Útimament tinc la sensació que estic envoltada de lluitadors valents. Alguns ja fa molts anys que ho són. L’exemple més proper i que més admiro és la meva germana, que arrossega temes pesadíssims de salut des de fa quasi vint anys i és la persona més alegra que conec.
I com ella, n’he conegut d’ altres. Persones que conviuen amb una malaltia crònica i, en lloc de rendir-se, s’embarquen en reptes, i dels grans.
Darrerament però, cada vegada en conec a més i no voldria que fós així, ja que això vol dir que hi ha massa causes per combatre.
Treballo amb una mare “jabata” que es lia a organitzar musicals mentre controla el sucre del seu fill dolcíssim.
Veig a diari a una mare que recull a l’escola al seu fill petit i que ha perdut al gran fa menys de dos mesos.
Tinc un tiet, cada dia més savi i serè, que combat mentre fa sudokus.
No m’agrada veure a pares que marxen massa d’hora ni a fills que pateixen malalties i males sorts que no es mereix ningú.
I, en especial tinc una amiga, valenta i lluitadora, a la que dedico aquest post. L’admiro i l’estimo i aquí em té.
De tota manera, trobo que últimament la vida s’està passant una mica. Que ja mirem de ser lluitadors valents, que ja ens ajudem i ens estimem. Que ja hem après la lliçó. Que ja n’hi ha prou i que ja no tenim gaire més capacitat d’assumir aquest tipus de coses.
Jo no sóc creient i en principi no crec que hi hagi algú amb el poder de jugar amb nosaltres com titelles, però, per si de cas, per si algú té una vareta o té veu i vot en el destí, li demanaria que ens tirés una mica de purpurina, que ja toca.
paraulespetites.wordpress.com 