons els 30 amb moments preciosos i dolços i moments també amargs i difícils, penso, de veritat, allò de que els 40 són els nous 30, no? Que nosaltres anem més tard amb això dels fills (si en tenim) i ens cuidem més que generacions anteriors no?

L’altre dia, vam sortir de marxa tres parelles. Feia temps que no ho feia! En arribar a la disco teníem tantes ganes de ballar que ens vam entregar (les noies) a seguir un ball com de salsa que feien unes animadores. Ho vam fer sense la vergonya que haguéssim tingut als 20 perquè una altra cosa que m’agrada dels 30 és que te la suda molt més tot. Les animadores van resultar ser les cambreres de la disco que obrien sempre el ball. les cambreres veinteañeras guapes i sexys i nosaltres tres afegides !!!!!

En acabar l’Oriol em va dir:

– Eh! No cantàveu gens aquí enmig!

Jo pensava que es referia al tema ball i que les meves classes de zumba havien “surgido efecto”. Però encara em fa fer més il.lusió quan em va dir:

– Esteu igual de bones!

– Ja ja ja! Gràcies guapo (tot i que no s’ho creu ningú)

 

Read Full Post »

La setmana passada vam estar amb l’Oriol i els nens al Baix Empordà. És una zona que m’agrada molt, però, sobretot, hi havia estat fora de temporada. A l’agost està a petar i, tot i que tot és igual de bonic, costa més accedir-hi.

Així doncs, has de moure’t entre:

  • Vaig al lloc més bonic fent una mica de cua, aparcant lluny, pagant més, perdent més temps…
  • Vaig al lloc més cutre on hi cabem més gent, aparquem més a prop, surt més baratu, és més ràpid…

I aquesta és una luita comú entre l’Oriol (pràctic, que troba que tots els pobles són igual de macos, que pot estar a París i passar de pujar a la torre Eiffel perquè hi ha cua, que busca la comoditat i tot li està bé, que no estudia res del lloc on anirà i no té cap idea preconcebuda…) i jo (que busco i rebusco apartaments monus per anar de vacances, que m’estudio una mica la zona, que sé el nom de les cales boniques i tinc vàries idees al cap de què vull veure i què no em vull perdre…)

Un migdia, buscàvem lloc per dinar a Begur. Jo vaig veure la típica terrasseta que venia de gust en una plaça bonica i amb una taula lliure! Hi vam seure. Ens tocava el sol, ningú ens portava la carta i l’amanida costava 18 euros. L’Oriol en un atac de “per aquí no passo” va dir:

-Marxem?

I jo vaig pensar que tenia raó, que per ser un lloc mono no compensava el sol a la cara, els preus desorbitats i la mala atenció.

I vam marxar, segurament sense ni que se n’adonessin o els fós igual, però amb cert orgull de fer-ho.

Seguidament l’Oriol es va erigir com a triador de restaurant (després de la meva pèssima elecció) i ens va fer entrar a l’interior d’ un restaurant d’ aquells que tenen mantel de rollo que alterna el verd pistatxu i el lila, coses lletges a les parets, foscor… D’entrada m’hi vaig posar una mica de cul però vam menjar perfecte, ens van tractar fantàstic i fins i tot, van regalar un gelat als nens.

L’Oriol em va fer reflexionar sobre  quin preu realment s’havia de pagar per l’estètica quan parlàvem d’un restaurant. A un restaurant hi anem a menjar i el principal argument hauria de ser el gastronòmic no? Però jo reconec que les terrasses mones em segueixen atraient i que  no sabria posar preu a l’estètica però en el meu cas en té, tot i que potser massa.

I el lloc bonic del restaurant el podríem aplicar a la cala bonica , a l’hotel bonic …. Quin preu tenen els llocs bonics?

 

Read Full Post »