Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2017

L’Anton

Dilluns va morir l’Anton. El meu tio. Una persona molt especial i molt present a la meva vida.

Aquests dies, en aquelles converses enmig dels silencis recordàvem anècdotes, impressions i adjectius de l’Anton. Tothom parlava d’ell amb humor, recordant com feia riure, com alegrava els sopars …El seu buit serà gegant.

Avui he intentat transmetre una mica la seva essència recollint aquestes impressions de tots els que l’estimàvem.

“L’absència de l’Anton serà molt gran perquè també ho era la seva presència. L’Anton omplia. Omplia l’espai, omplia  les converses i les omplia d’alegria.  Era protagonista allà on estava, però ho era amb el permís dels que l’envoltàvem. Ens seduïa i  ens deixàvem portar a on ell ens portés. Parlava i l’escoltàvem amb gust i ens el miràvem somrient. I somrèiem perquè ens feia riure, ens feia riure molt. I perquè treia punta a qualsevol tema banal convertint-lo en interessant i perquè tot li feia il.lusió i sentir parlar a algú amb il.lusió també fa somriure.

La meva àvia deia que l’Anton donava molta vida. I així era. Vida a la família, vida als amics, vida a la feina. L’Anton sumava.

Sempre ha tingut molta vida social.   Crec que hi deu haver poques persones que hagin anat tants cops a sopar a cases i a restaurants com ell. Probablement la majoria dels que estem aquí hi hem compartit algun sopar i sabem que un àpat amb l’Anton distreia molt. Suposo que tothom el volia a la seva taula de tant en tant i, per això, era tan convidat.

Bon conversador i bon catador . Una vegada per definir davant una convidada els gustos familiars va dir:

  • En casa somos mucho del tocino. Així, a mode d’estandard familiar, no està mal.

Però la seva  trepidant vida social l’equilibrava amb els de plaers petits i quotidians: els sudokus, la lectura, els crucigrames del Fortuny, els partits del Barça, el cine i el jeure.

  • “Vaig a jeure” era una frase molt seva

Quan vivia amb la meva àvia va trencar un llit a lo que la meva àvia amb aquella parsimònia va respondre:

  • Anton, és que no crec que aquest llit estigués pensat per tant ús.

No va observar la vida passar, l’Anton la va viure i  la va viure  com va voler i ens en va donar trossets a tots.

Trobarem a faltar la teva olor a l’ascensor, veure les teves mans boniques fent uns números perfectes als requadres del diari, la teva peculiar manera de demanar el menjar al cambrer gesticulant més que si el cuinessis tu mateix , la teva veu cantant ópera a ple pulmó traspassant les parets de casa …. i deu mil coses més ,coses tan teves, tan nostres.

Però ens quedem amb tots els riures i les converses  que ens has regalat, que això… no ens ho treu ningú.

T’estimem molt”

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »